Sa llei de Normalització lingüística de lany 1986 és es fruit dun gran consens entre totes ses forces polítiques daquell moment, i fruit també dun moment històric molt concret: acabàvem de sortir duna dictadura i encara hi havia una preeminència absoluta de sa llengua castellana en tots ets àmbits.
Han passat 30 anys des de que es va aprovar aquesta llei i com tota norma, que és es resultat dunes circumstàncies i duns moments determinats, necessita ser actualitzada. Necessita ser adaptada an es moment present, respondre a noves necessitats i a noves sensibilitats. I així, daquell consens de lany 1986 se nhaurien de derivar nous consensos per tal de modernitzar una norma que, en alguns aspectes està desfasada i no sadapta a ses darreres sentències des Tribunal Constitucional.
És per açò que durant sa tramitació de sa Proposició de Llei des grup PI, que tenia com a objectiu tornar an es mateix redactat de sa llei de 1986, es Partit Popular va presentar una sèrie desmenes que, precisament, intentaven posar al dia aquesta llei, amb sànim de poder arribar a un consens entre tots es representants polítics. Curiosament, aquest Govern que sautoqualifica de Govern des diàleg i des consens, no va voler saber-ne res i van ser rebutjades totes.Aquestes esmenes, demanaven coses tan senzilles com: Garantir sexercici efectiu des dret dopció lingüística de cada ciutadà, sense que en cap cas pugui entendres sexistència de sa primacia duna llengua oficial sobre una altra. Van votar, idò, en contra de que es ciutadans puguin utilitzar qualsevol de ses dues llengües oficials, en igualtat de condicions i sense cap primacia duna sobre saltra.
També van votar en contra de fer efectiu es dret de ses persones a no sofrir discriminació per raons lingüístiques, o lo que és lo mateix, van estar a favor de que es pugui discriminar a ses persones en funció de quina sigui sa seva llengua.Es van oposar també a promoure sestudi, sa protecció i sús de ses modalitats insulars des català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, fins hi tot, una diputada de Més per Mallorca va qualificar de joc perillós defensar ses nostres modalitats, obviant que és un des mandats des nostre Estatut dAutonomia.
Tampoc van estar dacord en donar autonomia an ets ajuntaments per acordar oficialitzar, apart des topònim en català, es topònim en castellà, sempre que hi hagi motius històrics o darrelament social; obligant així a que només es nom en català pugui ser soficial.Ni tampoc hi van venir bé en que a ses bases de convocatòria per a sa provisió de places a sAdministració de sa Comunitat Autònoma i a ses Corporacions Locals incloguessin una referència expressa an es coneixement de sa llengua catalana, en proporció a sa funció o lloc de treball a exercir, i respectant es principis digualtat, mèrit i capacitat.
Es partits de sesquerra, avui tots ells nacionalistes, han imposat sa discriminació des ciutadans, en funció de si saben una llengua o altra. Imposen es catalanisme més intransigent i marginen de tots ets àmbits de sadministració sús i promoció de ses nostres modalitats lingüístiques. Unes modalitats lingüístiques que, increïblement, ells veuen com una amenaça an es monolitisme igualitari des català estàndard i no ho veuen, en canvi, com lo que realment és, una riquesa per sidioma. Tornam, una vegada més, a sa imposició catalanista i a seliminació des drets lingüístics des ciutadans.