Mallorca: el paradís perdut – Biniaraix (XIV)

Mallorca: el paradís perdut – Biniaraix (XIV) -

Vet aquí un món en perill. Un món que han cantat els nostres poetes i han pintat els artistes que han estimat Mallorca i que avui, com hem escrit ara i adés, ja corre perill. I si per un plat de llenties destruíem el que cantaren les nostres escriptors, els esperits sensibles que estimàvem la nostra terra... quina herència de ciment i hamburgueseries llegarem als nostres fills, a les generacions que vendran rere nostre? Mons misteriosos del barranc de Bianiaraix, del torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de la serra de Tramuntana, dels raconets d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de tornar als clàssics, llegir novament l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, per a destriar com era aquella illa que desapareix a pas de gegant. (Miquel López Crespí)

Miquel Costa i Llobera va ser un mestre en la tasca de cantar el nostre paisatge. La seva concepció clàssica de la poesia, els profunds coneixements que tenia de la cultura grega i romana, una concepció moderníssima de l'ús de la llengua catalana, l'han fet un autèntic pioner en el camp de la poesia mallorquina. I, indubtablement, en la manera d'expressar alguns dels sentiments més profunds del poble mallorquí. Fins aquell moment hi havia massa arcaisme, massa temes arnats, en les composicions dels jocfloralistes de la pàtria. Molts poetes de finals del segle XIX omplen pàgines i més pàgines amb ridícules buidors historicistes. Històries de ducs i comtes escrites en un català tan edulcorat i fals que no servia per a bastir els fonaments d'una cultura vigorosa, a l'alçada del poble que havia servat la llengua en temps d'oprobi i opressió. Uns dels mèrits principals de Miquel Costa i Llobera és precisament el d'haver sabut bastir un català literari d'una modernitat increïble, un català que encara avui dia mostra tot el seu accentuat vigor i potència. Mirau sinó aquests versos de "La vall", que encara commouen l'ànima des mallorquins i que ens fan pensar en el món que envolta totes aquestes fotografies relaciones amb l'aigua que ha fet Bartomeu Payeras.

Jo sé una vall galana

que enmig de nues serres destria,

i, harmònica, agermana

delícia i pau, bellesa i melangia.

Tant si de neu blanquegen

les serres com si hi bull la solellada,

tot l'any hi remoregen

les fonts entre la murta perfumada.

...

Allà és més escoltívol

el cantar dels aucells, l'alè de l'aire

i el regueró fresquívol...

Allà tot quan floreix dóna més flaire.1

Vet aquí un món en perill. Un món que han cantat els nostres poetes i han pintat els artistes que han estimat Mallorca i que avui, com hem escrit ara i adés, ja corre perill. I si per un plat de llenties destruíem el que cantaren les nostres escriptors, els esperits sensibles que estimàvem la nostra terra... quina herència de ciment i hamburgueseries llegarem als nostres fills, a les generacions que vendran rere nostre? Mons misteriosos del barranc de Bianiaraix, del torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de la serra de Tramuntana, dels raconets d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de tornar als clàssics, llegir novament l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, per a destriar com era aquella illa que desapareix a pas de gegant.

A la GEM hem trobat un documentat article de Josep Mascaró Passarius que ens informa de les connotacions màgico-religioses de la ruta al bosc sagrat de les muntanyes. En aquest treball, titulat "El barranc: ruta al bosc sagrat de les muntanyes", Mascaró Passarius escriu: "No és solament el camí empedrat del barranc un prodigi de la tècnica constructiva antiga, probablement hereva més que de la dominació musulmana, de la deixa cultural romana. No és tampoc la presència dels bancals, fruit de l'esforç de l'home durant segles, obra gegantina, prodigi de l'art de construir amb pedra, sinó uns fets històrics concrets.

'És ben sabut de tots, que un dels camins des de la vall de Sóller al santuari de Lluc, és pel barranc de Biniaraix. Agafava des del poblet del mateix nom fins a l'Ofre, i per Binimorat i pla de Cúber, cap a la vall d'Almallutx, on hi ha les restes d'un gran poblat talaiòtic i de tres santuaris pre-romans, així com d'un poblat musulmà, i des d'aquest important enclau de la prehistòria mallorquina, cap al santuari de Lluc"2.

Aigua i vegetació, reserva d'ocells i plantes i fauna de torrents i torrenteres. Màgia dels indrets sagrats dels mallorquins i mallorquines que ens han precedit des de la fondària de la història. Aquesta és la Mallorca que descriuen les fotografies de Bartomeu Payeras.

De Fornalutx, del barranc i poble de Biniaraix, n'havia parlat bé i extensament l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria a Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum cinquè. Primera part: "Gairebé per davant de Fornalutx, però a l'altre vessant de la vall, es troba Biniaraix, a la sortida del pintoresc barranc. El poble, encara que és petit, corona un turó, i per això és visible de lluny amb la torre blanca de l'església"3.

1 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004. Pàg. 51.

2 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum II. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., Pàgs. 131-132.

3 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum cinquè. Primera part. Palma (Mallorca): Govern de les Illes Balears, Sa Nostra, Grup Serra, 2002. Pàg. 219.