Anarcoefemèrides del 20 de novembre
Esdeveniments
- Surt El Rebelde: El 20 de novembre
de 1898
surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista.
Aquesta publicació, considerada
com el primer periòdic declaradament anarquista
xilè, va ser editada pels
tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro
Escobar y Carvallo,
que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres
periòdics obrers (El Oprimido,La Luz, El
Grito del Pueblo
y El Proletario). La
publicació, que
tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan
d'expressió del grup anarquista«Rebelión». A més dels
citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i
d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà
obertament l'«acció directa» i el
combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig,
repartició de les
propietats, destrucció del Congrés i la classe
política i motí popular) i va
ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a
data
clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer
número, el seu
coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per«abús de llibertat de premsa»
i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat
pel jutge perquè la
publicació no tenia peu d'impremta --el cert és
que sí que en tenia («Imprenta
Patria»). Només publicà un segon
número, l'1 de maig de 1899, on va fer una
crida a les societats de resistència a participar en un
míting davant el
Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa
(1 de juny de 1899).
Després de la seva publicació, Magno Espinosa va
ser detingut per «ofenses a
l'Estat i subversió». Després d'un mes
empresonat va ser alliberat per la
mateixa raó que el primer tancament --aquí
també en tenia una pretesa «Imprenta
El Rebelde»--, però la publicació fou
clausurada.
Naixements
- Giuseppe Alterant:
El 20 de novembre
de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant,
citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille
Altérant (o Altérand)
i conegut
com David. Es guanyava la vida com
a polidor
de metalls i després va fer de sabater. Insubmís
a Itàlia, estava casat i era
pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França
i freqüentà els cercles
anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va
decretar
l'expulsió de França i el 8 de maig va ser
detingut amb altres companys (Joseph
Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de
França) i
acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig
d'aquell
any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es
refugià
a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups
anarquistes
francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a
vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. A finals
d'aquest mateix any, sa companya retornà a
França. En 1896 encara era a
Londres.
***
- Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França), de pares belgues, el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hilion (Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és definitiu:«L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.
***
- Giuseppe
Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara
(Viadana, Llombardia,
Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut
com Lo Spaccapietre i que va fer
servir el
nom fals de Taiani. Sos pares es
deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé
educació elemental i es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia),
on s'acostà al moviment llibertari.
Sembla que per influències de Giuseppe Mariani,
entrà a formar part del corrent
llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats
contra el
restaurant Cova de Milà, les autoritats
començaren a tenir-lo en el punt de
mira i després d'aquests esdeveniments passà,
juntament amb Giuseppe Mariani i
Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso
(Ticino, Suïssa) disfressat
de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa),
el setembre de
1920 retornà a Milà, després d'un
difícil viatge a traves de les muntanyes, atret
pel desig de participar activament en els esdeveniments del que
serà anomenat«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani,
el seu company inseparable,
i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i
municions d'Schio
(Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat
l'ocupació de la fàbrica
metal·lúrgica Franco
Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una
accident automobilístic i es
cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es
traslladà a Milà, on
va ser guarit clandestinament i després retornà a
casa seva. El 14 d'octubre de
1920 intentà amb altres companys una acció
directa contra l'alberg Cavour, on
romania la delegació anglesa que participava en el
congrés de la Societat de
Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs,
aïlladament i sense cap imputació,
fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb
Giuseppe Mariani a
Màntua (Llombardia, Itàlia), on
treballà fins a mitjans de febrer de 1921 com a
obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio–a partir d'aquest moment
serà conegut com Lo Spaccapietre
(El
Picapedra). Després, participà en les reunions
que se celebraren en una casa al
carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar
l'atemptat al teatre Diana. El
21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani,
els explosius a la ciutat i
ambdós formaren part del grup que perpetrà
materialment l'atemptat dos dies
després. Un parell de dies després de comesa la
matança (21 morts i 80 ferits),
juntament amb Ettore Aguggini, passà a la
República de San Marino i després a
Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop
d'Hagen, a la conca del
Ruhr, sota el nom fals de Taiani.
Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a
Itàlia i
processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà
tots els càrrecs i
va ser condemnat a cadena perpètua amb la
circumstància agreujant de vuit anys
d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser
reclòs al penal d'Alessandria
(Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto
Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on
restà confinat en aïllament
durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i
1932. A partir de
1927 la seva salut començà a decaure. Va ser
repetidament castigat per «frases
iròniques i al·lusions indegudes al
règim feixista» i «actitud irrespectuosa
i
arrogant» cap els funcionaris. A començament de
1930 va ser traslladat a la
presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser
permès treballar i es dedicà
a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de
confrontació cap a
les autoritats carceràries i feixistes, només en
1935 va ser castigat en 30
ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone
quan la
seva salut ja estava molt deteriorada. L'última
anotació en el seu expedient
carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva
conducta és «normal»,
i la seva última carta, dirigida a son germà,
està datada el 19 de juny de 1943
des del camp de concentració de Fossoli
(Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de
març
de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la
infermeria de
Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a
cadena
perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest
moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser
traslladat al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i morí al camp
auxiliar de Mödling probablement el març de 1945;
segons altres testimonis,
després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir,
però va ser detingut a
Alemanya quan intentava arribar a la Unió
Soviètica i portat a un camp de
concentració.
***
- Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista NorodnayaVolya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses«Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquistaThe Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola, i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.
***
- Lucile
Pelletier: El 20 de novembre de 1906 neix a Saint-Cheron
(Illa de França,
França) l'anarquista i sindicalista
revolucionària Lucile Louise Simone
Pelletier. Era filla de Félix Pelletier, inspector de
l'Assistència Pública i
lector de L'Humanité, i
d'Eugénie
Legorgeu. Sabé compaginar el treball amb els estudis de
lletres i aconseguí llicenciar-se.
Cap el 1924, després de llegir les obres de Mikhail Bakunin
i Piotr Kropotkin,
s'adherí a l'anarcocomunisme i esdevingué
secretària del grup anarquista dels
XVII i XVIII Districtes de París (França),
adherit a la Unió Anarquista (UA). En
aquesta època vivia al número 14 del carrer Val
de Grâce del V Districte de
París. Cap el 1929 freqüentà l'equip
editorial de La Révolution
Prolétarienne, revista amb la qual
col·laborà. Partidària
de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor
Makhno
(«Plataforma d'Arshinov»), durant el
congrés d'abril de 1930 de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada
responsable del Bulletin mensuel de la
minorité de l'Union
Anarchiste-Communiste, que es publicà entre el
setembre de 1930 i el març
de 1931. També estava afiliada al Sindicat d'Empleats
Públics de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU)
i col·laborà en Le
Libertaire. En 1931, arran de la
proclamació de la II República espanyola i a
instàncies de Pierre Monate, passà
temporades amb els companys de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va
escriure diversos articles sobre la
situació espanyola en La
Révolution
Prolétarienne. En el número 181 (25
d'agost de 1934) d'aquesta revista publicà
la necrològica de Nestor Makhno. El 28 de novembre de 1934,
a la Sala Laporte
de París, mantingué una controvèrsia
amb el socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre
espanyola. En aquests anys vivia al número 141 del carrer
Broca del XIII
Districte de París. En 1935 el seu nom figurava en un
llistat de domicilis
d'anarquistes de la regió parisenca a controlar per la
policia. En 1935 aprovà
unes oposicions d'inspector de l'Assistència
Pública i va ser traslladada al
departament de Mosa (Lorena, França), però
aprovà unes noves oposicions de
redactora administrativa general de l'Assistència
Pública i retornà a París,
romanent en aquesta tasca fins el 1968. En aquesta conjuntura
milità en la
Federació de Serveis Públics de la
Confederació General del Treball (CGT)
reunificada. Després de l'Alliberament, s'afilià
a la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Quan l'escissió
sindical dels anys
1947 i 1948, constituí, amb la majoria de
col·legues de la Inspecció
Hospitalària,
l'autònom Syndicat de Cadres de l'Assistance Publique (SCAP,
Sindicat de
Quadres de l'Assistència Pública), i, amb
sindicats similars de les
administracions parisenques (Prefectures), participà en la
creació de la Union
des Syndicats de Cadres (USC, Unió dels Sindicats de
Quadres). En 1956 abandonà
l'SFIO i va ser nomenada secretària general de l'SCAP fins a
la seva jubilació.
