Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Mallorca: el paradís perdut (XIII) - L'encanteri de les aigües: el torrent del Salt i les Dones d´Aigua

0
0

Mallorca: el paradís perdut (XIII) - L'encanteri de les aigües: el torrent del Salt i les Dones d´Aigua


Però si aquí hem parlat de dones d'aigua i nimfes, homes perduts a la recerca de la felicitat i la bellesa perpètues, és perquè tenim al davant les imatges que reflecteixen la superba magnificència del torrent del Salt, sens dubte una de les meravelles més sorprenents de Mallorca. Està situat en el terme de Pollença, a la vall d'en Marc, i neix al vessant occidental de les penyes Vermelles, recull les aigües de les Mates Velles i davalla cap a Llinars. A continuació aflueix al torrent de la vall d'en Marc.

A l'avenc de Llinars és on es produeix l'espectacle de la caiguda del torrent en tres salts d'aigua d'una bellesa extraordinària. Com una trinitat immaculada es desploma lliure cap a la fecunda vall. (Miquel López Crespí)


Preservar els nostres minvats recursos naturals és també, i sobretot, servar la nostra cultura, llegendes i creences populars. Sabem que en el món màgic que ens suggereixen les imatges curulles d'aigua resplendent i natura verge del torrent del Salt, a Pollença, regnen els esperits relacionats amb les vides que hi ha ocultes en pous, cisternes, coves i safareigs. Entre tot aquest reialme que va desapareixent amb cada pagès que mor, amb cada oblit intencionat de la nostra història, podríem destacar els misteris de les dones d'aigua.

Bartomeu Payeras, estudiós del món relacionat amb la llum, la geologia i el misteri dels habitants ocults de les fonts, ens ha dit que el mite de les dones d'aigua, encara existent al respecte i que va ser cantat per Miquel Costa Llobera (recordeu el poema titulat precisament "Les Dones d'Aigua") procedeix de mites molt més antics encara, de les antigues nimfes dels safareigs, de cultes que es perden en la fondària dels segles, de pobles que servaven la protecció de les aigües màgiques i medicinals, indrets que eren regits per dones de faula. La gent d'edat del nostre poble, tot transmetent l’experiència de persones que –afirmaven-- havien tengut aparicions i que sabien molt d'aquesta mena de genis, asseguraven que les dones d'aigua són bellíssimes i duen un estel al front. Viuen en fonts, llacs, coves on flueix l'aigua. Poblen les cavitats de la terra por on circula el líquid element, i sovint les pots veure ballant enmig dels salts dels torrents o, quan davalla la torrentada des de la serra, fent rodolar macs i pedres perquè la pagesia, aquells que viuen i treballen prop d'aquests indrets, s'adoni de la seva presència evanescent.

De cop i volta, si, en dies molt especials, normalment en temps de lluna nova, t'atures davant un safareig, mirant els salts d'aigua dels torrents es pot veure com es contemplen al mirall de la superfície i canten. Els vells que ens contaven aquestes històries ens explicaven que qualsevol que ensopegava amb les dones d'aigua se n'enamorava sense remei. Però s'ha d'anar amb compte, ja que el seu amor és mortífer. Només poden penetrar en el seu regne, accedir a elles, aquells que prèviament han renunciat al món extern.

Bartomeu Payeras encertà en la seva narració dels misteris que envolten l'existència de les dones d'aigua. En el meu temps, quan jugava de nin pels jardins de l'Escola Graduada de sa Pobla, més d'una vegada m’havia aturar a sentir les rondalles que contaven els vells del carrer dels Fadrins o del carrer de la Muntanya. Aturàvem els jocs amb la pilota o, si anàvem amb bicicleta, davallàvem del seient i escoltàvem en silenci, talment aquell qui escolta l'oracle o el capellà dalt la trona parlant dels misteris del cel i de l'infern. Era aleshores quan sortien a rotlle els noms dels que havien desaparegut entre les aigües, aquells que se'n portà el corrent del corrent o, en davallar al pou de l'hort, inesperadament es trobaren amb la sobtada aparició i, encaptivats, no en sortiren mai. Com saber si tots aquells homes que desaparegueren engolits per les forces misterioses dels corrents subterranis, els salts d'aigua, els pous de fondària infinita, aconseguiren la felicitat perpètua en ensopegar aquella poderosa bellesa. Per què no sortiren mai més del corrent que se'ls en portà? Foren enlluernats per l'estel que aquells essers de llegenda portaven al front? Com saber si aconseguiren o no la felicitat que tots anam cercant inútilment a la terra?

