Anarcoefemèrides de l'1 de setembre
Esdeveniments
- SurtEl
Porvenir
del Obrero:L'1
de
setembre de 1898 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el
primer número del
periòdic mensual El
Porvenir del Obrero. Dirigida
primerament pel cooperativista
i republicà
Bartomeu Briones Mesa, era l'òrgan de la societat
cooperativa mutualista del
mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la
direcció la publicació
es va decantar clarament cap a l'anarcosindicalisme i l'anarquisme i el
20
d'octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat
Llibertària Agrupació
Germinal». Primer aparegué mensualment i
després generalment setmanal amb
irregularitats. La capçalera del periòdic
canviarà nombroses vegades de
disseny. Constantment va polemitzar amb El
Vigía
i El Grano de Arena,
periòdics catòlics. Va publicar 413
números fins al 4 d'octubre de 1915, quan
la seva posició clarament favorable als aliats durant la
Gran Guerra va
provocar tensions entre els col·laboradors. La
nòmina dels seus col·laboradors
va ser extensa i d'alçada: Federico Urales, Ricardo Mella,
Séverine, Azorín,
Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo,
Tárrida del Mármol, Julio
Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón,
Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri,
Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall,
Montenegro, Teresa
Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro),
Vallina,
Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus,
Gori... Entre 1905 i 1906 va
treure un Suplemento
del qual es van editar almenys
14 números. Aquesta
publicació va tenir una àmplia
difusió, prova d'això són els
comentaris que en
va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación
de Mèxic.
***
- Surt Le
Flambeau:
L'1 de
setembre de 1901 surt a Viena del Delfinat (Arpitània) el
primer
número del periòdic bimensual Le
Flambeau. Organe des enemis de l'autorité.
Un epígraf palesà la seva finalitat
antisectària, que volia ser òrgan
d'expressió de totes les opinions llibertàries:«Hem volgut, tot creant aquestòrgan, donar als escriptors i als obrers una tribuna
lliure.» El gerent en va
ser Georges Butaud, que fou condemnat en 1901 per delicte de premsa. El
periòdic, que tenia la particularitat que es llegia de dreta
a esquerra, tingué
una tirada de 1.500 exemplars. Van ser col·laboradors
Antoine Antignac, A.
D'Angers, Étienne Bellot, Henri Beylie, Biguot, Paul
Blandel, Louis Borne,
Bouguay, Georges Butaud, J. Carre, Louis Chape, Edmond Claverie, Comte,
Dameline, Étienne Demanche, Dubreuil, Dufour, Dulac, Henri
Fabre, Girardon,
Gros, Aimé Guy, Huet, Émile Janvion, Alfred
Leboin, Lene, F. Massy, Charles i
Léon Max, Paul Paillette, C. Papillon, A. Pichon, Victor
Ricois, Gustave
Robert, Roger Sadrin, A. Sartoris, Tchandala, Henri Zisly, entre
d'altres. En
van sortir 13 números, l'últim el 16 de
març de 1902. Amb aquesta mateixa
capçalera apareixeran periòdics a
Brussel·les (1902), a Alger (1923-1926) i a
Brest (1927-1934).
***
- Surt Le Cri du Soldat: L'1 de setembre de 1912 surt a Pantin (Illa de França, França) el primer número del periòdic antimilitarista bimensual Le Cri du Soldat. Bulletin non officiel des Armées de Terre et de Mer. La finalitat d'aquesta publicació era «sembrar en les masses populars l'odi contra l'Exèrcit». El cap de la redacció i administrador en fou Émile Aubin i el gerent Arcole Louis Vauloup. Van col·laborar Émile Aubin, Jean Charles, Georges Darien, Edouard Drumont, Erckmann-Chatrian, Flechier, Cyprien Lalogere, Robert Lanoff, Charles Richet, Arcole Vauloup, entre d'altres. Només se'n publicaren tres números (1 i 25 de setembre i 25 de novembre de 1912).
