Anarcoefemèrides
de l'11 de gener
Naixements
- Giovanni Rossi:
L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de
colònies anarquistes
Giovanni Rossi, també conegut com Cardias.
Nasqué en una família
liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una
família pisana de
metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que
estudiés
medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de
veterinària a
l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià
en medicina i cirurgia
veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí
les obres dels «socialistes
utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en
pràctica les idees
anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de
veterinari a
Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys
després fundà en
aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En
1878, sota
el pseudònim de Cardias,
publicà en el periòdic La Plebe
de Milà Un
comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu
projecte de
comuna llibertària i col·lectivista i critica la
religió, la propietat privada
i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro.
La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la
secció pisana de la
Internacional implicà la seva detenció el 21 de
novembre de 1878 per una
pretesa «actitud contra la seguretat interna de
l'Estat». Empresonat
preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i
absolt de
tots els càrrecs. Compaginà la seva
militància llibertària amb activitats
agràries
i publicant llibres científics. En 1881 publicà
la segona edició revisada i
corregida d'Un comune socialista. Alhora
formà part de l'Associació
Electoral Democràtica organitzada a Pisa i
participà en la campanya electoral a
favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare
Cipriani, aleshores
condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una
oposició de veterinari a
Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps,
fundant una cooperativa
social, el periòdic Dal campo alla stalla
i escampant les idees
llibertàries per la zona. En 1883
començà a col·laborar en Il
Socialista.
El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic
número del periòdic Brescia per Cipriani,
alhora que buscà suports econòmics i morals per a
la realització del seu
projecte de colònia llibertària,
llançant una crida al Partit Socialista
Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos
periòdics socialistes
i anarquistes. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La
Favilla. En
1886 fundà a Brescia el periòdic Lo
Sperimentale (L'Experiment), on
explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista»
que té. El seu pensament de «socialisme
experimental» estava lluny de les
propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el
moviment anarquista. En
1897, gràcies al suport moral i econòmic de
Leonida Bissolati i de Giuseppe
Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella»
(Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un
grup de pagesos de
la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia),
constituí
l'«Associació Agrícola Cooperativa de
la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno
Lombardo, Cremona». Aquesta associació
gestionà 120 hectàrees de camp i una
vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita
escola de pàrvuls,
tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16
persones,
l'administració es decidia comunitàriament i la
gestió de la casa s'assignà de
manera rotatòria entre les dones. No obstant
això, les dificultats es tornaren
insuperables a causa del refús del col·lectivisme
entre el pagesos de la
Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de
portar la seva experiència al
Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes
italians
(Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i
Achille
Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell«Città di Roma» cap al Brasil amb la
finalitat de fundar una colònia experimental
llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro
el 18 de març de 1890. Després d'una
setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de
Rio de
Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul).
Després d'un nou
viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb
diligència, arribaren el 3 d'abril
a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18
quilòmetres al sud de la petita
població de Palmeira (Paraná, Brasil), on
establiren la comunitat anarquista. Malgrat
tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat
coneixement de les tècniques agrícoles,
dificultats per obtenir maquinària,
etc.), la colònia obtingué bons resultats tant
des dels punts de vista agrari,
econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes
relacions personals no
jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir
uns 300 membres. En 1893 va
publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità
anarchica sperimentale.Un
episodio d'amore nella colonia «Cecilia»,
on descriu l'experiència comunal
brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components
antisocials i
egoistes que a la colònia començaven a donar-se.
Noves dificultats personals
(població majoritàriament masculina, problemes en
l'aplicació de l'«amor
lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita
d'un dels colons amb la caixa de
la comunitat, determinaren la dissolució de «La
Cecília» l'abril de 1894. Un
any després publicà el llibre Il
Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni
Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso,
on en la
primera part va fer una examen detallat de les raons
polítiques i socials que
van portar al fracàs de «La
Cecília» i en la segona una mena de
novel·la
utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred
Sanftleben,
seguidor seu, publicà Utopie un Experiment
sobre el seu pensament. Després
de l'aventura de «La Cecília» Rossi
prengué algunes responsabilitats
agronòmiques --director d'una estació
d'investigació agrícola a Rio dos
Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior
d'Agricultura de
Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància
policíaca i en estreta
col·laboració amb les autoritats italianes.
