Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició: els torturadors de la Brigada Social franquista

0
0

Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició


Desembre de 1976 – La presó de Palma i els interrogotaris de la Brigada Social en el soterrani del Govern Civil


Solament amb una nit a comissaria la nostra imatge havia canviat de forma absoluta. La brutor regnant acomplia de forma exacta la seva missió. Tot aquell món soterrani era molt semblant a l’univers de Kafka descrit en El Procés: obscurs despatxos amb antigues làmines de Franco i José Antonio, escrivents que pareixien trets de velles revistes dels quaranta, arxivadors de fusta pretèrits i que, sens dubte, encara contenien les fitxes dels socialistes i anarquistes detinguts i torturats per Francesc Barrado i el marquès de Zayas. Si un dia poguéssim acabar de veritat amb la dictadura... no seria convenient servar tots aquests objectes per a mostrar a les joves generacions la tenebror del feixisme? Si no ho fèiem així... com podríem fer entendre la misèria dels anys que ens havia tocat viure?


Per Miquel López Crespí, escriptor


Just havíem acabat de beure l’infecte beuratge que ens portà el cambrer del Bar Las Maravillas, quan sentírem la veu coneguda del Rosset al final del passadís. Venia xalest i tranquil, xiulant una antiga cançó de Sarita Montiel. Jaume, Guillem i jo ens miràrem summament estranyats. Era massa prest per anar als jutjats. Normalment, les compareixences s’iniciaven a partir de les deu o les onze del matí. Què devia voler la Social tan d’hora? Començar un nou interrogatori? No sabia què pensar. De cop i volta el tinguérem davant la porta de la cel·la. Sentírem giscar el pany. Quants d´anys feia que no l´havien engreixinat? La claror que feien les dèbils bombetes del passadís s´obrí pas cap a l´interior del fosc enfony on romaníem. Instintivament, ens aixecàrem d´un cop. Devíem fer un efecte trist. Talment com si fóssim delinqüents acabats d’agafar en un robatori. Moltes vegades la policia aprofitava el mal aspecte d´una persona detinguda per fer la fotografia que passaven als diaris. Homes amb barba de dies i descambuixats feien la impressió de ser uns autèntics salvatges. Si era necessari, manipulaven els retrats que lliuraven a la premsa. Era una tàctica antiquíssima. Qui podia tenir por d’un home ben afaitat i ben vestit i que sortís somrient a les fotografies? Ningú no ignorava les brutors que solien portar a la pràctica. Ho retocaven tot. Especialistes a manipular els clixés afegien barbes exagerades, feien que els cabells els caiguessin damunt el front, destacant les celles, dibuixant arrugues inexistents al front i la cara... Un simple estudiant de Magisteri es convertia en un perillós assassí! El retrat no podia mentir!

El Rosset ens va contemplar, satisfet.

Solament amb una nit a comissaria la nostra imatge havia canviat de forma absoluta. La brutor regnant acomplia de forma exacta la seva missió. Tot aquell món soterrani era molt semblant a l’univers de Kafka descrit en El Procés: obscurs despatxos amb antigues làmines de Franco i José Antonio, escrivents que pareixien trets de velles revistes dels quaranta, arxivadors de fusta pretèrits i que, sens dubte, encara contenien les fitxes dels socialistes i anarquistes detinguts i torturats per Francesc Barrado i el marquès de Zayas. Si un dia poguéssim acabar de veritat amb la dictadura... no seria convenient servar tots aquests objectes per a mostrar a les joves generacions la tenebror del feixisme? Si no ho fèiem així... com podríem fer entendre la misèria dels anys que ens havia tocat viure?

L’enviat del comissari Ricardo Manzanas estava dret davant la porta de la cel·la, somrient. Un dia, després de la detenció a Inca, quan la Guàrdia Civil ens portà a Palma, a l’inici de l’interrogatori, ens digué:

-Anau ben errats, si pensau que hi haurà depuració del que vosaltres considerau criminals i torturadors. No espereu res al respecte. Ho sé ben cert. M’ho diuen cada vegada que anam a les reunions de Madrid. No hi haurà canvis ni en la Policia ni en la Brigada Social. Els partits d’esquerra que pacten amb Suárez i el Rei ho han acordat. Si de cas, canvis de nom i del color dels uniformes. La tàctica és aconseguir que el poble oblidi els morts de la guerra civil. Res de memòria històrica! Cal deixar militars i policies tranquils.