***
- Enrique Cano Ramos:
El 20 de novembre
de 1922 neix a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Enrique Cano Ramos. Fill d'una família de
jornalers, son
pare, Francisco Cano Montenegro, militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), va ser assassinat pels feixistes l'estiu de 1936 i sa
mare,
María Dolores Ramos Cárdenas, també
confederal, fou rapada, purgada, passejada
pel poble per humiliar-la i, finalment, empresonada. Les autoritats
franquistes
enviaren el fill a un col·legi catòlic per a«reeducar-lo», encara que
aconseguiren just el contrari. Després treballà
d'obrer agrícola i s'integrà, quan
tenia uns 11 anys, en les Joventuts Llibertàries i en la CNT
de Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia, Espanya). Aprofitant la seva joventut, el sindicat
l'encarregava anar al Govern Civil per a interessar-se per la sort dels
detinguts en vagues i conflictes. Durant la dictadura franquista,
participà en
la clandestinitat. Quan marxava a França per treballar en la
verema, retornava
amb propaganda clandestina a la Península.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco participà en les ocupacions de terres, una
d'elles donà lloc a
la Cooperativa Agriflor, i en la reconstrucció del Sindicat
d'Oficis Diversos de
la CNT de Dos Hermanas, del qual va ser secretari durant els anys
noranta. En
1992, durant la repressió desencadenada a Sevilla per frenar
les protestes contra
l'Exposició Universal i on la policia obrí foc
ferint de bala quatre persones i
detingué més de dues-centes persones,
amagà a la seva parcel·la i facilità
la
fugida de 17 companys. Enrique Cano Ramos va morir el juliol de 2004 a
Dos Hermanas
(Sevilla, Andalusia, Espanya).
***
- Antoni Miracle Guitart:
El 20 de
novembre de 1930 neix a Bràfim (Alt Camp, Catalunya) el
guerriller anarquista
antifranquista Antoni Miracle Guitart. En 1939, amb el triomf
franquista,
s'exilià a França amb sa família. En
1950 residia al barri de Collblanc de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia
feina com a empleat en
una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb
Gaspar Lloret i
Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista
que reorganitzà les Joventuts
Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser,
s'encarregà de la impremta
clandestina que editava CNT i Solidaridad
Obrera a Barcelona. El
9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la
policia, va
ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia
Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat.
Després de molts de
mesos de presó preventiva sortí en llibertat
provisional sota fiança i va ser
acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una
conferència sobre
botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el
novembre de 1957
s'exilià a França. S'establí a
Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on
treballà com
a peó en la construcció, i impartí
classes de castellà i d'esperanto als
companys. En 1958 col·laborà en el Boletín
Ródano-Alpes i ocupà la
secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a
Lió (Arpitània). En
1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les
Joventuts
Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest
mateix any, malgrat el seu
pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc
Sabaté Llopart (Quico Sabaté)
perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a
la Península. Durant la nit
del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera
francoespanyola amb Quico
Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i
Martín Ruiz
Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de
l'arribada del
grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de
gener de
1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas
Clarà del llogaret de La Mota
(Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual
que tots els altres companys,
llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar.
Antoni Miracle Guitart (1930-1960)
Defuncions
- James Guillaume: El 20 de novembre de 1916 mor a Marin (Neuchâtel, Suïssa) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Havia nascut el 16 de febrer de 1844 a Londres (Anglaterra). Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrerés el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Buenaventura Durruti
Domínguez:
El 20 de novembre de 1936 mor a Madrid
(Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista
Buenaventura Durruti Domínguez. Havia nascut el 14
de
juliol de 1896 a Lleó
(Castella, Espanya) en una família de ferroviaris d'idees
socialistes.
