Anarcoefemèrides del 28 de desembre
Esdeveniments
- Estrena d'Alma gaucha: El 28 de desembre
de 1906
la Companyia de Pablo Podestá estrena al Teatro Argentino de
Buenos Aires (Argentina)
el drama en tres actes i sis quadres de l'escriptor anarquista Alberto
GhiraldoAlma gaucha. Aquesta obra
antimilitarista, didàctica, educadora i conscienciadora, va
ser escrita para
ser representada no només als centres anarquistes
sinó sobretot als teatres del
circuït comercial i per companyies teatrals professionals. El
drama té lloc a
Buenos Aires i a la presó militar de l'Isla de los Estados:
el gautxo lliure
Cruz –clara transposició de Martín
Fierro-- es veu incorporat a un dels
instruments de l'Estat, l'Exèrcit; després de ser
malferit pel tinent
instructor i enganyat amb la promesa de permetre'l fugir de la caserna
amb una
baixa, es confinat en un lloc inhòspit al sud del
país per a complir 10 anys de
presó per insubordinació i deserció,
sempre al costat de la seva abnegada
companya Alma; després d'un intent de fugida frustrat, es
retornat a Buenos
Aires, on es jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per
deserció,
resistència a mà armada i homicidi, i afusellat.
L'obra, marcadament
antimilitarista, arremet contra la «Llei Ricchieri»
--estatut militar orgànic
(Llei núm. 4.301) promulgat en 1901 pel ministre de Guerra
Pablo Ricchieri del
govern de Julio Argentino Roca que declarava obligatori el servei
militar per
als ciutadans argentins o naturalitzats majors de 20 anys--, contra la
impunitat dels caps militars per a humiliar els conscrits i contra la
pena de
mort, tot fent servir expressions dialectals de la pagesia argentina.
Alguns
cercles llibertaris criticaren aquests tipus d'obres«ruralistes», les quals
qualificaven de «criollisme anàrquic».
En 1910 aquesta obra fou reestrenada per
la Companyia de Guillermo Battaglia i en 1918 s'estrenà al
Teatre Eslava de
Madrid (Espanya) per la Companyia de José Martí.
Naixements
- Félix Vallotton:
El 28 de desembre de 1865 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el
pintor, gravador,
dibuixant, il·lustrador, escultor, crític d'art i
escriptor anarquista Félix Édouard
Vallotton. Era fill d'una família burgesa protestant i
conservadora; son pare es
deia Adrien Vallotton, propietari d'una drogueria i d'una
fàbrica de xocolata,
i sa mare Emma Roseng, nascuda en una família de forners. En
acabar els seus estudis
de llatí i grec al Col·legi Cantonal
Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després
de portar dos anys dibuixant i pintant, viatjà a
París (França) per a estudiar
pintura. En 1882 entrà a l'Acadèmia Julian,
escola privada de pintura i
d'escultura parisenca molt prestigiosa freqüentada per
nombrosos artistes
postimpressionistes avantguardistes, futurs membres del moviment nabi. Amb el suport de Jules
Lefèvre i
Gustave Boulanger, progressà ràpidament i el
març de 1883 superà el concurs
d'accés a l'Escola de Belles Arts de París,
quedant quart en una promoció de
setanta alumnes, encara que no s'integrà i
continuà treballant a l'Acadèmia
Julian. En aquests anys va ser assidu del cabaret de Montmartre«Le Chat Noir».
En 1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach,
exposà per primera vegada al Saló dels Artistes
Francesos i freqüentà regularment
el museu del Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein
el Jove,
Albrecht Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina.
També en 1885
presentà l'Autoportrait
al Saló dels
Camps Elisis, on obtingué una menció d'honor, i
al Saló Suís de les Belles Arts
de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta època
Félix Jasinski el va introduir
en el món del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats
en Rembrandt i
Jean-François Millet. En 1887 presentà al
Saló dels Artistes Francesos el seu Portrait
de Jasinski tenant son chapeau,
obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics.
