Anarcoefemèrides del 29 de desembre
Esdeveniments
- Surt Les Réfractaires: El 29 de desembre de 1912 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic bimensual --després passarà a mensual-- Les Réfractaires. Ex-l'Ère Nouvelle, recueil d'idées, de fais, de comentaires; revue-journal paraissant deux fois par mois. Portava un curiós epigrama:«Els cans borden, la caravana passa... (Proverbi oriental)», i una datació original: «Any 13.453 del primer eclipsi reconegut». Editat per Émile Armand, es declarava contra tot sectarisme i donava acollida a tots els sectors del moviment llibertari (tolstoians, naturistes, anarcocristians, individualistes, nietzschians, naturistes, etc.), fins i tot els «dissidents» de l'anarquisme oficial. Hi van col·laborar Gino Aglietti, Émile Armand, John Nicolas Beffel, Eugène Bizeau, Jean Bouchard, M. Evelyn Bradley, P. Calmettes, B. Sanin Cano, Benjamin de Casseres, Ernest Crosby, Louis Dalgara, Max Dankwart, Robert Delon, Oberdan Gigli, Charlotte Perkins gilman, Frank Harris, Léon Hubert, Le Guepin, Le Retif, J. Hiam Levy, J. William Lloyd, Anselmo Lorenzo, Ernst Mac Gaffey, Henry Meulen, Georgina B. Paget, A. R. Proschowsky, Agénor de Rouegg, W. Curtis Swabey, Libero Tancredi, J. J. Thomasset, Francis Vergas, Anne Veronique, Whistler, Eliot White, Adolf Wolff i Henri Zisly, entr d'altres. Es van editar més d'una vintena de números, entre revistes i suplements, fins al maig de 1914.
***
- Surt Ideas: El 29 de desembre
de 1936 surt a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el
primer número del setmanari anarquista Ideas.
Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca
del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del
número 3 (14 de gener de 1937)
el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento
Libertario de la Comarca
del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6
(4 de febrer de 1937) Periódico
anarquista. Contrari a la participació de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en la política i defensor de les
tàctiques i principis clàssics
anarquistes, es convertí en «portaveu»
de l'oposició a les línies oficials
confederals i fugia totalment de les crítiques i
polèmiques personals. Se'n van
publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937.
L'administrador en serà
Senén Félix i van ser-ne
col·laboradors, molts d'ells marginats de
l'oficialista Solidaridad Obrera,
Josep
Abella, Ginés Alonso, Liberto Callejas, Severino Campos,
Evelio G. Fontaura, Ramón
Liarte, Floreal Ocaña i Josep Xena, entre d'altres.
***
- Presó de dones de Saturrarán: El 29 de desembre de 1937 una ordre de les autoritats franquistes estableix que els edificis destinats a balneari i residència que es troben a la platja de Saturrarán, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc), es destinin a penal de dones «altament perilloses». Construït a la desembocadura del riu Mijoa, en el seu origen va ser un complex hoteler i balneari d'atracció turística. A finals del segle XIX, en l'època de màxim esplendor, va comptar amb un edifici anomenat «Grand Hôtel». Davant la demanda d'usuaris, a l'altra banda del canal es van obrir altres establiments (Villa Capricho, Buena Vista, Casa Barrenengoa, Fonda Astigarraga). En 1921, els propietaris van cedir les instal·lacions a la Diòcesi de Vitòria, passant a ser balneari de seminaristes. A començaments de la Guerra Civil en 1936, els edificis van servir com a Quarter General de l'Eusko Gudarostea del Partit Nacionalista Basc (PNB), fins que van ser ocupats pels sediciosos feixistes. Les primeres preses van arribar el gener de 1938; republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes, principalment asturianes, gallegues i càntabres. En acabar la guerra es va aplicar l'ordre segons la qual les preses havien de ser internades als llocs més allunyats dels seus llocs de naixement o de residència. Moltes de les primeres preses van ser traslladades a la presó de Palma (Mallorca), mentre que el seu lloc va ser ocupat per preses procedents d'Almeria, de Llevant i de la Manxa. La capacitat del penal era de 700 detingudes, però van arribar a penar entre 1.500 i 2.000 preses. El règim intern ho portaven soldats de l'Exèrcit, requetès i