En Karl Marx, passat pel sedàs. Onze tesis.

           En Karl Marx, passat pel sedàs. Onze tesis.

    Proemi: 

           La publicació d'aquest escrit és a manera de programa, d'avançament, del que serà - espero - un  futur opuscle més extens.

      He d'advertir que la meva crítica a l'intel·lectualisme d'En Karl Marx la faig des d'una perspectiva que va en suport de la revolta  contra el sistema capitalista i per l'establiment del socialisme.

      Per entendre el perquè de tantes teories errònies del filòsof de Trèveris s'ha de tenir en compte que ell va beure i va fer seu l'intel·lectualisme extremat que predominava a Alemanya de l'època, intel·lectualisme del qual En Hegel era el màxim exponent. En Marx va beure hegelianisme a l'engròs i es va engatar (En Marx mateix diu que va posar cap per avall la dialèctica hegeliana, però tot mantenint el seu intel·lectualisme. Per entendre'ns, el materialisme dialècticés una metafísica).

       Aclariment: L'intel·lectualisme (a la deriva de Sòcrates-Plató) pretén fer objecte de ciència tot allò que té relació amb la conducta dels humans. Així s'explica la pretensió d'En Marx d'haver creat no gens menys que dues noves ciències, el Materialisme dialèctic i el Materialisme històric.  Conseqüentment, desplegà la base teòrica del seu suposat socialisme científic contraposat al socialisme utòpic (utòpic, fou la qualificació aplicada per Marx als projectes socialistes dels moviments obrers del seu temps).

     En general, En Marx violenta la realitat històrica per a fer-la encabir dins els seus esquemes teòrics. Per veure el tema més a fons, podeu veure el post  El marxisme és un intel·lectualisme.

    Fins aquí el proemi. Vegem les tesis.

   I.  Les creacions superestructurals són impredictibles.

 La tesi bàsica del materialisme històric afirma que l'organització de la producció econòmica d'una societat i la distribució de la producció (l'estructura) determinen la superestructura (l'ordenació social de la justícia, les normes morals, la política, la cultura, la ciència, l'art, la filosofia,  la religió).

      Considerada a l'ampla, la tesi marxista sembla irrebatible, però una anàlisi precisa  de molts de processos històrics fa palès que les creacions superestructurals són imprevisibles, defugen el suposat determinisme marxista. Vegem-ho.

   Es pot veure que els pobles amb una estructura  molt similar, en una geografia semblant,  creen superestructures diferenciades o molt diferenciades.

    La construcció de les piràmides  egípcies era impredictible. Tot i que les poblacions del Nil i de l'Eufrates desplegaren una l'agricultura intensiva, però les superestructures eren molt diferents. 

   II. En contra de la concepció marxista, les creacions superestructurals, en general, incideixen sobre l'estructura.

    Segons En Marx, el mode de producció de l'Edat Antiga (dels pobles al voltant de la Mediterrània) era l'agrari-esclavista. Però el sorgiment de les ciutats gregues (a partir del segle VIII aC) contradiu la teoria marxista. La base d'aquelles ciutats no era l'agricultura sinó la indústria i el comerç.

    En Marx deixà de banda l'antiga Grècia. No és estrany: Les revolucions democràtiques de les polis contra les oligarquies terreres no s'acomoden als esquemes marxistes (Serien revolucions burgeses fetes quan no tocava)

   III. L'aparició de l'Islam contradiu escandalosament  la concepció marxista.  L'establiment de règims musulmans comportava l'abolició de l'esclavitud (Segons la llei corànica, un creient no pot tenir esclaus musulmans); o sigui, el mode de producció islàmic no es pot definir com ''agrari-esclavista'' perquè no hi havia esclavitud.

   IV.  Contra la concepció marxista, la religió (les religions), en tot temps, és un instrument ideològic. Tant pot fer d'opi del poble, com d'estendard de les revoltes populars.

   V. En contra de la concepció marxista, la religió (les religions) ha sigut utilitzada amb objectius molt diversos.

    VI.  L'antropologia (fent ús de la clau freudiana) ha fet palès que les creences religioses eren instrument necessari per aconseguir la cohesió social.

        Com dic al post  L'existència de Déu i l'escepticisme: A partir del llibre "Tòtem i tabú", d'En Sigmund Freud,  l'etnologia i  l'antropologia estudien el fenomen religiós de les diverses cultures com a mecanisme de cohesió social.

