Anarcoefemèrides
del 25 de gener
Esdeveniments
- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provableés que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.
***
- Míting a
Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer
míting obrer a la «plaça
de sobirania espanyola» de Melilla (Nord
d'Àfrica). L'acte, organitzat per la
Societat Obrera «La Defensa», se celebrà
al Teatre Alfonso XIII de la ciutat.
De tendència anarquista, «La Defensa»
havia estat fundada el setembre de 1913
per Paulino Díez Martín. En aquellaèpoca Melilla estava sota administració
militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni
social dels
vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el
permís per fer el míting
per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez
Jordana va ser tot unèxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar
presidit per Victoriano
Mairena, aleshores president de «La Defensa», i
actuaren com a secretaris Pedro
Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel
Merino, que centrà la
seva intervenció en la manca de treball, en
l'alça dels preus dels articles de
primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El
capità
de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán
assistí al míting com a responsable de
l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el
sabater José
Estapé, segon dels oradors del míting, va ser«invitat» a callar-se quan es va
sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena,
qui atacà els arrendadors i
proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien
rebaixat les rendes.
Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de
finques
urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers;
desgravació de duanes i arbitris de materials de
construcció procedents de la
península com a mitjà de facilitar les
edificacions i posar fre als abusos dels
propietaris; desgravació o municipalització del
mercat, únic mitjà d'abaratir
els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un
termini de
dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la
vaga. Al final
del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap
incident, es va fer
una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts
en el naufragi de
la barca Pepe y sus hermanos.
***
- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 27 de gener--, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia:«He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»
Atemptat contra Varela (25-01-1923)
***
- Míting per Sacco i
Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial
Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston
(Massachusetts, EUA), se celebra
un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per
demanar un
judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la
feminista Elisabeth Gurley Flynn,
de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió
Nord-americana per les
Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James
Ettor (Smiling
Joe), dels
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials
del Món), que parlà en anglès; i el
professor i periodista de la publicació
llibertària La
Notizia Felice
Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco& Vanzetti», que ho va fer en italià.
Naixements
- Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.
***
- Francesco Cucca:
El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i
poeta
anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare
(Caterina
Zunnui) de petit, amb nou anys començà a
treballar de pastor a Nuoro i a Fonni.
En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la
Barbagia i partí cap al poble
d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en
una taverna. Més
tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on
entrà en contacte
amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia
i es
conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant
llibres,
revistes, periòdics i reculls antològics dels
autores de la literatura de la
seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè
Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele
D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti),
etc. Després entrà a fer feina en l'empresa«Cignoni & Lumbroso», de Liorna,
que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis
(Tunísia) com
a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939.
Viatjà per
les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i
Tunísia), coneixen els seus
habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i
islàmica,
sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A
Tunísia començà a
escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme
revolucionari i a
l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical,
anticolonialista –fou
incondicional de Paul Vigné d'Octon– i
antiintervencionista. Establí estretes
relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu,
Grazia
Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio
Bartalini, etc.)
i amb els moviments anarquista i socialista de la sevaèpoca. Col·laborà amb el
periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione
di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses
publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista
Sarda,
etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb
l'anarquista Niccolò Converti.
Sostingué econòmicament la revista Sardegna!,
del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II
Guerra
Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i
s'instal·là a Roma, on entrà com a
empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a
Nàpols. La temàtica de
la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en
l'imaginari dels
pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels
bandits sards, en
la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I
racconti del Gorbino (1909), Veglie
beduine (1913 i 1993), Galoppate
nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa
del Suf (1996, pòstuma), Algeria,Tunisia, Marocco
(1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la
més
absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols
(Campània, Itàlia).
