Anarcoefemèrides del 16 de desembre
Esdeveniments
- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.
***
- Conferència Sindical
de Berlín
(1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920
té lloc a Berlín (Alemanya),
convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat
(NAS, Secretariat
Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD,
Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una
conferència sindical
anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la
reconstrucció
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La
Revolució russa de
1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el
bolxevics, com ara els
congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de 1919,
però el congrés rus de Moscou de 1920
deixà ben clar quin era el caràcter que
els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per
això sorgí la
necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència
estigueren
representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), sector minoritari
de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop
Steward & Workers'
Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el
rus Belensky
d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana
(USI, Unió Sindical
Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF,
Federació
Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions
Professionals de Dinamarca; la
CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova
Internacional. Una comissió
formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que
foren finalment
aprovades, basades en els principis de la lluita de classes,
l'anticapitalisme,
antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la
independència dels partits
polítics i internacionalisme. L'associació que es
volia crear prengué el nom
provisional de Internacional Revolucionària dels
Treballadors (IRT). La
Conferència va fer una crida a totes les organitzacions
sindicalistes
revolucionàries i industrials a prendre part en el
congrés convocat per a maig
de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical
Roja
(ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A
més a més es va
fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per
afavorir la
preparació del congrés moscovita. Els grups
anarquistes que finalment van
participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que
patien els anarquistes russos i significà el trencament amb
els bolxevics.
Després de diverses trobades, la refundació de
l'AIT fou un fet en el Congrés
de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre
de 1922 i el 2 de gener de
1923.
Naixements
- Claude Deffosse:
El 16 de desembre de
1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude
Deffosse –el seu
llinatge sovint citat de diferents maneres (Defosse,Defossa, Delfosse,Lafosse). Sos
pares es deien Louis Deffosse i Jeanne Coussant. Es guanyava la vida
portant
cotxes de cavalls. En 1894 el seu nom figurava en una llista
d'anarquistes a
vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Fugint de
la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra),
on visqué el número 18 de
Little Goodge Street. Segons un informe policíac,
retornà l'octubre de 1894 a
Saint-Denis (Illa de França, França).
***
- Amédée Dunois:El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquestaèpoca col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO:Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc.Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945.És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).
***
- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).
***
- Julio Camba: El
16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra,
Galícia) el
periodista, humorista i escriptor anarquista, i després
franquista, Julio Camba
Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son
pare, Manuel Camba Bóveda,
compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i sa mare es deia Juana
Andreu Temes; son germà
major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor.
Després de fer estudis
a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria
de Marín
(Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en
un grup de
lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes
fonts en diuen 16–,
en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es
fes capellà, fugí
de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell
cap a l'Argentina. A Buenos
Aires treballà amb un amic de sa família i
s'introduí en els cercles
anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup
editor
del periòdic La Protesta Humana
i amb
la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure
néixer. En aquesta època
començà
a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests,
pamflets,
etc.) i a col·laborar en els periòdics
anarquistes La Protesta, dirigit
per Diego Abad de Santillán i Emilio López
Arango, i La Protesta Humana.
També
participà activament en la vaga general de 1902. Per totes
aquestes activitats,
en aplicació de l'anomenada «Llei de
Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre
de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián
Troitiño, Ramón
Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel
Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de
l'Argentina cap a
Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva
Galícia
natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a
Galícia, començà a
col·laborar en El Diario de
Pontevedra,
però ràpidament s'instal·là
a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions
anarquistes, com ara El Porvenir del
Obrero. Mesos després creà el seu propi
periòdic, El Rebelde
(1903-1905); aquest setmanari literari de continguts
obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich
Nietzsche, va ser
dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les
col·laboracions de Pietr Kropotkin–l'única
col·lecció gairebé completa dels 51
números d'El Rebelde es
conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–,
Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus,
Anselmo Lorenzo, Francisco
Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja,
José Martínez Ruiz (Azorín),
José María Blázquez de Pedro,
Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en
llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes
d'impremta. El 23
de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista
modernista Afirmación. A
partir de 1905, i fins
1907, col·laborà com a cronista en el
periòdic republicà El
País. En 1907 va ser contractat pel
periòdic España Nueva
com a cronista parlamentari
i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la
política. En
aquests anys col·laborà en diversos
periòdics (La Correa, El Cuento Semanal,El Intransigente, Los
Lunes del Imparcial, La Voz,
etc.) i en les publicacions
anarquistes La Anarquía Literaria,La Revista Blanca i Tierra
y Libertad. En aquest any, durant el procés per
l'atemptat
contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906),
va ser
cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista
regicida Mateu Morral
Roca, però sempre reconegué, durant el judici i
en articles de premsa, que el
coneixia escassament. També en 1907 publicà el
llibre El destierro, on narra la
seva etapa Argentina i la seva
introducció en el pensament anarquista. En 1908
entrà a formar part com a
corresponsal en la plantilla del periòdic La
Correspondencia de España i va ser enviat a
Constantinoble (Imperi Otomà),
on cobrí el moviment dels anomenats «Joves
Turcs», les eleccions i el canvi de sultà
d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de
redacció i El Mundo el
va enviar com a corresponsal
a París (França) i a Londres (Anglaterra). En
1912 començà a escriure en el
diari conservador La Tribuna sota
el
pseudònim Diario de un
Español.
