Anarcoefemèrides del 26 de novembre
Esdeveniments
- Atemptat contra«Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes«SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.
Naixements
- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un«òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre.
***
- Franz Jung: El
26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi
Alemany; actualment
Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista
anarquista, i després
comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims
(Joe Frank, Paul
Renard, Franz Larsch,Franz Larsz i Frank
Ryberg). Nascut en una família catòlica
de classe mitjana, sos
pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca
cooperativa
i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898
començà els estudis primaris i
conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui
mantindrà una eterna
amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a
partir de 1907 va fer
estudis de música, economia, dret, art i religió
a les universitats de Leipzig
(1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la«Fraternitat Arminia» i a Jena de la«Fraternitat Germània a Jena». En
aquestaèpoca treballà en una impremta i en un
periòdic. A Breslau conegué la ballarina
Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a
l'Acadèmia de Belles
Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest
mateix any nasqué son
fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el
matrimoni es
caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911
reprengué els seus
estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el
doctorat
en economia. Començà a treballar de periodista i
en 1912 acabà a Munic una
tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der
Zündholzindustrie).
En aquesta època es lligà l'anarquista«Tat Gruppe» (Grup Acció) i,
especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich
Mühsam, l'anarcosindicalista
Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard
Frank,
Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es
relacionà
amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul
Francé, Emil Szittya i
Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les
seves primeres col·laboracions
literàries en les revistes avantguardistes Der
Sturm (La Tempesta) i Die Aktion
(L'Acció). En 1913 es traslladà a
Berlín, on mantingué un estret contacte amb
l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època
conegué a la redacció de Die
Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa
segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després
d'esclatar la Gran
Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la
insurrecció a les
trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El
desembre
d'aquell any, desertà amb documentació i
certificats falsos i marxà cap a Viena
(Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a
Alemanya i empresonat entre
abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un
asil al
barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat
gràcies a un informe psiquiàtric
d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb
Otto Gross, RichardÖhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida,
1915-1918), col·laborant
activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la
Gran
Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any
següent se separà de Margot.
Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz,
la revista
clandestina Die Neue Jugend (La
Nova
Joventut). En 1918 participà activament, amb John
Heartfield, Wieland
Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard
Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en
les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant
sobretot xerrades públiques.
Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz,
Marcel Janco, Richard
Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest
Dadà». El 9 de novembre
de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista,
comandant una tropa de
soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la
revolució dels
Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín
(República Alemanya) i el mes següent
entrà
a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit
Comunista
d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser
interrogat,
però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del
KPD, l'abril de 1920 fou un dels
fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit
Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat
del Komintern i,
amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar
Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les
converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori
Zinóviev no van
reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut,
jutjat i condemnat
per «pirateria en alta mar». A la presó
va escriure diverses «novel·les
proletàries». En 1921 va ser alliberat sota
fiança i es passà a la
clandestinitat arran de la seva participació, el
març d'aquell any a Mansfelder
Land, en l'aixecament revolucionari de la «März
Aktion» (Acció de Març). El
maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya
Cläre amb intenció d'arribar al
Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser
expulsat cap la
Rússia bolxevic, on treballà per al servei de
premsa del Komintern, alhora que
va ser nomenat president de les oficines de la Internationale
Arbeiterhilfe
(IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi
dirigí una explotació
agrícola de 33.000 hectàrees als Urals,
utilitzant material agrícola americà;
aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai
Bukharin i per Lev
Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar
subministraments. Posteriorment
dirigí la fàbrica de llumins Solnze
per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou
responsable de la
reconstrucció de la planta
metal·lúrgica Ressora
a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà
a Alemanya clandestinament
on treballà un temps com a periodista econòmic
sota el pseudònim de Franz Larsz.
En 1924 es va casar amb
Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin
Piscator adaptà
nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà
en la posada en escena de les
obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg
und Fall der Stadt Mahagonny i Die
Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der
Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren
especialment Ernst Fuhrmann,
Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931
conegué
Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui
tingué un fill,
Peter, l'any següent. En
1931 un
escàndol financer implicà la
dissolució de l'editorial Deko i es va veure
obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936
formà part de
l'organització il·legal antinazi Rote
Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El
novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la
presó l'any
següent, fugí cap a Praga
(Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es
divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), però en 1939 va
ser expulsat del país sota l'acusació
d'«espionatge industrial» i marxà cap a
Budapest
(Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una
reasseguradora
suïssa. En aquesta època
col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els
polonesos a
fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel
grup
feixista Creu Fletxada, però aconseguí
surti'ns-en. En aquest any es divorcià
d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945
aconseguí fugir i
passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al
camp de concentració tirolès de
Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de
Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se
separà d'Anna i a
Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948
emigrà als Estats Units i a la
ciutat de Nova York esdevingué corresponsal
econòmic internacional de diversos
periòdics americans i europeus (Der
Bund,Industrie-Kurier, Weser-Kurier,Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953
es traslladà a San Francisco
(Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la
nacionalitat nord-americana. Aquest
any, malalt amb un càncer a la gola i després de
diverses operacions, viatjà a
Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957
començà a escriure
la seva autobiografia Der Weg nach unten,
que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos
judicials
per difamació. En 1960 s'instal·là
definitivament a Europa, vivint entre París
(França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya,
i Alemanya, i treballant en
projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va
morir, d'una crisi
cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart
(Bade-Wurtemberg,
República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies
després al Cementiri
Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie.
Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul
(1916), Opferung. Ein Roman (1916),Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe
Frank illustriert die Welt (1921), Der
Fall Gross (1921), Proletarier
(1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei
Schauspiele (1921), Die Technik des
Glücks (1921), Die Rote
Woche (1921), Annemarie. Schauspiel
in vier Akten
(1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht
(1923), Die Geschichte einer Fabrik
(1924), Der neue Mensch im neuen Russland
(1924), Geschäfte. Eine
Komödie
(1927), Hausierer.
Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der
Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961,
1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor
(1962), Bausteine für einen neuen
Menschen. Über
Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer
Tagebuch (1984), Gequältes
Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en
1927), Der Torpedokäfer. Hommage an
Franz Jung
(1988), Die Verzauberten. Erzählung
(2000), Das Trottelbuch (2013,
escrit
en 1912), Das Jahr ohne Gnade
(2014),
etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus
en 14
volums.
Franz Jung (1888-1963)
***
- Maris Baldini: El
26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana,
Itàlia) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després
altres coses (comunista,
socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer
servir el pseudònim Siram Nibaldi
i la identitat d'Ettore Ferrandi.
Sos pares es deien Ugo
Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de
professió, es traslladà
a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va
poder estudiar
l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar
com a
grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena.
Navegà amb
diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet
pel qual
hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida.
Incapaç de poder treballar
en feines físiques, només trobà feines
precàries a Elba i es lliurà a la
política, entrant en relació amb Pietro Gori, que
aleshores vivia a l'illa, i
amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914
va ser nomenat
secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels
Treballadors de la Mar.
Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la
residència a Empoli
(Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica
de calçat. Durant la Gran
Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia),
on va fer feina en una
fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut
i hagué de retornar a Empoli.
De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la
Cambra del Treball i del seu
periòdic, Il Martello;
també dirigí Bandiera
Operaia, de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921
ocupà tasques d'organització i va
fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al
Valdarno, a Mòdena (on
dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i
a Brescia. En
aquesta època va ser detingut i agredit en diverses
ocasions, i el juliol de
1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando
Borghi. El juny de
1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes
destruïren la Cambra del
Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà.
Finalment acceptà la
proposta dels companys italoamericans de dirigir Il
Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors
Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquestaèpoca va fer
amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova,
periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York
(Nova York, EUA), i on signà els articles sota el
pseudònim Siram Nibaldi.
A Nova York formà part
del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí
el cas Sacco i
Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels
anarquistes
locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires
(Argentina), però en 1926 va
ser expulsat i acabà a França, on es
dedicà a fer conferències sobre teoria
anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a
Amèrica. En 1927 visqué a
Niça (País Niçard,
Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i
1931
col·laborà en la revista mensual Vogliamo,
editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per
Randolfo Vella. En
1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya
d'adhesió al «Front Unit
Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista
d'Italia (PCdI, Partit Comunista
d'Itàlia), que el va enviar a París
(França). L'octubre d'aquell any viatjà a
l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en
retornar va fer
conferències a França i a Suïssa.
Expulsat de França, hi restà clandestinament
i participà en l'organització del
Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam
(1932) i del Congrés de París (1933). A
començament de 1934 va ser cridat des
de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou
s'encarregà en
nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a
Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs
líders del PCdI, que negaven la
degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes
italians fustigats per les
purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui
intentà ajudar senseèxit. Assabentat de la realitat del sistema
soviètic, recollí dades i el febrer
de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern,
pogué sortir de l'URSS. A
Bèlgica va fer conferències en cercles obrers,
sobretot trotskistes, sobre la
situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels
comunistes a la dels
anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En
aquest moment, va
ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat
a
tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba
i a Gènova (Ligúria, Itàlia)
amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels
freqüents
controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un
modest representant
comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser
novament detingut i
confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia).
