Anarcoefemèrides del 19 de febrer
Esdeveniments
- Vetllada pro Escola
Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre
Novetats de
Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a
benefici de les«Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de
Catalunya» (Escola
Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia
maçònica«Emancipació» i
sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i
Arderiu i del
dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat.
L'acte fou dividit
en tres parts. En la primera, intervingueren diversos
intel·lectuals catalans
(Cristóbal Litrán, José
María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep
Roca i
Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu
i Josep Maria Vallès i Ribot)
que llegiren diferents treballs sobre la importància del
racionalisme pedagògic.
En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces
musicals (Fantasia
i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i
Martí va executà al piano
les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête
magyare; José Angulo
y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra)
llegiren
diferents escrits literaris; l'artista David cantà la
mozartiana romança de Don
Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al
violí Fantasia Russa.
***
- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.
***
- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.
Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)
Naixements
- Fritz Oerter: El
19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista
i
anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el
pseudònim Bernhard Rothmann.
Fill d'un sergent de
l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es
traslladà amb sa família a Fürth, a
prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat
bàvara
aprengué l'ofici de litògraf. Amb son
germà Josef Oerter (Sepp),
un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya), formant part de
l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions
juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es
passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure
implicats en
el contraban a través de la frontera i en la
difusió de propaganda i premsa
anarquista (Autonomie, etc.). En
1892
Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el
desembre d'aquell any, va
ser detingut amb Fritz per fer «discursos
sediciosos» en un míting de
desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp
va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats a la presó de
Münster i Fritz a 18 mesos. La
presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior
patí una
delicada salut. Després ambdós germans es van
afiliar a l'Anarchistischen
Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista
Alemanya), fundada en 1903,
i participaren en el seu òrgan d'expressió Der
Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes
acusacions de
malversació de fons del periòdic Der
Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment
anarquista i reingressà
en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en
el Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors
Nacionalsocialistes
Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928;
Fritz,
però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan
esclatà la Gran Guerra, Fritz
defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919
participà en les
activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a
Baviera. En 1919
s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD,
Unió de Treballadors Lliures d'
***
- Albà Rosell
Llongueras:
El 19 de febrer de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) el
pedagog, maçó, militant anarquista i
anarcosindicalista, i propagandista del
naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el
seu nom i els seus llinatges
sovint citats de diverses maneres (Alban,Albano, Rosel,Rossell, Llongueres,
etc.). Era el novè fill, el
petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien
Josep Rosell Calsa,
filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat
afiliat l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras
Vallsdeperas. Freqüentà,
molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund
i Mateu Morral Roca.
En 1889 assistí amb son pare a la seva primera
manifestació obrera. Quan tenia
nou anys sa mare morí i dos anys després
començà a treballar en una fàbrica de
teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895
s'afilià al Sindicat Tèxtil i,
com també feia feina de barber, organitzà el
Sindicat de Perruquers. En aquests
anys col·laborà en Tierra
y Libertad,
de Madrid, i en Juventud, de
València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de
Cultura (Leopoldo Bonafulla, José
Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat,
Sebastià Suñé, etc.). En aquestaèpoca, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup«Vario» de la Federació Obrera de
Sabadell i va ser iniciat en la lògica
maçònica «Lleialtat» de
Barcelona.
Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant,
participà activament en
la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou
el corresponsal a
Sabadell del periòdic lerrouxista El
Progreso. També intervingué en
mítings en defensa dels perseguits de «La
Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle.
Col·laborà en la premsa
llibertària, sobre tot en La
Protesta,
d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats
anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José
López Montenegro, Josep Prat, Sebastià
Suñé, etc.). Llegí moltes obres
anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen
i d'Ignasi Iglésias
Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat
al teatre
des de la infància, actuà en grups d'aficionats,
com ara el Centre Líric
Dramàtic, i fundà l'Agrupació
Dramàtica «Ibsen», en la qual
participaran
destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas,
Mateu Morral Roca,
Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte
remarcà molt la necessitat de
potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i
lúdic. En 1900 començà a
col·laborà
en El Trabajo, òrgan de
la Federació
Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps.
