Anarcoefemèrides del 2 de desembre
Esdeveniments
- Surt La Fuerza:
El 2 de desembre de 1916 surt
a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el
primer
número de la publicació quinzenal
anarcosindicalista La Fuerza.
Periódico defensor de las
sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de
companys de la
Federació d'Art Tèxtil. Hi van
col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert,
Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico,
José
Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres.
Entre el número 2 (16
de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917)
interrompí la publicació a
causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre
números, l'últim el 17
de març de 1917, i hagué de tancar a
causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.
Naixements
- Johann Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Beerbrach (Alemanya) l'anarquista Johann Langfritz. Establert a París (França), regentà una sabateria al núm. 27 del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense papers. El 29 de març de 1892 va ser expulsat de França i retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Michele Guasco:
El 2 de desembre de 1888 neix a Pietra Marazzi (Piemont,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Michele Guasco. Sos pares es deien Giuseppe Guasco i
Adelaide Cauccia. Quan encara era una adolescent s'establí
amb sa família a
Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué fins
l'hivern de 1916. Es traslladà a
Torí (Piemont, Itàlia), trobà feina
com a obrer a la Fàbrica Italiana
d'Automòbils de Torí (FIAT) i passà a
viure al barri obrer torinès de la
Barriera di Nizza. L'ambient proletari de la barriada va fer que
setmanes
després comences a freqüentar els locals
llibertaris, especialment el Cercle
Anarquista «Scuola Moderna» i el «Fascio
Libertario» de Torí. Després de
participar en la protesta obrera contra la carestia de la vida i contra
la
guerra, que culminà en el sagnant motí esdevingut
entre el 22 i el 26 d'agost
de 1917, destacà com a un dels anarcosindicalistes
més actius del moviment dels
consells obrers que es desenvoluparen en els principals centres
industrials
torinesos de la postguerra. Acomiadat de la fàbrica on
treballava arran de
l'arribada del feixisme, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a
venedor
ambulant de quincalla. En aquests anys de crisi econòmica,
la Prefectura de Policia
de Torí el qualificà d'«individu
políticament perillós» que aprofitava
la seva
feina arreu dels mercats per a fer propaganda anarquista, alhora que
fomentava
l'expatriació il·legal dels seus companys. Membre
del grup anarquista clandestí«Barriera di Nizza», és considerat per
la policia com a un dels creadors d'un
comitè de coordinació dels diversos nuclis de la
ciutat. El febrer de 1931 va
ser detingut, però continuà en els anys
successius en la lluita, fent costat
les víctimes polítiques i mantenint contactes amb
el Comitè de Propaganda de la
Unió Anarquista Italiana (UAI), amb seu a París
(França). Entre 1932 i 1936
mantingué estretes relacions amb els nuclis liberal
socialistes de «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que
operaven a Torí, col·laborant amb el
seu periòdic d'informació Voci
d'Officina
i actuant com a enllaç entre Carlo Rosselli, aleshores
exiliat a París, i
alguns dels seus membres que operaven a Itàlia.
També establí contactes amb
Giulio Bacconi que, l'abril de 1936, fou un dels promotors a Marsella
(Provença, Occitània) d'una Federació
Anarquista. Quan l'esclat de la Guerra
Civil a Espanya, es dedicà a reclutar voluntaris per lluitar
als fronts de la
Península, fer costat les organitzacions d'exiliats cap a
Espanya i difondre
premsa antifeixista que rebia de Chambéry (Savoia,
Arpitània). El 9 d'octubre
de 1936 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial sota
l'acusació de«delictes de conspiració política
mitjançant associació per atemptar contra la
constitució de l'Estat, per adhesió a la banda GL
i per enrolament de ciutadans
al servei de potències estrangeres». El 20 de
març de 1937 va ser condemnat a
vuit anys de reclusió i tancat a la penitenciaria de
Civitavecchia (Laci,
Itàlia). En 1942, arran d'un indult, va ser alliberat i
retornà a Torí,
adherint-se a la conflictivitat obrera que es desencadenà
després de la caiguda
del feixisme. El març de 1944 formà part, en
qualitat de representant dels
anarcosindicalistes, del Comitè d'Agitació
Provincial i mantenint directa
relació amb el grup editor del periòdic
anarquista Era Nuova, que es
distribuí a les fàbriques i entre les formacions
partisanes. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.