Continuà propagant el pensament
llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio
dos Cedros i a Ascurra i
treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El
4 d'abril de 1907
retornà, amb sa companya i filles, definitivament a
Itàlia. Al seu país
abandonà gairebé la política, encara
que sempre fou partidari de les comunitats
i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a
l'experimentació agrícola, a la
veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme
l'agafà vell i cansat
i només participà en els funerals dels seus
antics companys. En 1942 Afonso
Schmidt publicà a São Paulo la
novel·la Colônia Cecília.
Giovanni Rossi
va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En
1976 el cineasta
Jean-Louis Comolli estrenà la
pel·lícula La Cecilia sobre
l'experiència d'aquesta
comunitat brasilera.
***
- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el sabater anarquista i apatxeJean-Jacques Liabeuf. Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article«Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1910 a París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de«Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L’homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).
***
- Gabriel Journé:
L'11
de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira,
França) l'anarquista Jules-Gabriel
Journé, citat a vegades com Journet.
Treballava
de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre
1919 i 1922 fou gerent
del periòdic Le Libertaire
en
diferents períodes. Es presentà, amb altres
companys, en nom de la Federació
Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a
la II
Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de
febrer de 1920 va ser
detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier
de Levallois (Illa
de França, França), escorcollat. El 7 de juny de
1920 va ser condemnat,
juntament amb Louis Raffin (Loréal)
i
Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per«provocació als militars a la
desobediència» a un any de presó i a
1.000 francs de multa per l'article «Appelà la classe 20» publicat en Le
Libertaire
del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al
número 9
del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup
anarquista d'aquesta
població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb
aquest grup intentà
crear una cooperativa agrícola de consum i de
producció a la regió parisenca.
***
- Dominick
Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi
(Trapani, Sicília)
l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick
Sallito, Dom
Sallito o Menico. Un bon amic seu de la
seva infància fou el també
futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a
Calatafimi. En l'adolescència
treballà a la taverna que regentava son pare i
milità en els cercles
socialistes de la seva població amb Isca. En 1918
emigrà a Amèrica i
s'instal·là
a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units,
influenciat
per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector
antiorganitzatiu. A
Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca
Sovversiva. Durant els anys vint participà en els
grups de
suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional
novaiorquès, format especialment
per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona
companya, Aurora Alleva
(1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana
instal·lada a
Filadèlfia i popular oradora llibertària durant
els anys vint i trenta i
col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari.
En 1930 s'instal·là amb
Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà
recollint albercocs. En 1932 la
parella tingué una filla, però morí de
tuberculosi poc després. Col·laborà en
diferents periòdics, com ara L'Adunata dei
Refrattari, el qual dirigí un
temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i
participà en les activitats
de l'«Emancipation Group», editor del
periòdic antifeixista L'Emancipazione.
Amb Vincenzo Ferrero (Vincent
Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada
dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar
de manera gratuïta
els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic
anarquista Man! Quan el Federal Bureau of
Investigation (FBI, Oficina
Federal d'Investigació) aconseguí la llista de
subscriptors d'aquest periòdic
en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots
els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van
ser
detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a
Ellis Island i sotmesos
a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat
italià s'assabentà
de la seva detenció, expressà que estava
interessat en la seva deportació a
l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya
de suport, organitzada pel
Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada
pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de
Treballadores del
Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000
dòlars
necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el
suport de nombrosos
intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood
Anderson, Alice Stone Blackwell,
Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur
Garfield Hays,
Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B.
Tarbell,
Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat
en
llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí
al Canadà i després retornà
clandestinament a San Francisco sota el nom de John
the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de
la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou
alliberat definitivament i
retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí
la ciutadania nord-americana.