Posat en llibertat condicional
en ocasió del vintè aniversari de la«Revolució Feixista», va ser
sotmès a
constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena
guerra, va ser
detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el
nomenaren
alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà
com a empleat en
diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.).
Després s'acostà
als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de
la direcció del Partit
Socialista Democràtic Italià (PSDI) i,
després per dissensions polítiques, fou
membre de la comissió federal de Reggio Calabria
(Calàbria, Itàlia) i Matera
(Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià
(PSI). En 1964 s'establí a
Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la
lectura de la història i de la
política i a la reflexió. Maris Baldini va morir
l'1 de gener de 1976 a
Capoliveri (Toscana, Itàlia).
Defuncions
- Arthur Arnould: El 26 de novembre de 1895 mor a París (França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey. Havia nascut el 17 d'abril de 1833 a Dieuze (Lorena, França). Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, queés alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).
***
- Emil Szittya: El 26 de novembre de 1964 mor a París (França) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Budapest (Imperi austrohongarès). En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.
***
- Ángel Falco:
El
26 de novembre de 1971 mor a Montevideo (Uruguai) el militar de
carrera,
diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista
anarquista i
anarcosindicalista Ángel Falco. Havia nascut el 21 de
setembre de 1885 a
Montevideo (Uruguai). Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago
Falco iÁngela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En
1899 s'inscriví a
l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la
filosofia i a la
literatura, però també en la seva indisciplina.
Quan estava a punt d'obtenir el
grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al
Batalló Florida, durant
la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies
nacionals en les
files governamentals. Al final de la guerra abandonà la
carrera militar, deixà
de banda la política, s'adherí al moviment
anarquista i es dedicà a la
literatura i al periodisme (Diario del
Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de
propaganda de carrer i la
seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista
de la primera
dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament
amb el poeta
Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre
d'aquell any patí un
atemptat durant una intervenció al Centre Internacional
d'Estudis Socials
(CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la
policia
i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els
manifestants a atacar la
Legació Espanyola a Montevideo en acabar una
manifestació de protesta per
l'execució del pedagog anarquista català Francesc
Ferrer i Guàrdia que
arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915
col·laborà en la revista d'Alberto
Ghiraldo Ideas y Figuras i entre
l'11
de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió
de l'aixecament armant del Partido
Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa
armada per a defensar«la llibertat i la justícia social».
Participà activament en la vaga general en
solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor
Osiris
Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave
Francia! (1906), Garibaldi
(1907), Cantos rojos (1907, 1908 i
1909), Vida que canta (1908, 1910 i
1911), La leyenda del patriarca. Canto a
Artigas (1911 i 1917) i El hombre
quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell
mateix s'edità la seva
poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció
molt peculiar. Entre 1916 i 1917
visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i
redactà la revista Proteo
(1916-1917) i el setmanari La Raza
(1917). Durant els governs de
José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum
Rodríguez, del Partido Colorado (PC),
ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre
1918 i 1926 el càrrec de cònsol
de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va
ser nomenat cònsol general a
Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país
asteca. Acabà com a Encarregat
de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a
Mèxic va fer una bona
amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual
donà feina a la seva legació.
El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira«José Enrique
Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres
de l'Uruguai, de la qual prengué
possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant
producció lírica,
fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al
1964 i es
caracteritzà pel seu caràcter militant i
combatiu, definit per alguns com «poesia
de barricada». A més de les obres citades, podem
destacar Breviario galante
(1910-1911), La
tragedia de las alas (1914), El
alma
de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel
de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916)
(1917), El violín roto
(1917), Héroes humildes
(1922), entre d'altres.
El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de
l'Uruguai.
Ángel
Falco (1885-1971)
***
- Miguel Giménez
Igualada:El 26
de novembre
de 1973 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el
militant anarcosindicalista i
pensador
anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada,
també conegut com Miguel Ramos
Giménez i Juan de Iniesta.
Havia nascut el 26 de gener de 1888 a
Iniesta (Conca, Castella, Espanya). Durant la seva joventut
exercirà
diverses professions
(taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals,
jardiner, capatàs agrícola
d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu
Llibertari de Las
Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona,
conferenciant...). Membre
del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del
Treball (CNT) des de
la dècada de 1920, en 1933 impartí
conferències a Sant Adrià de Besòs i
Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el
començament de la Revolució
espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la
gestió del municipal
Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa
càrrec de la
direcció de l'editorial valenciana«Nosotros», que publica la revista del
mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del
segon número pel
propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans
pensadors
individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i
d'Émile Armand; a més
d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta,
Higinio
Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup«Incontrolados» dels«Aguiluchos»
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
També participarà en la publicació deAl Margen. Publicación quincenal individualista
(1937-1938), dirigida
per Vicente Galindo (Fontaura).