***
- Vincenzo
Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern
(Campània, Itàlia) l'anarquista
Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta
Padula. El
juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià
i, després de participar en
diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a
Tripolitània per participar
en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20
de desembre de
1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la
secció de Salern dels«Combattenti ed ex Arditi di Guerra»
(excombatents). Funcionari dels
ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en
1923 va ser cessat per
les seves activitats polítques. Com a sospitós de
ser membre del grup
antifeixista «Italia Libera» (Itàlia
Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser
detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar
manifests
a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà
Salern amb el militant
anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia), on freqüentà
els cercles llibertàries i, sota la influència de
Gino Bibbi, esdevingué
anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir
d'aquesta data patí
nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre
de 1926
va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó
per «portar una
navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de
confinament i enviat a
diverses colònies penitenciàries (Favignata,
Ponça i Lipari). Amb altres
companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli),
participà en
un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va
ser portat davant
un Tribunal Especial per «activitats comunistes»,
però finalment va ser absolt
per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el
novembre de
1933 passà clandestinament a França i
després a Suïssa, on a Ginebra establí
contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà
cap a Tunísia, on, gràcies
als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio
Barresi,
obtingué l'autorització per a residir-hi.
Treballà com a representant comercial
i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a
França. El juliol de 1936, quan
es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya,
amb altres companys (Camillo
Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto
Bonomini,
etc.), formà part del grup d'anarquistes que,
després de passar per Perpinyà, entraren
a la Península gràcies al suport de Giuseppe
Passoti. Milicià enquadrat en el«Batalló Giacomo Matteotti» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»,
partí
cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes
franquistes. Vincenzo
Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els
combats al Monte Pelado,
entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou
enterrat al cementiri de Bizién
(Osca, Aragó, Espanya). Giustizia
e
Libertà, de París; L'Adunata
dei
Refrattari, de Nova York; L'Avanti,
de París; Tunis Socialiste,
de Tunis;Il Risveglio Anarchico, de Ginebra;
iGuerra di Classe, de Barcelona,
entre
altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu
sacrifici. En
1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano
publicà la biografia Vincenzo
Perrone. Vita e lotte, esilio e
morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in
Spagna.
***
- Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista«Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.
***
- Carme Millà
Tersol: El 25 de gener de 1911 –moltes fonts
citen 1907– neix a Barcelona
(Catalunya) la dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista
anarcosindicalista Carme Millà Tersol. Estudià a
l'Escola Municipal Patronat
Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, on
coincidí amb el pedagog Artur
Martorell i Bisbal. En 1930 participà en el concurs per al
cartell del Club
Femení i d'Esports de Barcelona, sense ser premiada. Entre
els anys 1931 i 1934
fou alumna en els cursos de gravat artístic de l'Institut
Català de les Arts
del Llibre. En 1931 treballava en l'agència de publicitat
Valor i entre 1934 i
1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de
la revista La Piel y sus industrias.
També realitzà
figurins de moda i composicions decoratives en laca. Vinculada amb la
impremta
obrera col·lectiva i cooperativa «La
Neotipia», regida per son pare Francesc
Millài
Gàcio, dibuixà per a la publicitat
d'aquest establiment i realitzà el seu calendari per a l'any
1936. Arran del
cop militar feixista de juliol de 1936, fou una de les creadores,
juntament amb
altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo
Fernández,
Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep
Ballús, Ramon Saladrigas
Ballbé, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia
Vilató, Albert Sanmartí,
etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors
i Escultors del
Sindicat Únic de Professions Liberals de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT», i
va ser nomenada vocal de la
seva Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els
estatuts del Comitè
de l'Escola
Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. L'octubre de
1936, amb Ramon Saladrigas
Ballbé, formà part, en nom de la CNT, del
Comitè Permanent d'Enllaç amb el
Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la
Unió General de
Treballadors (UGT). El maig de 1937, arran dels fets sagnants que es
produïren
a Barcelona, signà, amb altres militants confederals i
ugetistes, un manifest
demanant que s'aturés tota violència entres els
obrers; en aquesta mateixa
data, va ser nomenada professora d'art de la Generalitat de Catalunya.