***
- Surt Los Refractarios: L'1 de setembre de 1915 surt a Madrid (Espanya) el primer número, iúnic conegut, de la revista Los Refractarios. Publicación anarquista. Editat pel grup anarquista madrilenys «Los Iguales», el responsable de la seva publicació fou Manuel Rodríguez Moreno. La intenció pedagògica d'aquesta revista era preparar un clima contrari a la guerra entre els cercles obrers i populars. El grup es va dissoldre per diferències internes ben igual que la revista. Hi van col·laborar Allinar, Cordón, Joaquín Dicenta, Eduardo G. Gilimón, Anselmo González, Ángel Pumarega García, Georges Redham i Luis Zoais. L'únic exemplar conegut d'aquesta publicació es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Surt Der Ziegelbrenner: L'1 de setembre de 1917 surt a Munic (Baviera, Alemanya) el primer número de la revista anarcopacifista i anarcoindividualista Der Ziegelbrenner. Kritik an Zuständen und widerwärtigen Zeitgenossen («El forner de totxos. Crítica dels Estats contemporanis repugnants»; maons com a símbol de construcció social). Creada --escrita, editada, impresa i distribuïda-- per Ret Marut, i amb el suport de sa companya, la impressora Irene Mermet, tenia pensat sortir trimestralment, però ho farà irregularment i, després de l'esclafament de la República dels Consell de Baviera, clandestinament. Aquesta publicació condemnarà la Pàtria, la Guerra, el Capitalisme, l'Estat, l'Església, l'Economia, la Burgesia, la Monarquia, la Socialdemocràcia i qualsevol ordre establert. En sortiren 40 números, l'últim el del 21 de desembre de 1921. En 1967, en 1968 i en 1976 se'n van realitzar edicions facsímils.
***
- Surt ¡Tierra!: L'1 de setembre de 1932 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic ¡Tierra! Periódico de ideas, de crítica y orientación. Portava dos epígrafs: «Lliure de capitalisme, Estat i propietat» i «Totes les guerres son de conquesta: territoris o mercats és el que busca el capitalisme. El proletariat ha d'oposar-li la Revolució Social». En sortiren 19 números, com a mínim, fins al 1933.
***
- Surt Acción Libertaria: L'1 de setembre de 1933 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Acción Libertaria. Boletín del Comité Regional de Relaciones Anarquistas. Després del II Congrés Regional Anarquista celebrat a Rosario en 1932, sorgeix el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), una organització anarquista específica al marge de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que va revifar el moviment anarquista argentí i que editarà aquesta publicació que tindrà una gran durada: fins al març de 1971. En 1955 es va convertir en l'òrgan de la Federació Llibertària Argentina (FLA), quan la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) canvia el seu nom. Aquest periòdic va sorgir com una mena de butlletí amb els treballs preparatoris per al congrés constitutiu de la FACA.
Naixements
- Gil Bel Mesonada:
L'1 de setembre de 1895 neix a Utebo (Saragossa,
Aragó, Espanya) el periodista, escriptor, teòric
de l'art d'avantguarda i
militant anarquista i anarcosindicalista Gil Bel Mesonada. Fill d'una
família
pagesa benestant i de formació autodidacta, d'antuvi
milità en el
republicanisme federal (Joaquin Costa i Pi i Margall), però,
influenciat per
Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquim
Maurín i Ángel Samblancat, acabà en el
moviment anarquista. En 1914 s'introduí en el grup editor de
la revista d'Osca El
Talión i en 1915
publicà articles«aragonesistes» en el periòdic
saragossà Ideal
de Aragón,òrgan del Partit
Republicà Autònom Aragonès (PRAA),
publicació
que dirigí entre abril de 1917 i gener de 1919. A
començaments de 1919
s'instal·là a Madrid, on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
A finals de 1919 s'establí a Barcelona i
s'integrà en la redacció de Solidaridad
Obrera. Entre 1919 i 1921
col·laborà
força en España
Nueva i
durant
un temps fou corresponsal per aquesta publicació a
París. Entre 1920 i 1921
visqué a València, Tarragona i París.
