Anarcoefemèrides del 27 de desembre
Esdeveniments
- Surt La Protesta: El 27 de desembre
de 1935
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic La Protesta. Semanario
anarquista. Òrgan de la Federació de
Grups
Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i
agost de
1935, però patí diversos ajornaments. Hi van
col·laborar Juan Mauro Bajatierra,
Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael
Peña, Mariano Valle i Gonzalo
Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números,
l'últim el 14 de febrer de
1936.
***
- Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.
Naixements
- Joseph Déjacque:El 27
de desembre de 1821 neix a París (França) el
socialista antiautoritari i
inventor del terme «llibertari» Joseph
Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per
sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive
al raval de Saint-Antoine.
En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en
una botiga
de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra,
descobrint
l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida
civil, en
1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva
independència d'esperit
encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va
començar a interessar-se
per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la
destrucció de
tota autoritat mitjançant la violència i va
col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier,
alhora que feia feina de pintor en la construcció i
d'empaperador. La
insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la
monarquia de
Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança
dels burgesos republicans i del
proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any,
Déjacque va publicar la seva
peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de
peuple et de la liberté,
on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va
freqüentar el «Club de
l'Atelier» i el va abandonar per militar en el«Club de l'Emancipació de les
Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre
Leroux, i pel
falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament
de Charles Fourier.
L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la
burgesia, que havien proclamat «La República
raonable», i els obrers
revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers
Nacionals»), organització d'origen blanquista
creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de
feina els obrers
parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser
envaïda pels
obrers, però els principals responsables socialistes van ser
detinguts. El 22
de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser
suprimits, posant fi a la temptativa
socialista d'organització del treball. La
insurrecció obrera va esclatar tot
seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la
ciutat als
crits de «Visca la Revolució social!».
La repressió va ser terrible, l'Exèrcit
Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil
insurgents. Van ser
detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels
ports de
Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i
encara que no va participar
directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys
de presó als pontons
de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost
de 1851 va publicar Les
Lazaréennes. Fables et poésies sociales,
que li implicarà una condemna de
dos anys de presó per «incitació al
menyspreu del Govern» i la confiscació de
l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser
alliberat l'endemà del cop d'Estat de
Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i
després a Londres, on va
fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una
societat de suport
mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a
l'illa de Jersey, en una
petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap
ocasió d'atacar
els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol
de 1853
va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una
poetessa
proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una
tisi que va agafar
a la presó, prenent la paraula després de Victor
Hugo, l'orador designat per
l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la
colònia
francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La
question
révolutionnaire, resum de les seves idees
revolucionàries i del seu pensament
llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans,
on va
escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique
(1857) i Béranger au
pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una
carta dirigida
a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest
hagués criticat el feminisme; és
en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et
femelle. Lettre à P. J. Proudhon),
escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic
el
neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova
York, on va començar el 9
de juny la publicació del periòdic Le
Libertaire. Journal du Mouvement
social, que va publicar 27 números fins al 4 de
febrer de 1861. Aquell
mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de
la
desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil
nord-americana, va tornar a
Europa, primer a Londres i després a França,
gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué
en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i
va caure en la demència
pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22
d'abril de 1864 Joseph
Déjacque
fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le
Kremlin-Bicêtre, Illa
de França, França), on va morir el 18 de novembre
de 1864 a causa d'una
paràlisi general.
***
- Auguste
Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a
Mézières (Ardenes, França)
l'anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Auguste
Vaillant. Son pare, Auguste
Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega,
abandonà sa família quan ell era molt
petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de
bell nou amb un home que no va
voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una
nodrissa.
Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys
marxà a París a peu. A la
capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris,
etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver
agafat el tren
sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de
presó per haver menjat en
un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com
a
aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i
s'apassionà
per l'astronomia i la filosofia, alhora que
començà a freqüentar els cercles
anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups
Independents (FGI) de
Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre
conèixer
destacats intel·lectuals anarquistes, com ara
Sébastien Faure o Jean Grave. En
1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el
grup «Les Révoltés», de
Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat,
visqué en la
indigència amb sa companya i sa filla Sidonie.
