Anarcoefemèrides
del 10 de gener
Esdeveniments
- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.
***
- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títolSocial reconstruction in Spain.
Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)
Naixements
- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet,Edme,Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).
***
- Casiano Edo:
El
10 de gener de 1890 neix a Aragó (Espanya) l'anarquista
Casiano
Edo. En 1917, quan
ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats
Units. D'antuvi
treballà de miner a Utah i a Virgínia.
Després
d'una breu estada en 1921 a
Espanya per a portar sa companya i sos fills,
s'instal·là
a Detroit (Michigan,
EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic
en les grans
fàbriques automobilístiques
fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos,
Miguel
Mateo, José López Ríos, Francisco
Riberas,Ángel García, Pascual Domingo, Lea
Fernández,
Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino
García, Eulalia
Rodríguez, María Mateo, Juan García
Durán i
altres, animà l'anarquista «Grupo
Libertad»
de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela
Martín, participà
en totes les activitats del «Grupo Libertad»
(conferències, representacions
teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels
periòdics anarquistes
publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou
particularment activa en la defensa de la Revolució
espanyola de 1936. Casiano
i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i
Joaquín), que han estat
benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de
1972 morí sa companya i
per al funeral es recolliren 374 dòlars
col·lectats pel «Grupo Libertad».
Casiano
Edo va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne,
Michigan,
EUA).
***
- Emilia Pérez Pazos:
El 10 de gener de
1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la
resistent antifranquista llibertària
Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada.
Encara que no pertanyia a cap organització
política ni sindicat, després de la
caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una
de les agents
d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la Corunya. Acusada
d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver
participat
el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de
militants a bord de la llanxa
motora pesquera Sisargas des de la
Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de
presó (Causa 291/37)
per «auxili a la rebel·lió»,
juntament amb altres companys (Generoso Rumbo
Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.).
Emilia Pérez Pazos
va morir el 27 de maig de 1960.
***
- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)
***
- Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquestaèpoca son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència«col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i FélixÁlvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz, amb qui tingué tres infants.
***
- Philip Levine: El
10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan,
EUA) el
poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una
família jueva
russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina
raó, li van dir que era
d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres
fills i el primer dels dos
bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari
d'un negoci de peces
d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan
tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels
trenta escoltà amb
indignació els programes radiofònics antisemites
del sacerdot catòlic pronazi
Charles Edward Coughlin (Father Coughlin).
Quan tenia 14 anys començà a treballar en
diversos «stupid jobs» (feines
estúpides): en una fàbrica de sabó,
traginant capses de refrescos en una
embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de
fabricació
d'automòbils, de boxejador amateur, etc.;
experiència que reflectirà en
nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High
School i
pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va
començà a escriure
poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat
conegué estudiants
poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul
Petrie,
Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el
títol de Bachelor of
Arts i es posà a treballar a les fàbriques de
Chevrolet Gear & Axle, fent
transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció
d'engranatge; posteriorment va
fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un
camió per a la Railway
Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es
divorcià dos anys
després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a
la Universitat d'Iowa (Iowa
City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i
John Berryman. En
1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode
to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es
casà a Boone
(Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny),
amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri).
Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà
escriptura tècnica i en 1957 es
doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat
amb el Premi «Jones
Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958
s'incorporà al
departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal
de Fresno, on va
ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va
ensenyar a altres universitats
(Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968
signà
el manifest «Writers and Editors War Tax Protest»,
on escriptors i editors
nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta
contra
la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell
de chancellors de l'Academy of
American
Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i
2012 fou «Poeta
Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del
Congrés. El tema central de
la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de
diferents punts de
vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense
oblidar la seva
herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola
de 1936 també fou font
d'inspiració d'alguns dels seus poemes més
populars i consagrà una elegia al
destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía
(«Francisco, I'll Bring
You Red Carnations», en 7 years
from somewhere)
i un poema al militar José del Castillo Sáenz de
Tejada, i el seu llibre de
poemes The Names of the Lost
està
dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not
this
Pig (1968 i 1982), Pili's Wall
(1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The
Names of the Lost (1976), Ashes.
Poems New and Old (1979), 7 years
from somewhere (1979), One for the
Rose (1981), Selected Poems
(1984),Swett Will (1985), A
Walk with Tom Jefferson (1988), New
Selected Poems (1991), What Work Is
(1992), The Simple Truth (1994 i
1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath
(2004 i 2006), Stranger
to Nothing. Selected Poems (2006) i News
of the World (2009). També es autor de l'assaig
autobiogràfic The Bread of Time.
Toward an Autobiography
(1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews
(2002). Entre 1965 i
1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb
la família
Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha
traduït d'aquesta llengua a
l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada
Long), de Jaime
Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César
Vallejo i d'altres. Col·laborà
habitualment amb els periòdics The
New
Yorker i Harper's Magazine.
