Anarcoefemèrides del 10 de febrer
Esdeveniments
- Execucions de Jerez:El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit«Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.
***
- Surt La Révolte: El 10 de febrer de
1935 surt a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el primer número del
periòdic bimensual La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una
mena de
continuació de Lucifer. Organe de
Pensée
Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va
ser editat pels
germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la
redacció i de l'administració, i
Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la
qual fou continuada per D.
Fourton. Tractà especialment el procés judicial
anomenat de «Les
esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era
un dels
protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935,
publicà un «Appel
aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la
Federació Local dels
Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien
Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G.
Coupe,
Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D.
Fourton,
Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L.
Lorillard, Arthur Mallet,
Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i
Jean Serru, entre d'altres. El
periòdic edità al menys dos fullets, Le 6
février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons
enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir?
(1936), de
Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números,
l'últim el 5 de juny de 1936.
Naixements
- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup«Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per«provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete,òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
- Eugène Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix a les Ardenes (França) l'obrer anarquista, partidari de l'acció directa, Eugène Bigel. Va cometre infinitat d'atemptats amb dinamita a gendarmeries i comissaries, però mai no va fer més que danys materials. L'últim, el 15 de juliol de 1891, va tenir com a objectiu la mansió d'un industrial de Charleville, però el pot omplert de dinamita no va explotar i els cartutxos intactes estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom. Bigel serà condemnat a fortes penes de presó i finalment enviat al presidi de Caiena.
***
- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per«incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària --«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.
***
- Alex Comfort: El
10 de febrer de 1920 neix al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres,
Anglaterra)
i l'investigador científic, metge, sexòleg,
gerontòleg, psiquiatra, novel·lista,
dramaturg, poeta, pacifista, objector de consciència i
anarquista Alexander
Comfort. Era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort,
funcionari d'educació, i
de Daisy Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes.
Amb 14 anys, mentre
feia experiments per millorar la fórmula de la
pólvora a l'Escola Highgate de
Londres, una explosió li volà la mà
esquerra i només li deixà el polze–posteriorment afirmà que d'aquesta manera la
mà esquerra li resultava moltútil per a les «exploracions uterines».
En 1938, quan encara estudiava en
aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The
Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic
(1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb
son pare a
l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare,
aleshores retirada,
l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al
Trinity College de la
Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de
Londres
(actual Royal London Hospital) i a diverses institucions
acadèmiques (Col·legi
Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.),
arreplegant sis graus de
diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica,
psiquiatria, etc.). Després
de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres,
esdevingué professor
de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de
Londres. En 1945 es
diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en
1950 i en 1963 al Col·legi
Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel
Harris i en 1946
tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944
edità, amb John Clifford
Bayliss, la revista New Road. New
directions in european art and letters. Anarquista,
antimilitarista i
pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que
li impedia anar al front, es
declarà objector de consciència i el 2 d'abril de
1943, en plena II Guerra
Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune
denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la
població civil
alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU,
Unió per la
Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquestaèpoca
publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace
and disobedience (1946); On
this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert
Camus, autor a
qui admirava; i Authority and delinquency
in the modern state. A criminological approach to the problem of power
(1950). Sota el pseudònim Obadiah
Hornbrooke, intercanvià una
correspondència pública i agre
polèmica en
defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de«profeixista».
Entrà a formar part del cercle intel·lectual
editor (Marie Louise Berneri,
Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.)
del periòdic
anarquista Freedom. En 1948 Freedom
Press li va publicar el llibre Barbarism
and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the
standpoint of anarchism,
basat en un cicle de conferències que realitzà al
London Anarquist Group (LAG,
Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la«Authors World Peace Appeal»
(AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però
més tard renuncià al seu
comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per
incondicionals soviètics.
Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el«Comitè d'Acció Directa contra
la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels
100», format per destacats intel·lectuals.
Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que
recorregué 83 quilòmetres entre Londres i
Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El
setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre
ells
Bertrand Russell, per incitació a la
desobediència civil durant una important
protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va
escriure la cançó
protesta One man's hands, que va
ser
musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any
publicà el fullet de
cançons pacifistes Are you sitting
comfortably?