El Rosset ens confirmava les nostres sospites. Es feia evident que la política de consens i reconciliació amb el franquisme preconitzada pel PCE des dels cinquanta estava triomfant. No hi hauria cap judici de Nuremberg, com al final de la Segona Guerra Mundial. Els assassins i torturadors s´asseurien a taula amb els aspirants als bons sous que proporcionaria ser gestors del franquisme reformat.

Com a les pel·lícules de gàngsters, a la Brigada Social existia el policia bo i el dolent. El bo sempre era el Rosset. El dolent, el Moreno. L´un t’oferia tabac; l’altre et mostrava la pistola. La funció era la mateixa: doblegar-te a les bones o a les males. Tots els mètodes eren útils per aconseguir el que es proposaven: la declaració per enviar-te al Tribunal d’Ordre Públic.

Finalment, ens explicà per quins motius havia comparegut tan d’hora.

-Ja us vaig dir que aquesta vegada ens bastava amb els retalls dels diaris per portar-vos al jutge. Sabeu ben bé que encara sou il·legals. És evident que, ben aviat, el PCE, el PSOE i altres partits que accepten les condicions imposades pel Rei seran enmig del carrer. En referència als que no acceptau la reforma, les instruccions són prou clares: cap contemplació. Detencions i lliurament dels informes al TOP. És el que farem amb els detalls de la vostra presentació clandestina. En tenim les fotografies i les declaracions publicades al Diario de la Provincia. Tampoc heu negat la vostra participació en els fets.

El Rosset tenia raó. Quan ens portaren a comissaria, iniciaren tota una sèrie de preguntes formals. A l´acta que redactaven, volien deixar constància que nosaltres confirmàvem tot el que sortia en els diaris.

No hagueren d´emprar cap sistema especial d´interrogatori i, seguint l´acordat en el Comitè de Direcció, no negàrem res.

Sabíem que ens podien multar i, que el més possible, era que el jutge decretàs l´ingrés a la presó. Però lluny d´atemorir-nos, la possibilitat de romandre tancats formava part dels nostres objectius polítics. Evidentment, no els explicàrem els motius reals de la roda de premsa. Contàrem quatre banalitats que fossin mengívoles: la lluita per la llibertat de tots els partits i sindicats obrers. L´objectiu real era aconseguir, ni que fos mínimament, informar la població de l’existència de partits que volien anar més enllà de les limitacions imposades pels hereus del Moviment.

El Rosset romania a la porta de la cel·la. Com si l’espectacle que oferíem li agradàs, satisfet de tenir tots els fils fermats i que no haguéssim negat res.

-Us vaig dir, i ho torn a repetir aquest matí –afegí, encenent una cigarreta, enviant el fum cap allà on ens trobàvem, que us heu equivocat moltíssim. Sembla mentida que sigueu persones que han estudiat i llegit prou per a tenir una idea precisa del que passa a Europa. Militant en el PCE o en el PSOE, faríeu carrera política. Amb la legalització, aquestes organitzacions necessitaran quadres, gent per a les cadiretes institucionals, els despatxos sindicals i empreses estatals. El vostre error és pensar que després de la legalització podreu seguir avançant, augmentar les fileres dels partits que no acceptau la reforma. Els vostres somnis s´esbucaran com un castell de cartes. En podeu tenir la més completa seguretat! En pocs mesos la majoria de treballadors s’afiliaran als que surtin per la televisió, als sindicats que tenguin locals, subvencions, advocats per ajudar en els judicis laborals.

Ens oferí una cigarreta.

Feia més de vint-i-quatre hores que no fumàvem! La nicotina em va fer ressuscitar! Sentia que el meu esperit es tranquil·litzava. Sentia el sermó del Rosset des d´una enorme distància. La veu del policia m´arribava monòtona. No li parava gaire atenció. El seu discurs era sempre el mateix: recomanar estar sempre prop del poder, fos de dretes o d´esquerres. Era igual. Quan no tens principis ni cap mena de valor moral, l´únic que importa és l´egoisme personal, el benefici econòmic, el gaudi de privilegis.

