Anarcoefemèrides del 17 de febrer
Esdeveniments
- Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta.
***
- Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern«revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Barragán). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els«Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels«heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el«triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Naixements
- Luigi Gavioli: El
17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri.
Després
d'una infància viscuda en la més absoluta
misèria, en 1918 es traslladà a
Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en
una pastisseria i
entrà en el grup anarquista local. Participà
activament en les agitacions del«Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921
patí una agressió feixista a prop
de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després,
els feixistes intentaren
incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930
s'instal·là a Verona (Vèneto,
Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma
(Itàlia), vivint anys de
relativa tranquil·litat fent feina com a representat
comercial. Regularment
realitzà visites a Mirandola, per saludar família
i amics. El 27 de juliol de
1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari
d'una lleteria i d'un
cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un
dels antifeixistes més actius
de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya
d'Itàlia, entrà a formar part del
moviment clandestí antifeixista. En 1944
s'integrà en els Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de
Roma, a la zona del barri Itàlia,
participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu
domicili
trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la
línia del
front al sud de la península. A començaments de
març de 1944, a causa d'una
delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos
fills. Torturat
durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de
març va ser
traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de
març de 1944 Luigi
Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres
de marès
abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en
represàlia per
l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats
alemanys. El seu
cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari
Nacional de la Fossa Ardeatina.
***
- Gabriela
Lahuerta Giménez: El 17 de febrer de 1917 neix
l'anarcosindicalista Gabriela
Lahuerta Giménez. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), fou
infermera durant la guerra civil i a l'hospital d'Utiel (Plana d'Utiel,
País
Valencià) conegué el militant anarcosindicalista
Gabriel Aspas Argilés, que en
1938 esdevingué son company. Durant la postguerra
exercí d'enllaç amb la
guerrilla llibertària fins que fou detinguda i empresonada.
Un cop lliure passà
clandestinament a França i s'instal·là
a Besiers (Llenguadoc, Occitània) amb
son company.
Gabriel Aspas
Argilés (1912-1997)
***
- Luis Obregón
Adrián: El 17 de febrer de 1921 neix al
País Basc
l'anarcosindicalista Luis Obregón Adrián. Fou
fill del destacat militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao i
d'Ortuella Pedro Obregón;
autodidacta, va ser detingut en nombroses ocasions per activitats
sindicals i
durant vagues, processat i desterrat per la mort del gerent d'Alts
Forns; arran
de la repressió engegada després del
fracàs de la revolució asturiana de 1934
va ser novament detingut amb son fill Inocencio, militant de les
Joventuts
Llibertàries. En 1936, quan tenia 15 anys, Luis
Obregón cavà trinxeres a Larrabetzu,
per frenar l'ofensiva feixista sobre Biscaia. Patí les
penalitats de la guerra;
son pare, tinent d'un batalló de sapadors, i son
germà Inocencio van ser
apressats per les tropes franquistes a Santander. En 1937
entrà a treballar a
la fàbrica Aurrerá. En 1954 passà a
treballar a La Naval i intervingué en les
primeres vagues. Com no coneixia cap militant de la CNT clandestina,
ingressà
en la Unió General de Treballadors (UGT) de la mà
de Nicolás Redondo. Participà
en les lluites obreres dels anys seixanta i setanta i per la seva
activitat
sindical al marge dels jurats d'empresa va ser multat en diferents
ocasions,
declarant-se insolvent, segons la tàctica del sindicat. A
finals de 1969 purgà
un mes de presó per impagament d'una d'aquestes multes.