Durant la dictadura de Primo de Rivera
visqué a Utebo, on la seva casa es convertí en un
centre de reunió i
d'activitat artística (Rafael Barradas, Ortega
Muñoz, Comps Sellés, etc.),
alhora que publicà en la premsa regional i en publicacions
literàries (Heraldo
de Aragón, El
Noticiero, Mediterráneo,Alfar,
etc.),
aconseguint força prestigi entre el moviment
artístic d'avantguarda. En 1923 i
1929 realitzà dos viatges a París. L'1 de gener
de 1929 creà una Biblioteca
Popular a Utebo i per a tal efecte redactà un manifest
radical i avantguardista
que va fer imprimir en un full roig i negre. En 1930 fou redactor del
periòdic
anarquista Cultura y
Acción. En 1930
publicà un article, titulat«Propósitos», que pot considerar-se, en
l'àmbit aragonès, com la primera
declaració de principis teòrics
plàstics. Durant els anys republicans escriví
per a nombroses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad
Obrera
(1931) o CNT
(1932-1933). Entre el 10 i el 17 de
juny de 1931 fou
delegat per Utebo al Congrés Extraordinari de la CNT de
Madrid. Durant els anys
bèl·lics participà en tasques
organitzatives confederals, especialment en el
Sindicat d'Espectacles, i dirigí el periòdic El
Sindicalista. Creà
una
colònia anarquista a Torrelodones (Madrid) amb cases de
feixistes que havien
fugit o havien estat afusellats, a la qual convidà a
formar-ne part Luis
Buñuel. Amb el triomf franquista, romangué a la
Península protegit pel metge
saragossà Eusebio Oliver, doctor de personatges influents
del règim, el qual
havia ajudat durant els anys anteriors, sembla que proveint-lo de
carnets de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per
repartir-los entre gent de dretes per
evitar represàlies. A Madrid treballà com a
gerent de la productora i
distribuïdora cinematogràfica UFILMS i en
l'editorial «Fermina Bonilla». En
aquests anys publicà sota el pseudònim de Vicente
Gil. Va estar lligat a
artistes d'avantguarda i a l'Escola de Vallecas de pintura (Alberto
Sánchez,
Benjamín Palencia, Florián Rey, Rafael Barradas,
Gutiérrez Solana, J. M.
Díaz-Caneja, Ortega Muñoz, Martín
Durbán, Comps, González Bernal, Honorio
García
Condoy, els germans Buñuel, etc.). A més de les
publicacions citades, col·laborà,
sota diversos pseudònims (Fray
Luzbel, Luzbel,G. Bellini,Vicente Gil),
en Cierzo,El
Comunista, Las
4 Estaciones,La Democracia,Diablo Mundo,Espectáculo,Fructidor,Los Galeotes,La Gaceta Literaria,Lucha Social,Noreste,El Noticiero,Nueva Senda,Orto,Pluma Aragonesa,Revista
de la Casa de América-Galicia,
etc. És
autor d'El último
atentado
(1922), Nazarenos de violencia
(1923), Voces
interiores (1923), Delicadeza
(1923), Abajo lo
burgués (1932), Fuego
en el mar (1942), entre
d'altres. En 2000 José Domingo Dueñas i
Jesús Gómez Picabeo publicaren part de
la seva obra sota el títol Gil
Bel Mesonada. Obra
periodística y literaria.
En els últims anys de sa vida recuperà la fe
religiosa perduda en
l'adolescència. Gil Bel Mesonada va morir el 17 de juliol de
1949 a Madrid
(Espanya) d'un infart de miocardi que li sobrevingué enmig
del Paseo de
Recoletos quan sortia de presenciar un espectacle folklòric.
Un carrer d'Utebo
porta el seu nom.
***
- Rafael Fernández: L'1 de setembre de 1900 neix a Lleó (Castella, Espanya) el propagandista anarquista Rafael Fernández, conegut com El Paragüero. En 1922 emigrà a l'Argentina i després marxà als Estats Units, on començà estudis d'enginyeria que no pogué acabar. Més tard visqué a Cuba i l'Uruguai i en 1927 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). En aquesta ciutat, després d'escoltar el llibertari gallec Daniel Conde i de fer-se deixeble seu, es declarà anarquista. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Sacco i a Vanzetti. Treballà a les mines de carbó d'Arroio dos Ratos (Rio Grande do Sul), vengué llibres i periòdics, va fer feina de paleta i, finalment, acabà com a esmolador ambulant d'estisores i de navalles, el treball que s'estimava més. Prengué part en el grup (Daniel Conde, Jesús Ribas, Mário Franco, Francisco Diz, Anastácio Gago, etc.) que engegà la publicació la segonaèpoca del periòdic A Luta, dirigida per Frederico Kniestedt. Entre 1936 i 1937 va estar empresonat en diverses ocasions per la seva militància i compartí cel·la amb Adão Buino. Va assistir a nombrosos congressos obrers i anarquistes als Estats brasilers de Rio Grande do Sul i de São Paulo. En 1962 representà els anarquistes de Porto Alegre en el Congrés Nacional Anarquista Brasiler, portat a terme a la comuna «Nossa Chácara» d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São Paulo). Destacà especialment com a propagandista i distribuïdor de premsa llibertària d'arreu del món. Es relacionà amb els cercles intel·lectuals, que el valoraren pel seu saber enciclopèdic i la seva immensa biblioteca. Rafael Fernández va morir el setembre de 1987 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil).