També va fer de mestre i
ocupà la secretaria de la Institució Lliure
d'Ensenyança de Sabadell fins el
1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme.
Col·laborà en la Revista
Pedagógica de Clemència
Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat
amb Francesc Ferrer
i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la
mestra racionalista Esperança
Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar
la direcció de
l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30
d'abril
d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza
integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament.
S'integrà en el
Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn,
creat en 1905. En
aquests anys formà part de diverses institucions culturals
catalanes, com ara l'Agrupació«Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella
Ferrer, Joan Usón, etc.) o la
Secció Catalana de la Lliga Internacional per a
l'Educació Racional de la
Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i
fundà i dirigí, amb el suport de
la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral
(1906-1909). En 1907 va fer
una conferència a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya) i en 1908 publicà la revistaCultura, propugnant la
creació d'una
Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius
ferrerians, però els considerava molt difícils
d'aplicar per manca de
professorat i de llibres adequats, reivindicant més la
línia de Paul Robin
d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin,
Luigi Fabbri, Johann
Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien
Faure, Madeleine
Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana
Tràgica» i la seva
repressió, passà a França i
després emigrà a Amèrica. A Buenos
Aires
(Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri
de Villa Crespo i
conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe,
Alberto Ghiraldo, Apolinario
Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix
Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán,
José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de
Simón Radowinsky contra Ramón
Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient
argentí no li va agradar i quatre
mesos després d'arribar a Amèrica
s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo,
gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco
Vázquez Cores i Manuel B.
Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial,
adscrita al
Ministeri d'Instrucció Pública, a més
de tenir un càrrec en el Consell
d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou
redactor de Los Anales de
Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia
de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza,
en
1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a
l'Educació Raonada de la
Infància i el seu periòdic Infancia,
que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912
ingressà en la maçoneria
uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear
l'Escola Integral de
Montevideo, única escola racionalista integral existent a
l'Uruguai. En 1915
retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles
racionalistes a diverses poblacions,
com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests
anys
s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922
fundà a Carlet (Ribera Alta,
País Valencià) el periòdic El Naturista.
Periódico de higiene, educación, ciencias, artes
y crítica, exercint la
corresponsalia de la revista Helios.
A
València creà el Centre Naturològic i
s'oposà a les decisions de l'Assemblea
Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les
posicions
d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme
integral» (hidroteràpia, fitoteràpia,
vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida
humana (físic,
social, ètic, científic, artístic,
etc.) i treballà en la celebració d'un
Certamen Naturista Ibèric que donés
més ressò a la realitat social i
revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme;
aquest certament, que s'havia
de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per
discrepàncies entre
els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció
de l'Escola Lliure
de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc
abans del cop
militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a
Montevideo
(Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una
empresa editora de diaris
burgesos i després d'administratiu en el Consell
d'Ensenyança fins a la seva
jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà
la seva pròpia editorial i
revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La
Mañana, i col·laborà en
diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La
República,
etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes
catalanistes a
Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i
en 1928 fou un dels fundadors,
amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del
Grup Separatista
Avant –molt crític amb l'actuació de
Francesc Macià Llussà, d'Estat Català
i
del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el
seu òrgan oficiós
quinzenal Nova Catalunya. Periòdic
d'acció del separatisme català a
Sud-amèrica, marcadament antiamericanista.