També patí presó
preventiva amb motiu de les celebracions del Primer de Maig o quan les
mobilitzacions andaluses de 1971. Fou detingut durant quatre mesos a
causa dels
afusellaments dels tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i
Patriota
(FRAP) i de dos etarres el 27 de setembre de 1975. Durant la seva
detenció morí
el dictador Francisco Franco. En 1977 contactà amb la CNT i
començà a militar
en el sindicat anarcosindicalista, primer en la Federació
Local de San Salvador
del Valle i després en la de Barakaldo. Participà
activament en tasques orgàniques
confederals i en la comparsa Hontzak. El 18 de juny de 2006 va rebre,
juntament
amb altres antifranquistes, un homenatge a Bilbao i a Artxanda. Luis
Obregón
Adrián va morir el 25 de novembre de 2010 a Barakaldo
(Biscaia, País Basc) i
fou enterrat l'endemà al cementiri d'Ortuella.
Defuncions
- Pedro Orobón Fernández:El 17 de febrer de 1937 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Havia nascut el 8 de juny de 1899 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fou el fill major d'una família nombrosa de classe mitja i germà del destacat militant anarquista Valeriano Orobón Fernández. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres --son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT. En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava --els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.
***
- Renzo Giua: El 17 de febrer de 1938 mor a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Havia nascut el 13 de març de 1914 a Milà (Llombardia itàlia). Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per «propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.
***
- Pierre Gouzien: El
17 de febrer de 1942 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Pierre Gouzien. Havia nascut el 18 d'abril de 1889 a
Lambézellec (Bretanya). En
1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la
Llotja Municipal del Peix de
l'Ajuntament de Brest i acabà la seva carrera com a redactor
a l'oficina de
beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923
reemplaçà el
comunista Émile Carn en la secretaria del Sindicat dels
Treballadors
Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de
Brest i
col·laborà en el periòdic de la
Confederació General del Treball (CGT) Le
Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan
de la Confederació General del Treball Unitària
(CGTU) Le Syndicaliste du
Finistère. Arran de la publicació en el
número 1
de Le Syndicaliste du Finistère,
l'agost
de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais
Vive Cottin», on feia costat Émile
Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà
assassinar sense èxit Georges
Clémenceau, president del Consell de Ministres
francès, va ser condemnat a tres
mesos de presó, juntament amb René Martin,
militant anarquista, i Louis
Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922
abandonà
el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat
l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al
funeral de François Dravalen,
exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la
CGT; per aquest fet,
el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i
advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la
reunió constitutiva de
la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i
Vilaine) com a
delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis
Quemerais i René
Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU
celebrat a Bourges
(Centre, França), esdevenint tresorer de la
Federació Unitària dels Serveis
Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la
Unió Departamental de
la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat
d'anarquistes
de la policia del departament de Finisterre i també estava
inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes. Casat, fou pare
d'una filla.
***
- Pietro Bruzzi: El 17 de febrer de 1944 es afusellat a Legnano (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Havia nascut el 20 de març de 1888 a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), i va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista,és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya,Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, iés confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes.
***
- Laurentino Tejerina Marcos: El 17 de febrer de 1944 mor a Viloria (Lleó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut com Peñaubiña. Havia nascut en 1895 a Villamartín de Don Sancho (Lleó, Espanya). Sense pare, fou educat per un avi malentranyat que l'obligà a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a treballar com a dinamiter a les mines de Santa Lucía. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en els moviments vaguístics de l'època. Es negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló disciplinari africà durant tres anys. De bell nou a Lleó, fou empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a Rosina García i adquirí de manera autodidacta coneixements d'arquitectura i de construcció que li ajudaren força i li donaren un cert prestigi professional. Cap el 1915 va fer amistat amb Buenaventura Durruti, que després es perllongarien epistolarment (1917-1919). En 1918 fundà un grup anarquista a Lleó. Entre 1919 i 1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, fet que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les presons d'Oviedo i de Burgos. En 1923 fou detingut arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando González Regueral i de bell nou el gener de 1925 per propaganda il·legal. Després d'alliberat, s'establí un temps a Miranda de Ebro amb Julián Floristán, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel qual li demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer. Fugint de la possibilitat de la presó, passà amb Floristán a França, aprofitant que estava en llibertat condicional. En aquesta època es declarà vegetarià i anarconaturista. Per aquest fet, van