Profundament influït per la
lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal
divulgador en llengua
castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la
quarta edició en
castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum
(El Único y su
propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro
González Blanco, a través de
l'editorial «Nosotros» el 1937. També
proposarà la creació de la seva pròpia
versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el
nom de Federació
d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no
arribarà a portar-se a
terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser
internat als camps
de Bram i d'Argelers, i després marxarà a
l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on
s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest
any intervingué en el famós
míting mexicà contra les extradicions. Entre el
26 i el 28 desembre de 1945 va
participar a la ciutat de Mèxic en el Primer
Congrés de la Federació Anarquista
de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la
maçoneria. Va publicar
nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín
Interno del CIR, Cenit,Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!,Espoir, Ética, Fuego,Inquietudes, Liberación,Nosotros, El Productor Libre,Ruta, Semáforo, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor
(1944 i
1988), Más allá del dolor
(1946), Lobos en España: estudio
político-religioso (1946), Losúltimos románticos (1959), Un
atentado: los caminos del hombre (1961), Tres
conferencias (1964), Anarquismo
(1968), El niño y la escuela (1968), Salmos
(1968), Stirner
(1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas
sobre anarquismo
(1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va
ser un pacifista
integral, però enemic acèrrim de
l'acció popular i de les organitzacions
formals, i en la seva joventut«il·legalista» sota el nom de Miguel
Ramos
Giménez, que alguns consideren
l'autèntic; opinava que el socialisme havia
substituït la religió, i ho criticava, com
també criticava la idea de
revolució, i els canvis només superficials que
ocasionava; la qüestió educativa
la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar
la idea
d'iniciació. En 1970 José Muñoz Cota
en publicà un estudi biogràfic sota el
títol Imagen de un hombre libre.
***
- Néstor Perlongher: El 26 de novembre de 1992 mor de sida a São Paulo (São Paulo, Brasil) el sociòleg, antropòleg, poeta, escriptor, defensor dels drets homosexuals i anarquista Néstor Osvaldo Perlongher. Havia nascut el 25 de desembre de 1949 a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina). D'antuvi milità en el trotskista Partit Obrer (PO) i després, a més de delegat en l'Assemblea Estudiantil encarregat de l'autodefensa en les mobilitzacions a la Facultat de Filosofia i Lletres, participà activament en el moviment anarquista i en diversos grups autònoms, força influenciat pel «Maig del 68» francès. En 1971 fou un dels fundadors del Frentre de Liberación Homosexual Argentino (FLHA, Front d'Alliberament Homosexual Argentí), primera associació política gai de Llatinoamèrica. Després, amb altres companys, creà el grup Eros d'influència llibertària, que es relacionà amb els grups feministes i realitzà xerrades de discussió sobre diversos autors (Freud, Lacan, Reich, Masters i Johnson, etc.). Sempre criticà durament la persecució dels homosexuals als països comunistes (URSS, Cuba, etc.). Amb el seu grup Eros edità el document Sexo y Revolución, on reivindicà la figura del marica com a homosexual rebel, i la revista Somos, que fou l'òrgan d'expressió de l'FLHA. En aquests anys visqué de realitzar enquestes sociològiques. El gener de 1976 fou detingut per les seves activitats i processat penalment, fet que implicarà la supressió de l'FLHA per la dictadura argentina. En 1982 es llicencià en sociologia i, com que l'empresa d'enquestes on feia feina va fer fallida, es traslladà a São Paulo, on es doctorà en antropologia urbana a la Universitat de Campinas, de la qual també fou professor d'antropologia a partir de 1985. En 1984 abandonà la lluita homosexual organitzada i es dedicà a l'estudi dels corrents de pensament més avançats (Bataille, Deleuze, Guattari, Foucault, etc.). En aquest anys estudià la mística del Santo Daime i experimentà amb l'al·lucinògena ayahuasca. La seva obra poètica comprèn sis llibres, Austria-Hungría (1980), Alambres (1987, Premi «Boris Vian» de Literatura Argentina),Hule (1989), Parque Lezama (1990), Aguas aéreas (1990) i Chorreo de las iluminaciones (1992). Creà un estil propi poeticoliterari, el neobarroso, barreja d'estil barroc i del barro del Río de la Plata. En 1992, poc abans de morir, rebé una beca de la Fundació Guggenheim per la seva obra poètica. Col·laborà assíduament en diverses publicacions, com ara El Porteño, Alfonsina,Último Reino, Cerdos & Peces, Fin de Siglo, Folha de San Paulo, Parque, Utopía,Arquivos Brasileiros de Psicologia, Chimères, Xul,Sociétes o Diario de Poesía. Preparà l'antologia Caribe trasplantino. Poesía neobarroca cubana y rioplatense (1991) i publicà assaigs, com ara O negócio do michê: a prostituição viril em São Paulo (1987, traduït al castellà en 1993 sota el títol El negocio del deseo. La prostitución masculina en San Pablo),O que é AIDS (1987), El fantasma del SIDA (1988) o Territórios marginais (1989). En 1997 es publicaren pòstumament els seus Poemas completos(1980-1992) i el seu recull Prosa plebeya:ensayos (1980-1992); en 2004 s'edità Papeles insumisos i dos anys després Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria (1978-1986). En finar, la seva biblioteca personal fou incorporada a la Biblioteca Central de la Facultat de Filosofia i Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de São Paulo (FFLCH-USP) i la Biblioteca de l'Institut de Filosofia i Ciències Humanes de la Universitat Estatal de Campinas (IFCH-UNICAMP). L'«Arxiu Néstor Perlongher», que reuneix manuscrits i força documentació, es troba al Centro de Documentació Cultural Alexandre Eulálio de la Universitat Estatal de Campinas (CEDA-UNICAMP).