Durant sa vida col·laborà, amb diferents
pseudònims (Antonio Roca,Dr. Frank Aube,Laboremus, Laureano
d'Ore, Germina Alba,J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir
Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El
Otro, etc.), en moltíssimes publicacions
periòdiques, com ara Acracia,Ahora, Anales
de Instrucción
Primaria, El Autor Uruguayo,Avenir, Boletín
Informativo, Cenit,CNT, Ciencia
Social, Le Combat
Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela
Moderna, La Fuerza,Helios, Infancia,Inquietudes, Juventud,Naturismo, El
Naturista, Nova Catalunya,Nueva Humanidad, Los
Nuevos,Orto, La
Protesta, Redención,Ruta, El
Sindicalista, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.És autor d'Adaptación
(humano actor)
tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa
social (sd), La argolla
(sd), Artistes (sd), Aventando
cenizas (sd), Calvari
(sd), Bromas y veras o La cachada
(sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios
sobre educación (sd), El
condenado
(sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La
educación del pueblo (sd), ¡La
educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd),En el vacío (sd), Esbozo de
un plan de educación razonada (sd), Espejuelos
(sd), La fábrica. Bosquejo en un
acto
(sd), Factores para una educación
revonvadora (sd), Floshilda Darien
(sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La
guerra y la escuela (sd), La
guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia
el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía
(sd), Instrucció i analfabetisme
(sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil
en
cuatro actos (sd), Els llaminers
(sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La
mujer y la sociedad (sd), Naturismo
práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales
(sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd),Qué cosas sabe abuelita
(sd), Rasgos y anécdotas
(sd), Realidades. Comedia en dos actos
(sd), La renovación de la escuela
desde el punto
de vista naturista (sd), Risas y
llantos (sd), Ruinas
(sd), Sirenas (sd), El
teatro y la infancia (sd), Teatro
infantil. Diálogos (sd), Voluntad...
y multiplicaos (sd), Claror lejana
(1904), Enseñanza integral
(1905), El tío Corneja
(1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga
y el naturismo (1913), El actual
momento histórico y los problemas educativos
(1918), Lluita de classes (1918), Maternología
(1918), Naturismo y educación de
la
infancia (1918), El poble
sobirà
(1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones
y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto
médico-social de la dignidad humana
(1921), Una visita a Macrobia
(1921),Naturismo en acción
(1922), La protección
masónica (1927), En el
país de Macrobia (1928), Cataluña
Nación (1900-1927) (1930), Alba
y ocaso (1935), La Alemania de hoy
(1940), Recuerdos de un educador
(1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez,
puertas adentro
(1951), El naturismo en el banquillo
(1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas
(1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954),
Planeta en el vacío (1954), El
naturismo integral y el hombre libre
(inèdit), Vidas
trágicas. Mateo Morral.
Francisco Ferrer (inèdit),
Vidas
truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit),
etc. Albà Rosell
Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou
incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.
***
- Domenico Girelli: El 19 de febrer de 1893 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Girelli. En 1905 emigrà a Homécourt (Lorena, França), on son pare Giovanni feia feina d'obrer en una fàbrica, i començà a treballar com a rentaplats amb un sou de 20 francs al mes en un petit restaurant portat per immigrants italians. En 1908 va envellir-se un any en la data de naixement per poder ser contractat a la fàbrica on son pare treballava. En aquesta època, sota la influència de Virgilio Gemelli, responsable del grup anarquista local, esdevingué llibertari i, apassionat per la lectura a la qual dedicava cinc o sis hores diàries després de la seva jornada laboral, adquirí una sòlida cultura autodidacta. Durant unes vacances passades a Civitella es va fer amic de nombrosos joves anarquistes, com ara Cairo Giovannini i Leandro Arpinati, anarcoindividualista que esdevindrà més tard un dels feixistes més destacats de Bolonya. En 1913, després que son pare el convencé de no declarar-se insubmís a l'Exèrcit, retornà a Itàlia per fer el servei militar. Després