Decidí temptar a la sort i en
1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué
destacats anarquistes, com ara
Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou)
L'aventura americana va ser
un fracàs total i el març de 1893
retornà a França, instal·lant-se a
Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les
feinetes
ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va
fugir i
altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes
d'anarquistes contra la
burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les
implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la
construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris
de la «propaganda pel fet»
que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,Émile
Henry, etc.) l'influïren força. Decidí
realitzar la seva «propaganda» i amb
diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul
Reclus i d'altre
company anarquista, comprà el que calia per preparar una
petita bomba. Sembla,
però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia
estat fabricat al Laboratori
Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles
anarquistes
l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16
hores, tot
cridant «Visca l'anarquia»,
llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de
Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la
segona tribuna pública
situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba
--amb
claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla--
només ferí
lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien
a les
deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al
nas i a la cama
dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el
curaven,
l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant
el jutge d'instrucció que havia
estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament
simbòlica, no
pretenia matar, sinó ferir el major nombre de
polítics en represàlia per
l'execució de Ravachol i per denunciar la
política repressiva del govern
francès contra el moviment anarquista. La reacció
a aquest atemptat fou
immediata i, a part de l'expulsió de França de 15
anarquistes italians i la
persecució de la família Reclus, el 12 de
desembre es votà la primera de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis Perverses), especialment dirigides contra
el moviment anarquista i els seus òrgans
d'expressió. Jutjat en una única
sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent
d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres
indrets va haver protestes i
manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses
peticions de
clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat
Lemire, ferit durant
l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa
del president de la
República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste
Vaillant va ser
guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca
l'anarquia!», el 5
de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de
París (França). Al marge del
període de la Revolució francesa, Vaillant va ser
l'única persona executada a
París per haver comès un crim sense morts. Sa
filla Sidonie, a petició de son
pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels
desigs de la
marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la
indignació del
moviment anarquista el qual adoptà com a himne la
cançó La complainte de
Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música
d'Émile Spencer, que
reemplaçà La Ravachole. La
seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí
en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que
hi passaven eren
fotografiades i després patien represàlies per
les autoritats. El 24 de juny de
1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio
assassinà a Lió el president de
la República francesa Sadi Carnot.
Auguste Vaillant (1861-1894)
***
- Victor
Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma
(Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista
i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze
o Makachidsé, i que va
fer servir
nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot,
etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi,
tenia el títol de príncep i son pare era coronel
de la Gendarmeria Imperial i
son germà governador civil de Yélisavetpol, al
Caucas. Del seu breu pas per
l'Exèrcit imperial deixà escrit unes
memòries molt dures que van ser prohibides
arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de
química a la Universitat de
Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles
anarquistes. En 1887
va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra
el tsar; commutada
la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de
Sant Petersburg.
Aconseguí fugir dos anys després i,
després de trencar amb sa família,
s'exilià
a París (França), on treballà un temps
als laboratoris químics d'Edmond Frémy
alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12
de maig de 1890 va
ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques
d'explosius al bosc de Le
Raincy (Illa de França, França). El juliol de
1890 va ser condemnat pel IX
Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos–Boris Reinstein i sa
companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg,
Eugéne Stepanoff (Driowski),
Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de
Landesen (Gagélmann)–,
a tres anys de reclusió per «fabricació
d'explosius
amb finalitats nihilistes», que purgà a la
presó d'Angers (País del Loira,
França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va
decretar l'expulsió
de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals
d'any. A la capital
anglesa publicà la traducció en
francès de les seves memòries militars sota el
títol La
vérité sur l'armée russe.
Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa
de Rudelheim), que també havia
estat expulsada de França, i la família
d'aquesta, va ser detingut a Niça
(Provença, Occitània), on estava en relacions amb
la família reial georgiana
exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del
decret d'expulsió i per
portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de
Brussel·les (Bèlgica)
després d'haver intentat guanyar un procés contra
la duquessa de Wellington. En
1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per la
policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894
va ser detingut a
Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona
(Gironès, Catalunya). En
data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de
1896 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i
de formules per a la
fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud,
el 19 de setembre de 1896 va
ser expulsat de la Confederació Helvètica.