***
- Amor Nuño:
El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero,
Astúries,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño
Pérez. Son pare, Ricardo
Nuño Huergo, era un militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i sa
mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven
una botiga d'ultramarins i de
begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per
portar una
pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de
1934 s'afilià al Sindicat del
Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts
Llibertàries
madrilenyes que es constituïren en aquella època.
En 1936 fou nomenat secretari
de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid,
càrrec confirmat a
començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936
formà part com a jurat
dels Tribunals Populars que es constituïren a la
Presó Model madrilenya a
instàncies del president interí del Tribunal
Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre
de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de
Defensa de
Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on
ocupà la Conselleria
d'Indústries de Guerra --anomenada d'antuvi de
Producció--, al principi, i la
de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any
quan dimití per
pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo
Val.
Creà la «Columna Amor y Libertad», que
comandà amb Isidro Albert al front
madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer
de 1937 fou nomenat
secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la
Regional
Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la
Federació Nacional
d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es
traslladà a Barcelona. El
març de 1937 va fer mítings a la capital
catalana, on fou detingut el 2 de juny
per la policia comunista acusat de possessió d'armes,
després de trobar-li una
pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes
--només sortí gràcies a les
gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora
que
militava en la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), i també exercí de comissari
de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El
març de 1939 fou detingut per
l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los
Almendros i Albatera.
Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en
consell de guerra,
condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor
Nuño fou afusellat el 17
de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu
cos
llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge
Martínez Reverte, en el
seu llibre La batalla de Madrid, acusà
directament i sense molt de fonament
Amor Nuño, com a representant de la Federació
Local de Sindicats de la CNT en
la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes
Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la
Junta de Defensa de
Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i
José Cazorla, de
les saques de detinguts de les presons madrilenyes
el novembre de 1936,
entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i
tot amb la possible
aquiescència del ministre de Justícia Joan
García Oliver. Altres autors, com ara
Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada
Medina),
representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de
Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en
les saques
madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer
molta tinta.
***
- Osvaldo
Baigorria: El 2 de desembre de 1948 neix a Mataderos
(Buenos Aires, Argentina)
l'escriptor, periodista i professor anarquista Osvaldo
Germán Baigorria. Entre
1974 i 1993 residí a Perú, Costa Rica,
Mèxic, Estats Units, Espanya, Itàlia i
Canadà, guanyant-se la vida en diferents treballs
(artesà, sembrador d'arbres,
bomber en incendis forestals, etc.). A Canadà va ser
traductor i assistent en
programes d'ajuda a refugiats llatinoamericans de la
institució quàquera
Argenta Society of Friends (ASF) i membre fundador d'una comunitat
rural
llibertària a Argenta, als boscos de les Muntanyes
Rocalloses (Colúmbia
Britànica, Canadà). També
rebé beques d'estudis canadenques per a desenvolupar
projectes d'investigació sobre narratives
aborígens, minories i mitjans de
comunicació. Començà a exercir el
periodisme en 1973 en la revista 2001
de Buenos Aires. Des de 1993 és
professor titular del Taller Anual de l'Orientació
Periodisme a la Facultat de
Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires, del
Taller de Primer Any al
Taller Escola Agència (TEA) i dicta cursos de
redacció en el Centre Cultural
Rector Ricardo Rojas, institucions totes de Buenos Aires (Argentina).