detenir sa companya i l'enviaren al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassa d'un segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní a Biàrritz, on Tejerina vivia sota el nom de Valentín Castillo. A França milità en diversos grups anarquistes i fou detingut arran de les manifestacions en suport dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. En 1931, encara que a França tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana i retornà a la Península. A Lleó engegà una enorme activitat militant i orgànica. El desembre de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou processat per una vaga a Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i per la qual acabà empresonat en 1934. Fou nomenat en diverses ocasions secretari de la Federació Local de la CNT de Lleó. Amb l'aixecament feixista, el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria, poble de Rosina, però conscient de l'enemistat de la família sa companya, fugí cap al Nord, deixant amb pena pel camí sa filla Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la resistència, fou nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de Villamanín passa a comandar el Batalló de Caçadors 206 («Batalló Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que rebé una menció especial per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña --d'aquí ve el seu malnom Peñaubiña. En 1937 fou nomenat subdelegat de Treball per a Lleó. Amb la presa del front Nord, es mostrà partidari de restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una breu estada a Buiza, a casa del seu vell company Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de Rosina, Ángela. Malalt de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les seqüeles de la guerra, i amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre anys en un clot excavat en una habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls policíacs i de l'odi dels seus nebots. Gravíssim, fou portat amb taxi pel seu fill Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel García. Després d'11 dies hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a Viloria (Lleó, Espanya) i fou enterrat al mateix clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945 son fill Antonio Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar el cos de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota tortura d'algun dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van ser portades en una caixa al cementiri, però el capellà d'Onzonilla es negà a sepultar-lo en sagrat per«heretge» i fou soterrat en una sagristia en runes que després fou incorporada al cementiri. El 19 de juliol de 2009 a Viloria companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els companys de patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina,és militant anarcofeminista.
***
- Francisco
Carreño Villar: El 17 de febrer de 1947 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco
Carreño Villar,
també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El
Argentino. Havia nascut el 26 de setembre de 1890 a Bilbao
(Biscaia, País
Basc). Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i
tingué una germana.
Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona
(Catalunya). De jove milità amb
els «Joves Bàrbars» del Partit
Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux
García, però l'abandonà
després de la postura d'aquest arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En
1912 va ser empresonat per escriure un
article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament
detingut
a Madrid arran de la visita del president de la República
francesa Raymond
Poincaré i només fou alliberat un mes
més tard. Durant els anys posteriors
participà en la bohèmia revolucionària
(Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel
Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató
Peig, etc.) i a partir de 1915
col·laborà en els periòdics Los
Miserarables i El Insurgente,
amb
fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi.
Instal·lat a l'Argentina i a
l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en
Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting
anarcoindividualista a Buenos
Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto
Bianchi. A Buenos
Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era
secretari de l'Ateneu Anarquista de
Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de
la FORU, com ara el
Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va
ser nomenat secretari. En 1931,
amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II
República
espanyola, retornà a la Península i
s'instal·là a Barcelona. A la capital
catalana sembla que entrà a formar part
d'Agrupació Anarquista «Faros» i
treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista«El Porvenir» de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques
propagandístiques per a aquesta
organització, fent conferències a diverses
localitats (Sant Adrià del Besòs,
Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà,
Granollers, Manresa,
Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa,
Vilafranca,
Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys
republicans. En 1935
col·laborà en el periòdic
maonès Fructidor.
Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan
García
Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez,
Ricard Sanz i altres destacats
anarquistes, participà en el míting de clausura
de la Conferència Regional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
se celebrà en 1936
a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al
Congrés d'aquell any en aquella
ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la
resposta contra
l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en
l'assalt a les
Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la«Columna Durruti», va ser
nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra
i al front d'Aragó participà
en l'edició del butlletí El
Frente.