Posteriorment participà activament en l'American Civil
Liberties Union of
Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les
Llibertats Civils de Nord
de Califòrnia), organització que s'havia oposat
en els anys trenta a la seva
deportació, i que li concedí el Premi Lola
Hanzel. Dominick Sallito va morir el
26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa
companya Aurora
Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich
recollí el testimoni de
Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in
America (1995).
***
- Joan Dalmau Ferran:
L'11 de
gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant
anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la
Castanyola.
Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la
Revolució llibertària, va ser
membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de
Puigpelat. El 25 de maig de
1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional
de Sindicats,
Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a
Barcelona, amb una representació de
80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938
assistí com a delegat
al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la
guerra,
s'exilià a França i acabà enrolat en
una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». Fet presoner
pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de
Mauthausen. Joan
Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (AltaÀustria,Àustria).
Defuncions
- Cesare Stazi: L'11
de gener de 1929 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el sabater
anarquista i
sindicalista Cesare Stazi. Havia nascut el 6 de novembre de 1862 a
Fabriano
(Marques, Itàlia). Sos pares es deien Venanzio Stazi i
Cecilia Giulia
Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles
internacionalistes
socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa
(Úmbria, Itàlia) i en aquestaèpoca entrà en contacte amb anarquistes de la
regió, especialment amb Giuseppe
Vedova, amb qui establí una estreta relació que
durarà fins al final del segle.
El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i
decantà cap el
moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de
1894 va ser
processat per realitzar pintades subversives, però finalment
va ser absolt per
manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el
manifest
abstencionista I socialiste-anarchici ai
lavoratori italiani. No obstant això,és a partir de 1898 quan atreu
l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any
el Tribunal de
Perusa el processà per «associació
criminal». Fugí a la detenció i durant
un
temps passà a la clandestinitat, però finalment
es lliurà a les autoritats.
Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué
retornar a Fabriano, des
d'on, després de restar-hi uns mesos, es
traslladà a Matelica i després a
Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets
polítics. El juny
de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de
Roma (Itàlia), intervenint en
diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona.
Després
d'això, els seu compromís polític
s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà
a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per
l'execució
del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de
gener de 1910
assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que
se celebrà a la seu de la
societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny
i el 29 de setembre de 1910
fou gerent dels nou números del quinzenal Lo
Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es
publicà a Ancona; el 17
de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro
Accini a favor de
les víctimes polítiques que se celebrà
a Casebruciate (Montemarciano, Marques,
Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara
Antonio Brasili,
Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de
juliol de
1912 participà en el Congrés Llibertari de
Romanya i de Marques que tingué lloc
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i
el 10 de febrer de 1913
intervingué en el Congrés de Úmbria i
de Marques que se celebrà a la seva
ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques,
Itàlia), es reuní
amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu
i
d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913
viatjà a Suïssa, però va
ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a
Ancona, entrà a
formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials) i
acompanyà Errico Malatesta, que s'havia
instal·lat de bell nou a la ciutat, en
mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914
assistí al Congrés
Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre
Montini de Fabriano,
on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió
dels Grups
Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el
proper congrés nacional.
Participà activament en l'anomenada «Setmana
Roja» i va ser arrestat el juliol
de 1914, aconseguint l'absolució en
l'apel·lació. L'abril de 1915 es
presentà a
les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del
Treball, però la
llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada.
Durant la
Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en
el seu ofici de sabater,
sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les
zones limítrofes
d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb
Antonio Brasili i
Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la
Unió Anarquista d'Ancona
(UAA). Tres mesos després, el Congrés de
Florència (Toscana, Itàlia) el va
elegir per formar part de la comissió de
correspondència de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar
ser membre del consell executiu
de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat
el juliol
de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida,
intervingué
en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920
esdevingué vicesecretari de la
Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921
dimití del càrrec en trobar
feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la
reducció de mica en mica
de la seva activitat política. Durant els anys vint es va
traslladar a
Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la
seva conducta fos destacada
segons la policia.