Retornà a Londres i també envià
cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir,
aprengué el francès, l'anglès i
l'alemany. En 1913 començà a
col·laborar per al
diari monàrquic ABC,
contribució que
durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort.
En 1916, en el
context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York,
EUA), per a cobrir
les eleccions de 1917 en els quals guanyà el
demòcrata Woodrow Wilson. Una
d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista
per al
diari liberal El Sol.
Repetí a Berlín
i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia).
De bell nou a ABC, cobrí
la corresponsalia de Nova
York i retornà a Espanya després del crack
del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves
idees anarquistes ja
s'havien refredat força. En 1930 viatjà a
Mèxic i, ben igual que el seu viatge
a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia
sobre aquests. Durant la Guerra
Civil espanyola, que passà gairebé tota a
Portugal, les seves cròniques, on
expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren
en l'ABC de Sevilla (Andalusia,
Espanya). En
1948 es publicaren les seves Obras
completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un
recull de les seves
publicacions. En 1947 s'instal·là de manera
intermitent com a hoste de l'Hotel
Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril
de 1954,
ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer
Joan March Ordinas,
per a qui havia treballat de negre.
Entre 1951 i 1953 col·laborà en el
periòdic franquista Arriba.
També va escriure per a La
Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser
anomenat per alguns
com el Brillant-Savarin espanyol,
però també pel pòquer, joc que
l'obligava a escriure més per necessitat
econòmica
que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme«Mariano de Cavia» del diariABC. Publicà nombrosos
llibres, molts
d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las
alas de Ícaro (1913), Londres
(1916), Alemania, impresiones de un
español (1916), Playas,
ciudades y montañas (1916), Un
año en otro mundo (1917), La
rana viajera (1920), Aventuras de
una
peseta (1923), El matrimonio de
Restrepo (1924), Sobre casi todo
(1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer
(1929), Haciendo de República
(1934),La ciudad automática
(1934), Esto, lo otro y lo de más
allá (1945), Etc., etc.
(1945), Mis páginas mejores
(1956 i 2012), Ni fuh ni fah
(1957), Millones
al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de
1962, com a
conseqüència d'una embòlia, a la
Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972
i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos
de Julio Camba» que es reunia al
restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi
periodístic
que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls
dels seus articles,
molts d'ells inèdits, com ara Maneras
de
ser periodista (2013), Caricaturas
y
retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un
corresponsal español (2014) i Galicia
(2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes
sota el
títol «¡Oh,
justo, sutil y poderoso
veneno!». Los escritos de la Anarquía.
***
- Kim Jwa-Jin: El 16
de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong,
Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més
conegut com Baekyao«El Makhno coreà». Nascut en una
família
benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu.
Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80
habitacions, on sa
família havia viscut de generació en
generació, i
es va mudar a una de més
petita. Tres anys després, alliberà 50
famílies
esclaves i públicament cremà
els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada
família prou terra
per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus
a
la Corea contemporània. També obrí
l'Escola de
Homyeong, dedicada a fomentar les ciències
modernes entre les classes populars, i creà la«Fundació Giho Heunghakhoe», que
becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap
al
1909, amb Yi
Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A
més
d'això creà diverses empreses que
funcionaven en règim cooperativista i dirigí un
diari a
Hongseong. Ben aviat
començà la seva lluita contra l'imperialisme
japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit
del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada
per
les tropes nipones.