Novament va ser detingut el setembre
de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser
expulsat de França,
Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya–viatjà amb tota «sa
família» per
Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i
Bèlgica. El 14 de gener de 1901
amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos
Thoss i amb la professió de pintor de miniatures,
a Niça i
novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de
1901 va ser
detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou
d'Itàlia,
després d'haver passat 20 dies empresonat per
infracció de l'ordre d'expulsió. En
aquesta època negava la seva condició
d'anarquista i assegurava ser un dels
caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de
ser un nacionalista georgià i
de tenir una gran amistat amb el president
del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El
desembre de 1902
retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf
Roedel, vivint tots tres
de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va
ser detingut a
Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver
trencat
el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut
a Évian-les-Bains
(Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any
pel tribunal de Thonon-les-Bains
(Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de
presó per violació del
decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà
a Rússia. Un príncep
Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de
maig de 1905 a Bakú
(Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de
l'explosió d'una bomba llançada
per activistes de la Federació Revolucionària
Armènia (FRA) al pas del seu
cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava
responsable de la
matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer
anterior a Bakú. És
molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i
no ell. Tot és
molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.
***
- Andrés López Ayesa: El 27 de desembre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Andrés López Ayesa va morir el 2 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
- Clara Lida: El
27 de desembre de 1941 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptora,
professora
i historiadora del moviment anarquista i de l'exili espanyol a
Mèxic Clara
Eugenia Lida. Sos pares van ser el filòleg Raimundo Lida i
la filòsofa Leonor
García. En 1963 es va graduar en història a la
Universitat Brandeis de Waltham
(Massachusetts, EUA) i l'any següent obtingué la
llicenciatura en història a El
Colegio de México (Ciutat de Mèxic,
Mèxic), on fou deixebla de l'historiador
Silvio Zavala. Entre 1965 i 1969 realitzà el doctorat en
història i literatura
a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), on fou deixebla de
l'historiador de la literatura Vicente Llorens Castillo. Entre 1968 i
1974
ensenyà en la Wesleyan University de Middletown
(Connecticut, EUA) i entre 1974
i 1987 a la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook (Nova York,
EUA). Des
de 1982 és professora i investigadora al Centre d'Estudis
Històrics d'El
Colegio de México, on actualment dirigeix la«Càtedra Mèxic-Espanya». En
aquesta institució dirigeix els Seminaris Permanents
Mèxic-Espanya i d'Història
Social. Ha estat professora visitant a la Universitat de
Califòrnia a LosÁngeles (Califòrnia, EUA), a la Universitat
Menéndez y Pelayo (Madrid,
Espanya), a la Universitat Nacional Autònoma de
Mèxic, on ocupà la «Càtedra
Mestres de l'Exili», i a l'École des HautesÉtudes en Sciences Sociales (EHESS,
Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de
París (França), entre
d'altres institucions. En 1969 fundà als Estats Units la
Society for Spanish
and Portuguese Historical Studies (SSPHS, Societat d'Estudis Socials
per a
Espanya i Portugal), associació nacional d'historiadors
iberistes que dirigí
entre 1969 i 1972. A més a més, ha dictat
nombrosos cursets, seminaris i
conferències en diverses institucions acadèmiques
de Mèxic, Espanya, EUA, Europa,
Llatinoamèrica i Japó. Els seus estudis tenen com
a eix la història social,
sobretot espanyola i hispanoamericana, centrant-se en el moviment
anarquista i
en l'exili espanyol a Mèxic. Així mateix ha
estudiat temes literaris com la
novel·la històrica de Benito Pérez
Galdós, la novel·la picaresca espanyola i
aspectes culturals i temàtics de la literatura
llibertària. També a conreat la
creació poètica, publicant poemes en revistes
literàries i el llibre Variaciónúltima (2002). En 2006 va ser
guardonada amb l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil
espanyola pels seus
mèrits acadèmics i l'any següent
l'Institut de Ciència i Tecnologia del
Districte Federal de Mèxic la distingí amb la
creació del «Premi Clara E.