***
- Carlo Tresca: L'11 de gener de 1943 és assassinat a Nova York (Nova York, EUA) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. Havia nascut el 9 de març de 1879 a Sulmona (Abruços, Itàlia). Llicenciat en Dret, amb 20 anys és el secretari del sindicat de ferroviaris. Quatre anys més tard, és obligat a exiliar-se per haver publicat un periòdic d'agitació, Il Germe. Es refugia a Suïssa i després emigra als Estats Units (1904) i s'estableix a Filadèlfia, on editarà Il Proletario, publicació oficial de la Federació Socialista Italiana. Desencantat de l'orientació política socialista i més atret pel sindicalisme revolucionari, publica un nou periòdic en italià, LaPlèbe, i s'adhereix en 1912 a Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el sindicat anarquista nord-americà, participant en les grans vagues del sector tèxtil de 1912 i tot seguit a la marxa dels aturats de Nova York. En 1917, el periòdic L'Avvenire, que dirigeix, es prohibit per difondre «propaganda pacifista». En 1919 funda un setmanari Il Martello, que dirigirà fins a sa mort. En 1923 és condemnat a un any de presó per haver publicat un llibre sobre el control de natalitat acusat d'«obscenitat», però gràcies a les grans manifestacions de suport que té, la pena és reduïda a quatre mesos. En sortir de la presó, des del seu diari es dedicarà a atacar la propaganda feixista que Mussolini escampa pels mitjans de l'emigració italiana i organitzarà una guerrilla urbana contra els camises negres i els feixistes americans. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. Defensarà els anarquistes víctimes de la repressió antisindical i antianarquista --va formar part del Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti--, i amb el mateix vigor, en 1933, lluitarà contra les persecucions estalinistes (cas Julient Poyntz). El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI --el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari IlMartello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant elsúltims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora vigilat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) per un pistoler anomenat Carmine Galante a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats.
***
- Léonard Lacour: L'11 de gener de 1950 mor al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Havia nascut el 27 de març de 1886 a Rosiérs (Llemosí, Occitània). Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917.
***
- Julio Gimeno:
L'11 de gener de 1994 va ser incinerat a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Julio Gimeno. Havia nascut el 16 de desembre de
1914 a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Juntament amb sos
germans grans, fou
membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió
i arran de l'aixecament
feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei
militar, s'uní a la«Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al
llevant peninsular i més tard
a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25
Divisió.
En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) i va ser
empresonat primer al castell de la ciutat i després durant
set anys a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional,
passà a França i
s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó
(Provença, Occitània), treballant en
l'agricultura i en la construcció al departament
occità de l'Arieja. En 1966 es
traslladà a Montpeller, on treballà en la
construcció fins a la seva jubilació.
Va ser tresorer de la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva
companya fou
Isabel Correa.
***
- Fabrizio De
André: L'11 de gener de 1999 mor a
Milà (Llombardia, Itàlia) el cantautor
anarquista Fabrizio Cristiano De André, conegut com Faber per la seva afició als
pastels Faber-Castell. Havia nascut el
18 de febrer de 1940 al barri de Pegli de Gènova
(Ligúria, Itàlia). Fou fill
d'una família de l'alta burgesia industrial genovesa; son
pare, Giuseppe De
André, fou regidor republicà de
Gènova, administrador delegat de la indústria
sucrera Eridania i promotor de la construcció de la«Fira del Mar» al barri
genovès de la Foce; sa mare es deia Luigia (Luisa)
Amerio. Visqué la
seva infància a Revignano d'Asti, d'on era
