Anarcoefemèrides
del 27 d'agost
Naixements
- Constant Marie:
El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay
(Baixa Normandia, França) el communard,
militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut
com Le Père
Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de
París i serà ferit
durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar
d'ofici; es farà sabater, una de les professions
més arrelades en el moviment
llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons
revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame Dynamite, Le
Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie, C'est
d'la blague, Internationale
féministe (a la memòria de Louise
Michel), Vive la canaille!, Y a
d'la malice, Michel, etc. Moltes
d'aquestes cançons es van publicar
en Le Père Peinard d'Émile
Pouget i foren editades en petits fulletons
il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre
d'altres artistes.
De la seva cèlebre cançó de revolta La
muse rouge, derivarà el nom del
conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que
farà seu
el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en
multitud de
festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de
virulentes lletres que
sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de
1894 ca seva va ser
escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves
cançons;
detingut i acusat d'«afiliació a una
associació de delinqüents», va passar
algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie
va morir el 5
d'agost de 1910 a París (França).
***
- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista il·legalista Anna-Thérèse Dondon. De jove marxà a París, on tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Libertad. S'especialitzà a fer circular francs falsos i fou condemnada per aquest delicte en dues ocasions, la segona en 1906 a cinc anys a la presó de Rennes. En llibertat condicional a partir de 1909 tornà a París amb son germà, on amb el temps esdevingué la companya de René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, i amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville, on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie la Belge, companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades pel moviment llibertari. Anna Dondon passà elsúltims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí en 1979 a resultes d'una operació.
***
- Man Ray: El 27
d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània,
EUA)
l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista
Emmanuel Rudzitsky
--en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut
internacionalment com Man Ray. Era el
primogènit d'una família jueva
immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a
més d'un germà i de
dues germanes. Començà a pintar a partir dels
cinc anys. En 1897 amb sa família
es traslladà a la secció de Williamsburg del
barri novaiorquès de Brooklyn, on
va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia
instal·lat una
sastreria, feina que tindrà una gran influència
en la seva obra posterior. Entre
1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca
artística i de dibuix tècnic.
En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura,
però la va
rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i
s'estimava més aprendre
lliurement. A Nova York treballà com gravador i
també en una agència de
publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes
de
l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art
de Manhattan. En la
tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel
fotògraf Alfred Stieglitz, en
l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també
coneguda com Escola
Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes
pedagògics de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura,
filosofia, ciències
naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic,
aquarel·la, arts gràfiques,
etc.)-- conegué destacats intel·lectuals
anarquistes (Robert Henri, Emma
Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander
Berkman,
Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams,
Margaret
Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià
diversos autors
llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i
filòsofs
radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves
primeres
obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i
aquarel·les) a
l'Escola Ferrer. En aquesta època també va
col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista
d'Emma Goldman Mother
Earth i amb poemes en la revista The Modern School.
Els seus primers
contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es
produeixen durant les
visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels
Arensberg, i es va
veure fortament influenciat per l'Armony Show,
primera exposició d'art
europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A
començaments d'aquest any va
marxar a la colònia llibertària d'artistes de
Ridgefield (Nova Jersey), on
conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any
següent es casaren, en 1919 se
separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915
realitzà la seva
primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova
York. Juntament amb Marcel
Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment
dadà novaiorquès. En 1918 va
començar a treballar amb aerògrafs sobre paper
fotogràfic i l'any següent
publicà el periòdic d'avantguarda TNT.
