Desembre de 1976: els darrers presos republicans de la dictadura franquista a les Illes

Desembre de 1976 Records de la presó de Palma

Crònica sentimental

Quan érem els darrers presos de la dictadura franquista

Els crits dels companys afusellats a Porlier, a Burgos, en el castell d´Alacant, m´esclataven dins del cervell. A Alacant, de nit, ens feien formar, a fuetades, enmig d´insults, a cops de culata. Compareixien grups de falangistes de tota la comarca. Venien a cercar els responsables dels Comitès dels pobles, els que desenvoluparen tasques de defensa de la República i donaren suport a les col·lectivitzacions. Els mestres que portaven els nins d´excursió i que sortien retratats al capdavant de les manifestacions antifeixistes. Tampoc no se salvaven els pagesos que havien enviat taronges i patates a Madrid, a les ciutats que resistien l´endemesa de legionaris, moros i requetès. Les republicanes supervivents de la matança eren vexades enmig del carrer. Les feien anar fins al local de Falange amb els cabells tallats a ran. Les beates i riques propietàries, les mateixes que patiren pel seu hortet quan hi hagué les expropiacions, ara, crescudes per la victòria, escopien al rostre de les presoneres. Infants ensinistrats per gent sens ànima, els llançaven pedres i feien jutipiris, ballant al seu davant enmig de la riallada de soldats i veïns. Al local dels falangistes els feien beure oli de ricí, tassó rere tassó.

Per Miquel López Crespí, escriptor

Cap a les onze de la nit les galeries restaven en silenci.

Arreu, res de diferent a les presons de les pel·lícules de gàngsters. Llargs passadissos curulls de cel·les on vegetava la humanitat que havia caigut en mans de la justícia. Cap lladre important. Tots els presos, desgraciats condemnats per haver robat un pernil, una moto, la caixa enregistradora d´un bar on només hi havia mil pessetes, els venedors de quatre sobres d´haxís.

On eren els especuladors, els hotelers que havien estafat pagesos, fet malbé les platges, les muntanyes, les antigues cases de marès bastides pels nostres avantpassats feia segles?

Preguntes sense resposta.

Eren enlairats com a persones assenyades i intel·ligents els professionals que es posaven al servei de les grans companyies turístiques europees. Tenebrosa època curulla d´esplendents sales de festa bastides damunt els talaiots enderrocats, els casals en runes, les possessions que deixaven pas, una vegada esbucades, a aparcaments, grans superfícies comercials, femers inabastables...

Durant les setmanes en què romanguérem a la presó, mai no ensopegàrem amb aquests malfactors. Cap de les persones responsables de l´abocament de milers de tones d´asfalt damunt la terra, arrabassament d´ametllers, alçament de monstres de ciment damunt les dunes.

Al nostre edifici, acabat el darrer recompte, privats de llum per escriure i llegir, provàvem de dormir. Era una hora bruixa, el moment en el qual et trobaves altra volta amb tu mateix, sense cap entreteniment que et permetés distreure.

Dormia vestit i em tapava amb les dues mantes velles que ens havia donat l´administració. Em costava molt entrar en calor. No disposàvem de cap sistema de calefacció i, pels vidres espanyats dels banys, la fredor ocupava tot l´espai i penetrava, silent, com l´àngel de la Mort que matà els primogènits d´Egipte.

Les hores passen lentes quan no pots aclucar els ulls. Pareixia que el rellotge s´havia aturat en una zona de ningú. Com si el temps s´hagués glaçat i fins i tot els batecs del cor restàssin en hibernació, esperant el naixement d´una primavera que encara no podíem albirar.

Com devien estar a casa, què devia fer Joana?

Malgrat la ferma decisió de resistir fins que el partit ho trobàs oportú, el cert era que, sovint, els dies s´allargaven massa i la nostàlgia per la família i l´estimada s´apoderaven del teu esperit.

La mare i la germana venien a veure´m cada setmana. La seva presència em donava forces. Procuraven no fer-me notar la seva preocupació. La mare sempre somreia malgrat que ploràs per dintre. Na Maria, la germana petita, restava una mica atemorida per l´ambient opressiu de la presó. Els filferros, les metralletes de la Guàrdia Civil, els registres per poder passar a l´interior.... Tot allò imposava respecte a una al·lota de divuit anys. No ho podia dissimular i em mirava espantada.

Em vestia d´un posat alegre i els deia que no calia preocupar-se. I somreia, alçant el puny, ben igual que els altres companys quan entraven al locutori per a parlar amb les respectives famílies.