El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de
Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la
FAI celebrat a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa
(Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà
amb José Alberola i parlà en el seu
míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936
assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i
Columnes de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la
creació del Consell de Defensa,
ponència en la qual va participar. El novembre de 1936
viatjà, amb José
Berruezo, en representació de la «Columna
Durruti» a la URSS per a participar
en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en
tornar denuncià la
dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un
míting en suport de la
Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls,
Sant Sadurní,
Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers),
també parlaren Ramon Porté
Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març
i juliol de 1937
participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts
Llibertàries a Tarragona,
Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització
de les milícies, destacà per
la seva posició anticomunista i s'integrà en el
grup «Los Amigos de Durruti»,
del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els«Fets de Maig» de 1937,
lluità contra la reacció comunista als carrers de
Barcelona. El maig de 1938
assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el
triomf franquista passà
a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la
República Dominicana. En 1941
passà un temps a Panamà i a finals de 1943
retornà clandestinament a França.
Participà en la reorganització confederal a
l'exili enquadrat en el sector«ortodox» encapçalat per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL)
i es mantingué força crític amb les
posicions de Juan Manuel Molina (Juanel).
També fou nomenat delegat de
Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la
Península. En el
clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser
nomenat secretari de la
CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre
per Juanel, i membre del
Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i
formà part de la ponència de
Propaganda. Quan l'escissió confederal,
s'arrenglerà amb el sector «ortodox»
encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas.
L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc
i va ser
nomenat administrador del periòdic CNT,
gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre
1944 i 1946
participà en molts de mítings i
conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus,
Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947
fou administrador
de CNT. Trobem articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor,El Insurgente,Los Miserables, La
Protesta, Solidaridad
Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el
17 de febrer de 1947 a l'Hotel
Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005
Miquel Amorós publicà
la biografia Francisco Carreño, el
arduo
y largo camino de la anarquía, que va ser
reeditada ampliada en 2013 sota
el títol Francisco
Carreño, y los arduos
caminos de la anarquía.
Francisco Carreño
Villar (1890-1947)
***
- Ernestan:El 17 de febrer de 1954 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant i teòric del socialisme llibertari, figura important de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Havia nascut el 15 de juliol de 1898 a Gand (Flandes, Bèlgica), en una família burgesa de mare flamenca i pare való. Durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en LeBulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur,Haro, Contre-courant, Rebelle,Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat, Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l'autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936), La fin de la guerre (1938), Socialisme et humanisme (1946), La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949), Valeur de la liberté (1952), Le socialisme libertaire (1955).
***
-
Vincenzo
Simoncelli: El 17 de febrer de 1957 mor a Cesenatico
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Havia nascut el 3 de setembre de
1888 a Cesenatico (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa
Briganti. Com a
antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra.
En 1917, arran de
la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació
d'haver brindat i
aclamat públicament la victòria
austríaca, però va ser absolt del Tribunal de
Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per
manca de proves. Durant la postguerra es
lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques,
Itàlia) i mantingué
correspondència amb companys i grups d'altres localitats
italianes,
especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb
Lea Caimmi i freqüentà els
grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A
Cesenatico mantingué
una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el«Bienni Roig»
(1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda
anarquista i
distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les
autoritats
el consideraren perillós per a l'«ordre
públic». Per frenar el feixisme
creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot
dels «Arditi del
Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva
detenció per complicitat en
l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat
l'any
anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí
fugir i passar a l'estranger. El
juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova
ordre de detenció
per haver format part d'«esquadrons armats» i per
exercir en ells «un
comandament superior». El 21 de març de 1925
l'Audiència de Forlì el condemna a
cinc anys de presó per complicitat en homicidi,
però posteriorment va ser
amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a
París (França) i el
18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense
patir especials conseqüències,
encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les
autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment
anarquista i freqüentà
persones «políticament sospitoses»,
encara que mantenint una actitud prudent i
reservada. En 1927, després de patir un
infructuós escorcoll policíac al seu
domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a
comerciant de
carbó i d'altres productes, realitzà sense
problemes alguns viatges laborals i
a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat
mitjançant passaport
oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius
comercials, moment que
aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats,
com ara Attilio
Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament
documentades per
informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys
trenta
continuà amb la seva relació política,
i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera
Caimmi Simoncelli). Fins al 1942,
com a mínim, va estar constantment vigilat per les
autoritats feixistes. Després
de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la
reconstrucció del
moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota
casta de
reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya
(FAR) i enviant
comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità
Nova,
etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR,
participà, moltes
vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals
de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II
Congrés de Bolonya (16-20 de
març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25
d'abril de 1949), el IV Congrés
d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro
Víctimes
Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V
Congrés de Civitavecchia (19-20
de març de 1953), etc. En 1949 intentà, senseèxit a causa de qüestions
econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya,
crear a Cesenatico
una colònia infantil amb els fills dels companys.