En 1938
es casà amb el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas
Ballbé, amb qui
romandrà fins el 1959. El març de 1938 va ser
nomenat vicepresidenta de la
junta directiva de «Dibuixants CNT», presidida pel
seu company Ramon
Saladrigas. L'abril de 1938 signà, juntament amb els
companys cenetistes Ramon
Saladrigas, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado,
Emili Freixes, Josep
Company, Gaietà Marí i Joan Abellí, un
manifest dirigit al poble de Catalunya
demanant la resistència contra l'atac feixista. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i pogué
embarcar, amb son company, cap a Amèrica. El
27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique
al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1941, amb Pere
Calders i Ramon
Saladrigas Ballbé, va fer una exposició a
Veracruz. A Mèxic il·lustrà nombrosos
llibres, com ara 13 ½ cuentos,
de
José M. Francés, i Los
senderos
fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i
encapçalà l'equip de
dibuixants del Diccionario
Enciclopédico
de l'editorial UTEHA, a més de pintar murals i dedicar-se a
la decoració
d'interiors. En 1959 tornà a Barcelona, on el maig
realitzà una exposició d'aiguades
sobre indis mexicans a la sala «Selecciones
Jaimes». En 1960 retornà a Mèxic i
en 1961 s'instal·là definitivament a Barcelona,
dedicant-se a la publicitat. Un
cop jubilada continuà amb activitats artístiques,
fent dibuixos sobre ceràmica,
i participant en diferents activitats culturals, com ara les
realitzades per la
Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Carme
Millà Tersol
va morir l'1 de desembre de 1999 a Barcelona (Catalunya).
Defuncions
- Prosper-Olivier Lissagaray:El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània) en una família basca. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet,Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l'épée.
***
- Joan Saladrigas
Amigó: El 25 de gener de 1964 mor a
París (França) l'anarcosindicalista Joan
Saladrigas Amigó. Havia nascut cap el 1904.
Pagès, quan era adolescent s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu
de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola
participà activament en
la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat.
En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i
s'instal·là a París, on
milità en la seva
Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó
va morir, després d'una llarga
malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de
París (França).
***
- Vicenta Fontán Pérez: El 25 de gener de 1985 mor a Samadèth (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Vicenta Fontán Pérez, coneguda com Vicenteta. Havia nascut cap el 1896 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) en una família llibertària, on tres de sos germans (José, Francisco iÁngel) van ser militants, com ella, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son company, l'anarcosindicalista Emilio Bastida, i sos infants Ángel i Eugenio –un altre, José, havia estat detingut per les tropes franquistes i empresonat. Durant tota la II Guerra Mundial i l'Ocupació acollí a casa seva nombrosos companys que treballaven en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) establerta a Florença (Gascunya, Occitània). Després de l'Alliberament s'instal·là amb son company a Samadèth. Sa filla, Emilia Bastida Fontán, no pogué passar en 1939 i hagué de retornar a Esplucs amb dos infants petits i va ser agafada pels feixistes, que la raparen i la purgaren amb oli de ricí, no poden reunir-se amb la resta de sa família fins els anys cinquanta. Son germà, Ángel Fontán Pérez va morir en 1941 gasejat al camp de concentració nazi de Mauthausen.
***
- Antonio Ruju: El
25 de gener de 2002 mor a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Antonio Ruju.
Havia nascut el 2 de juny de 1911 a Tissi (Tataresu, Sardenya). Fill
d'una
família pagesa amb grans dificultats econòmiques,
sos pares es deien Giuseppe
Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan
tenia sis anys començà a treballar al camp
llevant les pedres de les terres plantades
amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la
Marina, però la sol·licitud va
ser rebutjada per la seva «absència total de
coneixements alfabètics». Després
treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle
matern, brigadier de
la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys
pogués entrar en el cos,
on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera
vegada el cafè i on
es calçà per primera vegada un parell de sabates.
Després d'un primer entrenament
militar, va ser destinat primer a Ligúria i
després al Piemont. Durant la II
Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment
antifeixista i col·laborà amb
la 43 Divisió «Sergio De Vitis»
partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat
al moviment anarquista, destacà en una operació
particularment delicada que
consistí en la rendició de la
guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia);
proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per
coherència a les seves
idees llibertàries. Participà en les iniciatives
dels grups àcrates adherits a
la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué
destacats militants, com ara Armando
Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto
Rossi i
Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà
la Policia Financera i
emprengué una carrera com a comptable, després
com a assessor financer i
finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li
reportaren
una riquesa considerable, amb la qual finançà
nombroses iniciatives
llibertàries. Participà en diversos congressos i
reunions de la FAI i, amb
Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup«Errico Malatesta» de
Torí, assistí al V Congrés de la FAI
que se celebrà entre el 19 i el 22 de març
de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al
Congrés Nacional de Liorna (Toscana,
Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant
els anys cinquanta
mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro
Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata
dei Refrattari, de Nova York
(Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara
(Toscana, Itàlia) de la FAI de
1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups
d'Iniciativa
Anarquista), el Grup «Errico Malatesta», del qual
formà part, s'adherí al nou
moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà
de l'edició del
butlletí Informatore anarchico fra
compagni e gruppi aderenti ai GIA, òrgan d'aquesta
organització. En els
setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista
Pietro Valpreda. Durant elsúltims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en
1993 decidí donar la seva biblioteca–uns 2.000 documents– a Tissi. També en
1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso
alla vetta, amb un prefaci
del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni
estrenà el
documental Antonio Ruju. Vita di un
anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002
a Torí (Piemont,
Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una
jornada d'homenatge a Tissi,
organitzada pel «Sistema Bibliotecari
Coros-Figulinas», sota el nom Un
anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju
della Biblioteca di Tissi.