d'uns mesos es trobava en un estat de depressió moral i física tan desastrós que obtingué un permís d'un any de convalescència per passar-lo a casa. Mentre se'n recuperava, el juny de 1914 esclatà la «Setmana Roja», vaga insurreccional en la qual participà en totes les manifestacions i es recorda que desplegà una bandera roja i negra al cim d'una torre a Civitella. Un cop acabat el moviment, retornà al seu batalló a Verona. Arran de la declaració de guerra, refusà portar armes i declarà que s'estimava més anar a la presó, però acceptar marxar al front com a infermer. El novembre de 1917 caigué presoner de les tropes alemanyes i enviat a un camp d'internament a Hongria on durant els últims mesos de la contesa treballà amb una família pagesa. Alliberat un cop acabada la guerra, acabà el seu servei militar i retornà a Civitella. Durant les eleccions de 1919 participà activament en la campanya antielectoral. A finals d'aquell any, buscant feina, marxà a Bolonya on el 8 de gener de 1920 va ser detingut durant una manifestació; jutjat, va ser condemnat, però la pena va ser suspesa i hagué de retornar a Civitella. Ben aviat tornà a Bolonya i començà a treballar a la fàbrica metal·lúrgica «San Martino Macchine Agricole», on feien feina una quinzena de companys llibertaris, entre ells Emilio Grassini. Encara que no afiliat, participà en les activitats del grup de la Unió Sindical Italiana (USI) i el setembre de 1920 durant l'ocupació de la fàbrica ajudà en el seu funcionament sota control obrer. Amb altres companys fabricà nombroses bombes i a finals de desembre de 1920 va ser implicat en un robatori d'armes en una caserna. Retornà a França, d'antuvi instal·lat a Romans i després a París, on durant sis anys treballà a les fàbriques Renault fins que va ser acomiadat arran de la vaga del Primer de Maig de 1930. Va ser detingut en nombroses ocasions a causa de la seva militància. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i va combatre al front d'Aragó. L'abril de 1937 obtingué un permís i marxà a París per visitar sa companya i sos infants. Quan retornava a la Península amb un grup de companys, va ser detingut a la frontera i tancat quatre mesos a Perpinyà. Després marxà a Montpeller abans d'arribar a París, on renuncià de retornar a Espanya arran dels fets de «Maig de 1937» i de la repressió estalinista engegada. A París, en debats públics, s'enfrontà al dirigent comunista Luigi Longo, a qui acusà de complicitat en l'assassinat de Camillo Berneri i d'altres companys anarquistes. El juliol de 1938, durant la visita de la família reial britànica, va ser detingut i expulsat a Bèlgica, però l'endemà aconseguí arribar clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca on va fer feina en multituds d'oficis, sempre acomiadat per la seva militància. En 1940, durant l'ocupació nazi, va ser denunciat per la policia francesa com a«antifeixista i antic combatent a Espanya» i tancat pels alemanys a la presó parisenca de la Santé. Durant els seus interrogatoris per part de la Gestapo declarà que havia anat a la Península buscant feina i passat quatre mesos va ser alliberat. Durant la guerra son fill va ser enviat al servei obligatori de treball a Alemanya on morí. No participà com altres companys en la Resistència, ja que considerava el conflicte bèl·lic com a una disputa entre Estats. A l'Alliberament, va ser detingut i empresonat durant quatre mesos per haver amagat armes que procedien de la Resistència. A partir de la postguerra residí a Suresnes, on continuà defensant el pensament llibertari i participant en les activitats de la Casa d'Itàlia i del Centre Cultural Italià a París. Assistí a nombrosos congressos, com l'internacional de Carrarra de 1968, i durant els anys setanta participà en nombrosos debats i reunions tinguts al local parisenc de la CNT en l'Exili. Després de la mort de sa companya, durant la dura repressió del moviment anarquista italià esdevinguda als anys setanta i vuitanta ajudà nombrosos companys exiliats fet pel qual va haver de patir continus escorcolls policíacs. Domenico Girelli va morir durant la nit del 3 al 4 de maig de 1991 a Suresnes (Illa de França, França) i com a bon lliurepensador, vegetarià i abstemi, deixà el seu cos a la medicina; però finalment fou incinerat. La seva biblioteca personal va ser donada a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Francisco Trigo
Domínguez: El 19 de febrer de 1898 neix a Nerva
(Huelva, Andalusia, Espanya) el
químic i sanitari anarquista i anarcosindicalista Francisco
Trigo Domínguez.
