Anarcoefemèrides del 3 de febrer
Esdeveniments
- Processament de Proudhon: El 3 de febrer de 1842 el filòsof anarquista Pierre-Joseph Proudhon es jutjat, a instàncies del Ministeri Públic de Besanón, davant l'Audiència de Doubs (Franc Comtat, Arpitània) a causa de l'edició, el gener d'aquell any, de la seva tercera memòria sobre la propietat:Avertissement aux propriétaires, ou lettre à M. Considérant, rédacteur de la Phalange, sur une défense de la propriété. Proudhon fou jutjat per l'edició d'aquest fullet, qualificat de pamflet per les autoritats, per quatre delictes: atac a la propietat, incitació al menyspreu del govern, ultratge a la religió i ofensa als costums. Proudhon llegí el fullet i explicà el seu significat davant un jurat que no entengué res. Finalment el jurat declarà que es tractava d'un assumpte científic i, per tant, fora de la seva competència, per la qual cosa absolgué l'acusat. Aquest mateix any Proudhon publicà al·legat de la seva defensa sota el títol d'Explications présentées au ministère public sur le droit de propriété.
***
- Surt Le Défi: El 3 de febrer de
1884 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del setmanari Le Défi.
Organe anarchiste (El Desafiu.Òrgan anarquista). Portava l'epígraf«Llibertat. Igualtat. Justícia». Va ser
continuador de L'Émeute (El
Motí). La gerència la porta l'obrer teixidor
Jean-Marie Frénéa, el qual el 8 de febrer de 1884
va haver de comparèixer
davant l'Audiència del Roine pels articles publicats en els
dos primers números;
G. Robert, cogerent, el substituí. Els articles no portaven
signatura. Obrí subscripcions
per a les famílies dels detinguts polítics i per
a la propaganda. Només en
sortiren tres números, l'últim el 17 de febrer de
1884 i a partir del 24 de
febrer va ser reemplaçat per L'Hydre Anarchiste
(L'Hidra Anarquista).
***
- Inauguració del
Worker's Friend Club & Institute: El 3 de febrer
de 1906 s'inaugura al 165 de Jubilee Street de Londres (Anglaterra) el
Worker's
Friend Club & Institute, lloc de reunió, biblioteca,
impremta i escola dels
anarquistes de la comunitat jueva londinenca. La idea sorgí
del grup editor del
periòdic Arbeter
Fraint i de
Rudolf Rocker i en poc temps aconseguiren
ajuntar el capital per comprar el local que ocupava una antiga
església
metodista. Encara que la iniciativa partia de la comunitat jueva
llibertària
estava oberta a la resta de sectors obrers. A la inauguració
assistí Piotr
Kropotkin.
***
- Inauguració de la Casa de l'Obrer Internacional: El 3 de febrer de 1913 s'inaugura al número 809 de Yale Street de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la «Casa del Obrero Internacional». La iniciativa fou portada pel pedagog racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano, amb el suport de Rómulo S. Carmona, sogre d'Enrique Flores Magón, i del propagandista anarquista William Charles Owen. Al mateix immoble s'establí una Escola Moderna segons els principis de Francesc Ferrer i Guàrdia i la redacció del periòdic Regeneración. A més a més es realitzaven dos mítings setmanals a l'edifici i reunions del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM).
***
- Es publica The
second oldest profession: El 3 de febrer de
1931 l'editorial The Vanguard
Press publica a Nova York (Nova York, EUA) el llibre de metge
anarquista Benjamin
Lewis Reitman The
second oldest profession. A study of the prostitute's«business manager» (La segona professió
més antiga. Un estudi sobre el«director de negocis» de prostitutes), primer
estudi sociològic sobre els
proxenetes. Ben L. Reitman havia passat la seva joventut envoltat de
prostitutes i de rodamóns. Després es va unir
sentimentalment amb l'agitadora
anarcofeminista Emma Goldman, amb qui lluità per les idees
anarquistes i la
llibertat d'expressió. Un cop separat amistosament de
Goldman, treballà a
Chicago com a metge de prostitutes, realitzant avortaments
il·legals, lluitant
contra les malalties venèries i reivindicant la lliure
distribució de mitjans
per controlar la natalitat. En aquest estudi, on s'analitza el fenomen
del
proxenetisme des de diferents aspectes (psicologia, criminologia,
política,
etc.), determina les característiques del macarró
mitjà: home entre 20 i 30
anys, alt i prim, cabells i ulls foscos, pell
pàl·lida, addicte a les drogues,
malalt de sífilis o de tuberculosi, sovint amb dents d'or,
nivell d'educació
alt, interessat en la cultura i votant del Partit Demòcrata.
