La filosofia, instrument del Poder (Segona part).

 La filosofia, instrument del Poder (Segona part).

     Aclariment previ:  Els llibres de text i les enciclopèdies fan entendre que l'Empirisme i el Racionalisme són els corrents filosòfics que configuren el pensament modern. Però d'aquesta manera ofereixen una mala entesa. Vegem la cosa.

    Certament, Descartes, Spinoza i Leibniz eren filòsofs del segle XVII i la seva imatge no coincidia amb la dels teòlegs tomistes medievals; però allò que s'ha de saber d'aquests autors és  que la seva obra pretenia el manteniment de la metafísica com a ciència. Aquest seria l'enunciat:

   Tesi: El Racionalisme era un corrent que intentava aportar nous reforços a l'intel·lectualisme clàssic, a la Metafísica idealista que imposava la Jerarquia catòlica.

     El Racionalisme no aportà, en cap cas, materials per a construcció de la modernitat. Fou un intent de reparar les goteres  de l'antic edifici.

Disposem de la carta que Descartes envià a l'arquebisbe de París en la que oferia el seu saber a la Universitat, al servei de la dogmàtica cristiana i de la teologia tomista. Ei!, que resti clar: vegeu el meu escrit    Descartes, un mètode per a una metafísica.

  Fet l'aclariment, llavors es fa palès que únicament l'Empirisme fou expressió del nou pensament  que recorria l'Europa d'arrels germàniques (L'Europa llatina seguia sota el despotisme de Roma). Vegem la cosa.

    Després de la Revolució Gloriosa, de1688, En John Locke va poder tornar de l'exili d'Holanda i publicar la seva obra  Assaig sobre l'enteniment humà.

     Vegeu la cosa:  Primer es fa la revolució (la Gloriosa), i, després, es pot publicar l'assaig d'En Locke on es desplegava la base teòrica (la filosofia) dels principis de la democràcia.

    Al 1688, a Anglaterra, s'esdevé la Gloriosa, però la primera fou la de 1648, que  va dur a terme l'execució del rei En Carles I i a l'establiment de la República d'En  Cromwell.

    Vegeu la cosa:  Tot i reconeixent el gran mèrit intel·lectual d'En Locke, s'ha de destacar les idees bàsiques que van sacsejar  el procés històric  de la societat anglesa (i de la escocesa) foren les procedents de l'ideari d'En Luter i d'En Calví (En Cromwell era fervent calvinista).

    L'eix de les revolucions britàniques era la revolta contra la deriva del rei amb l'intent per restablir l'absolutisme i el catolicisme.

   S'ha de saber: Les revolucions angleses foren encapçalades per l'aristocràcia luterano-calvinista. La Gloriosa fou una guerra entre dues faccions aristocràtiques la dels partidaris d'una monarquia absolutista i catòlica i la dels partidaris d'una monarquia parlamentària i anglicana. I a la de 1648, també fou decisiva la participació de l'aristocràcia liberal (Per cert, En Cromwell era de família noble).

     Avís:  La teoria d'En Marx de les revolucions burgesesés inconsistent, no s'acomoda als fets històrics. S'ha de deixar de banda. A la tercera part de l'opuscle, tractaré sobre  les insuficiències de l'obra d'En Karl Marx.   

   Tornant a la qüestió de la significació històrica de l'Empirisme britànic, vegeu el meu plantejament.

     Tesi: Els llibres de text, les enciclopèdies i els tractats d'història de la filosofia descriuen la els fets històrics a la manera de res gestae conseqüència de les idees aparegudes al cap d'un filòsof. És un descripció mistificadora. 

   Tesi: És una presumpció que no es correspon amb la realitat històrica la  que dona per cert que les idees que han commogut el món han sorgit espontàniament del cervell suposadament privilegiat d'un filòsof.

   Tesi: Ara sabem que la història no és una col·lecció de res gestae. Allò que s'ha de revisar també són les res gestae intel·lectuals d'uns individus denominats filòsofs.

    Tesi cabdal: Són les amples masses (bé siguin aristocràtiques, bé siguin plebees), o les faccions de les amples masses les que, en un moment històric determinat, adopten les noves idees que han de commoure el món.

   Per entendre la cosa. Lesnoves idees, majorment no són un producte d'un filòsof. A l'Europa medieval, les idees que provocaren grans convulsions no provenien dels filòsofs sinó de líders religiosos enfrontats a Roma .

   Tesi: Són les classes socials (o les faccions de les classes socials) les que adopten una nova idea. La veritat d'una nova ideaés una deriva de l'èxit històric dels qui la feren seva   (Vegeu el cop genial de la frase d'En Hegel: Com l'òliba, la filosofia aixeca el vol quan el sol ja es post).

   Per entendre la cosa: El nombre total de filòsofs és de 40.000, posem pel cas; però les idees sempre són unes poques.

      La inclusió o no d'un pensador en el panteó filosòfic, en tot moment, depèn del projecte dels arquitectes del Poder. El panteó, per altra banda, es destrueix i reconstrueix constantment.

    Per entendre la cosa: A la Roma imperial, ningú en deia res d'En Plató o de N'Aristòtil. Els patricis desaconsellaren dedicar-se a la filosofia. D'aquí que no hi hagués filòsofs, pròpiament. En Juli Cèsar promogué la seva campanya ideològica fent l'encàrrec de la Eneida a Virgili, el poeta imperial (L'objectiu era crear el poema nacional  de Roma a imitació de  la Il·líada de N'Homer).