-Ara ja comença a ser tard. La gent ja sap qui comandarà d´aquí uns mesos i qui restarà marginat per sempre de la vida política. Munió de vividors de totes les tendències comencen a sortir de les clavegueres, demanen el carnet, opinen des de les pàgines dels diaris, vinclen l´espinada davant qui pensen que pot comandar. Ho sabeu més que nosaltres. Ara és l’hora dels més vius, d’aquells que mai no feren res per la llibertat, dels que esperàvem saber per on bufava el vent abans de sortir dels seus caus.

Va ser Jaume Calafell qui contestà al Rosset.

-No sé per què insisteixes amb la història de sempre. Nosaltres donam suport a un partit revolucionari, no a una oficina de col·locació. No ens ha passat mai pel cap que lluitar per la llibertat dels treballadors, pel socialisme, serveixi per a demanar un sou, un despatxet a qualsevol oficina. El que volem saber és què pensau fer amb nosaltres i quan ens portareu als jutjats.

El Rosset s´adonà que les seves predicacions eren inútils. Ho hauria d’haver sabut. Feia anys que ens coneixíem. Ell i la Quarta Secció s’encarregaven dels grups considerats perillosos, els que no participaven a les Plataformes Democràtiques que el poder ajudava a promocionar. A finals del setanta-sis, la política oficial, els discursos dels propagandistes del règim, les promeses de l´oposició, suposaven una gran comèdia. Els partits d’ordre ja sabien què passaria el setanta-set. S´anaven perfilant les noves lleis, els punts de la futura Constitució, la Llei d´Hont, que hauria de consolidar un tipus de Parlament bipartidista, sense gaires possibilitats per a les organitzacions més petites. Es concretaven els ajuts de la banca. Arribaven milions de dòlars per a consolidar un únic Partit Socialista al servei de la internacional socialdemòcrata. En aquelles alçades de la reforma, la Social s’havia especialitzat i existien grups encarregats de diverses tasques. Uns es dedicaven als possibilistes; d’altres, als revolucionaris. També existia un departament que s’encarregava de vigilar els sacerdots progressistes, les assemblees obreres i estudiantils, el moviment de barris. I això sense comptar amb els serveis d’informació de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit! El control sobre tot el que es movia contra la dictadura era fort. La vigilància no cessava, ni tampoc les detencions i processos d’antifeixistes. Però amb la mort del dictador la repressió s’anava fent més selectiva. Amb els obrers i estudiants no calia filar tan prim. Un picapedrer, un treballador del metro que morís d’un impacte de bala, un ésser anònim que fos empresonat i torturat no preocupava gaire. Era amb els professors, els dirigents dels partits que pactaven, els membres reconeguts de l’oposició, que havien d´anar vius. Per això tota aquella història ridícula de Santiago Carrillo i la perruca. El romanço de la persecució, detenció i posada en llibertat del secretari general del PCE! Tothom sabia que no se´ls podia mantenir molts dies a la Dirección General de Seguridad. Carrillo era la peça clau de la reforma del franquisme.

El guàrdia que romania davant la porta de la cel·la s’impacientava. No entenia el debat. A què venia tanta discussió política a primeres hores del matí, en els soterranis del Govern Civil? Havia començat el seu torn i ja estava cansat. Com si desitjàs acabar de seguida.

Finalment, el Rosset es decidí a comunicar-nos que en una hora ens posarien en llibertat. No calia anar fins als jutjats. Ells mateixos s’encarregarien de presentar l’informe. L’acusació ja estava signada pel comissari Ricardo Manzanas. Redactats, igualment, els informes dels socials que venguéren a detenir-nos. Tot plegat s’adjuntaria a les nostres declaracions i els retalls publicats al Diario de la Provincia. El jutge decidiria què fer amb nosaltres.

Dit això, el policia de guàrdia tancà la porta i la penombra tornà a regnar a l’interior de l´habitacle. Guillem i Jaume seien pensatius al meu costat. Ens miràrem als ulls sense creure encara el que ens deien. Una bona notícia, ja que ens havíem mentalitzat per anar als jutjats i després marxar cap a la presó. Pensàvem en una multa especial i estàvem decidits, talment com acordàrem amb els companys, a no pagar-la. En previsió de l´ingrés a la presó havia portat uns quants d´estris necessaris en aquelles circumstàncies: el raspall de dents, unes tovalloles, tres mudes de roba interior, un parell de llibres per si de cas no m’agradaven els que poguéssim tenir a la biblioteca del centre penitenciari...



Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images