***
- Michal Mareš:
El
17 de febrer de 1971 mor a Praga (Txèquia,
Txecoslovàquia; actual República
Txeca) l'escriptor, poeta, dramaturg, actor i periodista anarquista
Josef Mareš,
més conegut com Michal
Mareš–prengué
el nom de Michal (Miquel) en honor de Mikhail Bakunin–,
encara que també va fer
servir els pseudònims Michal Josef
Mareš,Antonín Mareš
i Luděk
Marks. Havia nascut el 22 de gener de 1893 a
Teplice-Šanov (Ústí nad Labem,
Txèquia, Imperi Austrohongarès; actualment
Teplice (Teplice, República Txeca). Sos pares es deien Emil
Mareš i Anna Matuška.
Quan era infant sa família es traslladà a Praga,
on freqüentà l'escola
elemental de nins alemanys del Mercat de «Masny
trh» (Mercat de la Carn), a la
ciutat antiga. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola de
Comerç alemanya de
Praga, però quan tenia 17 anys, edat en la qual ja formava
part del moviment
anarquista del nord de Bohèmia, va ser expulsat dels
instituts de l'Imperi
Austrohongarès per la seva protesta contra
l'execució del pedagog anarquista
català Francesc Ferrer i Guàrdia. Per guanyar-se
la vida treballava en
nombroses feines, com ara comptable en un banc, passant de la casa
Halphen,
venedor de bombetes elèctriques de l'empresa Metallum o de
pinzells per al pare
de l'escriptor Eduard Bass, etc. A partir de 1910
freqüentà les reunions
anarquistes que es realitzaven als cafès dels barris de
Karlín i de Královské
Vinohrady de Praga. En aquesta època abandonà
oficialment l'Església catòlica i
participà en accions antimilitaristes. S'entretenia amb els
companys a abocar
anilina a les aiguabeneiteres de les esglésies i en
llançar petards als peus
dels penitents que participaven en les processons. Va ser nombroses
vegades
detingut i interrogat per la policia per difusió de pamflets
prohibits,
participació en manifestacions, incitació a la
insubordinació, etc., que el
portaren en diverses ocasions a la presó, on
compartí cel·la amb assassins molt
coneguts a l'època. Poc abans de la Gran Guerra,
marxà cap a Hamburg (Imperi
Alemany), on treballà com a obrer al port i tocant el tambor
per a l'Exèrcit de
Salvació. Antimilitarista com era, va fer tot el possible
per a no anar al
front i treballà d'antuvi en una petita fàbrica
que fabricava suro per a
l'exèrcit, a prop de Roudnice nad Labem
(Ústí nad Labem, Txèquia),
després a
les sitges de la intendència de Praga i, finalment, fou
destinat a una
xarcuteria a l'engròs de Jan Satrapa a Studená
(Banská Bystrica, Eslovàquia)
que fabricava conserves càrnies per a la tropa. Abans de
1918 s'havia casat amb
la filla del director general de les fàbriques
siderúrgiques de Most (Ústí nad
Labem, Txèquia). Després de la guerra fou durant
un temps accionista de la
xarcuteria de Satrapa, amb la finalitat de guanyar diners per a poder
viatjar a
l'estranger. Col·laborà com a periodista en
diferents publicacions (Tribuna, Prager Mittag, Prager
Tagblatt, etc.) i viatjà arreu d'Europa (Alemanya,
França, Itàlia, etc.) i
d'Àfrica, on comercià amb diversos articles
(vidre, joies, malt, llúpol, xarcuteria,
conserves, etc.) i serví un temps en la Legió
Estrangera. Fou membre de laČeská Anarchistická Federace (ČAF,