Ocasionalment retornava
a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud.
Gràcies als seus gravats en
fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la
premsa, a més de
treballs de restauració i de la realització de
retrats per encàrrec, es
guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista
de reconeixement
internacional, participant en diferents salons i exposicions
(Saló dels
Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló
de Tardor, etc.). En 1889
conegué Hélène Chatenay (La
Petite),
obrera en una fàbrica que esdevingué model de la
seva obra i la seva companya. En
1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola
de Belles Arts,
començà la seva important
col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891,
gràcies a
les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que
també el va introduir
en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus
gravats en fusta
exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats
pels nabis, grup
artístic d'avantguarda (Mogens
Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger,
Henri-Gabriel
Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson,
Adolf Robbi, József
Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier,
Jan Verkade, Édouard Vuillard,
etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual
va ser conegut amb el nom d'«elnabi estranger». En 1892
entaulà una
estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus
gravats
publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament
llibertària, on la seva
preocupació per la «qüestió
social» es materialitzà sobretot en la
denúncia de
la repressió (Mur dels Federats, càrregues
policíaques, manifestacions,
execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la
sèrie Les petites baigneuses
en la IV i V Exposició dels Nabis a la
galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any
l'obra Le bain au soir
d'été al Saló dels
Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de
persones cèlebres
d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail
Bakunin,
Victor Barrucand, Félix Fénéon,
Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli,
Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau,
Eugène
Varlin, etc.), que publicà especialment en La
Revue Blanche, Le Cri de Paris
i Le Livre des Masques. En 1894
sortí el
seu recull de gravats Paris intense
i
dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies
parisiennes. Les rassemblements,
physiologies
de la rue, que
són el reflex
de la seva col·laboració en les grans revistes
satíriques de l'època (L'Escarmouche,Le Rire, Le Cri de París,L'Assiette au Beurre, Le
Canard Sauvage, etc.). En 1894
exposà amb els nabis a
La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any
següent al Saló
del Llibre Estètic de Brussel·les
(Bèlgica). En 1895, amb
Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien
Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la
presó de l'anarquista Zo d'Axa De
Mazas à Jérusalem. En aquests anys va
fer costat els dreyfusards amb
dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le
Cri de París,Le Sifflet, La Volonté,
etc. En 1896 exposà gravats i
pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel
Bing, per al qual
dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà
amb els nabis a la galeria
d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre
d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a
Villeneuve-sur-Yonne
(Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria
Durant Ruel de París. Durant
l'últim decenni de segle destacà pel seu treball
d'il·lustrador, especialment
per a Le Courrier Français,L'Estampe Originale, L'Image,Le Mercure de France, La
Revue Blanche i La Revue
Franco-Américaine–de la qual fou director artístic–, i un
dels seus cartells (La revue La
Pépinière) va ser reproduït
en la prestigiosa publicació mensual Les
Maîtres de l'Affiche. En aquests anys
també col·laborà amb dibuixos per a
revistes estrangeres, com ara The
Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och
Bild, Pan,
Scribner's Magazine o The Studio,
i realitzà gravats per a
obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de
Gourmont, Octave Uzanne,
Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg,
etc.). Amic de l'editor i propagandista
anarquista
Jean Grave, amb qui mantingué una estreta
correspondència, col·laborà amb
dibuixos
en les seves tómboles, il·lustrà obres
seves, com ara Guerre et militarisme
(1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux
(1903), i realitzà
les portades de 22 fullets publicats per la revista Le Temps
Nouveaux
que editava. Després d'abandonar la seva amant,
el 10 de maig de 1899 es
casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua
amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques
i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes
més prestigiosos
del París d'aleshores. La parella passà a viure
en un apartament al parisenc Bois
de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França)
o al castell de La
Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia
criticat de
valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900
es naturalitzà
francès i a partir d'aquesta data abandonà
progressivament el gravat i la
il·lustració per a consagrar-se a la pintura
(escenes d'interior, temes clàssics,
paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al
marge
del moviment nabí i dels
corrents
contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló
dels Independents i
participa en exposicions col·lectives a Suïssa
(Zuric i Basilea). El número 48,
que sortí l'1 de març de 1902, de la revista
llibertària L'Assiette au Beurre
li dedicà un monogràfic especial dels seus
gravats sota el títol «Crimes et
châtiments» (Crims i càstigs). El gener
de
1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena
(Àustria), que van
ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà
amb dibuixos per a
postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la
justícia militar
(1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la
Biennal de Venècia i
viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En
1906 va produir una important sèrie de
nus i entre aquest any i el següent viatjà a
Itàlia (Roma, Florència, Pisa i
Nàpols). En 1907 conegué la parella de
col·leccionistes d'art formada per Hedy i
Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que
esdevindrà la seva gran protectora –en
1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera
biografia de l'autor sota el
títol Félix Vallotton
et ses amis. En
1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en
l'Exposició del Toisó
d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any
participà en la
fundació de l'Acadèmia Ranson, amb
Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre
Bonnard
i altres. En 1909 realitzà la seva primera
exposició retrospectiva individual a
la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70
pintures i una dotzena
de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a
París i el gener de
1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb
un catàleg amb
prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests
són anys d'esplendor,
on participà en nombroses exposicions internacionals a
Europa (Londres, Praga,
Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a
Amèrica. En 1911
viatjà per Alemanya, visità els seus museus
(Colònia, Berlín, Dresden i Munic)
i exposà a França i amb la«Münchner Sezession», participant en una
exposició
internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis
Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard,
rebutjà la «Legió d'Honor», i
aquest mateix any participà en una exposició
d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva
pintura va ser especialment
divulgada comercialment per son germà Paul, director des de
1913 de la sucursal
de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton.
El març
de 1913 viatjà a Rússia, on pintà
alguns paisatges, i l'any següent participà
amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a
Berna, fet que fou molt
polèmic ja que aleshores era ciutadà
francès. Fortament impressionat per
l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se,
però va ser rebutjat per la
seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en«missió artística», convidat
pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el
juny de
1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova
font d'inspiració (Le crime
chatié, 1914 iC'est la guerre!).
La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un
diagnòstic
de càncer de còlon, l'hivern de 1920
s'instal·là a Canha de Mar (Provença,
Occitània), encara que viatjà per diversos
indrets (Bretanya, Normandia, vall
del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents.
En aquesta època
es va veure influenciat per les noves tendències
avantguardistes (surrealisme,
pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb
Eugène Druet, el seu
marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries
de París. Des del
punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a
París, va
escriure regularment un diari, però al final de sa vida
expurgà totes les
pàgines anteriors a 1914; també va escriure una
trentena d'articles de crítica
literària (La Gazette de Lausanne)
i
textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908,
obra amb trets autobiogràfics
publicada pòstumament en 1927 en Le
Mercure de France i en 1930
en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945,
pòstuma) i Corbehaut (1970,
pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix
Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925;
després d'una operació, va morir, tres dies
després, el 29 de desembre de 1925 a
l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França,
França) i va ser enterrat al cementiri
de Montparnasse de París. Per a l'estudi i la
difusió de la seva obra (més de 1.700
pintures, uns 250 gravats, centenars d'il·lustracions
impreses en revistes i
llibres, i moltíssims dibuixos), en 1998 es va crear la«Fundació Félix
Vallotton» a Lausana.
***
***
- Manuel Dávila Eiras:
El 28 de desembre de 1900 neix a A Pobra do
Caramiñal (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista Manuel Dávila Eiras.
Mariner de professió, treballà a la marina
mercant. Emigrà als Estats Units i
milità en el sindicalisme nord-americà. En 1931,
amb la proclamació de la II
República, retornà a la Península i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista,
treballava al vapor
mercant «Cabo San Agustín», el qual es
posà al servei de la II República fent
travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la
Unió Soviètica.