La
seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el«Frank O'Hara»
(1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el«Harriet Monroe Memorial» (1978), el«National Book Critics Circle Award» (1979), el«National Book Award for
Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim»
(1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth
Lilly»
(1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace
Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu
testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el
documental Anarchism in America. El
29 de novembre
de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on
intervingueren
destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow,
Charles
Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un
càncer de pàncrees, Philip
Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de
febrer de 2015, al seu
domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).
Defuncions
-
Lucien Pemjean: El 10 de gener de 1945 mor a
París (França) el periodista,
escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i
després boulangista i
activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Havia nascut el
5 de
maig de 1861 a Lió (Arpitània). Sos pares es
deien Antoine Pemjean i Amélie
Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i
es guanyava la vida
com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880
publicà articles i
poesies en la revista Le Parnasse. En 1878
edità la plagueta poètica Sancta
Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880
publicà La
revanche de la raison, on trobem l'herència
antisemita de Louis Auguste
Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca col·laborà en Ni
Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fulletPropos socialistes. Le
socialisme expérimental,
col·laborà en La République
Sociale. Journal
international littéraire i dirigí La
Question Sociale; en 1882
publicà articles en Le
Droit Social. Organe
socialiste révolutionnaire. En
1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a
Lió, el
22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben
igual que Antoine Cyvoct i
Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus
de frontières i en
1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació
anarcocomunista L'Insurgé,
editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix
any desertà i es va refugiar a
Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional.
En el
primer número de L'Autonomie Individuelle,
de maig de 1887, publicà un
article reclamant un congrés per definir
l'estratègia que devia seguir el
moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb
Edouard
Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de
1889 publicà Cent
ans après (1789-1889), atac contra el
règim parlamentari amb un prefaci del
mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en
ocasió de les
eleccions legislatives, publicà tres números del
periòdic L'Assaut i
l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa
l'elecció del
boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la
manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un
oncle del general
Boulanger. Entre març i abril de 1890
rellançà L'Assaut. L'1 de
maig de
1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de
París i
descobrí, a més de propaganda boulangista, 155
bastons i barres de ferro
aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant
això, va ser posat en
llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel
Morphy, un cartell-manifest per
denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais,
França), sota el títol Protestation
contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels
carrers parisencs
de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment
s'instal·là a Bélgica, país
del
qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una
crida a la
població en ocasió del funeral del general
Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà
un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a
diversos generals una
carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24
de setembre de 1892
l'Audiència del Sena el condemnà en
absència a 10 anys de presó i 3.000 francs
de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a
vuit
mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de
l'«Afer de Panamà», el 27
de desembre de 1892 participà en un míting a la
Casa del Poble de Montmartre on
participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va
ser
detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de
París (França) per complir la
pena de «provocació de militars» a la
qual havia estat condemnat; durant el seu
empresonament va conèixer el destacat propagandista
antisemita Édouard Drumont
i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide
Gardrat, etc.). El
juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12
d'agost de 1893 organitzà un
homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del
cementiri
parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I
Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la
residència. Entre
1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La
Revue Libertaire. El 5 de març
de 1894 publicà l'article «Expiation» enLa Revue Libertaire, on va fer
una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va
ser detingut tres
dies després al seu domicili del carrer
Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de
maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però
el va absoldre de complicitat
amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser
alliberat ja que
estava destinat a ser processat per «associació de
malfactors» en l'anomenat«Procés dels Trenta». El 13 de maig de
1894, aprofitant la distracció d'un
guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de
Justícia i refugiar-se novament
a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital
anglesa, vivint al barri
de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée
Pemjean, la qual
posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport
econòmic de Louise Michel.
El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i
Decrêpe, en l'homenatge a
l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels
Federats. En 1894 el
seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per
la
policia ferroviària de fronteres francesa. Quan
esclatà l'«Afer Dreyfus»,
s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades perÉdouard Drumont i
col·laborà en el seu periòdic La
Libre Parole. El juny de 1899 publicà a
París un únic número del
periòdic Le Salut Public i aquest mateix
any col·laborà
en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità
el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan
propagandístic per la
independència de les repúbliques sud-africanes.
En aquests anys publicà
novel·les i peces teatrals. A partir dels anys vint fou el
director literari de
l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934
fundà i dirigí l'Agence
Prima Presse, també de propaganda antijueva i
antimaçònica i considerada
l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per
al Doctor Schmoll,
de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos
pamflets d'aquesta
ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La
Maffia
judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i
1939 publicà un petit periòdic
mensual, Le Gran Occident. Le
judéo-maçon, voilà l'ennemi,
dedicat a
atacar els jueus i els maçons, i milità en la
Lliga Antijueva Universal; en
1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en
suport del mariscal
Henri Philippe Pétain. També
col·laborà en L'Ami des Boërs
i en Le
Réveil du Peuple, publicació del Front
Franc (FF) de Jean Boissel, de qui
va ser molt amic. En 1941 participà en la
fundació de l'Association des
Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes
Antijueus). A més a
més dirigí l'anomenat«Comitè Nacional per a la solució
radical de la qüestió
jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els
ocupants nazis, fou membre
de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a
periòdics
col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au
Pilori, etc.). El 22
d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser
detingut per les Forces
Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de
col·laboracionista. És autor de Cent
ans après (1789-1889) (1889), La paix
nécessaire. Réponse à M. Camille
Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille.
