Tota la meva admiració i suport a la CUP

 Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears

Com és possible que la CUP hagi estat capaç de suportar tota la pressió d'aquests dies per investir a Mas com a president? Doncs la resposta són trenta anys de feina amb uns paràmetres i valors totalment diferents dels de la resta de partits del Parlament català que inclou complir les seves promeses electoral, increïble no?

El 2011 Alternativa per Pollença, vam poder organitzar la presentació del llibre: “Construint municipi des dels moviments socials”, gràcies als companys d'Endavant. La presentació la van fer en David Fernández, en aquell moment, periodista i col·laborador del setmanari la Directa, i en Quim Arrufat, que era regidor de la Candidatura d’Unitat Popular de Vilanova i la Geltrú. Encara no eren diputats i com normalment succeeix a aquestes presentacions érem unes vint persones... que vam descobrir dos extraordinaris comunicadors. A partir d'aquell moment vam estar en contacte amb la CUP i vam començar una relació de col·laboració que ens va demostrar des del principi que no eren un partit com els altres. Algunes de les seves característiques han estat copiades per altres partits sobre el paper, perquè a la realitat després sempre fan "excepcions"; assemblearisme, limitació de sous, sense duplicitat de càrrecs i amb limitació de temps als mateixos, renunciant a privilegis i beneficis... Us imagineu un altre partit amb diputats com David, Quim i Isabel Vallet que sense haver estat ni quatre anys al càrrec, per l'avançament de les eleccions, no els presentin als primers llocs de la llista?

La CUP després de trenta anys de feina municipalista són la demostració que aquells que diuen que la renovació dels càrrecs no és positiva, ja que es malgasta l'experiència acumulada, menteixen descaradament per mantenir la seva cadira. Els que han tingut un càrrec aporten tota la seva experiència a l'assemblea i tots els membres de l'assemblea estan molt més implicats perquè saben que en qualsevol moment poden ocupar un càrrec i el resultat és immillorable. Les nombroses vegades que he coincidit en trobades, taules rodones i actes amb els diputats i regidors de la CUP he pogut admirar la seva formació i coherència política. És el que passa quan els càrrecs es trien per la seva vàlua i de forma assembleària real, i no per les conspiracions de passadissos.

Fins al 2012 la tradició municipalista i el caràcter assembleari de la CUP els allunyaven de les grans institucions, fins que aquell any van decidir (per la mínima) fer el salt al Parlament. En aquell moment molta de gent a tot l'estat va descobrir a la CUP sobretot després de la intervenció de David Fernández durant la compareixença de Rodrigo Rato, davant la Comissió d'Investigació al Parlament català. Però la visió més generalitzada sobre la CUP en aquell moment estava plena de paternalisme condescendent.

I arribem a les eleccions plebiscitàries del passat 27 setembre i aquell partit municipalista tres anys després de la decisió de presentar-se al Parlament es converteix en el partit decisiu amb els seus 10 diputats per prosseguir el camí democràtic cap a la independència i la justícia social de la República Catalana. I és en aquest moment quan comença la negociació amb "Junts pel Sí• i aquest descobreixen que ja no serveix el paternalisme, i que l’esquerra independentista és un subjecte polític que negocia de tu a tu i que no només parla de ruptura democràtica cap a la independència sinó d'un pla de xoc d'emergència i urgència social. Unes condicions mínimes que la CUP ha fet públiques amb quatre fronts d'actuació i que són incompatibles amb la presidència d'Artur Mas: la ruptura democràtica amb l'Estat, un pla de xoc amb 39 mesures socials i la paralització de 14 privatitzacions, l'inici d'un procés constituent que inclogui un combat implacable contra la corrupció i, finalment, un calendari de 18 mesos per enllumenar una república catalana. La lectura d'aquest document hauria de ser obligatòria per tots els partits suposadament d'esquerres que després governen amb PSOE i similars.

A l' actual atzucac institucional és absolutament incomprensible la posició d'ERC, l'ANC i Òmnium Cultural abduïdes per Artur Mas i convertits en eines al servei d'un partit com Convergència tan corrupte i responsable del patiment de la gent com el PP. Igualment em resulta totalment incomprensible que altres partits i moviments d'esquerra de l'estat no hagin donat un suport més clar i directe a la CUP que actualment marca el camí més curt i clar per trencar amb el règim agonitzant i podrit del 78, del que forma part Convergència i Artur Mas. Un règim que amb el suport de l'oligarquia s'està plantejant una reforma constitucional regressiva per apuntalar el règim i continuar amb la pèrdua de drets laborals, socials, econòmics actuals. Una operació que no es pot aturar al Parlament espanyol.