originària sa família i on s'havia
instal·lat
a causa de la guerra i perquè les autoritats buscaven son
pare, conegut
resistent antifeixista. El setembre de 1945 es traslladà amb
sa família a
Gènova, on visqué la dura postguerra. D'antuvi va
fer la primària en una escola
privada de monges i després es matriculà a
l'escola pública «Armando Diaz», on
fou titllat de «problemàtic» pels
professors, i enviat per aquest motiu al dur,
sever i elitista Institut Arecco dels pares jesuïtes de
Gènova. Durant el
primer any en aquest centre patí un intent de
violació per part d'un jesuïta i
per evitar l'escàndol decidiren expulsar-lo per«mala conducta». Durant la
instrucció de l'expedient disciplinari son pare
s'assabentà de la veritable raó
de la feta i va fer ús de la seva influència fins
aconseguir la destitució del«pare espiritual» agressor. Després va
fer alguns cursos de Lletres i de
Medicina a la Universitat de Gènova, però
finalment seguí els passos de son
pare i de son germà Mauro i estudià per a advocat
a la Facultat de Dret. Quan
només li quedaven sis exàmens per llicenciar-se
decidí canviar de camí i
dedicar-se a la música. Després de veure's
obligat a estudiar violí per decisió
dels pares, descobrí el món de la
música d'autor a través de Georges Brassens,
de qui traduirà algunes cançons que
enregistrarà en el seu primer àlbum, i el
pensament anarquista de la lectura dels clàssics (Mikhail
Bakunin, Piotr
Kropotkin, Max Stirner, Errico Malatesta, etc.), sense oblidar els
autors «trasbalsadors»
(François Villon, Fiódor Dostoievski, etc.). La
passió per aquest tipus de
música va anar creixent amb l'amistat de diversos cantautors
(Luigi Tenco, Umberto
Bindi, Gino Paoli, etc.) els quals el van introduir en «La
Borsa di
Arlecchino», primer local on cantà. Durant aquests
anys visqué com pogué, fent
feina de qualsevol cosa i sovint treballant com a músic
embarcat en creuers,
amb el seu amic de la infància Paolo Villaggio, futur actor,
i amb un altre
personatge força conegut en el futur, Silvio Berlusconi. La
seva primera esposa
fou una noia de família burgesa, Enrica Rignon (Puny), amb qui tingué un fill
(Cristiano) i de la qual se separà a
mitjans dels setanta. Casat amb un fill, es va veure obligat a deixar
de banda
la seva activitat musical gens lucrativa i entrar com a professor en un
institut privat. Però l'inesperat èxit de la seva
cançó interpretada per Mina La
canzone di Marinella li procurà uns
ingressos que l'encaminaren novament al món de la
música. L'octubre de 1961 la
casa discogràfica Karim llançà el seu
primer disc de 45 revolucions amb dues
cançons, Nuvole barrocche
i E fu la notte. En 1964 va fer
l'examen
d'admissió com a autor en la Societat Italiana dels Autors i
Editors (SIAE) de
Roma. Amb el pas del temps va crear una música molt personal
--influenciada per
la chanson francesa, la
música
clàssica, les tradicions musicals
mediterrànies--, on els temes socials
(l'avortament, la revolta estudiantil, la lluita obrera, la
insubmissió,
l'antimilitarisme, la soledat, les minories ètniques, etc.)
i els seus
protagonistes (marginats, rebels, explotats, drogoaddictes,
prostitutes,
homosexuals, perdedors, etc.) són tractats amb
metàfores poètiques sense
parangó i amb un llenguatge inconfusible. En 1966
publicà el seu primer àlbum Tutto
Fabrizio De André, al qual
seguiren altres: Volume I (1967), Tutti morimmo a stento (1968), Volume III (1968), Nuvole
barocche (1970), Non
al denaro, non all'amore né al cielo (1971) i Storia di un impiegato (1973). La
publicació d'aquest últim disc
coincideix amb una crisi professional i personal --final del seu
matrimoni amb
Puny i començament del seu idil·li amb Roberta--
i en 1974 publicarà l'àlbum Canzioni,
amb versions de diversos
autors (Brassens, Leonard Cohen, Bob Dylan, etc.) i on
començarà la seva
col·laboració amb Francesco De Gregori. Durant
l'enregistrament d'aquest disc
conegué la cantant Dori Ghezzi, amb qui engegà
una relació sentimental que
acabà en matrimoni el 7 de desembre de 1989. En aquests anys
realitzà nombrosos
concerts, especialment a «La Bussola» de Marina di
Pietrasanta, i la seva por
escènica a causa del seu problema visual --l'ull esquerre
més tancat que el
dret-- l'afrontà amb un ús exagerat de l'alcohol.