Federació Anarquista Txeca) i en 1921 fou un
dels fundadors del Komunistická strana Československa (KSČ,
Partit Comunista de
Txecoslovàquia), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Rudým
Právo. En 1928 publicà l'obra de teatreSing-Sing, sobre les execucions dels
militants anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. En aquests anys es
relacionà
amb nombrosos escriptors txecs i alemanys, com ara Jaroslav
Hašek, Karel Čapek,
Ferdinand Peroutka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, etc., però
molt especialment
amb Franz Kafka, de qui fou un bon amic. En 1938, davant la
més que provable
ocupació nazi del seu país, es
presentà voluntari per defensar les fronteres i
durant tota la II Guerra Mundial lluità en la clandestinitat
i amb un grup
d'antifeixistes alemanys, amb el suport de gendarmes txecs,
organitzà una xarxa
de suport al camp de concentració nazi de Theresienstadt
(actual Terezín). Després
de l'Alliberament, el 17 de maig de 1945, sota la sospita d'haver
ajudat un
agent alemany, va ser detingut per error pel Narodni Komissariat
Vnútrennikh Del
(NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), la policia secreta de
la Unió
Soviètica, que falsificà diversos testimonis per
condemnar-lo a mort, però
finalment aconseguí demostrar la seva innocència,
encara que sempre restà
vigilat per la policia secreta de l'Estat. Entre 1946 i 1948 es
dedicà a
denunciar la corrupció i les maquinacions de les autoritats
locals comunistes,
les atrocitats per part dels colons txecs que tingueren lloc a la
frontera
durant i després de l'expulsió dels alemanys dels
Sudets i les injustícies que
es cometien als camps de concentració estalinistes,
especialment des de les
pàgines del periòdic Dnešek,
de
l'escriptor dissident Ferdinand Peroutka. Tots aquests fets no
agradaren al
ministre d'Informació txecoslovac Václav
Kopecký i a principis de 1947 va ser expulsat
del KSČ. Arran del cop d'Estat comunista de febrer de 1948 a
Txecoslovàquia, la
seva vida perillava i el març de 1948 va ser detingut amb
acusacions absurdes,
jutjat i condemnat a set anys de presó i a la
privació dels drets polítics. Amb
la salut molt malmesa, el març de 1955 va ser alliberat i en
sortir s'assabentà
que sa mare, a la qual havia estat enviant cartes des de la
presó, havia mort
feia tres anys. Amb la prohibició de publicar a
Txecoslovàquia, la resta de sa
vida la visqué en la més absoluta pobresa i en
l'oblit. Escriptor bilingüe
(txec i alemany), és autor de Disharmonie
(1916), Přicházím z
periferie (1920),Policejníšťára (1922), Anděličkářka
(1922), Oasa. Africký
román utrpení a lásky
(1924),Zápisky z výčepů
lihovin, nevěstinců,
Afriky, Prahy a odjinud (1926), Zelená
garda (1927), Pan
Václav. Český trhan
v cizině (1928), Internacionální
patriot. Pan Václav doma (1931), Ze
vzpomínek anarchisty, reportéra a
válečného zločince (1999,
pòstum) i Přicházím
z periferie republiky (2009,
pòstum), entre d'altres. Michal Mareš va morir el
17 de febrer de 1971 a Praga
(Txèquia, Txecoslovàquia; actual
República Txeca). El setembre de 1991, el
Tribunal Suprem txecoslovac anul·là la
sentència i el rehabilità.
---