   En Freud fou el primer en fer veure que els mites i els rituals religiosos tenien una significació i una utilitat; més encara: es posava de manifest que, per a aquells pobles, les pràctiques totèmiques i l'imperi dels tabús era una qüestió de vida o mort social. Sense les pràctiques religioses, la societat es dissolia, desapareixia, quedava destruïda.

   VII. El concepte de revolució burgesa és un mite. Fent negació de la literatura marxista, la realitat històrica mostra que, en tot temps, sorgeixen divisions entre les classes socials, divisions que donen lloc a faccions de classe que lluiten entre sí.

    Per citar uns exemples prou coneguts:

    La segona guerra civil romana (49-45 aC) fou entre dues faccions de l'aristocràcia, la conservadora liderada per En Pompeu i la innovadora d'En Juli Cèsar (S'ha d'assenyalar que la plebs romana simpatitzava amb la facció d'En Cèsar).

      A la guerra civil de l'Imperi Germànic del segle XVI, una facció aristocràtica (que incloïa bona part dels prínceps alemanys) s'enfrontà a l'emperador En Carles V, sostingut per la facció aristocràtica conservadora, que feia costat a l'absolutisme i al catolicisme.

   VII.  L'adopció del luteranisme per les amples masses alemanyes, va fer possible que la revolta dels prínceps (En extens, podeu veure el post  Luter i el luteranisme).

    La tesi fa:  En tot temps,  la religió esdevé instrument essencial en la guerra ideològica.

   VIII.  Les primeres revolucions democràtiques triomfants tingueren per fonament ideològic les aportacions intel·lectuals d'En Luter i d'En Calví.

   IX. En contra del dogma marxista:   Les primeres grans revolucions democràtiques modernes  foren fetes amb la participació de les faccions de les diverses classes socials. El conflicte no fou entre burgesia i aristocràcia. A Alemanya, Països Baixos, Anglaterra i Escòcia, la participació de la facció progressista de l'aristocràcia fou decisiva. I més encara: En aquestes revolucions, fou l'aristocràcia la que encapçalà la revolta i la que hi aportà les forces armades.

    Aclariment: La revolució francesa fou una excepció a la regla, excepció que s'explica perquè l'aristocràcia progressista (la que era hugonot) fou quasi exterminada a la massacre de la nit de Sant Bartomeu de 1572.

       X. La revolució que establí la primera república moderna al món no fou duta a terme per menestrals i comerciants, sinó  per pagesos. Fou la revolta de les colònies de Nova Anglaterra contra el monarca anglès, contra l'aristocràcia anglesa, donant lloc a la proclamació del nou Estat dels Estats Units d'Amèrica. Per a explicar aquest cas extraordinari s'ha d'assenyalar dues característiques d'aquelles colònies angleses: una, que la ideologia calvinista impulsava aquelles amples masses de pagesos, i, dues, la no existència de classe aristocràtica, cas excepcional al món.

    XI.  Contra el concepte marxista de les revolucions burgeses, la realitat històrica moderna allò que mostra és que  els  propietaris de les grans empreses industrials o comercials, quasi sense excepcions, han fet colla amb l'aristocràcia quan es produeix una situació de revolta democràtica (Al 1936, els grans capitalistes catalans es pronunciaren a favor del general Franco. I qualcuns, com fou el cas d'En Joan March, prestaren les seves habilitats financeres en conjura amb els qui preparaven el cop d'Estat). 

   XI. En Marx coincideix amb En Sòcrates a l'hora de fer una ciència moral (Intel·lectualisme extrem).   Segons la ''ciència marxista'', tant bon punt els obrers prenen consciència de classe, llavors dels seus cervells broten les idees morals marxistes, idees que necessàriament hauran de seguir (A la manera socràtica).

    Allò que és una constant de la història és el sorgiment de faccions de les classes socials. I la classe dels obrers industrials no defuig la tendència general al fraccionament a causa de la diversitat ideològica. A les revolucions socials del segle XX, la guerra civil entre les faccions de la classe obrera és una constant (La més coneguda és la guerra entre les faccions marxistes i les anarquistes. A la guerra civil del 36, les faccions obreres enfrontades entre sí bateren el rècord:  d'Esquerra Republicana, del PSUC (estalinistes), del POUM (trotskistes), de la CNT (anarquistes) (Com a tema de reflexió: Vegeu que dos germans de Buenaventura Durruti, el gran líder faista,  foren militants de Falange Española).