***
- Ramon Claret
Gual:El 26 de
novembre de 2005 mor a Reus (Baix
Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual.
Havia
nascut el 31 de desembre de 1919 a Òdena (Anoia, Catalunya).
Encara que son
pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb
el món industrial de les
fàbriques tèxtils. En 1934 conegué
gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i
participà en els comitès propresos, acostant-se
ideològicament al Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran
era activista d'Estat Català i
havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934.
L'aixecament feixista
de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità
als carrers de la capital
catalana. En plena revolució, quan la major part dels
sindicats autònoms de
l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball
(CNT), s'afilià a
aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no
abandonaria.
Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les
col·lectivitzacions,
l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front
enquadrat en la
Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó
prengué part al setge d'Osca, als
combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte
Aragón, a la presa de
Siétamo, etc. Acceptà la
militarització de les milícies, però
ben aviat es
desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al
grau de tinent de l'Exèrcit
Popular. Amb la dissolució de les milícies del
POUM, fou destinat a Vic, on va
fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23
Cos de l'Exèrcit,
sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva
unitat dominaven els
comunistes, demanà el trasllat i acabà en una
divisió especial (71 Divisió
Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes.
La
derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb
membre de la seva
unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els
alemanys envaïren
França, decidí retornar a Catalunya,
però en arribar fou detingut a Dosrius per
la policia franquista i tancat a la presó Model de
Barcelona. Jutjat el 26 de
maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al
penal de Torelló.
En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup
d'acció
llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on
fou novament detingut, aquest
cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal
Martínez. Després d'un
temps a la presó de Cànem, al Poblenou
barceloní, fou alliberat amb l'obligació
de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i,
evidentment,
fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya,
Teresa Tarràs, i altres
companys formà un grup d'acció d'afinitat,
desvinculat orgànicament de la CNT,
que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el
grup va fer costat
les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora
que van recaptaven
diners dels empresaris per cobrir les despeses.
Col·laborà amb militants de
diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai
amb el comunista
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut,
sota el
nom de Ramon Tarràs, després
d'un tiroteig al carrer barceloní de
Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital
Clínic, passà a la jurisdicció
militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou
tancat a la Model
i després als penals del Dueso, Santander,
Yeserías i Alcalá de Henares,
presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant
la policia seguia
buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat
marxà a Reus, on
mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi),
que havia conegut
a la presó. A Reus conegué sa futura companya
Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio
Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp
muntà un taller
d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons
fins que
aconseguien diners per establir-se o marxar a França.
Després treballà, fins a
la seva jubilació, en una fàbrica de mobles.
Després de la mort del dictador
Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A
finals dels setanta
entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus
i amb els quals
col·laborà estretament. En 1984 sa companya
Lluïsa morí. Els seus últims anys
estigué afiliat a la Confederació General del
Treball (CGT), col·laborà en
entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals
(Carrutxa), alhora
que col·laborà amb articles d'opinió
en la premsa local. El 19 de juliol de
2004 va participar en una sessió d'història oral
a l'Arxiu Històric Municipal
de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup
d'amics reusencs
publicà una selecció dels seus articles sota el
títol Del passat neix el
futur. Deu anys d'escrits.
Actualització: 26-11-15