Lida», en la categoria «Educació,
Ciència i Societat». En 2009 la Universitat
de Cadis (Andalusia, Espanya) l'atorgà el doctorat honoris causa. Membre de
l'Acadèmia Mexicana de Ciències i
investigador emèrita del Sistema Nacional d'Investigadors
mexicà, ha rebut
nombroses beques i distincions (Rockefeller Foundation, Social Science
Research
Council, American Council of Learned Societies, UNESCO, Deutscher
Akademischer
Austausch Dienst, State University of New York Research Foundation,
etc.). També
ha estat reconeguda com Princeton University Honorary Fellow; Visiting
Faculty
Fellow del Center for the Humanities (Wesleyan University); Visiting
Fellow de
l'International Institute for Social History (Ámsterdam);
Guest Member del
Columbia University Seminar on Labor History i Guest Member de Columbia
University Seminar on Latin American History. Entre les seves obres
destaquen La Revolución de 1868.
Historia, pensamiento
y literatura (1970), Anarquismo y
revolución en la España del XIX (1972),La
Mano Negra (1972), Antecedentes y
desarrollo del movimiento obrero español (1973), Tres aspectos de la presencia española
en México durante el Porfiriato
(1981), La Casa de España en
México
(1988 i 1992), El Colegio de
México. Una
hazaña cultural (1990 i 1993), Una
inmigración privilegiada. Los españoles en
México (1994), Inmigración
y exilio. Reflexiones sobre el
caso español (1997), España
y el
Imperio de Maximiliano (1999), Trabajo,
ocio y coacción. Trabajadores urbanos en México y
Guatemala en el siglo XIX
(2001), México y España
durante el primer
franquismo. Rupturas formales, relaciones oficiosas (2001), Trabajo, ocio y coacción en el siglo XIX
(2003), Impulsos e inercias del cambio
económico. Ensayos en honor de Nicolás
Sánchez-Albornoz (2004), Argentina
1976. Estudios en torno al golpe
de Estado (2007), Caleidoscopio del
exilio. Actores, memoria, identidades (2009), La
Main Noire. Anarchisme rural, sociétés
clandestines et répression en
Andalousie (1870-1888) (2011) i Cultura
y práctica del anarquismo ibero-americano, desde sus
orígenes hasta la Primera
Guerra mundial (2012), entre d'altres.
***
- Marcel Szary: El
27 de desembre de 1964 neix a Polònia l'anarcosindicalista
Marcel Leon Szary. Durant
el règim comunista milità en el sindicat
clandestí Solidarnosc (Solidaritat),
al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de
Formació Professional.
Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la
més important de motors nàutics
de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i
els compromisos
polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim
excomunista, l'abandonà. El
juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de
l'organització
anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels
Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de
Poznań,
fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de
la companyia HCP.
En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però
continuà amb la lluita sindical. En
2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges
(il·legals) a la planta Cegielski
i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el
3 de
novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych,
considerant la seva militància anarcosindicalista com a un
agreujant. Marcel
Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia
a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou
enterrat el 6 d'abril al
cementiri de Miłostowie de Poznań.
Defuncions
- Victor Considérant:El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle,La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del«dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Parisà Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845),Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.
***
- Juan Gandulfo
Guerra: El 27 de desembre de 1931 mor a La Vinilla, a prop
de Casablanca
(Valparaíso, Xile) el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra.
Havia nascut el 16
de juliol de 1895 a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile)–actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo.
Fill d'una família benestant
de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo,
enginyer, i Sofía
Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de
Viña del Mar i
després seguí humanitats en el Liceu de
Valparaíso. Més tard estudià medicina
a
la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva
promoció,
acabant la carrera en 1920, encara que no pogué
llicenciar-se fins l'any
següent, a causa de la persecució i l'empresonament
que patí en aquesta època.
Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses
làmines a colores de gran
qualitat artística sobre biologia i histologia que van
seguir utilitzant-se
fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la
seva època d'estudiant entrà
a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i
col·laborà en
diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària
Federación de Estudiantes de Chile (FECH,
Federació d'Estudiants de Xile), Juventud
o Verba Roja, on manifestà les seves
idees llibertàries fent servir
diversos pseudònims (Iván, Juan
Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb
els seus diners, la impremta Numen –inspiració,
en llatí–, dedicada a la
publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de
trobada entre els
estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular
José
Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on
s'impartí
ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920,
quan presidia el
Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al
president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui,
ja que havia
declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes
nacionals;
en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i
l'acusació va ser desestimada.
Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament
empresonat com a
representant de la FECH per criticar el moment polític
d'aleshores i per
propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la
penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència
carcerària el deixà fortament
impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda.
Conegut per la
seva militància llibertària, li costà
entrar a fer feina en un hospital, però
finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán
i, després, a l'Assistència Pública.
Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la
Unió Local de la Secció
Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World
(IWW,
Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà
l'11 de juny de 1923 i es
perllongà fins al novembre de 1927, quan el
Policlínic deixà de pertànyer a la
IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942.
També col·laborà en el
periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja
Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta,
participà activament, amb altres companys (Alfredo
Demaría, Julio Valiente,
Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos
González Vera, etc.), en la Secció
Local de la IWW fent conferències socials i
biològiques. En 1923, gràcies al seu
amic el cirurgià Agustín Inostroza,
entrà com a cirurgià pediàtric,
especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica,
al nou Hospital d'Infants
Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea
Obrera d'Alimentació Nacional.
En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la
primera edició del
llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la
segona edició i definitiva
d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926
s'incorporà a l'antic Hospital
San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas
Sierra i aquest
mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo
Guerra va morir el
27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de
carretera a La Vinilla,
a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a
Viña del Mar a visitar
sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea
morí de camí a
l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic,
resultà greument
ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca
(Viña del
Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el
Policlínic Obrer passà a
denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo
Guerra de la IWW» fins al seu
tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan
García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada,
de l'escriptora Inés
Echeverría de Larraín (Iris).
Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que
atorga la Societat de Cirurgians.
Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)
***
- Pedro Conejero Tomás: El 27 de desembre de 1937 mor a Benicàssim (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Conejero Tomás. Havia nascut en 1907 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). El desembre de 1911, quan encara vivia a Villena, resultà greument ferit després de caure d'una atracció de fira. Aprenent d'obrer vidrier des dels vuit anys amb Miguel Rueda, des de molt jove milità, durant els anys del pistolerisme, en la Sindicat del Vidre de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 d'agost de 1923 va ser detingut amb altres 16 companys a la seu del SindicatÚnic de la CNT del barri barceloní de Sants durant una agafada policial a la recerca d'armes i d'explosius, però, com que era menor d'edat, el 28 d'agost va ser alliberat sense càrrecs. Durant el moviment revolucionari de novembre de 1924, participà en l'assalt de les Drassanes barcelonines i per aquest fet va ser acomiadat de la feina i empresonat. Durant els anys clandestins de la CNT, fou l'impulsor de la Federació Nacional del Vidre d'aquest sindicat. Distribuí la premsa clandestina a diferents barriades barcelonines (Sants, Hostafrancs, Collblanc, La Torrassa, etc.) i moltes vegades hagué d'enfrontar-se, armes a la mà, amb la Guàrdia Civil i la policia. En 1931 fou un dels organitzadors de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant els anys republicans milità activament en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de La Torrassa. Entre els anys 1932 i 1936 fou membre, amb sos germans Florencio, José i Francisca, Ginés Alonso, Domingo Canela Schiaffino, Vicens Nebot, Josep Peirats Valls, Ramon Bou Canalda, José M. Barrancos, els germans Conesa i altres, dels grups anarquistes«Verdad» i «Afinidad» de La Torrassa i l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en tots els moviments insurreccionals d'aleshores (gener de 1932, desembre de 1933 i octubre de 1934). Fou membre del Comitè Nacional de la Federació d'Indústria del Vidre de la CNT. Quan la guerra civil fou un dels organitzadors confederals de les comarques lleidatanes. Segons alguns, en 1936 vivia de la venta de diaris i militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer a Barcelona i després marxà al front d'Aragó com a milicià per a exercir tasques organitzatives. L'agost de 1937 va fer una gira propagandística de les Joventuts Llibertàries arreu de Catalunya. Secretari del Comitè Comarcal de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Comitè Regional de Catalunya, que se celebrà el setembre de 1937 a Barcelona, va ser nomenat secretari d'aquesta organització. En aquesta època treballava en els Autobusos «G», antiga Companyia General d'Autobusos (CGA), i militava en el Sindicat de Transports Públics Urbans de la CNT de Barcelona. Després del Ple Nacional de València de la CNT, Pedro Conejero Tomàs va morir el 27 de desembre de 1937 a conseqüència d'un accident d'automòbil, quan viatjava de València a Barcelona, després d'assistir a una reunió amb el Comitè Peninsular de la FIJL. La conducció del seu cadàver pels carrers de Barcelona i el seu enterrament el 30 de desembre van ser una important manifestació popular de dol.