En 1920, amb Katherine Dreier i
Duchamp, fundà la «Société
Anonyme», una companyia de promoció i de
gestió de
tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions,
instal·lacions, pel·lícules,
conferències, etc.), espècie de museu itinerant i
que fet es va convertir en el primer museu d'art modern
nord-americà. Entre
1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on
participarà activament
del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat
amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore
Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres
activistes
culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray
tornà a la
fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs
de
1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera,
obtingudes amb objectes
exposats sobre un paper sensible a la llum i després
revelat. Per viure, a més
de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el
popularitzaran, també farà retrats, convertint-se
en el fotògraf oficial del
món de la cultura i dels màxims representants de
l'avantguarda del moment (Marcel
Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia,
Antonin
Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce,
Gertrude Stein, Djuna
Barnes,Berenice
Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret
Oppenheim,
Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades
(art trobat) dadaistes
com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre
(1916), Autoportrait
(1916), Boardwalk (1917), Cadeau
(1921), Object to be
Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette
(1952), etc. En 1924 fou
un dels partidaris de la separació entre surrealisme i
dadaisme i va participar
en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de
París en 1925, amb
Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i
Pablo Picasso. Inspirat per la
seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de
Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria
surrealista d'André Breton
li féu una exposició antològica. En
aquests anys va realitzar influents
curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison
(1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile
de mer (1928) o Les mystères
du Château du Dé (1929). Durant la
dècada dels trenta publicà diversos
volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en
l'exposició «Art
Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del
Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940,
escapant de l'ocupació nazi de França, va
embarcar a Lisboa --juntament amb
Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i
es va instal·lar a Hollywood i
a Nova York, i no retornà a França fins a l'any
1951. En 1946 es casà amb la
ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a
Califòrnia es guanyà
la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva
autobiografia, Self-Portrait,
i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del
Col·legi de Patafísica. En 1973 el
Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva
de la seva obra
fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a
París (França) i fou
enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991
morí Juliet Browner
fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews
el nomenà com un dels 25 artistes més influents
del segle XX.
***
- Julien Toublet: El
27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França) el militant
anarcosindicalista i interlingüista Julien François
Gabriel Toublet, també
conegut com Jean Thersant. Nascut en una
família modesta, son pare feia
de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en
la indústria
metal·lúrgica i després de joier. En
1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de
París, adherit a la Confederació General del
Treball Unificat (CGTU), de forta tradició
llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una
conferència de Sébastien
Faure titulada «Déu no existeix!».
Membre de les Joventuts Sindicalistes,
participà activament en els Comitès de Vaga. En
1926 va ser cridat a files,
però aconseguí un pròrroga d'un any i
després ingressar en un servei sanitari
que evitar que fos destinat a Síria. En 1932
s'afilià a la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada
per Pierre Besnard
el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional
dels Treballadors
(AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la
CGT-SR, va ser nomenat
membre de la Comissió Administrativa en
representació del Sindicat del Metall
del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de
1938 fou
secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien
Charbonneau i Auguste Huet,
del Comitè d'Ajuda Mútua de París i
tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la
IV Regió, càrrec que exercí fins el
gener de 1936 quan va ser substituït per
Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de
l'edició de l'òrgan d'expressió
de la CGT-SR Le Combat
Syndicaliste
(1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de
maig i juny de 1936 i
en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola.
El juliol de 1936,
quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà
tota la seva energia per ajudar
els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable
del
reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya.
Durant
aquests anys bèl·lics, amb Marchal,
s'encarregà de coordinar la compra i
subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a
més de assegurar el transport de fons cap
a la Península, i per aquest motiu viatjà en
diverses ocasions a Barcelona
(Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard,
Louis Laurent, Albert Ganin,
Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del
setmanari L'Espagne
antifasciste (1936-1937).
Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el
novembre, arran
de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista
Francès, fou nomenat secretari
adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb
Pierre Besnard i
Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada,
s'incorporà a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització
creada per Louis
Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de
concentració
del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI
d'organitzar un Comitè
d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els
advocats i on Paul
Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El
setembre de 1939 es
casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres
infants (Monique, Christiane i
Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer;
assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i
repatriat de bell nou per
Normandia, va entrar clandestinament al París en mans
alemanyes. Durant
l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art
i Tècnica
Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i
alguns familiars i amics.
En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis
Laurent, Gilberte Dawas i
Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i
creà una xarxa per
ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de
documentació falsa.
També aconseguí editar dos butlletins (Action
i Problèmes). Juntament
amb Henri
Bouyé, col·laborà en la xarxa
Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir
aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial.