El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una
emboscada a
Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels
exèrcits
independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos
encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals
a
l'exèrcit
invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després
Kim
portarà els seus
exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de
Cheongsanni (Manxúria). Amb
aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu
coreà i intentà
unificar tots els grups del moviment independentista a
Manxúria,
on
vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la
Federació Anarquista
Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel
independent
a la província
de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en
1929, sota
l'administració de
l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves
forces armades i
encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna
llibertària de Shinmin s'estructurà de manera
descentralitzada i federal,
constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i
regionals)
i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats
vitals
(agricultura, educació, finances, etc.). Encara
que les tropes japoneses estaven millor
armades, Kim defensà amb èxit la comuna
llibertària de Shinmin i amb el suport
d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir
els ocupants. La figura de
Baekya passà a ser llegendària a
Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va
ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria),
quan reparava un
molí d'arròs que la FACC hi havia
construït. Malgrat que el criminal material del
seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de
Corea
(PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i
executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment
anarquista a Manxúria
i a Corea fou objecte d'una repressió en massa.
Japó envià exèrcits per atacar
la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que
els estalinistes soviètics
i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord.
Durant
l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin
van ser assassinats i
la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els
llibertaris passaren a
la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou
anihilada. Kim Jwa-Jimés recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a
un dels líders de
la independència nacional. En 1991 Hongseong
restaurà la seva casa natal i en
va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en
honor seu.
***
- Remedios Varo: El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès (Selva, Catalunya) la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret --qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la«Columna Durruti»--, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959),Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
- Dolores Rodríguez Fernández: El 16 de desembre de 1915 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia». Dolores Rodríguez Fernández va morir l'11 de juny de 1959 a Roanne (Roine-Alps, França).
Antonio Cañete
Rodríguez
(1912-1979)
***
- Eduardo Escot Bocanegra: El 16 de desembre de 1919 neix a Olvera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Escot Bocanegra. Fill de jornalers del camp empobrits i analfabets, entrà com a aprenent de sabater i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant les nits estudià amb els mestres republicans José Sepúlveda Padilla i Antonio Juarino, els quals l'introduïren en la literatura. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, entrà a formar part, malgrat la seva curta edat, en el Comitè de Defensa local i s'enfrontà a la Guàrdia Civil als barris obrers d'Olvera. Quan el 28 de juliol de 1936 aquesta localitat va ser pressa per la columna rebel de Gómez Zamalloa, la qual afusellà aquest mateix dia els seus mestres Sepúlveda, «víctima dels seus errors», i Juarino --93 persones més del poble van ser assassinades pels feixistes--, fugí a la muntanya fins arribar a Ronda. Lluità amb un grup de 20 homes i després es traslladà a Màlaga i a Almeria, on ingressà com a tinent de Transmissions en el Batalló 598, comandat per Manuel Mora Torres. Després estudià dos mesos a l'Escola de Guerra del Palau Reial de Madrid i s'incorporà novament als fronts (Jarama, Madrid, Extremadura, Ebro, Catalunya). Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb la Retirada. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Barcarès, on féu la verema d'aquell any, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada destinada a treballar en la fortificació de la Línia Maginot a la regió de Belfort. Durant l'ocupació, l'estiu de 1940 va ser detingut a Belfort i enviat com a presoner de guerra a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel, a prop de Hamburg. Més tard, el 27 de gener de 1941, va ser enviat al camp d'extermini de Mauthausen sota la matrícula 5.151, on treballà en diverses tasques (a la pedrera, construint carreteres, fabricant automòbils per a la Daimler, fent de sabater, etc.) als kommandos de Bretstein i d'Steyr. A Steyr coincidí amb l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, membre del Comitè Internacional Clandestí que preparava la insurrecció i l'alliberament del camp. El 5 de maig de 1945 va poder sortir-ne amb l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes; pesava 35 quilos i estava gairebé desnonat. Després de set dies a la infermeria, va ser enviat al Centre d'Acolliment de Presoners i Deportat de Rosny-sous-Bois. Acabà establint-se en aquesta localitat i es casà amb un francesa (Aimée), amb qui tingué dos fills. D'antuvi treballà de sabater i després en la sanitat pública francesa, sempre militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Va ser un dels promotors del «Memorial sobre la Deportació» erigit a Bretstein. El seu testimoni va ser recollit en el llibre Andaluces en los campos de Mauthausen (2006), de Sandra Checa, Ángel del Río i Ricardo Martín. El 19 de març de 2007 va ser distingit per la Diputació de Cadis amb la Placa d'Or pel seu compromís en la seva defensa dels Drets Humans i l'endemà li va ser retut un homenatge a la Casa de la Cultura d'Olvera organitzat per l'Ajuntament de la localitat. Actualment viu a Rosny-sous-Bois (Illa de França, França).