A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era
un fet,
el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques
van impedir que hi
retornés. La majoria de la tripulació,
gairebé tots membres de la Unió General
del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers
per emigrar a França
o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut,
amb el conjunt de la
tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se
a treballar a les
fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se
soviètic i
deportat a Iacútia (actual República de
Sakhà) per a treballar en la construcció d'una
línia fèrria. El novembre de
1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de
concentració 99 de
Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de
Kazakhstan), on també van ser
deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació
republicana espanyola.
Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la
Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel
seu secretari,
l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar
altres organitzacions
republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les
de filiació
comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja
Internacional, amb
altres supervivents, a bord del buc«Semíramis» cap a l'Espanya franquista.
Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port
de Barcelona
(Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats
comunistes
juntament amb els exmembres de la nazifeixista«División Azul» que restaven
tancats als camps de concentració soviètics.
***
- Celestino Alvarado Quirós:El 28 de desembre de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Era fill d'Antonio i de Carmen. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua --Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera-- i dues nines --Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre--; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.
***
- Ramon Rufat Llop: El 28 de desembre de 1916 neix a Maella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop. Quan tenia 21 mesos perdé sa mare, Pilar, com a conseqüència de la tristament famosa l'epidèmia de grip de 1918. En 1926, son pare, Antoni, mestre d'obres, l'envià intern al col·legi que els pares dominics tenien a Calanda i on estudià Humanitats i Filosofia, dedicant-se especialment a la filologia semítica. Instal·lat a València, on amplià els estudis, poc abans de les eleccions de febrer de 1936, en les quals vencé el Front Popular, va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i s'hi adherí. Quan esclatà la guerra, es traslladà a Barcelona i s'integrà en les columnes de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que partiren als fronts d'Aragó, lluitant sobretot a la zona d'Alcubierre. L'octubre de 1936 s'incorporà en un grup especial que, encara que integrat en la Columna Durruti, depenia del cap de l'Exèrcit de la República a Aragó, el coronel José Eduardo Villalba Rubio; aquest grup tenia per missió realitzar accions de guerrilla i serveis d'informació a la zona enemiga (obtenir informacions militars, realitzar sabotatges, capturar presoners, rescatar companys atrapats a les línies franquistes, etc. Amb la creació del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans, a instàncies del Consell d'Aragó, s'integrà en un grup de 17 agents (Francisco Ponzán, Agustín Remiro, Vicente Moriones, Saturní Carod, Enrique Casaña, etc.), membres d'una secció secreta, que depenia directament de l'Estat Major de l'Exèrcit Republicà. Va realitzar, entre octubre de 1936 i el 18 de desembre de 1938, data de la seva captura per les tropes franquistes, més de 50 missions a les línies enemigues a Aragó i a Catalunya. Una missió important que se li assignà fou la preparació de la presa de la ciutat de Saragossa per les forces republicanes durant els mesos d'octubre i de novembre de 1936. La seva primera missió com a agent del SIEP fou infiltrar-se a Saragossa el 15 d'octubre de 1936 disfressat d'alferes de l'Exèrcit franquista i amb documentació falsa a nom de Ramón Rafols Llop per obtenir informació valuosa (objectius a bombardejar, ubicació exacta d'unitats militars feixistes, etc.). Les seves informacions foren vitals durant l'ofensiva republicana sobre Belchite i Quinto, l'agost de 1937, i durant la batalla de Terol i la seva posterior conquesta per tropes republicanes el 8 de gener de 1938. Quan Terol fou reconquistat pels feixistes el 22 de febrer de 1938, s'entrevistà amb Valentín González (El Campesino) amb la finalitat d'adoptar mesures per contenir l'avanç enemic. Després actuà durant la batalla d'Aragó i per la serra de Conca. En aquesta època també participà en la preparació d'un atemptat a Salamanca contra el general Franco. L'última de les seves missions fou a la Serra d'Albarrassí però, després de produir-se una filtració, van ser