guàrdies civils. Les condicions de vida van ser terribles: menjar pèssim, fam, amuntegament, absència d'higiene, malalties (bronquitis, septicèmia, tuberculosi, tifus, insuficiència respiratòria...) i arbitrarietats. Gran part dels aliments enviats per les famílies de les preses eren furtats per les pròpies monges mercedàries, encarregades de la vigilància de les preses, i venuts al economat de la presó o d'estraperlo. Dins del penal van funcionar diversos tallers, on fabricaven bosses de paper, agendes i material d'escriptori, per a empreses exteriors, com ara la Casa Berásetegui, de Sant Sebastià. Els càstigs s'acomplien a cel·les situades als soterranis, freqüentment inundats. Una investigació realitzada als Registre Civil del Jutjat de Pau de Motrico, va donar una xifra de 116 dones i 56 infants morts a la presó de Saturrarán entre 1938 i 1946, xifra a la qual s'ha d'afegir altres defuncions no inscrites en el citat registre civil. Les mestre preses van fer classes d'alfabetització a les companyes, a les quals van assistir 350 preses el primer any, arribant posteriorment a més de 700 durant els anys posteriors. Entre les preses que hi van ser podem citar Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòriesTestimonios de la Guerra Civil; Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el llibre ¡Abajo las dictaduras!; la mestra Leonor Ruipérez Cristóbal, que va escriure Relato de mi vida; la comunista Rosario Sánchez Mora (Rosario la Dinamitera), qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández; Urania Mella, filla del pensador anarquista Ricardo Mella i professora de solfeig i a qui el seu marit va ser afusellat pels feixistes; la cenetista gironina Carme Riera; María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza (Pontevedra, Galícia) durant la II República; i fins i tot milicianes estrangeres de les Brigades Internacionals. En 1946 Santuarrán va tancar les seves portes com a centre penitenciari després de la intervenció de la Creu Roja; des d'aquell mateix any va tornar rebre seminaristes fins al seu tancament definitiu en 1968. Sumit en un total abandó, l'oportunitat de demolició va arribar arran de les riades d'agost de 1983. En 1987 l'Ajuntament de Motrico va comprar l'indret a l'Església i va ser esbucats tots els edificis. Actualment només hi queda una explanada inhòspita de ciment. L'1 d'abril de 2007 el Govern Basc va realitzar un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de la presó de Saturrarán; hi van assistir algunes supervivents, com ara Carmen Riera, Anita Morales, Sagrario Merodio, Rosario Sánchez, Balbina Laseras i Victoria Rodríguez. El 7 de juliol de 2007 l'organització«Ahaztuak 1936-1977» hi va instal·lar una placa en memòria de les preses de Saturrarán.
Naixements
- Giuseppe Merello:El 29 de desembre de 1898 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Merello. Es refugià a França, on treballà de paleta a Estrasburg (Alsàcia, França). Segons la policia, mantenia contactes amb el grup anarquista de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa). El 8 d'octubre de 1936 va ser emès un decret ministerial d'expulsió al seu nom.
***
- Joan Serramitjana Ribas:
El 29 de desembre
de 1899 neix a Salt (Gironès, Girona) el mestre, escrivent i
militant anarcosindicalista
Joan Serramitjana Ribas –els seus llinatges també
citats sovint erròniament comSerramitjanas Rivas. Havia nascut. D'esquerres i
catalanista, en 1936,
quan esclatà la Revolució espanyola,
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Bonmatí (la Selva, Catalunya),
població on residia. El 10 de
setembre de 1936 va ser nomenat conseller de Cultura i secretari del II
Comitè
Revolucionari de la localitat, càrrecs que ocupà
durant tres mesos. També fou
responsable de la col·lectivització de la
fàbrica de fills de Casa Coberta. Fou
contrari a les execucions sumàries, amb risc de la seva
vida. Amb el triomf feixista
tingué oportunitat de passar a França,
però cregué les promeses franquistes que
deien que els quin no tenien delictes de sang no havien de passar pena
i va
restar a Catalunya. Detingut, el 26 d'abril de 1939 va ser jutjat en
consell de
guerra a Girona amb 25 encausats més i condemnat a mort amb
nou processats més.