***
- Tombolino: El 16
de desembre de 1979 neix a Viterbo (Laci, Itàlia)
l'anarcoinsurrecionalista
Marco Ferruzzi, més conegut com Tombolino
o Ardito. El 8 de març
de 2000 va ser
detingut per lesions i resistència a l'autoritat durant els
violents
enfrontaments contra la policia que tingueren lloc a Roma durant la
celebració
del carnaval. En aquesta època formava part del grup
anarquista «Compagne e
compagni» i del «Colletivo Antagonista»
de Viterbo, i del «Comitè ciutadà
contra la presó i la repressió social».
Novament fou denunciat el maig de 2002
a resultes d'una manifestació anarquista celebrada a Sulmona
i acusat de
bloquejar carreteres, danys, robatoris i invasió de
d'edificis. Fou assidu dels
centres socials okupats de Tor Bella Monaca i de Torre Maura de Roma.
El 3 de
desembre de 2003 la Divisioni Investigazioni Generali e Operazioni
Speciali
(DIGOS, Divisions d'Investigacions Generals i Operacions Especials) de
Roma, en
col·laboració amb la DIGOS de Nàpols,
el detingué a casa d'una amiga a Il
Vomero (Nàpols); jutjat amb Massimo Leonardi (Il
Sardo) per copejar un carrabiner infiltrat el 4 d'octubre de
2003 durant una manifestació a Roma contra la
Conferència Intergovernamental de
la Unió Europea, fou condemnat a un any de presó
i a una indemnització de 1.000
euros al policia i tancat a la penitenciaria romana de Regina Coeli,
però en el
judici d'apel·lació celebrat el 16 de
març de 2004 a Roma ambdós van ser
absolts. El 27 de juliol de 2004 va ser detingut a Torre del Greco, en
el marc
de l'anomenada «Operació Cervantes»
contra el grup anarcoinsurreccionalista
Solidaritat Internacional (SI) de la Federació Anarquista
Informal (FAI), acusat
d'enviar el 4 de novembre de 2003 un paquet bomba a la caserna dels
carrabiners
del carrer San Siricio de Roma i altre, que fou desactivat el mateix
dia, a la
Direcció de Policia de Viterbo. El primer artefacte
esclatà i va fer perdre dues
falanges de la mà dreta al sotstinent de carrabiners Stefano
Sindonia. Per
aquests fets fou jutjat el 27 de febrer de 2006 per«fabricació i enviament
d'explosius» i «temptativa d'homicidi
agreujada» i condemnat a nou anys de
presó i a un any de llibertat vigilada, i fou tancat en
règim especial a la
presó de Poggioreale de Nàpols. El judici
d'apel·lació del febrer de 2007
l'absolgué; malgrat tot, el 21 de setembre de 2007 la
Primera Sala Penal del
Tribunal Suprem, presidida per Giorgio Santacroce, estimà el
recurs de la
Fiscalia General per a revisar les absolucions del Tribunal Penal
d'Apel·lacions de tots els acusats. Tombolino va morir el 7
d'octubre de 2007 de
sobredosi al seu domicili de Soriano nel Cimino (Laci,
Itàlia).