detinguts diversos enllaços seus i ell mateix el 18 de desembre de 1938. Jutjat, fou condemnat a dues penes de mort el 4 de març de 1939 per «espionatge» i per«perversitat». Passà per diversos camps de concentració i presons (Santa Eulalia del Campo, Calataiud, Torrero), a més de dos simulacres d'afusellament. El gener de 1941 la sentència de mort li fou commutada per la de cadena perpètua i fou traslladat, reclamat pel Jutge Especial de la Causa General, al penal madrileny de Yeserías, on va fer feina a les oficines com a escrivent. Aprofitant aquesta feina, falsificà el seu expedient carcerari, gràcies a la qual cosa se li pogué aplicar la llibertat condicional i pogué sortir de la presó el 10 d'agost de 1944; aquesta falsificació mai no fou descoberta per la burocràcia penitenciària franquista. El mateix dia que sortí de la presó va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Sígfrid Català, i amb el qual no havia perdut contacte durant la seva estada a la presó. Fou elegit responsable de l'organització del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, que a causa de les dificultats hagué de fer-se amb aragonesos de fora de la regió. També entrà com a membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari (ML) i fou nomenat el seu vicesecretari de Premsa i Publicacions, encarregant-se, amb el suport del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, d'imprimir i de difondre la premsa clandestina confederal. El 6 d'octubre de 1945, en una agafada policíaca que implicà la caiguda de tot el Comitè Nacional de la CNT, fou detingut. D'antuvi a la presó d'Alcalá de Henares, on fou jutjat en consell de guerra el 21 de març de 1947 i condemnat a 20 anys de presó, el maig de 1947 fou traslladat al penal d'Ocaña fins a l'octubre d'aquell any, que fou enviat a la presó d'El Dueso, on restà 11 anys. El 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després d'haver redimit part de la condemna treballant com a escrivent, mestre, peó de taller i infermer, per al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo (el ladronato). Després d'una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Francesca Perelló (Xesca), amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut. Poc després passà clandestinament a França, on aconseguí la carta de refugiat polític. Establert a París, on nasqueren sos fills Pierre i Héléne, treballà en diversos oficis (construcció, química, magatzem de paper, etc.) fins que aconseguí un lloc de feina en l'Oficina de Refugiats Polítics del Ministeri d'Assumptes Exteriors, que mantingué fins a la seva jubilació. Alhora realitzà estudis de filologia i d'història contemporània, col·laborant en investigacions de la Universitat de Nanterre, publicant treballs històrics en revistes especialitzades; també s'interessà per la filosofia. Partidari d'una acció unitària de tota l'oposició antifranquista per acabar amb la dictadura, participà en actes polítics en aquest sentit. A més de col·laborar en la premsa llibertària (Anthropos, Asturias,Materiaux, Suplemento de Solidaridad Obrera, etc.), en aquests anys fou corresponsal del periòdic argentí El Correo de la Tarde. El 29 de gener de 1966 participà en l'homenatge a Albert Camus i el 25 de maig de 1966 en altre tribut a l'intel·lectual jueu Émile Khan. En 1966 publicà a Mèxic el llibre En las prisiones de España, que, amb un pròleg de Diego Abad de Santillán, narra els seus 20 llargs anys de presó. A partir de 1976 visqué a cavall entre París, Vilanova i la Geltrú i Barcelona. En 1977 fou guionista i protagonista de la pel·lícula de Francisco Periñán Larga noche. En 1986 va escriure un important treball sobre la seva actuació en el SIEP titulat Entre los hijos de la noche, el qual obtingué el Primer Premi Juan García Durán sobre memòries de la Guerra Civil, organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest treball fou publicat en 1990 a París sota el títol Espions de la République. Mémoires d'un agent secret pendant la guerre d'Espagne. En 1993 publicà «La reconstrucción de la CNT-ML en el Interior después de la guerra» en el llibre conjunt La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Entre 1986 i 1993 fou membre del consell de redacció de la revista llibertària Polémica. També va fer treballs sobre Joan Peiró i Ramón J. Sender. Ramon Rufat Llop va morir d'una aturada cardíaca el 3 de novembre de 1993 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) --el mateix dia de la seva mort passava a l'ordinador el seu estudi acabat sobre la clandestinitat llibertària entre els anys 1939 i 1951, que més que una autobiografia es tracta d'un testimoni, amb moltes referències i entrevistes-- i les seves cendres van ser escampades als voltants del mausoleu romà de Favara de Matarranya. En 2003 el seu llibre En las prisiones de España fou editat per la Fundació Bernardo Aladrén de Saragossa.