El doctor Ben
Reitman havia vist almenys un centenar de proxenetes durant una
desfilada del
Partit Demòcrata nord-americà. El seu estudi,
basat en casos i històries
verídiques, fou força elogiat pels
sociòlegs, encara que alguns li van criticar
la manca d'estadístiques. Realment el que Reitman pretenia
amb l'edició del
llibre era lluitar contra les malalties venèries. En 1987
l'editorial
novaiorquesa Garland en tragué una nova edició.
Naixements
- Henri Basset: El 3 de febrer de 1858 neix a Villeneuve de Berg (Occitània) el ferrador anarquista Henri Alexis Basset. Fou catalogat per la policia en la primera categoria dels «anarquistes a vigilar». Casat sense infants, sa companya regentava una adrogueria. Fou assidu a totes les reunions anarquistes i participà en l'organització de conferències públiques, en les quals prenia la paraula --molt recordada fou la del Primer de Maig de 1896. Molt lligat a Sébastien Faure, mantingué una rica correspondència amb ell durant la seva detenció a Clairvaux en 1893. Un cop lliure, entre desembre de 1893 i el gener de 1894, participà amb Sébastien Faure en el cicle de vuit conferències que aquest realitzà a Marsella. El juliol de 1894 fou detingut per un «fet anarquista» a resultes d'un escorcoll de ca seva. L'agost de 1896 fou condemnat a sis mesos de presó per robatori. Entre 1897 i 1899 la seva activitat militant fou força important, però a partir de l'última data se'n perd tot rastre.
***
- Gustaf Henriksson Holmberg: El 3 de febrer de 1865 neix a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà ambÉlisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettioår av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg va morir el 20 de juliol de 1929 a Engelbrekts (Estocolm, Suècia).
Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929)
***
***
- Wilhelm Spohr: El 3 de febrer de 1868 neix a Hamburg (Prússia) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.
***
-
Jacques Reclus:El
3 de febrer de 1894 neix a París (França) el
músic,
periodista, professor i traductor anarquista Jacques Reclus. Renebot
d'Élisée
Reclus i fill de Paul Reclus, també va fer seu l'ideal
llibertari. Va passar la
seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre
els estudis de ciències
econòmiques. De tornada a París, es va consagrar
a l'estudi del piano i va
començar els estudis de música. En 1912 va
impartir un curs de solfeig a una
cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte
amb el
món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant
la Gran Guerra va començar a
escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La
Clarière (1917) i La
Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille
(1914-1916). En 1918
l'explosió al front d'un obús rebuda a la
mà dreta va posar fi a la seva
prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en
cos iànima al periodisme sindical. En aquesta època
serà conegut en els cercles
llibertaris no només per pertànyer a una de les
famílies anarquistes més
importants de França, sinó per la seva activitat
militant. A partir del gener
de 1920 va esdevenir gerent de Le Temps Nouveaux i
va col·laborar en la
revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el
diari Le Libertaire.
En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris
empresonats a
Rússia» i l'edició del fullet Repression
de l'anarchisme en Union Soviétique.
En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la
seva esposa Lilly
Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys --durant
un temps el trio es
va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va
entrar en contacte amb
Wu Kegang, jove xinès vingut a França
gràcies al moviment «Treball-Estudi»
creat
per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte«Universitat
del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el
model kropotkià de
transformació de les escoles en camps i en
fàbriques, i de les fàbriques en
camps i en escoles; on la combinació del treball i de
l'estudi portarà un nou
tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur.