Entre el
29 i el 30 d'agost de 2013 participà en la XI
Conferència Nacional sobre
Polítiques de Drogues, celebrada a Buenos Aires. Els seus
temes d'interès se
centren en les contracultures, els moviments llibertaris, els
vagabunds, les
microsocietats, les tribus urbanes, etc. Trobem articles seus en
nombrosos
diaris (Clarín, El Independiente, El
Mundo,Página/12, Tiempo
Argentino, etc.) i publicacions periòdiques (2001, Avatares,Ajoblanco, La
Caja, Cerdos y Peces, Crisis, La
Lletra A, Lote, Mancilla, La
Mano, Mutantia, Ñ, El
Ojo Mocho, Página/30,El Periodista,El Porteño, Radar, Uno Mismo,XYZ, etc.). Ha conreat la
novel·la –Llévatela,
amigo, por el bien de los tres
(1989 i 2015) i Correrías de un
infiel
(2005)– i l'assaig –En
pampa y la vía
(1998), Georges Bataille y el erotismo
(2002), Buda y las religiones sin Dios
(2003), Anarquismo trashumante.
Crónicas
de crotos y linyeras (2008, edició corregida d'En pampa y la vía) i Sobre
Sánchez (2012). També és
autor de les compilacions Prosa plebeya.
Ensayos (1980-1992) (1997, amb Christian Ferrer), de
Néstor Perlongher, i Un barroco de
trinchera. Cartas a Baigorria de Néstor Perlongher
(2006); i de les
antologies Con el sudor de tu frente.
Argumentos para la sociedad del ocio (1995, amb altres), Contra la prensa. Antología de diatribas
y
apostillas (2001, amb altres), El
amor libre. Eros y anarquía (2006), Cerdos& Porteños (1984-1987) (2014) i Zona
de cuentos (2015, amb altres). Actualment viu entre Islas de
Tigre i els
barris Once i Palermo de Buenos Aires.
Defuncions
- Albert Nicolet: El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de març de 1850 a La Ferrière (Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds.
***
-
Giovanni Baracchi: El 2 de desembre de 1936 mor a Paterson
(Nova Jersey, EUA) el
propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Havia nascut el 6 de
juliol
de 1871 a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien
Francesco Baracchi
i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa
família a Milà (Llombardia,
Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i
enquadernador i era membre de la
Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les
autoritats com a«rufià de la pitjor espècie»,
milità en el grup anarquista milanès«Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i
denunciat nombroses vegades
per diferents motius, dos d'elles per «associació
criminal» i una per «fabricació
de moneda falsa», però sempre va ser absolt per
manca de proves. En aquests
anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo
Chignola (Ghignola), entre altres
destacats
anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro
Gori, Francesco Cafassi
i altres membres del cercle «Il Risveglio»,
però aquesta vegada no va ser
processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la
República
francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis
d'excepció
antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa),
seguint l'exemple de Pietro
Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb
Gori, de
Suïssa i ambdós, a més d'Ettori
Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies
després a Londres (Anglaterra) després de passar
per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica).
En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la
resta de sa vida,
viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington
(Districte de
Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia
(Pennsilvània), Norfolk
(Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem
(Pennsilvània), Union City
(Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un
dels implicats en
l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en
estreta vigilància. Dedicat
sempre a la propaganda llibertària, envià
correspondència a diferents
publicacions anarquistes, com ara Cronaca
Sovversiva, La Protesta Umana
o L'Adunata dei Reffrattari. El
novembre
del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en
1916 participà en les
activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on
recaptà fons
per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926
per la
policia milanesa, digueren que l'última notícia
seva l'havia rebut 25 anys
abans des de Nova York (Nova York, EUA).