***
- Pepita Estruch:El 28 de desembre de
1920 neix a Copons
(Anoia, Catalunya) la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons,
també
coneguda comPepita
Carnicer.
Son
pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia
Antònia Pons, i tingué
tres germans: Paco --també llibertari--, Beatriu i Josep. Al
barri de cal Noi
Teia del seu poble sa família regentà una fonda.
Amb sa mare entrà a treballar
a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos
i ella feia
bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les
Joventuts Llibertàries de
Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de
la fàbrica on
treballava. En 1939 s'exilià a França amb tota sa
família. Entre 1942 i 1944
participà en la resistència antinazi a la zona de
Chartres. Com a militant de«Mujeres Libres» a França, va ser membre
del Comitè de «Mujeres Libres»
reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz
Continente, Helena Tamarit i
Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i
també va col·laborar en el seu
butlletí trilingüe (castellà,
francès i anglès),Mujeres Libres. Portavoz de la
Federación de ML de España
en el Exilio(1964-1976), que es
va editar a Londres i a
Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz
Continente,
J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer,
Gracia Ventura i Linda Carnicer. És
autora, amb altres, del llibreMujeres
Libres. Luchadoras libertarias(1999).
Vídua d'Antonio Arias, que
fou deportat a Alemanya en 1942, s'uní a Antonio Carnicer
Marín i, quan aquest morí
en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual
va finar el gener
de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara
Berenguer. Participà
en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie
(2009), de Valentí Figueres. Pepita Estruch va
morir el febrer de 2011 en una residència d'ancians de
París (França).
***
- Bellvi: El 28 de desembre de 1968 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant i artista plàstic llibertari José Luis Hernández Ortega, més conegut amb el nom artístic de Bellvi. En 1982 va estudiar amb el famós dibuixant de tebeos Josep Escobar i Saliente, a més de diversos cursos de còmics. En 1984 va començar estudis a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de Barcelona. Ha col·laborat com a il·lustrador en diferents revistes, com ara El Violador, Oligofrenia,Crónica Punk, La Ràbia del korkó, Solo para locos, NDF,Makoki, Compañía Suicida, TMEO, Paté de Marrano, Cretino,Diario del Barcelonès, Guaità!,Tartatin, Atumoe!, Me gusta más que desayunar un herpe, Malavida, etc. En 1985 va autoeditar Moco. Ha realitzat il·lustracions publicitàries i comercials, per a organismes institucionals, portades de discos i de llibres, etc. Com a artista plàstic cal citar les seves gàrgoles de guix pintades. Col·labora habitualment en Solidaridad Obrera i va dissenyar el logo de l'Ateneu Llibertari Pitiús «La Tranquil·litat».
Defuncions
- Mécislas Golberg: El 28 de desembre de 1907 mor a Fontainebleau (Illa de França, França) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg --també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Havia nascut el 21 d'octubre de 1869 --algunes fonts citen erròniament 1868-- a Plock (Masòvia, Polònia) en una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquestaèpoca conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació«anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia --el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquestaèpoca col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos iànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquestaèpoca col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.
Actualització: 28-12-14