***
- René Deware:
El 27
de desembre de 1976 mor a Gilly (Charleroi, Valònia)
l'anarquista i
anarcosindicalista René Deware. Havia nascut el 21 de
novembre de 1906. Miner a
la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial
participà
activament en la Resistència belga. Després del
conflicte bèl·lic continuà amb
la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie
Charlet,
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera
Anarquista (AOA) a
Charleroi.
***
- ValentínÁlvarez
Menéndez: El 27 de desembre de 1986 mor a
Orleans (Centre, França)
l'anarcosindicalista Valentín Álvarez
Menéndez. Havia nascut cap el 1906 a
Gijón (Astúries, Espanya). En 1926
emigrà a Sant Adrià de Besòs
(Barcelonès,
Catalunya), treballà a Badalona (Barcelonès,
Catalunya) en la indústria del
vidre i milità en el sindicat del seu sector de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant l'aixecament insurreccional del 15 de febrer de
1932, va
ser detingut amb Alfonso Martínez Vidal i Juan Miguel Aznar
Morales a Badalona
després de tirotejar els tramvies i la força
pública. El 10 de març de 1932,
amb altres militants (Ponciano Alonso Alonso, Ángel
Continente Saura,Jaume
Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio
Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José
Vernet, Julián Merino Martínez,
etc.), signà des de la presó de Barcelona
(Catalunya) un manifest contra Àngel
Pestaña Núñez i la seva
estratègia trentista.
Quan esclatà la guerra civil organitzà una
centúria de milicians a Sant Adrià
de Besòs que d'antuvi s'integrà en la«Columna Roja i Negra» i després en la
26
Divisió (antiga «Columna Durruti»), en
la qual participà en diversos combats al
front de Madrid (Espanya), on fou testimoni de la mort de Buenaventura
Durruti.
Entre febrer i juliol de 1937 fou vocal de cultural per la CNT en
l'Ajuntament
de Sant Adrià de Besòs i responsable de la
col·lectivitat local dels
transports. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Durant els anys
quaranta son pare albergà i amagà nombrosos
militants anarquistes clandestins.
Quan els alemanys ocuparen França, retornà a la
Península i participa en la
guerrilla a la zona d'Astúries. Ferit de bala al
pulmó durant un enfrontament
amb la Guàrdia Civil, va ser evacuat a França i
en un hospital d'Orleans se li
va extreure el plom. Instal·lat a Orleans, milità
en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat fins a la seva mort. En 1996 Alejandro Andreassi
Cieri li
va dedicar el seu llibre Libertad
también
se escribe en minúscula. Anarcosindicalismo en Sant
Adrià de Besòs (1925-1939).
***
- Horst Matthai: El 27 de desembre de 1999 mor a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Havia nascut el 30 de gener de 1912 a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), en una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a«expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquesta època es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de«no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996), Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme.
***
- Manuel Millán
Calvo: El 27 de desembre de 2003 mor el guerriller
llibertari antifranquista Manuel
Millán Calvo. Havia nascut l'11 de setembre de 1925 a
Utrillas (Terol, Aragó,
Espanya). Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines
d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en
1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va
enviar al 23 Sector.
Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots
tres es lliuraren a
les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la
presó de Saragossa.
Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va
ser
condemnat a mort per «rebel·lió,
bandidatge i terrorisme», però la pena fou
commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de
1949 va ser
traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el
seu empresonament
treballà de fuster i aprengué a tocar el
trombó a l'orquestra muntada pels
presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat
veient que companys seus eren
alliberats i ell restava empresonat, s'intentà
suïcidar tallant-se les venes,
fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny.
Després va ser
enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei
militar. A mitjans dels
anys seixanta va ser alliberat gràcies a una amnistia.
Actualització: 21-11-15