El discurs espanyol de sempre en relació a Catalunya. Nocions.

          El discurs espanyol de sempre en relació a Catalunya. Nocions.

           De sempre, perquè és la mena de discurs propi de l'oligarquia castellana, discurs que es manté quasi inalterable des del segle XVI.

  El Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernado era mentida. L'aristocràcia catalana ja sabia que Na Isabel muntava més que En Ferran.

     Vegem la cosa: A finals del segle XV,  la facció predominant de l'aristocràcia catalana apostà a favor de la unió dinàstica  amb Castella amb l'objectiu d'assegurar el seu domini sobre les classes populars catalanes (La revolta dels pagesos contra els senyors feudals a la Catalunya Vella va provocar la guerra civil, la Guerra dels remences).

   La denominada unió dinàstica era una confederació esbiaixada: l'aristocràcia castellana es reservà el control dels mecanismes de poder del nou Estat confederal. L'aristocràcia catalana quedava reduïda a la condició de poder local, privada d'intervenir en la configuració de les grans línies polítiques.

      Els nobles castellans ocuparen els càrrecs del poder confederal. Els nobles catalans també hi podien accedir a aquest poder, però comunament com a subalterns. 

     S'ha de saber: El sistema de poder establia que el repartiment de càrrecs es fes en consonància amb la piràmide de l'aristocràcia. La noblesa catalana restava empetitida en comparació amb la castellana. Els aristòcrates catalans quedaven despenjats dels grans càrrecs de la monarquia de les dues corones.

   Ha de restar clar: Des del primer moment, la monarquia de les dues corones desplegà una política al servei dels interessos l'aristocràcia castellana. 

  El discurs espanyol de sempre s'ha desplegat des de la creació del Siglo de Oro (segle XVI) fins a l'època actual.

        Fins a l'època actual, perquè la classe dominant ha mantingut el Poder fins al nostre temps.

    Vegeu la tesi: L'oligarquia dels Països Castellans (la tradicional era la dels nobles grans propietaris de terra) continua essent la classe dominant a l'Estat espanyol actual. Únicament    la II República espanyola constituí una amenaça al poder dels oligarques.

      La denominada Transició democràtica no fou una revolució democràtica triomfant, sinó l'acomodació l'oligarquia (la qual fins a aquell moment era la classeque disposava dels aparells de poder franquista) a un règim formalment democràtic, però de manera que la casta oligàrquica aconseguia el blindatge de  la seva hegemonia social i política.

   Per entendre la cosa: Es declarava la laicitat de la ''nova democràcia'' i alhora que es mantenia vigent el calendari catòlic. A la democràcia borbònica, els agnòstics i els creients no catòlics es veuen contrets a celebrar les festivitats catòliques; i, encara més, l'Administració  dedica una porció dels impostos dels ciutadans no catòlics per a engreixar els inflats  pressupostos  de la Jerarquia Catòlica.

    Al llarg dels segles, l'oligarquia dels Països Castellans ha desplegat un discurs d'autocomplaença  que magnifica els suposats beneficis de l'exercici de l'absolutisme catòlic espanyol.  El discurs absolutista i catòlic es manté fins el dia d'avui.