***
![Eduardo Colombo en la trobada "Outros 500. Pensamiento libertario internacional" (agost de 1982) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/eduardocolombo.jpg "Eduardo Colombo en la trobada \"Outros 500. Pensamiento libertario internacional\" (agost de 1982) [CIRA-Lausana]")
- Eduardo Colombo: L'1 de setembre de 1929 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge, psiquiatra i pensador llibertari Eduardo Colombo. En 1946 es va integrar en els moviments llibertari i anarcosindicalista argentins, alhora que estudiava medicina. En 1948 va participar en la redacció del periòdic antireligiós i antimilitarista PAZ, de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i fou detingut per primera vegada. Entre 1961 i 1966 fou professor de Psicologia Social a les universitats de La Plata i Buenos Aires, i membre de la Junta Representativa de la Federació Universitària Argentina. En 1966, arran del cop d'Estat del general Onganía, es va veure obligat a abandonar la universitat. Entre 1967 i 1970 va ser director de la revista Psiquiatría Social, de l'Associació Argentina de Psiquiatria Social. Durant gairebé vint anys fou redactor del periòdic anarquista La Protesta i militant de la FORA. En 1970 va emigrar a París (França), on fou membre de la revista llibertàriaLa Lanterne Noire. A partir de 1982 fou redactor de la revista milanesa Volontà i fundador deRéfractions. Ha publicat diversos treballs de sociologia política, psicologia social i psicoanàlisi en nombroses publicacions científiques (Acta Psiquiátrica Argentina,Cuadernos de psicoterapia, Topique, Revue Freudienne, Revista de Psicoanàlis,Revista Relaciones,Aperturas psicoanalíticas, Revue de Médecine Psychosomatique, etc.) i ha participat en nombrosos congressos. El març de 1996 va participar en el Col·loqui Internacional Llibertari de Grenoble.És membre del consell assessor de l'editorial uruguaiana Nordan-Comunidad. Ha col·laborat, moltes vegades sota el pseudònim SyRS, en nombroses publicacions àcrates, com ara Bulletin du CIRA,Volontà,La Lanterne Noire,Bicicleta,Itinéraire,Bolletino Archivio G. Pinelli, Freedom,El Topo Avisor, Les raisons de la colère,Autogestione,Interrogations,Rivista A,Revista Comunidad,Libertaria, etc. Entre les seves obres llibertàries podem destacar El imaginario social (1989), La sociedad contra la política (1993, amb altres), Los tiempos de la libertad (1998, amb altres), El lenguaje libertario. Antología del pensamiento anarquista contemporáneo (1999, amb altres), El espacio político de la anarquía. Esbozos para una filosofía política del anarquismo (2000),Los desconocidos y los olvidados. Historias y recuerdos del anarquismo en la Argentina (2000),La volundad del pueblo (2006), entre d'altres. Actualment exerceix com a psicoanalista a París, és membre de l'associació psicoanalítica francesa «Quatrième Groupe» i milita en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França.
Defuncions
- Bernard Lazare:
L'1 de setembre
de 1903 mor a París (França) l'escriptor,
periodista
polític, polemista, crític literari, dreyfusard
i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut
literàriament com Bernard Lazare.
Havia
nascut el 15 de juny de 1865 a Nimes (Llenguadoc,
Occitània).
Fou el major de quatre germans d'una
família burgesa jueva benestant, poc creient,
però
aferrada a les festes
tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de
confecció industrial, i Douce Noémie Rouget,
filla d'una
família burgesa
provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa
de
Llenguadoc i creà una de
les primeres i més reeixides indústries
manufactureres de
vestits i de
passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el
títol de
batxillerat en ciències,
però la seva passió fou la literatura,
dèria
compartida amb un gran amic, el
poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm
Mikhaël) --ambdós es feien passar per
cosins.Éphraïm Mikhaël marxà a
estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital
francesa i
encoratjà son
amic perquè l'acompanyés en la seva aventura
parisenca.
L'octubre de 1886, any
de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard
Drumont
Bernard
Lazare (1865-1903)
***
- Isaac Puente Amestoy: L'1 de setembre de 1936 és assassinat, molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya), el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Havia nascut el 3 de juny de 1896 a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc). Fill d'un farmacèutic carlista (Lucas Puente García) molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes --García Oliver especialment-- van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions --no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936-- va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudiosi Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción,CNT,Crisol,Despertad,Estudios,Ética,Iniciales,Inquietudes,Liberación,La Medicina Ibérica,Nervio,Orto,El Pájaro Azul,La Revista Blanca, RevistaÚnica,El Sembrador,Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad,Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad,Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, etc. És autor, a més, de nombrosos fullets: Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934),Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935), El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935),Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936),La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos),Por pensar así ¿somos delicuentes?,Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene,La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a«desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.