Els vigilants no sabien què fer. Mai no s´havien trobat amb uns presos que discutien amb el director, imposaven condicions, tenien centenars d´amics que compareixien davant les portes del centre a fer pintades i cantar cançons... No entenien com era possible que la direcció consentís aquell, per a ells, estrambòtic comportament. Els funcionaris més joves copsaven la mudança del temps i no s´estranyaven tant. Al contrari! Més d´una vegada copsàrem indicis de comprensió.

Qui més patien eren els que eren propers a la jubilació.

No ho podien entendre de cap de les maneres! Estaven acostumats a la repressió més brutal i el menor signe d´indisciplina era castigat amb setmanes de cel·les de càstig i dutxes d´aigua freda, pallisses a qualsevol hora del dia pel motiu més inversemblant.

Com a disciplinats militants, nosaltres no estàvem gaire preocupats per les setmanes que ens tocàs romandre tancats. Sabíem que érem a les acaballes de la dictadura. Es palpava dins l´ambient. El terra tremolava sota els peus dels nostres botxins. La por desapareixia a una velocitat vertiginosa. La presència de la Llibertat era ben visible arreu: en els recitals encara censurats de la Nova Cançó, que esdevenien flames enmig de la fosca; en les manifestacions cada vegada més nombroses que s´enfrontaven amb la Policia Nacional a places i carrers; en la mirada esperançada del jovent i dels treballadors.

Qui podia impedir que s´encenguessin espelmes quan Lluís Llach cantava L´Estaca i Raimon Diguem no!? Com detenir les noranta mil persones que omplien el Camp Nou, agafades de les mans, interpretant Els Segadors?

Ens dominava una sensació exaltada de final d´època.

Era com si mancàs molt poc per a veure complits els somnis!

La mare em portava la roba neta i, com de costum, preparava alguns dels meus plats preferits. Aviciar els fills fins quan romanen tancats rere reixes i barrots! El seu fill estimat, tancat a la presó! No ho podia consentir. Volia anar veure els coneguts de la família, advocats que ens coneixien des que havíem nascut i que sempre havien ajudat a solucionar determinats problemes administratius. Em costà moltíssim fer-li entendre que romaníem a la presó per pròpia voluntat, per principis. No volíem pagar una multa que consideràvem injusta. Potser pensàs que havíem embogit Acceptà la decisió del partit amb resignació, sense discutir. Segurament les visites a la presó, veure´m animat, la tranquil·litzava.

Qui em preocupaven de veritat eren els padrins, el pare i l´oncle. Els padrins perquè procedien d´una llar conservadora, sempre respectuosa amb les autoritats. Uns poblers de soca-rel amb un batle a la família que va ser un dels màxims responsables d´Unión Patriotica a la comarca. Entendrien que havien castigat el nét per idees, no per haver robat a ningú? No era la primera vegada que tenia problemes amb la policia. Ho sabien a la perfecció. Però una cosa era una detenció d´uns dies i una altra molt diferent era anar a la presó. La màxima expressió d´indignitat per a una família pagesa!

L´estat d´ànim del pare i l´oncle no em deixava dormir. Tenia ben present el que patiren en temps de la guerra.

El pare havia arribat al Port de Palma un dia d´estiu del quaranta, presoner, membre d´un Batalló de Treballadors. Cent homes joves, agafats en els darrers combats del front de Madrid i el País Valencià. Els enviaven a fer carreteres i fortificacions, sempre a les ordres d´oficials sense escrúpols.

La sort del pare va ser conèixer de forma miraculosa una al·lota del poble, amb propietats ben properes al camp d´internament.

-Si no hagués estat per la teva mare contava-, no seria viu! Vaig tenir sort i els oficials del camp s´estimaven més que els pintàs quadres, paisatges, retrats. Em lliurava de picar pedra de sol a sol. El cuiner, seguint les instruccions del capità, em donava un poc de carn, un poc més de pa. Això em va salvar. I, després, el formatge i els botifarrons que em feia arribar la teva mare. Com ens coneguérem? Senzill. El dia en què la vaig veure per primera vegada era amb el capità a la platja de davant el campament. Volia un quadre de la badia d´Alcúdia. Una marina amb barques de veles blanques on es veiessin, en la distància, l´església, les restes de la murada, els pins, l´aigua blava i encalmada que llepava, amorosida, la sorra de la platja. La teva mare ajudava el seu pare en la recollida d´algues. L´únic carro que aquell matí de sol esplendorós avançava dificultosament per damunt les dunes, en direcció als munts d´algues que les ones anaven deixant dia rera dia, era el teu padrí. Les algues servien per abonar les terres dels pagesos dels voltants. Eren un component indispensable per a tornar a donar vida als horts.