The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre
de 1963) de la revista Anarchy li
dedicà un monogràfic. Durant
la dècada dels cinquanta i dels seixanta
s'especialitzà en biogerontologia i (biologia
de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica
(prolongació mèdica de la vida
humana) i dedicà molts d'esforços a la seva
divulgació, formant part del Club
for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British
Society for
Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la
Recerca sobre
l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos
anys abans, publicà la
seva traducció del sànscrit del tractat
d'erotologia clàssica medieval Koka
Shastra i en 1968, quan es trobava
en una reunió científica a
Txecoslovàquia, pogué assistir a la«Primavera de
Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de
Medicina. En 1972 publicà la
seva obra més coneguda The joy of
sex. A
gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va
escriure en dues
setmanes i autèntic best-seller
traduït a multitud de llengües i amb el qual
guanyà tres milions de dòlars pels
12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de
ser conegut com Dr. Sex i que les
seves altres obres fossin
desconegudes. Després de la publicació d'aquesta
obra, es divorcià de Ruth
Harris i mesos després, en 1973, es casà amb
l'economista Jane Tristram Henderson,
la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un
romanç des de feia una
dècada –les famoses, i agosarades, 84
il·lustracions de The joy of sex
es basaven en instantànies polaroids
que els amants s'havien autofotografiat. El Center for
the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de
les
Institucions Democràtiques) li donà una feina i
la parella es traslladà a Santa
Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik
tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou
conferenciant en el
Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto,
Califòrnia,
EUA) i també va ser professor en l'Institut de
Neuropsiquiatria de la
Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En
aquesta època la parella era
assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les
muntanyes de Santa
Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de
sexualitat lliure i
d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson
es cansà de l'amor
lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el
denuncià per incompliment
de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i
s'instal·là al comtat
de Kent. En 1989 publicà una carta en The
Guardian contra la imposició de l'impost regressiu
(Poll Tax) i la política
econòmica del govern presidit per Margaret
Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral
severa i a partir d'aquest
moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador
dels seus
interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson
morí d'una hemorràgia.
Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions,
com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom,Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now,One
World, Peace News, Public Opinion, Resistance,
etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three
new poets (1942, amb Roy McFadden
i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle
play (1942), The almond tree. A
legend (1942), A wreath for the
living (1942), Cities of the plain.
A
democratic melodrama (1943), Elegies
(1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual
behaviour in society (1950), Civil
defence. What you should do now! A message to every householder
(1950), And all but he departed. Poems
(1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The
biology of senescence (1956 i 1964),Sex and violence and the origin of the novel
(1961), Come out to play (1961 i
1975),Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The
nature of human nature (1966), The
anxiety makers. Some curios preoccupations
of the medical profession (1967), Art
and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism
(1971), «What rough
beast?» And «What is a doctor?»
(1972), More Joy of sex. A lovemaking
companion to The Joy of Sex (1973), A
good age (1976), The novel and our
time (1977) I and that. Notes on
the
biology of religion (1979), Poems
for
Jane (1979), The fast of love.
Loving, loving and growing up (1980), Practice
of geriatric psychiatry (1980), Tetrach
(1981), Reality and empathy. Physics,
mind and science in the 21st century (1984), Imperial
patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The
philosophers (1989), Anarchism and
religion (1991), The new Joy of
Sex. A gourmet guide to
levemaking for the nineties (1992), Writings
against power and death. The anarchist articles and pamphlets
(1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual
fantasies (1997), Kisses and
caresses
(1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març
de 2000 en una
residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire,
Anglaterra). El seu
arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for
Research in Sex
(KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana,
EUA) i la
seva documentació política a la biblioteca de
l'University College London (UCL).
Defuncions
- Jacques Roux: El 10 de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). Nascut el 21 d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània), aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt.
***
- Georges Lachaume: El 10 de febrer de 1925 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Georges Lachaume. Havia nascut cap el 1885. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdicLe Libertaire. Netejant la seva pistola Browning se li va disparar i la bala li perforà el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 durant operació. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.
***
- Justo Bueno
Pérez: El 10 de febrer de 1944 es afusellat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Havia
nascut en 1907 a
Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares
es deien Justo Bueno i Vicenta
Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa
família a Barcelona (Catalunya). Aprengué
l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 va ser
detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda
d'atracadors de «caràcter
social». Juntament amb José Martínez
Ripoll i altres militants, formà part dels
grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de
tramvies –se
li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per
carrers en
pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres.
El 28 d'abril de
1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio
Ruano Segúndez), José
Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín,
en el grup
d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep
Badia Capell, militants d'Estat
Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i
enemics acèrrims
del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat
el 25
de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el
jutge que portava
la causa patí des de la Generalitat de Catalunya,
interessada a fer caure les
responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan
l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna
de les Drassanes de
Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la«Columna Durruti» amb la qual
lluità a Aragó com a membre del seu
Comitè d'Investigació. Va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic i després
subsecretari del mateix departament
del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29
franquistes a Gelsa
(Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al
front militar.