***
- Josep Pujol
Grua: L'1 de setembre de 1966 mor a Porto Alegre (Rio
Grande do Sul, Brasil) el
metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent
antifeixista Josep
Pujol Grua –el segon llinatge sovint citat com Grau–,
conegut com Galeno
i que va fer servir el pseudònim de Manuel
Jiménez Creus. Havia nascut el 7 de juny de 1903–algunes fonts citen el 13
d'octubre de 1902– a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya).
Fill d'una família
benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa
(Aragó, Espanya), on es
llicencià en 1925, alhora que militava en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de
medicina general a
la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i
s'incorporà com a metge
provisional en la Columna del Vallès Oriental i,
després, a la Columna «Roja i
Negra» fins a la militarització de les
milícies. Acabà la guerra amb el grau de
comandant de Sanitat de la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Amb el triomf franquista passà a
França i fou internat al camp de
concentració d'Argelers, on formà part del servei
de sanitat improvisat pels
refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del
camp de
Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a
Argelers, per al
20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una
epidèmia de
tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El
març de 1941,
denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va
ser portat al camp de
concentració de Gurs, on treballà en la
infermeria. El maig de 1942 va se
enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la
mines
de Busi (Aquitània, Occitània), on
lluità clandestinament contra els nazis. Més
tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i
pogué reunir-se amb sa companya
Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània),
on a més de patir
fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del
doctor cirurgià Joaquim Trias
Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà
activament en la reconstrucció de
la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i,
allistat a la força
en l'«Organització Todt», va ser portat
a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va
fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge
dels obrers
espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur
de l'Atlàntic». En
aquesta localitat també participà en la
reconstrucció confederal, especialment
com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en
contacte amb el
Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc.
Acusat de participar
en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a
Alemanya.
Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena,
França) i s'instal·là
provisionalment a Talença (Aquitània,
Occitània). Després de la II Guerra
Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa
companya, i a Tolosa de
Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al
suport del doctor Carles Martí
Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa
colònia d'exiliats i participà
activament en la lluita antifranquista, tant a França com a
la Península, on es
relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven
al Barcelonès,
especialment amb el de Josep Lluís Facerías.
Prengué part en la reconstrucció
de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny
de 1945
a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio
Oliván i Antoni
Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
càrrec que abandonà
el juliol de 1946 per a passar a la Península en
missió orgànica. El 20 d'agost
d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la
policia franquista
quan viatjava, sota la identitat de Manuel
Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost
va ser traslladat a la
presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser
posat en llibertat
provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué
amagat a Barcelona,
prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís
facerías, Juan Cazorla
Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller
(Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover
Font) guiat per Francisco
Denís Díez (Català),
el passà a
França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un
refugi segur de Facerías
i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí
i assessorà la Colònia
de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània). El 26 de
gener de 1952
marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant
el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any
s'instal·là a
Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de
nombroses dificultats per
a homologar el títol de medicina, aconseguí un
gran prestigi en la seva
professió i prestà els seus serveis
mèdics en la companyia Viação
Aérea Rio
Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do
Sul), alhora que continuà
atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva
esposa
demanà la baixa al Col·legi de Metges de
Barcelona, ja que no sabia res del seu
marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou
membre de la seva
Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb
aquest mateix, l'octubre de
1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions
Locals del Nucli
de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un
míting a Porto Alegre.
Trobem articles seus en Más
Allá.
Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio
Grande do
Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una
autèntica manifestació
popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de
comunicació del règim
franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per
al
petit volum del Mundo al Día
sobre
l'exili.
***
- Casilda
Hernáez
Vargas: L'1 de setembre de
1992 mor a Biàrritz (Aquitània,
Occitània) la
militant anarcofeminista i resistent antifeixista Soledad Casilda
Hernáez
Vargas --a vegades citada com Casilda
Méndez Hernáez--,
més coneguda com Casilda,
la Miliciana, Kasilda
o Kasi.
Havia
nascut el 9 d'abril de 1914 a l'orfenat de Fraisoro de Zizurkil
(Guipúscoa,
País Basc). Era neta d'una gitana navarresa --alguns diuen
que l'origen era
inca-- i de família confederal per part de mare.