Joan Serramitjana Ribas va ser afusellat el 7 de juliol de 1939 a
Girona
(Gironès, Catalunya) juntament amb 19 sentenciats.
Deixà esposa, Rosa Capdevila
Noell, i quatre infants (Maria, Ramon, Josep i Montserrat).
***
- Rodolfo
Gunscher: El 29 de desembre de 1902 neix a Trieste
(Friül) l'anarquista Rodolfo
Gunscher, conegut com Rudi i que va
fer servir els pseudònims Rodolfo
Gunsar,Bixio Sorbi i Jean
Herlay. Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia
Zupancich.
Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920
buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi
milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI),
però en 1921 va ser exclòs per«indisciplina». Aleshores passà al
moviment llibertari i fou un dels
distribuïdors dels periòdics Fede!
i Libero Accordo. Formà
part del grup anarquista
(Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto
Tommasini,
etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un
temps treballà com a
mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti,
organitzà una secció
local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana
(USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí
que molts grups de joves
comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925,
després d'una breu
estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on,
animat per Ludovico Blokar --que
més tard es descobrirà que era un confident de la
policia feixista-- intentà formar
el grup d'acció revolucionari «Fiamme
Libere» de Trieste. El novembre de 1925
fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a
confinament,
purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i
Lipari. El
26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes
a Trieste, passà
per diversos països europeus (Iugoslàvia,Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va
ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al
cantó de Ticino (Suïssa).
A Lugano, gràcies al republicà Randolfo
Pacciardi, treballà com a ajudant de
cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes
Assunto Zamboni, sobre el qual les
autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra
Benito Mussolini,
Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també
treballà com a traductor per a una
agència de turisme. L'octubre de 1932
desemmascarà un agent de l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i
organitzà manifestacions contra el
periòdic italià Giornale
del Popolo que
es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de
gener de 1933, amb Randolfo
Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un
atemptat contra el
ministre de Gràcia i Justícia de la
Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta
expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la«indignació» i denúncia del
Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS).
A mitjans de febrer de 1933
s'establí a Marsella i més tard a
París (França), on va fer feina en una
vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans
Gilioli, als quals
estava força lligat, en les activitats conspiradores de
l'exili, mostrant-se
partidari de col·laborar amb les altres forces
antifeixistes, com ara Giustizia
e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser
expulsat de França sota la sospita
de preparar un atemptat contra el cònsol italià
de París. El 6 d'abril de 1935,
sota el nom de Bixio Sorbi, es va
embarcar
a bord del Duc d'Aumale, juntament
amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota
l'acusació de voler
cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a
Ginebra,
fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean
Herlay, s'establí a París on
participà en diverses reunions organitzades
pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2
de
novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a
Sartrouville; promogut per
Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu
de França, de
Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo
Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc
al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb
Angiolo
Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres,
formà part del Comitè
Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals
de juliol
de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i
s'enrolà com a milicià metrallador
en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de
diferents combats al
front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19
d'agost de 1936.
Després de la dissolució de la Secció
Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi,
comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat
capità de tres
centúries que actuaren al Vallès Oriental
(Catalunya). La seva malaltia
respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de
pneumònia l'1 de
març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).
Defuncions
- Thomas Cantwell: El 29 de desembre de 1906 mor a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Havia nascut el 14 de desembre de 1864 a Londres (Anglaterra). Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Una part del seu arxiu de lesèpoques de la«Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Léon Bonneff:El 29 de desembre de 1914 mor a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Léon Bonneff. Havia nascut el 20 de setembre de 1882 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va serLes métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière, La Bataille,L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).