Després de l'Alliberament,
reprengué la militància en el Sindicat de Joieria
de la CGT i fou nomenat
membre de la Comissió de Depuració de la
Federació de la Joieria. Després de la
decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la
influència comunista, en
1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació
Nacional de Treball Francesa (CNTF),
de la qual va ser nomenat membre de la Comissió
Administrativa i secretari. En 1949
fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran,
Aimé Capelle, Denhau, Muss,
Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista
--del grecastatos,«inestable»--, adherit a
l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains
et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de
corrector de premsa a la
impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès
en el Sindicat de
Correctors de la CGT de París. Arran de les
divergències sorgides a
començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal
francès i espanyol,
en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de
Pierre Monatte, adherit a la
Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La
Révolution Prolètarienne.
Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de la Unió
Interlingüista de França (UIF), secció
gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i
també va crear la Federació dels
Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de
l'edició dels seus òrgans
d'expressió Reflexiones supra le frontieras
i Le oca frantic, en
llengua paneuropea interlingua. Després treballà
a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré,
on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va
participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança
Sindicalista
Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de
Maig del 68 i que
intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes
escampats per diversos
sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de
1991 a
Créteil (Illa de França, França) i
dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
- Manuel Pérez
Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a
Paterna (Horta Oest, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia
nascut el 6 de
setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País
Valencià) en una família originària
del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent
d'ebenista i estava afiliat
al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El maig
de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino
Alonso
García (El Porra), acusat
de
col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de
cistelleria que es
trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros
(Río de
Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes
Canàries) fins al
setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí
l'Agrupació Pro Cultura«Faros», no sense crítiques. Durant els
anys de la II República espanyola va
fer mítings a diverses localitats (Benicarló,
València, etc.). El gener de 1934
va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una
reunió clandestina i
ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant
per un jutjat per
tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de
20.000 pessetes. Entre
els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País
Valencià. El 18 de novembre de
1935 presidí un míting d'afirmació
sindical i contra la guerra a la plaça de
toros de València on intervingueren Pau Montllor,
Tomás Cano Ruiz, José
Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936
va ser
nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista
(Brigades Populars
de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i
del Tribunal Especial de Justícia del Comitè
Executiu Popular (Comitè de
Salvació Pública). Durant els anys
bèl·lics fou membre del Comitès
Regionals de
Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i va fer
nombrosos mítings i conferències
(València, etc.). En 1938 col·laborà
en el
periòdic Fragua Social
de València.
Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso,
exercí les funcions d'alcalde
de la ciutat de València i, amb caràcter
definitiu, en 1939. Amb el triomf
franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració
d'Albatera,
juntament amb son homònim amic Manuel Pérez
Fernández. Identificat per les
autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i
condemnat a mort, Manuel
Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de
tir de Paterna
(Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres
20 detinguts.
***
- Ángel Continente
Saura: El 27 d'agost de 1976 mor a Sant Pau de Jarrat
(Llenguadoc, Occitània) --alguns citen Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i París
(França)-- l'anarcosindicalista Ángel Continente
Saura. Havia nascut en 1901 a
Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De ben jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà al port descarregant
carbó mineral i destacà com a
membre del Sindicat del Transport de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni
Anglès, Ismael
Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va
ser detingut amb
possessió d'una pistola després d'un tiroteig
entre guàrdies i obrers durant una
vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet
resultà mort
el treballador Luis Menéndez García. El 10 de
març de 1932, des de la presó de
Barcelona, signà un manifest contra Ángel
Pestaña i la seva estratègia trentista.
El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el
míting portuari quan
es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del
Transport
de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de
Secció del
Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries
d'Aigua, Gas, Electricitat i
Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista,
creuà els
Pirineus i passà pels camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
visqué a París, on milità en la
Federació Local de la CNT i, entre 1959 i 1960,
col·laborà en la revista parisenca Nervio.
En aquests anys parisencs,
formà part de «Los sin pasaporte», grup
específic de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants
(José Pascual Palacios,
Jesús Imbernón, Bernabé Esteban,
Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan
es jubilà s'instal·là a Tolosa de
Llenguadoc.