Després retornà a Barcelona i amb altres companys
(José Martínez Ripoll, Lluís
Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno
López, Rafael Ginesta
Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de
la «Columna Durruti» (Tallers
Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la
fabricació de
material de guerra. En 1937 formà part del grup que
planificà la mort a
Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano
i son germà, antics
destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats
de tota mena d'excessos
(robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves
respectives
companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del
país; aquestes
execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un
grup
format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado,
Antonio Moreno López,
José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda,
Rafael Sellés i Josep Parés. El 6
d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions
(possessió de
passaport fals, evasió de capitals, venda de valors
artístics, etc.) i
empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages,
Catalunya). El 8 de
gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de
la CNT, del
Preventori de Manresa i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània) i a París
(França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del
Servei d'Informació i
Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio
Ortiz Ramírez i de Joaquín
Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a
França, però el seu intent
d'enverinament dels citats fracassà a causa de
l'ínfima dosi d'arsènic que usà.
El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats
gal·les i lliurat a la
policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament
amb José Martínez
Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres
(Alt Empordà, Catalunya), va
ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid.
El 30 de juliol de
1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap
jutge. Es posà a fer
feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant
Andreu de
Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les
Rambles
barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo
Quintela
Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos
(Castellà,
Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per«auxilio a la
rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a
Barcelona. Jutjat en consell de
guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno
Pérez va ser
afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en
una de les
columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de
Catalunya» que precedeixen
l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions
d'Estat
Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i
que totes les vegades
ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.
Agustín Guillamón:«Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya,
157 (gener 2014)
***
- Alfred Sanftleben:El 10 de febrer de 1952 mor en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Havia nascut el 23 d'agost de 1871 en un petit poble de Turíngia (Alemanya). Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també enLa Révolte i Le Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de LosÁngeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En elsúltims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. En morir, la seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.
***
- Maria Rygier: El
10 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'antimilitarista,
propagandista
anarquista, resistent antifeixista i després
monàrquica Maria Anna Rygier,
també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier
Corradi. Havia nascut el
5 de desembre de 1885 a Cracòvia (Galítsia,
Imperi austrohongarès; actualment Petita
Polònia, Polònia) --alguns citen el 5 de gener de
1885 a Florència (Toscana,
Itàlia)-- en una família polonesa benestant. Son
pare, escultor polonès, es
nacionalitzà italià. Dependenta de
comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a
delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende
Private
d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa
Privada d'Itàlia) de
Milà, al I Congrés Internacional per la lluita
contra la desocupació, celebrat
entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va
ser seguidora del grup
d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista».
En 1907 fou redactora del
periòdic socialista revolucionari Lotta di Classei fundà a Bolonya, amb el
sindicalista Filippo Corridoni i
l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista
clandestí Rompete
le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti
i L'Unione. Entre 1907 i
1911 participà activament en la revista La
Demolizione (La Demolició),
portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a
l'anarquisme. Unit
sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi,
també va ser coneguda com
Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il
sindicalismo alla sbarra.
Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna.
L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el
coronel d'una caserna
de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una
important campanya de
solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912
se li va
voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III
realitzat per
l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a
Roma. En 1914 es
declarà intervencionista i participà en la
redacció del diari socialista creat
per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a
fer costat la
campanya per a la participació d'Itàlia en la
Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla
soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després
d'aquesta etapa nacionalista
i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a
començaments de 1926, després
d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda
per les seves
crítiques a Mussolini i reclosa en un
psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de
març d'aquell any s'exilià a París
(França), manifestant una oberta oposició al
règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a
Brussel·les el llibre Mussolini
indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa«conversion».
En aquesta època va ser guardonada amb el Premi
Internacional de Literatura
contra la Guerra. En 1930 sortí La
Franc-Maçonnerie italienne devant la
guerre et devant le fascisme i en 1935 Démagogie
rouge et démagogie
fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa,
fou delegada al
seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de
desembre de 1932 a París.
Després de la II Guerra Mundial retornà a
Itàlia i en 1946 va publicar el
polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo
italiano in Francia.
Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà
en les files dels monàrquics
constitucionalistes i en la Federació Italiana de les
Lligues Cíviques.
Maria
Rygier
(1885-1953)
***
- Bartolomé Flores Cano: El 10 de febrer de 1990 mor a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Havia nascut el 4 d'abril de 1907 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna«Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant elsúltims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida --Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare, el militant socialista Bartolomé Flores López, morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes.
Bartolomé Flores Cano (1907-1990)
Actualització: 31-03-15