Després realitzà una gira amb
membres del grup de rock progressiu New Trolls. Entre 1969 i 1979, anys
de dura
repressió governamental contra els moviments socials, va ser
sotmès a un
estricte control per part de la policia i dels serveis secrets italians
per les
seves relacions amb grups anarquistes i de l'esquerra
extraparlamentària. En
1975 publicà Volume VIII,
on continuà
amb la col·laboració de De Gregori. En 1978, amb Rimini, començà a
treballar plegat amb el cantautor Massimo Budola.
Durant la segona meitat dels anys setanta, mentre esperava el naixement
de la
seva filla Luisa Vittoria, s'establí a la finca Agnata, a
prop de Tempio
Pausania (Sardenya), amb sa companya Dori Ghezzi. El 27 d'agost de 1979
la
parella va ser segrestada per l'«Anonima sequestri»
--organització criminal,
també coneguda com «Anonima sarda», que
es caracteritza per respectar el«Codice barbaricino»-- i mantinguda captiva durant
mesos a les muntanyes de
Pattada. Dori va ser alliberada el 21 de desembre de 1979 i Fabrizio
l'endemà,
després d'haver pagat un rescat d'uns 550 milions de lires,
bona part del qual
desembutxacat per son pare Giuseppe. Mesos després va vendre
l'exclusiva de les
memòries del segrest al setmanal Oggi,
publicació dirigida pel dretà Edilio Rusconi, fet
que engegà les crítiques de
certs sectors. El segrest li va obrir els ulls a la realitat colonial
que
pateix Sardenya i en 1981 publicà un àlbum sense
títol, però conegut com L'Indiano,
ja que a la portada figura un
nadiu nord-americà a cavall, fent un
paral·lelisme entre les dues opressions. En
1982 fundà un segell discogràfic
(«Fado»), que edità discos de Massimo
Budola,
Tempi Duri, Dori Ghezzi, etc. En 1984 publicà, amb la
col·laboració de Mauro
Pagani, el disc Creuza de mä,
dedicat
a ressaltar la identitat mediterrània i cantant enterament
en llengua genovesa.
A partit d'aquest moment el seu interès per les
llengües «minoritàries» es
farà
palès tot reivindicant-les. En 1985 va escriure amb Roberto
Ferri Faccia di cane, per al grup
New Trolls,
el qual participà amb aquesta cançó en
el Festival de Sanremo d'aquell any i
per la qual cosa no volgué aparèixer oficialment
com a autor. En 1990 publicà Le
Nuvole i en 1996 Anime salve,
el seu últim àlbum enregistrat en estudi. Entre
aquests dos anys col·laborà amb nombrosos autors
i intèrprets (Francesco
Baccini, Tazenda, Mauro Pagani, Max Manfredi, Teresa De Sio, Ricky
Gianco, New
Trolls, son fill Cristiano De André, etc.). En 1991
realitzà una gira en suport
dels periòdics anarquistes Umanità
Nova
i A. Rivista Anarchica. La seva
música es present en 11 films. En 1996
col·laborà amb Alessandro Gennari en el
llibre Un destino ridicolo, del
qual
Daniele Costantini va fer en 2008 la pel·lícula Amore che vieni, amore che vai. En 1998
realitzà una gira per
diferents ciutats italianes, la qual va ser interrompuda quan se li va
diagnosticar un càncer pulmonar. Fabrizio De
André va morir l'11 de gener de
1999 a l'Institut dels Tumors de Milà (Llombardia,
Itàlia) on havia estat
ingressat quan la malaltia s'agreujà. Va ser incinerat tres
dies després i
sepultat a la tomba familiar del cementiri genovès de
Staglieno. Per iniciativa
de sa muller Dori Ghezzi i de Fernanda Pivano es crea la«Fondazione Fabrizio
De André» que s'ocupa de mantenir viva la
memòria del cantautor i existeix un«Premio Fabrizio De André» que guardona
les obres de la cultura lígur. Sostingué
econòmicament i moralment la publicació A.
Rivista Anarchica.