Record que el teu padrí s´apropà a l´oficial i li oferí un poc del tabac que tenia a l´hort. Tabac de primera. Res de mescles, com el que arribava des de la península. Mentre parlaven al costat del carro, jo pintava l´esplendent panorama de la badia. Va ser quan la teva mare digué que li agradava molt el que dibuixava.

Just en aquells instants, la meva vida es transformà de forma irreversible. L´amor com a fusta per a la salvació? No ho sé. Fins aleshores, durant tots els mesos que seguiren la derrota, havia viscut sense esperança, dominat pels records de la guerra, el terratrèmol que acabà amb les nostres esperances de modificar el destí dels homes.

Creia que no sortiria mai del fondal. De nit, al camp de concentració, quan s´apagaven les dèbils bombetes que ens il·luminaven, la memòria dels combats i dels amics morts m´asaltava, furient, talment cans rabiosos a la recerca de la carn i la sang de les venes. Has vist els documentals on lleons afamegats es llancen, salvatges, damunt les gaseles que, atemorides, fugen de les urpes i queixals assassins? Talment així eren les hores a les presons curulles d´homes desfets per la derrota.

Ens feien formar al pati quasi sense vestir. Els oficials ens fuetejaven amb llurs correatges. Les expedicions de botxins portaven llanternes i, amb ulls d´assenyat caçador, anaven un per un, il·luminant els nostres rostres amb acurada calma. Les dones, amb camisa blava i el jou i les fletxes brodades al pit, eren les més violentes, les que traspuaven més odi. Quan trobaven algú conegut, l´apallissaven fins que el presoner queia al terra, extenuat. Després, amb els altres falangistes, se l´emportaven a una cambra de tortura.

Els crits dels pobres homes es feien interminables. Malgrat el cansament quotidià era impossible dormir en aquelles circumstàncies. Els senties cridar i gemegar hores i hores, fins que perdien el coneixement. Els mantenien conscients llançant-los poals d´aigua. Suplicaven una mort ràpida. Però no hi havia pietat per als que eren reconeguts. I, segurament, de joves degueren anar a la mateixa escola, jugar junts a indis pels carrers. Vés a saber si eren familiars llunyans, companys de colla, la parella en el ball de la festa anual del poble.

Sempre existia la possibilitat d´una equivocació. De nit, dalt del castell, la claror de les llanternes, els dies sense afaitar-te, el mal menjar, el desànim... tot plegat podia transformar el teu rostre. Més d´una vegada sentírem els crits dels condemnats dient que no eren ells, que existia una confusió. Endebades la protesta. Allò no eren persones. Eren llops assedegats de sang. D´on sorgia aquella fúria desencadenada, com era possible arribar a aquells graus d´absoluta indiferència cap al patiment humà?

Sense la pintura, sense el suport de la teva mare, no sé com hauria pogut resistir els patiments del camp de concentració. Quants d´amics del front no moriren, exhausts, sota les pinedes de la badia d´Alcúdia? Altres queien a les carreteres, sense poder donar una passa més, desaparegudes les poques energies que els restaven al cos. Lluny de les respectives famílies, separats de la dona i els fills, els casats, sabent que molts dels seus havien estat executats pels guanyadors... d´on podien treure forces per arribar a l´endemà?

Sabia que alguns dels oficials que em demanaven una marina, ho feien per negociar amb els quadres. Després les venien a quatre coneguts i aconseguien un sou extra. Alguns, et portaven una fotografia de l´esposa, de la mare o la filla i et demanaven un retrat. A vegades no eren excessivament inhumans i et donaven un paquet de tabac, unes pessetes de propina.

Vaig tenir sort amb el capità del destacament. Un dels pocs als quals l´interessaren de debò els meus dibuixos i pintures. Els tenia penjats a casa seva i, els mostrava, orgullós, als amics i convidats. Després de saber que ta mare demanava per mi, em lliurà un paper que em permetia sortir del camp dos dies a la setmana. Anava al poble a comprar els queviures que ens mancaven i, amb l´autorització, podia circular lliurement, sense que ningú em pogués dir res.

Joana, en contacte permanent amb la mare, ens feia arribar les notícies i suggeriments del partit. Les petites notes, escrites en fulls de paper petits, anaven amagades en els replecs de la roba. Era un paper de seda tan fi, que mai cap funcionari les va trobar. Semblava que tot rutllava a la perfecció. Les campanyes en els llocs de feina, a Magisteri, Dret i Filosofia i Lletres funcionaven millor del que teníem previst. L´únic problema era que la Plataforma Democràtica no volia moure un dit en defensa de la nostra llibertat. Ni parlar-ne, d´organitzar una nova manifestació. El fet d´haver participat tímidament en la demostració del dotze de novembre havia creat greus contradiccions a l´interior del fantasmal organisme unitari. La majoria de les sigles que hi eren representades només hi participaven per sortir en els diaris, per compensar amb aquella propaganda gratuïta la manca de militants i d´autèntica activitat política!