Fill d'una família benestant i conservadora, son pare,
José María Trigo González,
era comerciant de vins; sa mare es deia Adulfa Domínguez
Trigo. Entre 1904 i
1906 son pare fou regidor de Nerva i durant la dictadura de Primo de
Rivera va
ser tinent d'alcalde, promotor de la Unió
Patriòtica a Nerva i, en 1926,
alcalde per ofici del governador civil; en 1927 dimití
davant el nou governador
i un carrer de la població porta el seu nom. Francisco Trigo
tingué aficions
literàries des de petit i el setembre de 1915
publicà l'obra teatral Amor y
guerra. Drama en tres actos, que
es representà a Nerva aquell mateix any; també en
1915 publicà un conte. En
1916 obtingué el títol de pèrit
químic, cursat a l'Escola d'Arts i Indústries
de Cadis (Andalusia, Espanya), adscrita a la Universitat de Sevilla.
Les seves
inquietuds socials li van impedir continuar amb el negoci familiar i
s'instal·là al nord d'Àfrica. En 1922
s'adherí a la Lliga Espanyola dels Drets
de l'Home. L'1 de gener de 1925 es casà a Melilla amb
Rosalía Martín Álvarez i
aquell mateix any s'integrà en la Creu Roja Espanyola. Poc
després, a Tetuan,
nasqué son primer fill, Amando Francisco. L'abril de 1927
nasqué a Nerva
Angelita, alhora que publicà el llibre Nerva.
Un año de actuación municipal, on
explica l'actuació de son pare a
l'ajuntament d'aquesta localitat. Encara va tenir dues filles
més, Adulfa i
Amapola, nascuda en 1933. En 1927 obtingué una
plaça de funcionari com a
auxiliar tècnic a l'Hospital del Rei de Madrid,
encarregant-se del servei de
calefacció a la Infermeria Victoria Eugenia. A Madrid
començà la seva
vinculació al moviment llibertari i en 1929 fou un dels
fundadors (carnet
número 1) del Sindicat de Sanitat i Higiene de Madrid de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). També participà en el
grup anarquista «Los
Libertos», integrant en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), juntament amb
Melchor Rodríguez García, Celedonio
Pérez Bernardo i Luis Jiménez, grup que
actuà a l'Ateneu de Divulgació Social. El 6 de
juliol de 1930 va ser nomenat
delegat en l'Aliança Republicana del Partit
Republicà de Chamartín de la Rosa
(Madrid, Castella, Espanya), partit del qual va ser nomenat secretari.
El 15 de
desembre de 1930, arran de l'aixecament militar tres dies abans dels
capitans
Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández, va ser
detingut com a membre
del Comitè Revolucionari i per la seva
intervenció en la lluita a Cuatro
Vientos (Madrid, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va
ser
condemnat a diversos anys de presó, ingressant a la
Presó Model de Madrid,
encara que sortí mesos després amb la
proclamació de la II República espanyola
el 14 d'abril de 1931. L'estiu de 1931, durant la destacada vaga de la
Telefònica, va ser relacionat amb la
col·locació d'explosius a Madrid, fets
pels quals va ser detingut. El maig de 1933 va ser novament detingut
amb la comadrona
cenetista Antonia Orán Cuello. El juny de 1931
participà, en nom del Sindicat
de Sanitat i Higiene madrileny, en el III Congrés Nacional
de la CNT celebrat a
Madrid i el maig de 1936 en el IV Congrés Nacional
confederal portat a terme a
Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista
de juliol de 1936,
va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional
provisional, màxim òrgan de
coordinació confederal, i com a tal la nit del 18 de juliol
va anar cap a
Saragossa per a conèixer de primera mà la
situació, però en arribar la ciutat
ja estava en mans de l'exèrcit rebel. Participà
en els enfrontaments amb els
militars aixecats a Madrid i després de la seva derrota
s'incorporà com a
combatent voluntari. Quan lluitava a la carretera d'Extremadura, va ser
cridat,
a proposta del Sindicat de Sanitat i Higiene, per la ministra
confederal
Frederica Montseny Mañé perquè
s'encarregués de les competències del Ministeri
de Sanitat a Madrid en el moment en que el govern de la II
República s'havia
traslladat a València (País Valencià).