***
- Félix Vallotton:
El 29 de desembre de 1925 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França) el
pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor,
crític d'art i escriptor
anarquista Félix Édouard Vallotton. Havia nascut
el 28 de desembre de 1865 a
Lausana (Vaud, Suïssa). Era fill d'una família
burgesa protestant i
conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una
drogueria i
d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en
una família de
forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al
Col·legi Cantonal
Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de
portar dos anys dibuixant i
pintant, viatjà a París (França) per a
estudiar pintura. En 1882 entrà a
l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura
parisenca molt
prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes
postimpressionistes
avantguardistes, futurs membres del moviment nabi.
Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger,
progressà
ràpidament i el març de 1883 superà el
concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts
de París, quedant quart en una promoció de
setanta alumnes, encara que no
s'integrà i continuà treballant a
l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser
assidu del cabaret de Montmartre «Le Chat Noir». En
1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach,
exposà per primera
vegada al Saló dels Artistes Francesos i
freqüentà regularment el museu del
Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove,
Albrecht
Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina.
També en 1885 presentà l'Autoportrait
al Saló dels Camps Elisis,
on obtingué una menció d'honor, i al
Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En aquesta època
Félix Jasinski el va introduir en el món
del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i
Jean-François
Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes
Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant
son chapeau,
obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics.
Ocasionalment retornava
a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud.
Gràcies als seus gravats en
fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la
premsa, a més de
treballs de restauració i de la realització de
retrats per encàrrec, es
guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista
de reconeixement
internacional, participant en diferents salons i exposicions
(Saló dels
Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló
de Tardor, etc.). En 1889
conegué Hélène Chatenay (La
Petite),
obrera en una fàbrica que esdevingué model de la
seva obra i la seva companya. En
1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola
de Belles Arts,
començà la seva important
col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891,
gràcies a
les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que
també el va introduir
en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus
gravats en fusta
exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats
pels nabis, grup
artístic d'avantguarda (Mogens
Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger,
Henri-Gabriel
Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson,
Adolf Robbi, József
Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier,
Jan Verkade, Édouard Vuillard,
etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual
va ser conegut amb el nom d'«elnabi estranger». En 1892
entaulà una
estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus
gravats
publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament
llibertària, on la seva
preocupació per la «qüestió
social» es materialitzà sobretot en la
denúncia de
la repressió (Mur dels Federats, càrregues
policíaques, manifestacions,
execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la
sèrie Les petites baigneuses
en la IV i V Exposició dels Nabis a la
galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any
l'obra Le bain au soir
d'été al Saló dels
Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de
persones cèlebres
d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail
Bakunin,
Victor Barrucand, Félix Fénéon,
Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli,
Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau,
Eugène
Varlin, etc.), que publicà especialment en La
Revue Blanche, Le Cri de Paris
i Le Livre des Masques. En 1894
sortí el
seu recull de gravats Paris intense
i
dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies
parisiennes. Les rassemblements,
physiologies
de la rue, que
són el reflex
de la seva col·laboració en les grans revistes
satíriques de l'època (L'Escarmouche,Le Rire, Le Cri de París,L'Assiette au Beurre, Le
Canard Sauvage, etc.). En 1894
exposà amb els nabis a
La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any
següent al Saló
del Llibre Estètic de Brussel·les
(Bèlgica). En 1895, amb
Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien
Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la
presó de l'anarquista Zo d'Axa De
Mazas à Jérusalem. En aquests anys va
fer costat els dreyfusards amb
dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le
Cri de París,Le Sifflet, La Volonté,
etc. En 1896 exposà gravats i
pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel
Bing, per al qual
dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà
amb els nabis a la galeria
d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre
d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a
Villeneuve-sur-Yonne
(Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria
Durant Ruel de París. Durant
l'últim decenni de segle destacà pel seu treball
d'il·lustrador, especialment
per a Le Courrier Français,L'Estampe Originale, L'Image,Le Mercure de France, La
Revue Blanche i La Revue
Franco-Américaine–de la qual fou director artístic–, i un
dels seus cartells (La revue La
Pépinière) va ser reproduït
en la prestigiosa publicació mensual Les
Maîtres de l'Affiche. En aquests anys
també col·laborà amb dibuixos per a
revistes estrangeres, com ara The
Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och