Entusiasmat,
Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar
francès i arribarà el maig de
1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier),
expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la
corrupció
dels funcionaris francesos. Però l'experiència
universitària va durar poc, ja
que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el
finançament en
considerar el projecte «subversiu». Va decidir
restar a Xina i després de
Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital
de Yunnan,
limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra
Mundial. La seva casa va
esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle,
Léon Jankélévitx, etc.),
alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el
govern de Vichy. En
1945 es va establir a Pequín i hi va ensenyar fins al 1952,
quan fruit de la
violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de
l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de
1949, va
obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant la seva
filla Magali a Xina
amb una tia seva --la família només es
retrobarà en 1979. A França, l'esposa de
Jacques Reclus, Huang Shuyi, va esdevenir professora de
Llengües Orientals a
París, i ell va començar primer a treballar com a
corrector i després com a
redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE
i com a professor
en la Universitat París-VII. És autor de La
Révolte des Taï-ping
(1851-1864). Prologue de la révolution chinoise
(1972) i de les traduccions
de Récits d'une vie fugitive. Mémoires
d'un lettré pauvre, de Chen Fou,
i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li
Tch'ien Ki-ying.
Jacques Reclus va morir el 5 de maig de 1984 a París
(França).
***
- Hélène Patou: El 3 de febrer de 1902 neix a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille.És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). Hélène Patou va morir el 6 de febrer de 1977 a Cachan (Illa de França, França).
***
- Miguel García García:El 3 de febrer de 1908 neix a Archena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés EdoLa corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua») que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní.És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres. Miguel García García va morir el 4 de desembre de 1981 a Londres (Anglaterra).
***
- Joachim Salamero:
El 3 de febrer de 1931
neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el
francmaçó, lliurepensador, anarquista
i anarcosindicalista Joachim Salamero, també citat com Joaquim Salamero i conegut com Jo
Salamero. Fill d'una família anarquista; son pare,
nascut a Barbastre
(Osca, Aragó, Espanya), es refugià a
França durant la dictadura de Primo de
Rivera i son oncle fou un dels organitzadors de l'atemptat mortal
contra el
cardenal Juan Soldevilla y Romero el 4 de juny de 1923; sa mare
també era filla
d'espanyols. Son pare i sa mare treballaven en la indústria
sabatera a Bordeus.
Entre 1946 i 1949 estudià a la Societat Nacional de
Construcció Aeronàutica del
Sud-Oest (SNCASO), on obtingué el Certificat d'Aptitud
Professional (CAP)
d'ajustador-mecànic. Entrà a treballar a la
Société Bordelaise de Découpage et
d'Emboutissage (SBDE, Societat de Retallament i d'Embotició
de Bordeus) i va
fer el servei militar a Meknès (Marroc) com a
mecànic a l'Escola de Pilots, on
prengué part en una vaga de tres dies contra l'augment de
les hores de feina.
Llicenciat en 1953, entrà a fer feina a la factoria
aeronàutica Dassault de
Merinhac (Aquitània, Occitània), on fou nomenat
delegat de personal per la
Confederació General del Treball (CGT) i membre de la
Comissió de Joves de la
Unió Departamental. En 1947, durant un míting de
suport a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) espanyola en l'exili, conegué
Aristide Lapeyre i
freqüentà l'Escola Racionalista«Francisco Ferrer», en la qual animà
debats. En
1953 s'adherí al grup «Lucifer» de la
Libre-Pensée. Entre 1953 i 1967
col·laborà
en Jeunes Libertaires. Entre el 25
i
el 27 de desembre de 1953 fou delegat del grup anarquista de Bordeus al
congrés
de reconstitució de la Federació Anarquista (FA)
celebrat a París (França). Fou
membre del grup «Sébastien Faure» de
Bordeus, adherit a la Federació Anarquista
(FA), del qual va ser nomenat secretari. En 1955 formà part
d'un viatge
d'estudis de la CGT a Varsòvia (Polònia), on
constatà la misèria obrera. Entre
1956 i 1967 va ser responsable de Le
Lien. Bulletin intérieur de la
Fédération Anarchiste. En 1960
fundà, amb
Serge Mahé, Alexandre Hébert i altres, la Union
des Anarcho-syndicalistes (UAS,
Unió dels Anarcosindicalistes), sort de comitè
d'enllaç entre els militants
anarquistes de la CGT i Força Obrera (FO) i de la CGT,
adherits o no a la FA.
L'UAS edità el butlletí L'Anarcho-syndicaliste,
en el qual col·laborà força.