Com a delegat del Ministeri de Sanitat a
Madrid, actuà com a conseller de Sanitat de la Junta de
Defensa de Madrid,
organisme presidit pel general José Miaja Menant i que no
tenia competències
sanitàries; en aquest càrrec mantingué
i impulsà els serveis sanitaris
madrilenys i protegí els sanitaris de la ciutat
independentment de la seva
ideologia, salvant la vida de molts d'aquests. Organitzà el
primer Batalló
Antigas espanyol, del qual va ser membre del Comitè
Polític i capità d'aquest.
El maig de 1937, amb la sortida dels ministres llibertaris del Govern
de la II
República, presentà la seva dimissió.
Reincorporat a l'activitat sindical, va
ser nomenat secretari de la Federació Regional del Centre de
Sanitat i Higiene.
També, des de començaments de 1938, es
reincorporà a l'exèrcit com a comissari
de Batalló, desenvolupant funcions de comissari delegat de
Sanitat en l'Exèrcit
de l'Est a Catalunya. L'abril de 1938, quan el confederal Segundo
Blanco
González ocupà la cartera del Ministeri de
Cultura, va ser nomenat delegat
especial de la Subsecretaria de Sanitat en les províncies de
Madrid, Toledo,
Guadalajara, Cuenca, Ciudad Real i Extremadura. L'octubre de 1938 quan
el metge
anarcosindicalista Emilio Navarro Beltrán
presentà la seva dimissió en la
Subsecretaria de Sanitat, assumí la delegació de
Sanitat a tot l'Estat, llevat
de Catalunya. El febrer de 1939, s'encarregà interinament de
la Subsecretaria
de Sanitat per absència del titular, quan la
pèrdua de Catalunya anticipava la
victòria franquista, i el 13 de març, dies abans
d'acabar la guerra, acceptà del
Consell de Defensa, fent costat l'acció de Segismundo Casado
López, Cipriano
Mera Sanz i Julián Besteiro Fernández, el
nomenament de subsecretari de
Sanitat. Aguantà fins el final a Madrid i quan les tropes
franquistes ja
entraven a la ciutat, marxà cap al port d'Alacant,
però sabent que les seves
opcions de sortir del país eren nul·les.
Apressat, va ser enviat al camp de
concentració d'Albatera i tres mesos després a
Madrid; d'allà pogué sortir amb
sa família cap a Nerva, però va ser denunciat per
un sacerdot pocs dies després
i empresonat als soterranis de l'ajuntament. A partir d'aquí
patí un llarg
període d'empresonaments i desterraments. Detingut
preventivament a la presó
madrilenya de Torrijos, en 1940 va ser processat
sumaríssimament d'urgència. El
març de 1942 va ser condemnat per un consell de guerra pel
delicte d'«auxili a
la rebel·lió» a 12 anys de
presó major. Poc després, el juny de 1942, el
Tribunal Especial pera a la Repressió de la
Maçoneria i el Comunisme el va
condemnar a altres 12 anys i un dia de presó menor per la
seva participació,
amb el nom de Germinal, en la
lògia
maçònica «España
Democrática». Després dels recursos
pertinents, aquesta última
condemna va ser rebaixada a sis anys i un dia de confinament, que
patí a
Santoña. En aquesta població càntabra
visqué amb sa família, vivint com
pogué
de fer classes particulars. Intentà en diverses ocasions,
per motius laborals i
de salut, que el seu confinament fos fitxat al llevant peninsular,
però sempre
li van ser denegades les sol·licituds. Finalment, el juny de
1944 la seva
demanda va ser acceptada i es pogué traslladar a Alacant
(Alacantí, País
Valencià) per treballar a l'empresa «Seguros
Peninsular» com a inspector
regional d'assegurances. Després de nous intents de trasllat
per motius de
treball, en 1946 pogué instal·lar-se a Madrid. En
1948 acabà de purgar la pena
de confinament. Malgrat que a partir de 1953 es pogué
reincorporar en la seva
feina de Sanitat, mai no tingué oportunitat de retornar al
seu antic lloc de
treball. Durant sa vida publicà una altra obra teatral, El honor de las mujeres, de la qual
encara no s'ha trobat cap
exemplar, i deixà inèdit un text on analitza la
seva actuació durant la guerra,El tesoro perdido. Desconeixem la
data i lloc de la seva defunció.