***
- Josep Comas Solà:
El 2 de
desembre de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'astrònom,
divulgador científic i
simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Havia nascut el 19
de desembre de
1868 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un comerciant progressista, de
jove
s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia
15 anys publicà un assaig en la
revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que
havia caigut a
Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i
Matemàtiques a la Universitat de
Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a
l'Observatori Català de
Sant Feliu de Guíxols, estació
astronòmica privada acabada de fundar
l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí
aspectes importants del
planeta Mart. Després realitzà un viatge
d'estudis a Itàlia i a Sicília,
visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En
1901
ingressà en la Reial Acadèmia de
Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la
fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys
següents es
lliurà a aconseguir la creació d'un observatori
al Tibidabo. Un cop creat
aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya
barcelonina, ajudat un
temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest
observatori realitzà
nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11
asteroides,
etc.) i estudià sistemàticament planetes,
satèl·lits, asteroides i altres
astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els
primers vols d'avió a tot l'Estat
espanyol. En 1911 fundà i presidí,
també fins a la seva mort, la Societat
Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí
Amèrica. A més, va ser membre de
diverses societats astronòmiques europees i de
l'organització internacional
Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el
Congrés de Sevilla de
l'Associació Espanyola per al Progrés de les
Ciències. En 1920 participà en la
fundació de la primera emissora de ràdio de
l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà
un programa de divulgació científica. Cofundador
del Reial Automòbil Club de
Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor
d'explosió que van
circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a
Barcelona i
el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la
relativitat, però amb
el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del
Comitè Executiu de la Difusió
Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys
bèl·lics, dirigí el Servei
d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat
Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà
com a divulgador científic a
ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres
populars i en
publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos,
etc.) i de tota casta (La
Vanguardia, Última Hora, La
Actualidad, Revista de la
Sociedad Astronómica de España y
América, Urania, Boletín
del
Observatorio Fabra. Sección Astronómica,
etc.). Amb Albert Carsí Lacasa,
col·laborà amb l'anarquista Escola Natura,
popularment anomenada «La Farigola».
En 1936 dirigí la instal·lació
climatològica i meteorològica del Laboratori
Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de
nombrosos
llibres i publicacions científiques, especialment sobre
astronomia i
sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del
diámetro de
Venus (1902), Distribución de los astros
en el espacio (1902), El
eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía
y
ciencia general (1907), El espiritismo ante la
ciencia. Estudio crítico
sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley
(1910), Album
fotográfico de la zona eclíptica
(1915), Abstracción y realidad
(1925), Astronomía (1925), El
Cielo (1927), Estereocopia
astronómica (1929), etc. Josep Comas
Solà va morir el 2 de desembre de 1937
a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el
seu funeral
constituí una gran manifestació de dol on
intervingueren, a més de entitats
populars i representacions governamentals, una delegació
confederal i nombrosos
militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís
Companys i Frederica
Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania),
terrenys i els seus
valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El
mateix 1937 l'Oficina
de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José
Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El
científico por Joaquín Febrer,
amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004
l'Ajuntament de Barcelona
publicà la biografia Josep Comas i
Solà, astrònom i divulgador,
coordinat per Antoni Roca Rosell.
***
- Oreste Ristori: El 2 de desembre de 1943 es afusellat a Florència (Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Havia nascut el 12 d'agost de 1874 al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia). Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà --ell sota el nom de Cesar Montemayor-- a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a«militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.
***
Christian Lagant: El
2 de desembre de 1978 se suïcida a França el
corrector d'impremta, dibuixant i
militant anarquista i esperantista Christian Lagant, conegut sota els
pseudònims Cri Cri, Christian
Lag i Christian Lague.
Havia nascut en 1926. Després de la II Guerra Mundial
formà part del Groupe
Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre)
de París (França) i
del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els
infants del paradís), que es
desintegrà ràpidament a causa de les disputes
entre anarquistes i comunistes. Actiu
en el moviment dels albergs de joventut de la regió
parisenca, fou membre del
grup «Espero», i participà en
l'escissió que donà lloc al naixement del
Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ),
col·laborant en el seuòrgan d'expressió Regain
(1951-1967).
Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio
Tutmonda (SAT,
Associació Mundial Anacional). A començament dels
anys cinquanta freqüentà el
local de la Federació Anarquista (FA) de París i
col·laborà amb dibuixos en el
periòdic Le Libertaire,òrgan de la
FA, sota la signatura Cri Cri.
Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII
Districte de París de la
FA, defensant una «concepció social de
l'anarquisme». En el Congrés de la FA de
1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles
Devançon (Charles Kramer),
René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar)
et Georges Fontenis, i en el
Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis
prengué el control de
l'organització, va ser nomenat membre de la
Comissió de Conflictes del nou
Comitè Nacional i continuà la seva
militància en el grup de París-Nord de la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
Després de la publicació l'agost de 1954
pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de
denúncia de les maquinacions dels
seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret
Organitsation Pensée
Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la
decisió de l'FCL de
participar en les eleccions del gener de 1956, el grup«Kronstadt», al qual ell
pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de
1955. Després de participar en el
congrés de maig de 1955, dimití de
l'organització, juntament amb els companys
dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre
de 1955 fou un dels
fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció
Revolucionària (GAAR) i fou el
director del seu òrgan d'expressió Noir
et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític,«La FCL et les élections
du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir
et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles
de l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre
aquest
grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El
maig de
1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els
GAAR van
fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un
Comitè de
Coordinació Llibertària (CCL), que
agrupà la FA, la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la
retirada de la FA,
aquest comitè es renovà amb el nom de
Comitè d'Acció Revolucionària (CAR),
que
agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra
extraparlamentària i
anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció
i es transformaren
en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però
en 1961 la FAC s'escindí i en
dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups
Anarquistes
Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la
FA, i un altre minoritari, en
el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al
marge de la FA i
concentrar-se en l'edició de Noir
et
Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats
teòrics i a les anàlisis
del moviment llibertari i que tingué una certa
influència en els fets de «Maig
de 1968». En l'últim número de Noir et
Rouge, de juny de 1970, publicà el text«Sur le néo anarchisme», on
explicà
el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres
membres del grup,
col·laborà i participà en les reunions
del grup Informacions i Correspondències
Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers
desconfiats amb
les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que
reivindicava
l'autogestió. A més, participà en el
grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul
Barrère, René Bianco, Helyette Bess,Élisée Georgev, Tomás
Ibañez, Pierre
Labous (Pierric), Marc Prevotel,
Néstor
Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines,
com ara
l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria,
suport a les activitats
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en les seves lluites
antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava
vasectomies i avortaments,
etc.; també, entre 1953 i 1967
col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan
d'expressió d'aquesta organització.
Durant els anys seixanta col·laborà en Le
Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el
butlletí Recherches Libertaires
(1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i
Annie Piron. En 1971 participà en la creació de
l'editorial en llengua
castellana «La Hormiga», amb Tomás
Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank
Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató
Inglés, Montserrat Turtos, Agustín
Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i
Ramón Safont, entre d'altres. Arran de
l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974
publicà un article
en Libération on
criticava la blanesa
i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet.
Corrector
d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del
seu ram de la
Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de
nombrosos dibuixos surrealistes–en 2004 es va
fer una edició de Les Chants de Maldoror,
d'Isidore Ducasse, amb
il·lustracions seves–, molts dels quals encara
resten
inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la
seva diabetis crònica
s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcida.
***
- Ivan Illich: El 2 de desembre de 2002 mor a
Bremen (Bremen, Alemanya) el pensador llibertari crític de
la
societat moderna Ivan
Illich. Havia nascut el 4 de setembre de 1926 a Viena
(Àustria) en el si d'una
família de propietaris rurals. Entre 1936 i 1941 va estudiar
a les Escoles Pies
de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en
aplicació de les lleis
antisemites --son pare, croat catòlic, estava casat amb una
jueva sefardita. Va
acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico
Leonardo da Vinci,
1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat
de química orgànica
i cristal·lografia) a la Universitat de Florència
(1945-1947), alhora que es
llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en
teologia (1947-1951) a la
Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a
la Facultat de
Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral
titulada The
Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee,
que li va
merèixer la qualificació summa cum laude.