Després de passar la infància
a Zizurkil, es traslladà al barri d'Egia de Sant
Sebastià. A partir de 1931 va
ser membre de les Joventuts Llibertàries i va ser
empresonada per fer una crida
a la vaga a les treballadores d'una empresa que només
contractava personal
femení. En aquests anys republicans la seva
pràctica del nudisme a la platja de
Zurriola al barri de Gros causà escàndol. Es va
fer molt coneguda a les
barriades populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934
(combats de
Penyes d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per
possessió
d'explosius. Tancada al fort de Guadalupe, va ser condemnada a 29 anys
de presó
i traslladada a la presó de Las Ventas de Madrid,
però va ser alliberada aviat
gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Just sortir de la
presó conegué el
militant anarquista Félix Likiniano Heriz (Liki),
son company en endavant. Encara que partidària de«Mujeres Libres», no entrà a
formar part de l'agrupació. Es va destacar en les lluites de
juliol de 1936 a
Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de
la qual va haver de passar a
França. Va tornar a la península via Catalunya i
va marxar a la defensa de
Madrid i després entrà en una brigada anarquista
de la «Columna Hilario-Zamora»
al front d'Aragó. En maig de 1937, juntament amb son company
Likiniano, va defensar
la «Casa Gran» de Barcelona --l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels
comitès nacional i regional de la CNT-- contra la
reacció comunista. A
Barcelona encapçalà uns tallers de
confecció abans del triomf feixista. Quan
aquest va ser un fet, creuà els Pirineus per La Jonquera i
va passar pels camps
de concentració d'Argelers i de Gurs. Després
d'un temps a Lorient, on ca seva
va ser refugi de sabotejadors antinazis, a partir d'octubre de 1943 es
va
instal·lar amb Likiniano a Biàrritz. El seu
domicili es va convertir en centre
d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en
l'organització de
grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la
decadència confederal, la parella es
va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca
i
Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop
més agres i Casilda
va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar
més
tard. Casilda Hernáez Vargas va morir de càncer
l'1 de setembre de 1992 a
Biàrritz (Aquitània, Occitània). En
1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va
publicar una biografia: Casilda,
miliciana. Historia de un sentimiento.
Encara avui, al bari d'Egia, s'usa l'expressió«té més collons que la
Kasilda».
Casilda Hernáez
Vargas (1914-1992)
***
- José Moreno Salazar: L'1 de setembre de 2007 mor per problemes cardíacs a Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno Salazar, també conegut com Quincallero. Havia nascut el 12 de desembre de 1923 a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i Emilia Salazar Coca, tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben petits. Quan tenia dos anys sa família es traslladà del poble al molí d'oli de «Los Porras», on son pare començarà a treballar de moliner. Sense poder anar a escola per qüestions econòmiques, començarà aviat a interessar-se per les idees anarquistes influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari i en el sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries. Amb aquest grup, quan esclata la Guerra Civil, participarà en el control del poble per evitar que caigui en mans feixistes i en la creació de col·lectivitats. Quan les tropes franquistes estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la població cap a Villa del Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa família, haurà de tornar fugir a causa de l'avanç dels «nacionals». Després d'un temps a Andujar, la família acabarà establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco Rodríguez Muñoz, que havia estat president del Comitè Revolucionari anarquista de Bujalance, i sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys, formaran el grup guerriller llibertari «Los Jubiles», que operarà a Sierra Morena i als voltants de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno, després que sa família aconseguí salconduits per retornar a Bujalance, entrarà en el grup de «Los Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre les famílies dels guerrillers, així com de subministrador de queviures i de tot allò que els maquis necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare,és torturat i empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de«Los Jubiles» el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops econòmics, represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener de 1944, a causa de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la Guàrdia Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà encerclada a la finca Mojapiés de Montoro per la«Benemèrita». Fou l'únic del grup que aconseguí sortir viu del cercle, però fou detingut i torturat a la presó de Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts adjudicant-los als seus companys morts, llevant així responsabilitats als que encara quedaven vius. Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir el 7 de desembre de 1944 mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a l'interior de la presó, salvant així la vida d'un afusellament més que segur. Donat per mort per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de la Vega (Conca) i sota el fals nom de Antonio Pérez Sánchez treballarà com a agent de segurs fins al 1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat --ses filles porten de llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos actes sobre la recuperació de la memòria de la guerrilla llibertària des de l'«Associació Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes memòries que foren editades per Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 --i reeditades en 2008-- sota el títol d'El guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la postguerra andaluza.
Actualització: 01-09-13