Sos
pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el
segon llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez,és el
resultat de la castellanització del primer llinatge
català de sa mare, Dumange. Va tenir sis
germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una
germana
(Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres
sobrevisqueren en acabar la
guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa
de
Ricardo Fanjul,
que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a
aprenent al taller
mecànic de Melchor Mártinez, un socialista
destacat de
Lleó. En 1912 començà a
fer feina com a ajustador mecànic als tallers del
ferrocarril i
engegà la seva
activitat sindical en la Unió de
Metal·lúrgics de
la Unió General de
Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va
treballar
com muntador de
rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la
lluita
d'uns miners de
Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven
per
expulsar a un enginyer
antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En
1917,
fent feina com
a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del
Nord,
participà activament
en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels
anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a
impedir el
funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies,
etc.)--, vaga
que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors
morts,
500 ferits i
2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat
per la
Guàrdia Civil,
acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de
declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a
França. Entre el
desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic
a
París, on entrà
en relació amb militants anarquistes catalans i
començà a assimilar els
plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la
Península, on després
de descobrir-se la seva condició de desertor és
detingut
i empresonat, i,
posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de
bell
nou a França, el
juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la
fàbrica Renault de París. A la
primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus,
treballà
primer al País Basc i
després recorregué gran part de la
Península. Junt
amb altres companys creen el
grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara
a la
repressió
institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de
les
lluites i dels detinguts.El
camp de la seva acció es repartia entre Aragó i
Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser
l'execució del rei
Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran
Kursaal de Sant
Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia.
En 1920 es traslladà a
Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on
s'afilià a
l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es trobava a
Andalusia
treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9
de març d'aquell
any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou
detingut a Madrid; però
enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora
el seu grau de participació en
aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco
Ascaso, amb
qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista«Los Solidarios» --«grup
específic
o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de
represàlia contra el
pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de
mà, a més de
desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una
federació anarquista d'àmbit
peninsular--, de la qual formaren part García Oliver,
Liberto Callejas, Aurelio
Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li
imputà la mort del
cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a
represàlia de l'assassinat de
Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la
instauració de la dictadura de Primo
de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a
França per
organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats
subversives dels
catalans i fundar a París una editorial anarquista
(«Librairie
Internationale»). En aquesta estada, Durruti
treballà a la Renault i Ascaso en
una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que
ambdós sempre que la situació ho
permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de
1924,
Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de
Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica
Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i
Argentina) per a dur a terme una
campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb
l'expropiació als bancs.
Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen
el grup «Los
Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i
després d'un temps, on conegueren
Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat
contra Alfons XIII. Una
multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de
Rivera, van exigir
les seves extradicions; no obstant això, una important
campanya de solidaritat
ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats,
recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica,
Luxemburg, Suïssa, Alemanya).
En aquesta època té una companya fixa,Émilienne Morin, que no li abandonarà
mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb
l'establiment de la
II República, tornà a la Península i
s'integrà en la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i
Tèxtil de
Barcelona, assistí, amb García Oliver, al
congrés de la CNT, on es manifestà
contrari a les federacions d'indústria. Després
de l'excisió trentista i
de la separació de Peiró i de Pestaña,
es convertí gradualment en una de les
figures més representatives i de major autoritat moral en la
CNT i en la FAI.
Oposat per sistema a la consolidació de la
república parlamentària, en 1932
participà
activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat
(Fígols, Sallent,
Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb
més d'un centenar
de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto
Cabras (Fuerteventura,
Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos
després. Formà part del Comitè
Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933
(Casas Viejas,
etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa
María (Cadis).
En el Ple de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya triomfà la seva
postura, partidària de la línia insurreccional
(la «gimnàstica
revolucionària»
del grup «Nosotros»), i formà part, amb
Isaac Puente i Cipriano Mera, del
Comitè Insurreccional del desembre de 1933,
després de dirigir l'abstenció
electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou
empresonat a Burgos.
Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de
l'aixecament del 6 d'octubre
de 1934 i confinat a València; sortí de la
presó a la fi de 1935. Després de
comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de
1934 i la repressió patida per
la classe obrera, contribuí a que la CNT no
boicotegés les eleccions de febrer
de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17
de juliol de 1936
organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de
Sant Martí de
Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la
plaça de Catalunya. Mort
Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol,
ja derrotat l'aixecament
a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot
després d'apoderar-se del
parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van
tenir una
entrevista amb el president de la Generalitat catalana,
Lluís Companys. En una
segona entrevista a l'endemà, després del Ple de
Federacions Locals de la CNT,
Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van
proposar
nomenar un Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou
acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè
--format per
llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir
en el
veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el
que es
decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet
de
trobar-se en una guerra civil, del Comitè de
Milícies Antifeixistes --del qual
era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front
bèl·lic,
començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com
Barcelona, era un altre
gran nucli urbà anarquista de la península. El 23
de juliol creà, a instàncies
del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la«Columna Durruti», que va
prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de
les
institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i
d'infraestructura. A
mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les
tropes
feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la
revolució: els
terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren
col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i
s'instaurava el comunisme
llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la
creació del Consell de Defensa d'Aragó.
Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per
García Oliver
i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es
mostrà contrari a l'organització
militar clàssica i a la participació de la
CNT-FAI en els governs republicans
català i espanyol, tot mantenint una
militarització de les forces. El 13 de novembre
de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500
milicians per
ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de
Madrid). El
19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital
Clínic de la
Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va
ser ferit mortalment
per un tir al pulmó la procedència del qual no
està molt clara, existint
diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va
ferir. Mentre algunes
versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero
--versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II--, unes
altres apunten que va
poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de
l'accident és
bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de
segur i
podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El
fet, però,
es que Durruti mai no va fer servir naranjero.
Buenaventura Durruti va
morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació
número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de
la «Columna
Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de
novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones,
tingué
un enorme ressò popular. En morir, sorgí a
Catalunya el
grup «Los Amigos de
Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris
de
l'insurreccionalisme
revolucionari i contraris a la col·laboració amb
la
burgesia i amb els sectors
reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents
anarquistes
acceptaren,
alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les
maniobres
contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durrutiés
una de les grans
referències del moviment llibertari hispà i
prototip del
revolucionari
anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent
l'estudi
més significatiu l'obra del militant i estudiós
de
l'anarquisme Abel Paz Durruti
en la Revolución espanyola, publicat en nombroses
edicions, i sobre el
qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà
un documental amb el mateix
títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va
participar i coproduí el film
francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista,
dirigit per Jean-Louis
Comolli i Ginette Lavigne.
Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)
***
- Baldomer Dufour
Barberà: El 20 de novembre de 1955 mor a
São Paulo (São
Paulo, Brasil) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà.
Havia nascut el 10
de desembre de 1905 a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 16 anys
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità
al barri barceloní del Clot,
exercint-ne càrrecs orgànics de
rellevància, com ara secretari del Sindicat
Fabril de Barcelona de la CNT. Durant la Dictadura de Primo de Rivera
s'exilià
a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella
(Provença, Occitània). Durant la
guerra civil lluità com a milicià en la 24
Divisió. Amb el triomf feixista, el
febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son
germà Jaume i fou
internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi
entrà a fer feina en
una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia,
Occitània) enquadrat en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra
Mundial residí a
l'Arieja i a Oceja. En 1950 s'instal·là amb sa
companya i fills al Brasil. El
seu primer llinatge és citat de diverses maneres, com ara Difur,Difour,Dufur, Doufor, etc. Sos germans
Jaume i Lluís també van ser
destacats militants cenetistes.
***
- Jean-Baptiste Knockaert:El 20 de novembre de 1957 mor a Tourcoing (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Havia nascut el 25 de març de 1877 a Tourcoing (Flandes). Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació «antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing(1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic.
---