Illich havia estat escollit
pel Vaticà per a la carrera diplomàtica,
però va preferir exercir de capellà, i
va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de
l'Encarnació a Nova
York, una parròquia freqüentada per feligresos
d'ascendència irlandesa i
porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se
càrrec del
vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria
(Ponce, Puerto Rico). La
seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no
estar d'acord amb la
prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de
votar un governador favorable al
control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al
Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i
alhora va
participar en la fundació l'any 1961 del Centro
Intercultural de Documentación
a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els
seminaris
organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una
veritable
universitat informal, i van fer que es convertís de seguida
en un indret on
s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de
difusió sobre
alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar
amb la jerarquia
eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc
temps després, va
abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de
Kassel
(Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis
Avançats de Berlín
(1981); regents professor a la Universitat de
Califòrnia, Berkeley (1982);
professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986),
associat
al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran
exposició sobre la
història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el
desenvolupament
conceptual per un museu sobre la història de la idea de
l'escolarització al
Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College
(Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of
Engineering de la
Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant
a l'Institut
d'Història Italogermànica a la Universitat de
Trento (1985); membre de la junta
de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985);
professor
invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia
de la Pennsylvania
State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de
doctorat
d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990);
titular de
la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg
(1990-1991); professor
invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant elsúltims anys
va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Alemanya), ciutat on va
morir
el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va
negar operar. El seus
camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des
del caire crític:
educació sense escoles, desescolarització,
medicina alternativa, ecologia
política, lluita contra l'automòbil,
antitecnicisme, crítica a
l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista,
descreença, crítica de l'Església
catòlica, corrupció eclesiàstica, etc.
Va
publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes
especialitzades,
traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les
seves obres es poden trobar
en anglès i en castellà. La tesis fonamental que
alimenta totes aquestes obres
afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat
industrial
s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual
cosa és necessària
una revisió de totes aquestes, començant per la
que Ivan Illich considera la
més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador
llibertari, l'educació
pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola
tradicional s'ha convertit
en una mercaderia mancada de valores ètics i concebudaúnicament com a un hàbil
instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i
competitius.
***
- Gregorio Gallego
García: El 2 de desembre de 2007 mor a Madrid
(Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego
García. Havia
nascut el 19 de juliol de 1916 a Madrid (Espanya) en una
família de modestos
pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes
sociològics i literaris, ocupà
càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan
tenia 17 anys
publicà la seva primera novel·la curta. En 1935
fou redactor de Juventud
Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL
d'Eustaquio Rodríguez fins al
juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat
partidari que els anarquistes
votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou
nomenat
vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà
la guerra, fou
redactor de Castilla Libre i
col·laborà en diversos periòdics
llibertaris.
Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de
Defensa de Madrid per la
CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i
octubre
de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara,
Alfambra, Terol) enrolat
en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a
responsable de propaganda
del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer
assistí com a delegat al
Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50
Brigada. El final del
conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou
detingut, passant per
diversos camps de concentració, batallons de treball als
Pirineus i Gibraltar.
Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de
presó per «auxili a
la rebel·lió», fou tancat a Madrid,
Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou
alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El
març de 1944 assistí al Ple
Confederal. En aquesta època fou membre del
Comitè Peninsular de la FIJL i
membre de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD). El desembre de
1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del
Comitè
Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals
complí 19 a diferents
presons (Alcalá, Puerto de Santa María,
Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i
decebut, participà en la maniobra cincpuntista.
Posteriorment es dedicà
a la literatura, treballà a editorials i fundà
l'Associació Col·legial
d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de
Guzmán i Tomelloso. En 1965
obtingué el «Premi Guipúscoa»
amb la novel·la El hachazo, que fou
prohibida per la censura. L'any següent publicà La
Maraña i en 1972
obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la
novel·la La otra vertiente.
Aquest any també publicà el llibre de
memòries Madrid, corazón que se
desangra... En 1973 publicà Los
caínes i en 1984 aparegueren El
verano ardiente («Premi Astúries de
Novel·la») i Asalto a la ciudad;
també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya,
Franklin i Colom. En morí
Franco, s'interessà per la reconstrucció de la
CNT, però aviat deixà pas a les
noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo, germana
de l'escultor
anarquista Baltasar Lobo. Col·laborà en diverses
publicacions llibertàries, com
ara Castilla Libre, La Hora de
Mañana, Juventud Libre, Polémica,Revolución, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.
Actualizació: 02-12-15