Participà en la redacció d'un «Manifest
per a la
democràcia en el moviment obrer» contra la cacera
de bruixes portada a terme pels estalinistes contra els
revolucionaris i a
resultes d'això, en 1961 va ser exclòs de la CGT.
Aleshores creà a la factoria
aeronàutica Dassault un Comitè de Lluita i en
1963 s'integrà en FO,
organització per a la qual va ser nomenat delegat de
personal i esdevingué
secretari departamental del Sindicat de
Metal·lúrgica de la regió de Bordeus.
Després dels fets de «Maig del 1968»,
entrà en la comissió executiva de la
Unió
Departamental de FO. Intervingué contra el projecte
gaullista de reforma del
Senat en el Congrés Confederal de 1969 i fou un dels
principals portaveus de
l'esquerra de la CGT-FO. Arran d'una assemblea general celebrada entre
el 5 i
el 6 de setembre de 1970 a Chef-Boutonne (Poitou-Charentes,
França), l'UAS
decidí fusionar-se amb l'Aliança Sindicalista
Revolucionària i
Anarcosindicalista (ASRAS) animada per Jacky Toublet, entre d'altres.
Entre 1970
i 1975 fou responsable del butlletí Pour
nous le combat continue, òrgan dels
anarcosindicalistes integrats en la
CGT-FO. En aquests anys col·laborà en Le
Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en Solidarité
Ouvrière, portaveu de l'Aliança
Sindicalista (AS). En 1971 fou delegat del
Sindicat del Metall de Bordeus al X Congrés de FO. En 1974
abandonà l'ASRAS per
un desacord profund sobre una anàlisi de la
Confederació Francesa Democràtica
del Treball (CFDT). En 1975, amb un grup de companys (Alexandre
Hébert, Hervé
Hochard, Marc Prévôtel i Serge Mahé)
refundà l'UAS, que, de les referències
constants a la Carta d'Amiens i a Fernand Pelloutier, passà
a veure's
influenciat pel trotskisme de Pierre Boussel (Pierre
Lambert) i cap el 1976 abandonà la FA. En 1979
representà
l'UAS al I Congrés de la CNT espanyola després de
la clandestinitat celebrat a
Madrid (Espanya). En 1987 publicà, amb Jacky Toublet i Alain
Sauvage, el fulletLa Charte d'Amiens de 1906 à
aujourd'hui.
Francmaçó i membre de la Libre-Pensée,
entre 1970 i 2010 fou delegat de la
Gironda a tots els congressos nacionals d'aquesta
organització, i fou membre de
la seva comissió administrativa nacional i de la directiva
nacional durant
molts danys; entre 1996 i 2007 en fou president de la
Federació Nacional. Entre
1990 i 1996 fou secretari general de la Unió Departamental
de la Gironda de FO.
El febrer de 1991 participà, amb Alexandre
Hébert, a Barcelona (Catalunya) en
el congrés constitutiu de l'Entesa Internacional dels
Treballadors i dels pobles
(EIT), de tendència lambertista. L'octubre de 1996 UAS
s'adherí a l'EIT, però
no ho va fer al Partit dels Treballadors (PT) de Pierre Lambert. Entre
1992 i
2000 fou membre de la comissió executiva confederal de la
CGT-FO i en 2003
s'afilià al PT, on hi restà també el
2008 quan es rebatejà com Partit Obrer
Independent (POI). En 2011 participà en reunions de l'UAS i
representà, amb altres
companys, el corrent anarcosindicalista en el POI. A coordinat
nombrosos debats
sobre anarcosindicalisme al Centre Internacional de Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) a Marsella. Actualment es president d'honor de la
Federació
Nacional de la Libre-Pensée i membre del comitè
directiu de l'Associació Laica
dels Amics d'Anne i Eugène Bizeau.
Defuncions
- Ernest Gégout:El 3 de febrer de 1936 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Havia nascut el 16 de març de 1854 a Vézelise (Lorena, França) de pares pagesos. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier,òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.
Ernest Gégout (1854-1936
***
- Emilio Loriente Vidosa: El 3 de febrer de 1943 mor a la presó d'Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Havia nascut el 22 de juliol de 1915 a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) en una família d'emigrants aragonesos. Sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»
***
- Dante Armanetti: El 3 de febrer de 1958 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Havia nascut el 26 de març de 1887 a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio Tosi, etc.), i del grup«Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.
---