Francisco
Trigo
Domínguez (1898-?)
***
- Gabino Lavilla Arcal: El 19 de febrer de 1909 neix a Sariñena (Osca, Aragó, Espanya) el llaurador anarcosindicalista Gabino Lavilla Arcal. Afiliat al SindicatÚnic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sariñena, el desembre de 1933 fou detingut arran de la insurrecció llibertària de Villanueva de Sigena. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local de la CNT de Sariñena i vocal del primer Comitè Revolucionari. També fou representant de les col·lectivitats de Sariñena i en 1937 denuncià les agressions de la 27 Divisió «Carlos Marx» contra aquestes. Estava unit lliurement amb Josefa Angas, d'Albalatillo. Detingut pels feixistes, fou condemnat a 30 anys de presó. Després se'n va perdre tot rastre.
***
- José Molina Ortega:
El 19 de febrer de 1909 --encara
que en l'exili francès manifestà com a data de
naixement el 21 de maig de
1911-- neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista José Molina Ortega, també
conegut com Acracio
Ruiz
Gutiérrez.
Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 vivia
a Madrid on treballava fent
armadures per a la construcció. Amb l'aixecament feixista de
juliol de 1936
marxa amb Cipriano Mera a l'operació de control de Conca i
després participà en
la creació de la Columna «España
Libre» i del Batalló«Espartaco». Entre 1937 i
1938 va fer de comissari polític de la 77 Brigada Mixta de
l'Exèrcit republicà.
Quan la derrota era evident, participà en la contraofensiva
contra
l'estalinisme juntament amb Cipriano Mera, José Torremocha,
José Luzón i
Eduardo Val. L'últim dia de la guerra abandonà la
Península des de Gandia cap
al Regne Unit. A l'exili londinenc milità en la CNT i a
finals dels anys
quaranta va ser secretari d'aquesta organització a Gran
Bretanya, alhora que
col·laborà en el periòdic Reconstrucción, òrgan dels exiliats
a Gran
Bretanya del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Va ser delegat als
congressos
confederals de 1960 i 1961. En 1962, arran del Congrés de
Llemotges, entrà a
formar part de la direcció de Defensa Interior (DI) des de
Londres. En el
Congrés confederal d'octubre de 1963
encapçalà la candidatura opositora a
Germinal Esgleas. Fou delegat per Anglaterra al Congrés de
la CNT de l'estiu de
1965 celebrat a Montpeller, el qual abandonà juntament amb
altres militants
(Cipriano Mera, Acracio Bartolomé, Luis Andrés
Edo, Marcelino Boticario,
Octavio Alberola, Ramón Álvarez, Josep Peirats,
etc.). El febrer de 1967 va fer
una conferència a Londres i l'any següent
ocupà la secretaria del Nucli
Confederal de Gran Bretanya. Afincat a Montpeller, on feia feina de
pintor, en
1972 va ser membre de la Comissió de Relacions dels Grups
d'Afinitat de França.
En 1973 assistí a la Conferència de Narbona. En
1975, amb la mort del dictador
Francisco Franco, retornà a la Península i
s'instal·là a Novelda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià). En els anys
vuitanta passà a viure a Madrid. Trobem
articles seus en Le
Combat Syndicaliste,Esfuerzo, España
Fuera de España,Mujeres Libres i Reconstrucción, entre
d'altres. Sa companya fou Suceso Portales. José Molina
Ortega va morir el 4 de
gener de 1994 a Móstoles (Madrid, Espanya).
Defuncions
- Multatuli:El 19 de febrer de 1887 mor a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Havia nascut el 2 de març de 1820 al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Va ser el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.
***
- Aristide Rey:El 19 de febrer de 1901 mor a París (França) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Aristide Émile Jules Rey. Havia nascut el 12 de juliol de 1834 a Grenoble (Arpitània). Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del«Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée iÉlie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de«defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir«el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En elsúltims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie.
---