Mallorca: el Paradís perdut (XII): El somni verd

Mallorca: el Paradís perdut (XII): El somni verd

Sovint, en contemplar racons com aquest de l’aigua maragda dels voltants de sa Costera em deman què hauríem de fer els mallorquins i mallorquines per a servar paisatges dignes del pinzell d'Ankermann, Anglada Camarassa, Antoni Gelabert o Santiago Rusiñol. Bernat Vidal i Tomàs, en el pròleg de setembre de 1951 al poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ens explicava com en aquest poemari "Blai, febrós, guarda amb avarícia la menta de la correntia i de l'embat. Juga amb un ramell olorós de coral. I, amb el cap sobre el coixí, com Rupert Broock, sent la mar per dins ses venes"1. (Miquel López Crespí)

El somni verd

Sovint, en contemplar racons com aquest de l’aigua maragda dels voltants de sa Costera em deman què hauríem de fer els mallorquins i mallorquines per a servar paisatges dignes del pinzell d'Ankermann, Anglada Camarassa, Antoni Gelabert o Santiago Rusiñol. Bernat Vidal i Tomàs, en el pròleg de setembre de 1951 al poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ens explicava com en aquest poemari "Blai, febrós, guarda amb avarícia la menta de la correntia i de l'embat. Juga amb un ramell olorós de coral. I, amb el cap sobre el coixí, com Rupert Broock, sent la mar per dins ses venes"1.

Jo no sé, i no vull ser pessimista, si els sobrevivents del present o els que vendran després de nosaltres també tendran la mar de Mallorca dins les venes com la tenia Blai Bonet, Miquel Costa i Llobera, Cèlia Viñas, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal Alcover o Antoni Vidal Ferrando, entre molts d'altres poetes nostres. A vegades, quan el pessimisme em venç, pens que ningú mai ja no podrà escriure poemes com "Cala Gentil" de Costa i Llobera, "La cala" de Blai Bonet, "Una barca" de Cèlia Viñas o "La terra que imagín" d'Antoni Vidal Ferrando. És una evidència que ningú no pot negar que, en dies de bonança, després del temporal que ens ha fet patir i sentir la por dins al moll dels ossos, naveguen per aquesta aigua maragda les dones d'aigua de Costa i Llobera. Les dones presoneres dels encanteris de bruixes i fades que, per un dia, han escapat de les fondàries de les coves on romanien tancades. També hi podem trobar, si miram amb atenció, si ens llevam la pedruscalla dels ulls, la nina que cull geranis i de la qual parla Vidal Ferrando en El brell dels jorns.

Recordem que l'escriptor Antoni Vidal Ferrando ha parlat dels paisatges de Mallorca a les seves novel·les. Hi apareixen quasi sempre com a teló de fons de la vida dels pobladors. La mar, especialment, i els contorns de les cales, es converteixen en presències constants d'una narrativa plantejada com a repte literari i com a crònica d'una època. En aquest context, l'escriptor a vegades ens parla d'una aigua taronja, com els rajos solars, que acarona lentament les tenasses; dels llambrecs avinents i domèstics del far del Cap Salines; de pesqueres ubèrrimes; i altres, d'una mar podrida que tristeja a les totes o que pot ocultar impulsos tenebrosos, insídies i perills. És la seva manera de convertir els paisatges físics en metàfora dels paisatges interiors dels protagonistes dels relats. Diu el poeta de Santanyí, parlant de peixos i anèmones, a "Calla el vent":

Calla el vent. Per les cingleres

flairegen les flors boscanes.

una nina cull geranis

i es dorm feixuga la cala.

Silenci salat del moll.

Ara et tenc, ara t'escapes,

ara t'enyor, ara sent

la teva imatge afollar-se.

Els peixos i les anèmones

si no hi ets es desencanten.

Ara t'enyor, ara sent

que em mor per abassegar-te2.

1 Blai Bonet. Entre el coral i l'espiga. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1952. Pàg. 10.

2 Antoni Vidal Ferrando. El brell dels jorns. Gandia, Ajuntament de Gandia, 1986.