Defuncions
- Charles Laisant: El 16 de desembre de 1952 mor a Asnières (Illa de França, França) el pacifista, militant anarquista i anarcosindicalista Charles Laisant. Havia nascut el 22 de gener de 1911 a Asnières (Illa de França, França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Maurice, tots anarquistes, començà a militar en el moviment llibertari cap al 1925 en el Grup d'Estudis Socials d'Asnières. En 1932 s'adherí a la Unió de Joventuts Pacifistes de França (UJPF) i aviat n'esdevingué secretari de la Federació del Sena. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions pacifistes, com ara La Patrie Humaine,Le Huron i L'Écho Pacifiste,òrgan mensual de l'UJPF. En 1936 fou nomenat membre del Comitè Nacional del Front Popular de la Joventut, on aconseguir imposar als comunistes una oficina representativa de totes les tendències. En aquests anys participà activament en el suport de vagues i amb l'UJPF en les festes de solidaritat. Amb son germà Maurice, fou un dels responsables de la «Lliga de Defensa dels objectors de consciència». Més tard s'adherí al grup d'Asnières de la Unió Anarquista (UA) i es mostrà partidari de la fusió d'aquesta organització amb la Federació Anarquista Francesa (AFA) i d'una entesa amb la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939, quan els exiliats peninsulars passaren la frontera, amb son germà, ajudà a instal·lar-los a cases de companys. El setembre d'aquell any, fou mobilitzat arran de la declaració de guerra i enviat a diversos dipòsits de la regió parisenca i a front de l'Oise. Després d'una retirada perillosa d'Abbeville fins a Dordogne, s'incorporà després de la desmobilització a la companyia Air France a Carcassona on va fer de comptable i de delegat sindical clandestí. Denunciat per una carta anònima, no fou acomiadat gràcies al suport d'un antic superior, però fou traslladat a Tolosa de Llenguadoc, on trobà nombrosos companys (Alphonse i Paule Tricheux, René i Marcelle Clavé, Étienne Guillemot) i en conegué d'altres (André Arru). Continuà com pogué amb les seves activitats sindicals i es dedicà a proveir de carnets d'identitat a persones perseguides (jueus, insubmisos, etc.). El 19 de juliol de 1943, amb son germà Maurice, participà en la trobada clandestina de militants llibertaris portada a terme en una petita granja propietat de la parella Tricheux. Després de l'Alliberament de Tolosa, durant l'assemblea general de sindicalistes d'Air France, impedí una maniobra comunista per a controlar el sindicat. També fou nomenat tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el secretari de la qual fou André Arru. Instal·lat a la regió parisenca, entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 participà en el congrés de constitució de la Federació Anarquista (FA) i col·laborarà en Le Libertaire i en Ce Qu'il Faut Dire, de Louis Louvet. En aquesta època intentarà ajuntar en el Cartell Internacional de la Pau totes les organitzacions pacifistes que no depenguessin de partits polítics. En 1945 va realitzar totes les gestions possibles per aconseguir l'amnistia per a Joseph Briand, condemnat a cinc anys de presó per insubmissió el març de 1940 i que havia estat novament empresonat el gener de 1945; finalment, serà amnistiat el juliol d'aquell any.
***
- María Ascaso
Budría: El 16 de desembre de 1955 mor a
París (França) l'anarcosindicalista
María Ascaso Budría. Havia nascut el 29 de juny
de 1900 a Quinto de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya). De família
anarquista, son germà fou el destacat
anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Des de
1917 afiliada a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en les lluites obreres de
1918 a Saragossa. Fou tancada en diverses ocasions a la capital
aragonesa. A
partir de 1925 s'instal·là a Barcelona
(Catalunya), on també patí presó, en
alguna ocasió amb sa germana Lorenza, durant la dictadura de
Primo de Rivera.
Son company fou el militant anarcosindicalista Miguel
Jiménez Herrero. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son
company. María Ascaso
Budría va morir el 16 de desembre de 1955 a l'Hospital
Broussais de París (França)
a resultes d'una greu intervenció quirúrgica i
fou enterrada tres dies després
a la capital francesa. A vegades es confonen les dades
biogràfiques amb sa cosina
Maria Ascaso Abadía, germana de Francisco Ascaso
Abadía.
***
- Armando Malaguti: El 16 de desembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Havia nascut el 18 de setembre de 1897 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936–participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament.
***
- Mariano
Ibáñez: El
16 de desembre de 1974 mor a París (França)
l'anarcosindicalista Mariano
Ibáñez. Havia nascut cap el 1904 a Aldeanueva de
Barbarroya (Toledo, Castella,
Espanya). Quan era molt jove s'instal·là amb sa
família a Talavera de la Reina (Toledo,
Castella, Espanya). En 1931, després de la
proclamació de la II República
espanyola, amb son germà Gregorio i alguns companys
(Dámaso, Román, Bautista,
etc.), fou un dels fundadors del Sindicat d'Oficis Diversos de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Talavera de la Reina i un dels
organitzadors de
la Federació Comarcal d'aquest sindicat. Durant la
Revolució participà en les
col·lectivitats de Talavera del Tajo, nou nom de la
localitat, però el 3 de
setembre de 1936, amb l'entrada de les tropes feixistes a la ciutat,
fugí i
passà a Catalunya. A Barcelona (Catalunya)
s'enrolà en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti»). Amb el triomf franquista
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial milità en la CNT de la regió
parisenca. Mariano Ibáñez va morir
el 16 de desembre de 1974 a París (França) i fou
enterrat quatre dies després
al cementiri de Pantin (Illa de França).
Actualització: 16-12-15