Fabrizio De André (1940-1999)
***
- René Lourau:
L'11
de gener de 2000 mor a París (França) el
sociòleg, politòleg, pedagog
autogestionari i pensador llibertari René Lourau. Havia
nascut 26 d'agost de
1933 a Gelòs (Aquitània, Occitània).
Després d'estudiar a l'Escola Normal de
Cachan (Illa de França, França), va fer de
professor de francès a l'Institut
Tècnic Dorian de París (França).
Inspirat per les idees autogestionàries dels
anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors
(Carl
Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en
règim d'autogestió com a
professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània,
Occitània). Lligat, tant en
la investigació com en la pràctica, al moviment
d'autogestió pedagògica, en
1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges
Lapassade i
Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de
Treball
sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri
Lefebvre, el seu mestre,
esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de
Nanterre –Daniel Cohn-Bendit
fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges
Lapssade un mètode
d'anàlisi institucional, com a crítica a
l'instituït, en matèria de formes
polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom desocionàlisi. En 1969
llegí la seva tesi doctoral, L'analyse
institutionnelle, molt
acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi
institucional i el
concepte d'«implicació» intenten
proposar una construcció teòrica comparable a
les conseqüències del «principi
d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física.
Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la
Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França),
posà en pràctica
l'autogestió pedagògica, experiència
que va ser anul·lada pel Tribunal
Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva
manera d'avaluar els
estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979
publicà, amb Amédéo
Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors
anarquistes, el
llibre Interrogations sur l'autogestion.
En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat
de Vincennes París
VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de
ciències
polítiques i de ciències de l'educació
de la mateixa universitat. S'interessà
força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon.
En 1996 va ser elegit
president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK).
A més de l'estudi
dels moviments pedagògics alternatius,
s'interessà pel surrealisme, la
psicoteràpia institucional i els moviments
antipsiquiàtrics. Durant sa vida va
fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980
a Amèrica Llatina
(Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una
lleial escola d'alumnes i
seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions
acadèmiques, però
també en la premsa llibertària (Autogestion
et socialisme, Bicicleta,Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà,
etc.). Entre les seves obres, traduïdes
a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre
l'institué (1969), L'illusion
pédagogique (1969 i 1973), L'analyse
institutionnelle (1970), Analyse
institutionnelle et éducation (1971), Clés
pour la sociologie (1971,
amb Georges Lapassade), Analyse
institutionnelle et pédagogie (1971), Les
analyseurs de l'Église
(1972), L'analyser Lip (1974),
Sociologueà plein temps (1976), Le
gai savoir
des sociologues (1977), L'État-inconscient
(1978), L'autodissolution
des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels
(1981), Le Pouvoir et sa négation
(1984, amb
altres), Le journal de recherches.
Matériaux
d'une théorie de l'implication (1988), Actes
manqués de la recherche (1994), Les
pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques
Ardoino), Actes manqués de la
recherche (1994), Les
pédagogies autogestionnaires (1995,
amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne
(1997, amb altres), Le principe de la
subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication
et transduction (1997), La clé des
champs. Une introduction à l'analyse
institutionnelle (1997) i L'Anarchisme
a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires.
Actes
du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres.
René
Lourau va morir d'un infant l'11 de gener de 2000 dins el tren que el
portava a
la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet
(Illa de França,
França) i París (França). El seu arxiu
personal es troba dipositat a l'Institut
Memòries de l'Edició Contemporània
(IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain
la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos
fills, Julien Lourau,
saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.
***
- Maria Rosa Alorda Gràcia:L'11 de gener de 2006 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. Havia nascut el 17 de setembre de 1918 a Barcelona (Catalunya). A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de«La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Son company, Alfonso Cruzado Sánchez --que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda--, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.
***
- Yael Langella: L'11 de gener de 2007 mor a Lisboa (Portugal) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Yael Sylvie Langella-Klépov. Havia nascut l'11 d'octubre de 1953 a París (França). Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revistaEl Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Lisboa (Portugal) --caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe-- quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Actualització: 11-01-16