   Punt i apart.

  A partir de 1688, l'Empirisme fou el corrent filosòfic predominant. L'intel·lectualisme (aristotèlic-tomista) fou substituït pel l'emotivisme. El nou Poder, la monarquia parlamentària,  tenia per base  l'emotivisme, i en feia declaració oficial.

    L'obra d'En David Hume significà el punt culminant de l'Empirisme Britànic. Amb La investigació sobre l'enteniment humà En Hume feia conèixer els arguments segons els quals  la metafísicano és possible com a ciència.

     L'escepticisme d'En Hume provocava la primera gran contradicció de la ideologia  oficial britànica:  per una banda, el rei era el cap de l'Església anglicana i, per l'altra, estava garantida la llibertat consciència (Els serveis jurídics anglicans no pogueren acusar En Hume per crim d'heretgia; l'agnosticisme i l'ateisme no podien ésser considerats com a heretgies)  (A tenir en compte:  l'exercici de la llibertat d'expressió dels agnòstics i dels ateus és un indicador de  modernitat de la societat on te lloc aquest exercici).

   Fent punt i apart, passaré a exposar quina ha estat realment la significació històrica del Positivisme (incloent el Pragmatisme i el Positivisme Lògic o Filosofia Analítica).

    Prèviament, he d'exposar el següent enunciat cabdal:

   Tesi: L'hegemonia d'una determinada filosofia  dins un Estat no depèn del  seu nombre de seguidors (o d'autors), sinó de l'adequació dels organismes de l'Estat als principis inspiradors de la filosofia en qüestió.

    Per descomptat, de manera semblant, l'enunciat  és igualment vàlid si es fa en relació a les ideologies.

     Per explicar l'enunciat:  Tan bon punt el Positivisme es fa hegemònic, els organismes estatals tenen el monopoli (o quasi) de poder per organitzar la societat segons la concepció positivista. Així es fa respecte l'ordenament del saber, de la ciència i de l'ensenyament.

  Per entendre la cosa: Derrotada amb les armes i amb la ploma, finalment, l'Església Catòlica hagué de substituir N'Aristòtil per En Newton a les facultats de física de les universitats catòliques (Els Estats moderns no haguessin reconegut uns pretesos científics cultivadors de la física aristotèlica).

   Punt i apart.

   Nou plantejament: Les normes morals i  socials de l'Empirisme (normes que es feren efectives a les societats democràtiques aparegudes) reproduïen els fonaments teòrics l'emotivisme moral de l'antiga Atenes i rebutjaven de manera expressa  l'intel·lectualisme moral, vigent a les societats europees des del segle V (Que resti dit:  L'Església Catòlica és una societat, l'organització de la qual es desplega conforme a un intel·lectualisme  extremat, fins al punt que fa impossible el més ínfim exercici democràtic).

   Punt i apart.

      Com és sabut, el Positivisme (els diversos corrents del Positivisme) es considerat un continuador de l'Empirisme. I, en efecte, aquesta filosofia  ha repetit constantment que la metafísica no és possible com a  ciència i que l'empirisme és el fonament de la ciència.

   Per altre costat, és evident que l'ordenació i l'exercici de les ciències a tot el món es fa d'acord amb els principis del Positivisme; i que no es reconeix validesa científica a les possibles discursos no positivistes.

    Per descomptat, la ciència moderna gaudeix d'un enorme prestigi; ningú (o quasi ningú assenyat) s'atreveix a rebutjar-la.

   Es pot veure, emperò, que  el Papa de Roma, En Benet XVI, en diverses ocasions, ha dit que els científics que creuen en la mà de Deu (el disseny intel·ligent) estan en el camí de l'autèntica saviesa, i que no així els científics superbs que pretenen prescindir de la presència de Deu (Podeu veure el post  Benedicto XVI i la ciència).

    Punt i apart.

     Com he dit en altres ocasions, el Positivisme, alhora que afirma la impossibilitat de la metafísica com a ciència, de manera no expressa, de bell nou introdueix l'intel·lectualisme. Respecte al significat de l'obra d'En August Comte,  podeu veure el post  Notícia de N'Auguste Comte.

   I respecte a la significació de la Filosofia Analítica, podeu veure el meu post En Wittgenstein i el positivisme lògic.

   Resumint la qüestió. Enunciat últim sobre el Positivisme:  El Positivisme,  baluard del nou intel·lectualisme, és un instrument al servei de la ideologia de les elits dominants. És una filosofia que alhora que nega la metafísica en fa ús, sense cap justificació.

    Per entendre la cosa: Aquells distingits savis (economistes i filòsofs) de la Mont Pelerin Society tenien el viatge pagat i la taula parada (a càrrec del Rockefeller de torn) per anar a Santiago de Xile i  ''mostrar al món'' la bonesa de les mesures econòmiques desplegades pel règim criminal del general Augusto Pinochet.

    Per entendre la cosa: Primer, intentaren muntar una Sociologia com a ciència, i l'intent fracassà. Posteriorment, consideren que han triomfat amb l'establiment de l'Economia com a ciència (les criminals mesures econòmiques de les Corporacions són exposades com a necessàries pels ''savis'' de la ''ciència econòmica'').