Quan Mateu Ferragut va plantejar la necessitat d´organitzar una gran campanya, amb mobilitzacions incloses, tot foren excuses de mal pagador. La darrera nota que Joana ens havia fet arribar ho explicava prou bé. Mateu va fer una intervenció excel·lent. Va explicar la necessitat d´anar augmentant la pressió política damunt els hereus del Movimient. Es veia clar, va dir, que així com anaven les negociacions secretes entre el PSOE, el PCE i el règim, tan sols serien legalitzades les organitzacions que acceptassin els condicionaments dels hereus del franquisme.

-És aquesta la democràcia que voleu aconseguir? els preguntava el nostre secretari general-. Es tracta solament de repartir-vos les cadires amb els qui han torturat i privat de llibertat el nostre poble durant quaranta anys? I els altres partits? Que s´haurà de fer amb els que són a la llista de les que s´han de permetre?

Les breus notes escrites per Joana ens permetien imaginar el que s´esdevengué en la reunió. Nosaltres coneixíem a la perfecció els membres de la Plataforma. Havíem patit les seves intervencions en els fronts de lluita, en assemblees i manifestacions. Sabíem que pensaven de nosaltres. Jo estava totalment convençut, i la majoria del partit també, que volien silenciar-nos, evitar que les nostres propostes arribassin a la societat. Sovint vaig pensar que ens odiaven més que al feixisme! Es repetia l´acostumada història de les persecucions estalinistes a Rússia contra l´Oposició Obrera! Ben igual que els atacs i assassinats de la GPU soviètica i el PCE contra Andreu Nin, els comunistes del POUM i els anarquistes de la CNT.

Treballava a la llibreria quan es va publicar Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Vaig situar el llibre en un lloc preferent, a la tauleta de novetats de l´entrada. Va ser patètic veure la ràbia que expressava el rostre de la majoria de dirigents carrillistes que compareixien pel negoci. Si haguessin pogut cremar-ne tots els exemplars, ho haurien fet! Dissimulant, els mirava rere uns prestatges. Era patètic comprovar com actuaven. Miraven a dreta i esquerra, talment anassin a robar. Després, situaven novel·les i llibres de cuina damunt Homenatge a Catalunya. Cap interès a fullejar o comprar l´obra d´Orwell, a aprofundir la història de la guerra civil. Cap curiositat per estudiar versions diferents a les que autoritzava el Comitè Central. El pamflet de Pasionaria El único camino i les memòries del general d´aviació republicà Ignacio Hidalgo de Cisneros Cambio de rumbo, eren les úniques que, els més estudiosos, coneixien.

I, el pitjor, el que menys ens afavoria era que, amb aquesta mena de dirigents dins la Plataforma, no es podia concretar res a favor de l´Amnistia total.

Sens dubte eren els més tancats quant a la lluita per la llibertat dels detinguts a la presó de Palma. En un determinat moment de la reunió, quan esgotaren el repertori d´excuses per a no actuar en defensa nostra, posaren les cartes damunt la taula i, amb un cinisme fora mida, indiferents a quina fos l´opinió de la majoria de la Plataforma, exposaren les seves autèntiques raons per a no voler fer cap campanya per aconseguir l´Amnistia total.

-No caurem en la vostra trampa explicaren a Mateu Ferragut i als altres assistents a la reunió-. En aquests moments les vostres accions, la defensa de l´autodeterminació, de la República, del socialisme entès com a poder dels treballadors, de la democràcia directa, és un esquerranisme que dificulta els pactes amb els màxims representants del Moviment i el Príncep. Us pensau que som a la Rússia Soviètica, que podeu fer el que heu impulsat a Vitòria a tota la resta de l´Estat? No és el moment de cap República i, molt manco, de dificultar la instauració de la llibertat donant ales al separatisme, a pràctiques de desfasat consellisme que distorsionen el normal funcionament del sindicalisme de consens i compromís existent arreu d´Europa.

Mateu Ferragut va provar de rebatre cada una de les intervencions oposades a activar les mobilitzacions populars. Tots els seus esforços foren inútils. En la lluita contra el feixisme, no es tractava de consolidar el que el poble estava aconseguint amb els seus sacrificis. Ben al contrari. Per a consolidar els pactes amb els reformistes, les exigències d´un referèndum per la República, el reconeixement del dret a l´Autodeterminació, la possibilitat de federar els Països Catalans, la consolidació d´un poder de control basat en les assemblees de fàbrica, barri i facultats, destorbaven els plans ordits a les ombres.

Les hores passaven lentes, interminables.

No em podia adormir.