Els vells més assenyats diuen que una manera de conquerir el seu favor era, costum que encara perdura entre nosaltres, tirar pa a les fonts. Amb això se subministra aliment a les nimfes i se’n guanya el favor; però també serveix per a practicar un tipus peculiar d'hidromància: segons com caigui i suri el rosegó evidenciarà signes sobre l’esdevenidor que ens espera.

Tot això ens recorda el paper sagrat de l'aigua, sempre propera als santuaris, així com la seva caracterització com a quelcom de femení.

A Mallorca tenim na Maria Enganxa. Es tracta d'una nimfa que habita en el més profund dels pous i les cisternes. Si algú es descuida i s'aboca al brocal, l'estira amb un ganxo i l'arrossega al fons de les tenebres aquàtiques, d'on no tornarà mai més.

També en l'àmbit de les creences llegendàries de Mallorca, la nit màgica de sant Joan és la nit de les fogueres i de l'encanteri de l’aigua. Aquesta nit té la virtut fecundant de l’aigua: les fades encantades i altres genis de lloc, de fonts, estanys, rius i torrents, les sirenes de la mar, recobren els poders com a deïtats generatrius de la natura. Per això, rentar-se amb l'aigua de tres, set o nou fonts, o banyar-se a la mar al punt de mitjanit, guareix de molts de mals i proporciona joventut i bellesa; com també la rosada del matí de sant Joan: rebolcar-se en l'herba humida de rosada duu salut i sort. La cristianització de la festa estén aquesta virtut a l’aigua del riu Jordà, on sant Joan va batejar Jesús. De la mateixa manera es diu que si la nit de sant Joan se sembren clavellers i els reguen amb aigua de set pous de vena, en esclatar fan flors de set colors.

Aquest món misteriós va estretament lligat a la muntanya, a les coves i rius subterranis, al món ocult que existeix sota els boscos d’alzines i els olivers muntanyencs. No és estrany que tants poetes hagin cantat les muntanyes mallorquines. L'any 1918, Guillem Colom deixava constància d'aquest poder tel·lúric en el seu "Himne a la muntanya", poema que acaba amb aquests versos tan suggerents:


Muntanya excelsa, arca sagrada de la primera humanitat,

torrental viu i font signada

d'on tot el món s'és abeurat;

tu de la pròdiga natura

fóres cimal mestre i major

per on muntà la saba dura

que antany nodrí nostra avior;

cimal fecund d'heroica escorça

que el llamp del cel no ha estellat

ni els terbolins no han pogut tòrcer,

branca de la immortalitat!1


Però si aquí hem parlat de dones d'aigua i nimfes, homes perduts a la recerca de la felicitat i la bellesa perpètues, és perquè tenim al davant les imatges que reflecteixen la superba magnificència del torrent del Salt, sens dubte una de les meravelles més sorprenents de Mallorca. Està situat en el terme de Pollença, a la vall d'en Marc, i neix al vessant occidental de les penyes Vermelles, recull les aigües de les Mates Velles i davalla cap a Llinars. A continuació aflueix al torrent de la vall d'en Marc.

A l'avenc de Llinars és on es produeix l'espectacle de la caiguda del torrent en tres salts d'aigua d'una bellesa extraordinària. Com una trinitat immaculada es desploma lliure cap a la fecunda vall.

br>

1 Guillem Colom. Antologia lírica. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1984. Pàg. 54.



Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images