Récit historique et
dramatique (1907), Germaine (1916), Les
noces de Germaine
(1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour
(1926), La gosse de
l'assistance (1926), Petite madone
(1926), La plus belle aventure
de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan
(1930), Le capitaine
d'Artagnan. Roman de cape et d'épée
(1931), Vers l'invasion (1933,
reeditat en 1934 sota el títol La Maffia
judéo-maçonnique), La presse
et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos
jours (1941) i Le cinquantenaire
de La Libre parole, fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres).
Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 en un hospital de
París (França).
- Alexandre Joseph
Alexandrovitch: El 10 de gener de 1949 mor a
Saint-Maur-des-Fossés (Illa de
França, França) l'il·lustrador, pintor
i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch.
Havia nascut el 17 de març de 1873 a Telsiai
(Samogícia, Imperi Rus)
--actualment Lituània. S'exilià a
França, on aconseguí la nacionalitat.
Estudià
amb el pintor Jean-Léon Gérôme.
Conreà especialment el retrat, el paisatge, el
nu i la composició simbòlica fent servir diverses
tècniques (oli, aquarel·la, ploma,
carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran
Guerra va
realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes
i homes de lletres
(Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel,
Charles-Ange Laisant, Francesc
Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue,
Karl Marx, Émile Zola, Amilcare
Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie
Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals
i entre
1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del
Saló dels Artistes
Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels
Independents. Rebé diversos
premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions
públiques. Tingué taller a Asnières
(Normandia). Una col·lecció important de la
seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt
lligat a
l'artista.
***
- Ramón Liarte: El 10 de gener de 2004 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Havia nascut el 28 d'agost de 1918 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) en una família humil. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seuòrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical --organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)-- i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico,Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste,Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos,España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas,Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda,Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978),El camino de la libertad (1983),¡Ay de los vencedores! (1986),Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989),Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc.
***
- Julia Hermosilla:
El 10 de gener de 2009 mor a Baiona (Iparralde, País
Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Hermosilla
Sagredo.
Havia nascut l'1 d'abril --alguns citen el 30 de març-- de
1916 a Sestao
(Biscaia, País Basc). Son pare, Juan Hermosilla, era
militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i ella, quan tenia
14 anys, s'afilià a
aquest sindicat. Es relacionà amb la destacada
família anarcosindicalista dels
Aransáez, distribuí premsa
llibertària, milità en les Joventuts
Llibertàries i
participà en les activitats del Grup Artístic
Confederal de Santurtzi. Arran de
la insurrecció llibertària de l'hivern de 1933,
ajudà els companys de la Rioja a
creuar els Pirineus. Prestà suport al moviment revolucionari
d'octubre de 1934
a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i els Aransáez. Quan
esclatà la Guerra
Civil s'enrolà com a miliciana en un batalló
confederal i fou destinada al front
d'Otxandio. Se li va confiar la missió de internar-se en
territori enemic per
rescatar el doctor Isaac Puente, però finalment aquest fou
detingut i
afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van esclatar els timpans
i restà
sorda durant molt de temps. En 1937 va fer d'actriu en el Grup
Artístic
Confederal de Santurtzi. Quan la zona nord peninsular fou ocupada per
les
tropes feixistes, aconseguiren embarcar-se amb sa família
cap a França.
Considerades com a «roges», no van aconseguir
desembarcar immediatament.
Després de dos mesos a França, creuà
els Pirineus amb sa família i continuà la
lluita a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i
patí diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Baiona amb son company
Julián Ángel Aransáez Caicedo i
milità en
la CNT de tendència«col·laboracionista». També
participà activament en la
lluita antifranquista, fent d'enllaç amb l'Interior amb
missions orgàniques a
la Península i, fins i tot, participà en, com a
mínim, dos intents d'atemptats
contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat
aeri» de setembre de 1948 i el
del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A
començament dels anys seixanta
col·laborà amb Defensa Interior (DI). Durant els
anys setanta, juntament amb
son company, milità en la tendència que editava
el periòdic Frente
Libertario i assistí anualment a les reunions que
aquest grup celebrà a
Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la
reconstrucció de la CNT al País Basc
peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son companyÁngel Aransáez a Anglet,
on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb
altres lluitadors
antifranquistes. El seu testimoni va ser recollit en el llibre d'Aitor
Azurki Maizales
bajo la lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y
milicianos de la Guerra
Civil en Euskadi (2011).
Actualització: 10-01-16