***
- Raymond Lachèvre:El 27 d'agost de 1976 mor a Le Mans (País del Loira, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Havia nascut el 30 d'abril de 1894 a Bolbec (País de Caux, Normandia, França). Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdicL'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia«L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns«refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA).
***
- Juan Gómez Casas:
El 27 d'agost de 2001 mor a Madrid (Espanya) el
militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan
Gómez
Casas, també conegut com Benjamín. Havia nascut en 1921 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) en una família
d'anarcosindicalistes espanyols que havia
emigrat per motius econòmics. Després de fer els
estudis primaris a Sant
Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb
proclamació de la II República, sa
família tornà a la Península. A Madrid
estudià al Col·legi dels Salesians de la
Ronda de Atocha i després al Grup Escolar
Concepción Arenal del barriada del
Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) --secció d'Indústria Química del
Sindicat d'Oficis Diversos-- i, a partir
de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de Madrid.
Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant
pneumàtics i en 1938 fou
nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que
publicà articles
en Castilla
Libre,òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938
s'incorporà
a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i
lluità tres mesos al front de
Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i
internat al
camp de concentració d'Albatera, però
aconseguí lliurar-se de la presó per
minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita
clandestina en el
si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la
Construcció de la
CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les
Joventuts Llibertàries del
Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any
es reunió a Madrid
amb Raúl Carballeira i José Pérez,
vinguts de l'exili. El juliol de 1947
assistí als plens nacionals de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i de la
FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts
Llibertàries, i com a
delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la
FIJL i en el II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat
entre
el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de
França,
fou detingut amb sa companya (María del Carmen
Martínez Herranz) i sos fills al
Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu
domicili es descobrí
la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics
clandestins Tierra
y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou
condemnat a 30
anys de presó per «pertinença a
organització clandestina», dels quans
acomplí
gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis,
Ocaña i Burgos). El
6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir
del monestir penal de Sant
Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una
cama. Després
passà a la presó d'Ocaña i en 1958,
després de denunciar l'explotació dels
presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de
Burgos. El
maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a
València, a més de recuperar el
seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel
madrilenys i es
dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de
divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de
traducció (Balchi, Bynal, Bradley
Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal,
Pelloutier, Peypoch,
Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule --també va fer de«negre» de diversos escriptors i va escriure
novel·les
policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta
creà a Madrid, amb Mariano
Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro
Barrios, el «Grup
Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que,
entre altres coses, publicà a
París en 1969 un debatut «Manifest
Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas
presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també
aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels
màxims representants de
la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari,
entre
agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquestaèpoca també
destacà en la divulgació de temes anarquistes i
anarcosindicalistes, alhora que
exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort
del dictador Franco,
intervingué en nombrosos mítings i
conferències (San Sebastián de los Reyes,
París, Tolosa, València, Jaén,
Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet,
Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.).
Després del Congrés de
la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i
possibilistes. Entre 1980 i
1981 dirigí CNT; també fou
col·laborador i redactor d'Adarga i de
la Historia en fascicles de Diego Abad de
Santillán. En 1983 fou delegat
en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de
bell nou la secretaria general del
sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero.
Els últims anys patí
molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar
en nombroses
publicacions, com ara El
Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario,Historia
Libertaria, Nueva Senda, El País, Sindicalismo,Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz
Confederal de Rubí, etc. És autor, a
més de nombrosos pròlegs i
introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos
llibres, com ara Cuentos
carcelarios (1968),Los
desheredados del tío Sam (1968), Historia
del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España
1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra
civil (1972-1973,
vuit
volums), Sociología
e historia (1973), La
política espanyola y la
guerra civil (1974),La Primera
Internacional en España (1974), Situación
límite (1975),Autogestión
en España (1976),Españaácrata.
Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el
Gobierno (1977),Biografia de
Anselmo Lorenzo (1977),Historia de
la FAI (1977),Anarquismo y
federalismo (1983),Los cruces de
caminos (1984),Relanzamiento
de la CNT (1975-1979), con un epílogo
hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y
movimiento
obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología
del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan
Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital
Clínic Universitari de
Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny
Cementiri Sud.
Actualització: 27-08-13