***
- Marcelino Bilbao Bilbao:
El 25 de gener de 2014 mor a
Châtellerault (Poitou-Charentes, França) el
milicià confederal Marcelino Bilbao
Bilbao. Havia nascut el 16 de gener de 1920 a Alonsotegi (Biscaia,
País
Basc). Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu
Kadagua al seu pas
per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement,
però el
més probable és que siguin les dades apuntades.
Va ser acollit per la família
López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant
prengué els llinatges d'expòsit
Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a
abandonar l'escola i
hagué de començar a treballar temporalment amb
son pare a la mina «La
Primitiva» de Kastrexan. Poc després
començà a fer feina a la fàbrica de
filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en
l'activisme polític. A l'empara
de son germà Jesús, quan tenia 13 anys
començà a participar en diverses
manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant
la II
República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades
(JSU), quan esclatà
la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per
fer front
l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936,
quan es formaren els
primers batallons anarquistes, s'integrà al«Batalló Isaac Puente» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera
topada amb l'exèrcit
franquista, destacà en una acció valerosa i es
guanyà l'afecte dels companys
anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva
filiació comunista.
Entre el febrer i el març de 1937 el«Batalló Isaac Puente», integrat en la I
Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques,
lluità per la conquesta
d'Oviedo; però hagué de tornar al País
Basc per frenar l'ofensiva del general
Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del
bombardeig
de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar
la vila. Després continuà
lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de
Lemona i fou ferit en
dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat
tinent, grau amb el
qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va
caure a mans
feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente»,«Larrañaga» i«Zabalbide» van
continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al
final de la contesa.
A Astúries, el «Batalló Issac
Puente» destacà en els combats del Mazuco i per
aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell
d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la
Llibertat, lliurada al
comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb
altres
companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón,
però la presència de la quinta
columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a
Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà
a Catalunya amb tren i, després d'uns
dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre
de 1937
s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la
Defensa Especial
Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores
antiaèries que es
transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937
participà en la batalla
de Terol, on va conèixer Valentín
González (El Campesino).
Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la
companyia reculà pel riu Segre
fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique
Líster. A finals de 1938
fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de
1939
passà la frontera per La Jonquera. A França
passà per diversos camps de
concentració: Sant Cebrià, d'on
intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs,
on conegué José María Aguirre
Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat
a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb
José María
Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny
de 1940 va ser fet
presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de
concentració d'Estrasburg,
amb la identificació número 3.293. El 13 de
desembre de 1940 fou enviat al camp
de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà
coneguts, com ara Ángel Elejalde. A
Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert
Heim (injeccions
de benzè al cor), del qual, de 30 presoners,
només sobrevisqueren set. El 10
d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on
aconseguí
col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell
de resistència, que
propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945.
Després d'una odissea
arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu
a París. Davant la
impossibilitat de torna a la Península, s'establí
a casa del company José María
Aguirre a Châtellerault, on conegué sa futura
companya Mercedes Aguirre i amb
qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de
lleter durant 17 anys
i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de
Dissay. Després, durant
15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en
una fàbrica petroquímica. En
aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la
Confederació General del Treball
(CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el
seu testimoni va
ser recollit en el llibre Triangle Bleu.
Les républicains espagnols à Mauthausen
(1940-1945), de Manuel Razola i
Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el
documental Esclavos vascos del III Reich,
on prestà el seu testimoni. El 18 de
juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres
companys de
les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la
CNT. En 2014
Montserrat Llor publicà Vivos en
el
averno nazi on es narra la seva odissea.
Actualització: 25-01-16