Bild, Pan,
Scribner's Magazine o The Studio,
i realitzà gravats per a
obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de
Gourmont, Octave Uzanne,
Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg,
etc.). Amic de l'editor i propagandista
anarquista
Jean Grave, amb qui mantingué una estreta
correspondència, col·laborà amb
dibuixos
en les seves tómboles, il·lustrà obres
seves, com ara Guerre et militarisme
(1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux
(1903), i realitzà
les portades de 22 fullets publicats per la revista Le Temps
Nouveaux
que editava. Després d'abandonar la seva amant,
el 10 de maig de 1899 es
casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua
amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques
i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes
més prestigiosos
del París d'aleshores. La parella passà a viure
en un apartament al parisenc Bois
de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França)
o al castell de La
Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia
criticat de
valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900
es naturalitzà
francès i a partir d'aquesta data abandonà
progressivament el gravat i la
il·lustració per a consagrar-se a la pintura
(escenes d'interior, temes clàssics,
paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al
marge
del moviment nabí i dels
corrents
contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló
dels Independents i
participa en exposicions col·lectives a Suïssa
(Zuric i Basilea). El número 48,
que sortí l'1 de març de 1902, de la revista
llibertària L'Assiette au Beurre
li dedicà un monogràfic especial dels seus
gravats sota el títol «Crimes et
châtiments» (Crims i càstigs). El gener
de
1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena
(Àustria), que van
ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà
amb dibuixos per a
postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la
justícia militar
(1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la
Biennal de Venècia i
viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En
1906 va produir una important sèrie de
nus i entre aquest any i el següent viatjà a
Itàlia (Roma, Florència, Pisa i
Nàpols). En 1907 conegué la parella de
col·leccionistes d'art formada per Hedy i
Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que
esdevindrà la seva gran protectora –en
1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera
biografia de l'autor sota el
títol Félix Vallotton
et ses amis. En
1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en
l'Exposició del Toisó
d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any
participà en la
fundació de l'Acadèmia Ranson, amb
Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre
Bonnard
i altres. En 1909 realitzà la seva primera
exposició retrospectiva individual a
la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70
pintures i una dotzena
de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a
París i el gener de
1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb
un catàleg amb
prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests
són anys d'esplendor,
on participà en nombroses exposicions internacionals a
Europa (Londres, Praga,
Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a
Amèrica. En 1911
viatjà per Alemanya, visità els seus museus
(Colònia, Berlín, Dresden i Munic)
i exposà a França i amb la«Münchner Sezession», participant en una
exposició
internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis
Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard,
rebutjà la «Legió d'Honor», i
aquest mateix any participà en una exposició
d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva
pintura va ser especialment
divulgada comercialment per son germà Paul, director des de
1913 de la sucursal
de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton.
El març
de 1913 viatjà a Rússia, on pintà
alguns paisatges, i l'any següent participà
amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a
Berna, fet que fou molt
polèmic ja que aleshores era ciutadà
francès. Fortament impressionat per
l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se,
però va ser rebutjat per la
seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en«missió artística», convidat
pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el
juny de
1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova
font d'inspiració (Le crime
chatié, 1914 iC'est la guerre!).
La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un
diagnòstic
de càncer de còlon, l'hivern de 1920
s'instal·là a Canha de Mar (Provença,
Occitània), encara que viatjà per diversos
indrets (Bretanya, Normandia, vall
del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents.
En aquesta època
es va veure influenciat per les noves tendències
avantguardistes (surrealisme,
pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb
Eugène Druet, el seu
marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries
de París. Des del
punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a
París, va
escriure regularment un diari, però al final de sa vida
expurgà totes les
pàgines anteriors a 1914; també va escriure una
trentena d'articles de crítica
literària (La Gazette de Lausanne)
i
textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908,
obra amb trets autobiogràfics
publicada pòstumament en 1927 en Le
Mercure de France i en 1930
en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945,
pòstuma) i Corbehaut (1970,
pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix
Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925;
després d'una operació, va morir, tres dies
després, el 29 de desembre de 1925 a
l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França,
França) i va ser
enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a
l'estudi i la difusió de
la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats,
centenars
d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i
moltíssims dibuixos), en
1998 es va crear la «Fundació Félix
Vallotton» a Lausana.
- Madeleine Pelletier: El 29 de desembre de 1939 mor aÉpinay-sur-Orge (Illa de França, França) la psiquiatra, feminista i socialista Madeleine Pelletier. Havia nascut el 18 de maig de 1874 a París (França). Filla de mare fadrina que es guanyava la vida com a venedora ambulant, conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) --entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO-- pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la«Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la«masculinització» o«virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la«Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge on morí confinada. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.
***
- Aurèle Patorni: El 29 de desembre de 1955 mor a París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Havia nascut el 26 de juny de 1880 a París (França). Fill de família burgesa, son pare fou capità de l'exèrcit. Després d'una formació encaminada a l'advocacia, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur,La Patrie Humaine, L'Insurgé,L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste,La Voix Libertaire,Le Libertaire, L'En Dehors, La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com«La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagneà la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou,Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar i amb qui s'havia casat en 1906 amb qui en 1911 tingué un fill, Raphaël. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –moltes fonts citen erròniament el 25 de desembre– a París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica.
***
- Antonio Bernabé:
El 29 de desembre de 1979 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio Bernabé. Havia nascut cap el
1905 a Cuevas de
Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Gairebé infant,
entrà a fer feina a
les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya).
Posteriorment emigrà a
Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de
Transports i d'Espectacles
Públics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la Revolució
espanyola exercí diversos càrrecs
orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics
confederal barceloní. Amb el triomf franquista
passà a França, on patí els
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT.
També milità en la Federació
Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Mariana Llorens,
s'encarregà
dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i
subscriptors. Antonio
Bernabé va morir el 29 de desembre de 1979 en una
clínica de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri tolosà de
Terra Cavada.
***
- Francisco Javier
Miguel Aznares: El 29 de desembre de 1990 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) el
resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznares,
conegut
com El Largo. Havia nascut el 18 de
desembre de 1908 a Hecho (Osca, Aragó, Espanya). Durant la
Guerra Civil
espanyola comandà un batalló de muntanya a la
comarca d'Angüés i la Foia
d'Osca. Amic de Francisco Ponzán Vidal,
col·laborà en el seu grup especialitzat
en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista
passà a
França i durant la ocupació continuà
participant en les activitats de la xarxa
d'evasió del «Grup Ponzán».
L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López
Laguarta a escapar de la Gestapo.
***
- Ramona Viver Tudó:El 29 de desembre de 1992 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. Havia nascut cap el 1908 a Maella (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan tenia quatre anys sa família s'establí a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939 quedà vídua de guerra –son company, enquadrat en la «Columna Roja i Negra», fou abatut al front de Terol– amb un fill de sis anys. A partir de 1940 es dedicà, amb una germana, a vendre i distribuir carbó a Barcelona. Més tard explotà pel seu compte una mina de carbó abandonada als Pirineus catalans. En aquesta mina, durant els anys quaranta, camuflà opositors clandestins al franquisme i insubmisos al servei militar espanyol. El 17 de desembre de 1947 va ser detinguda per la Brigada Políticosocial acusada de mantenir a casa seva, en una carboneria del carrer Bruc de Barcelona, el Comitè Regional i la Federació Local de la CNT clandestins. Jutjada, va ser condemnada a tres anys de presó que purgà a la presó madrilenya de Las Ventas. Hagué de deixar sos fills (un nin d'un any i mig, una nina de tres i el major de 14 anys) amb sa família. Un cop lliure, el setembre de 1952 passà en difícils condicions a França amb sos dos fills menors. En l'exili milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa de Llenguadoc, juntament amb son nou company Joaquín Raluy Sanmartín. Ramona Viver Tudó va morir el 29 de desembre de 1992 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrada civilment dos dies després al cementiri de Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània).
---