Anarcoefemèrides del 13 de novembre
Esdeveniments
- Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia«trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.
***
- Surt Solidaridad Obrera:El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número deSolidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.
***
- Surt O Sindicalista: El 13 de
novembre de 1910,
enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I
República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer
número del
periòdic sindicalista revolucionari O
Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora.
Propietat del Grup
Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a
editor figurava
Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira,
redactor
principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan
d'expressió de la
Comissió Executiva del Congrés Sindicalista.
Trobem articles de Severino de
Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto
Machado, Manuel Ribeiro,
Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre
Vieira, entre d'altres. Rebé
el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En
sortiren, amb
interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de
març de 1916.
Naixements
- Pere Marbà i Cullet:
El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia,
Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet
--gairebé sempre anomenat
erròniament Cullell, Cullel, Callet
o Collel-- i que
va fer servir els pseudònims de Poble
Patiràs i Patiràs.
Era fill major
d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi
Marbà, teixidor
republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys
ja treballava,
especialment de pastor, però d'adolescent pogué
assistir a classes a l'Ateneu
Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran
formà part del grup anarquista del
Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien
conferències, teatre social, etc.
Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de
vetes de cotó a mà de can Ramon
Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada
de la Federació Regional
Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). Entre
1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882
retornà a
casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de
Cotó de l'anarcosindicalista
Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat
secretari. En aquestaèpoca entrà en la Societat Recreativa i de Ball
Centre Coral Apol·lo (Coro Vell),
de la qual va ser nomenat
vicepresident; també cantava en l'agrupació coral
L'Estrella. Fou un dels
responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura
Botines
Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra
Constansó, Josep Paloma i Josep
Carras Llansana, del setmanari anarquista La
Federación Igualadina. Órgano de las secciones
federades en Igualada, que
sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre
el 17 i el 18 de
març de 1883 representà la Societat de Vetaires
de Cotó en el II Congrés de la
Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se
celebrà a Igualada. En 1884
s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera
Igualadina», coneguda com Bandera
Negra. En 1883 passà a treballar
de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de
cotó de Josep
Casadesús (El Tajà),
feina que havia
de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la
Federació Regional
Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners
passà a la
clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí
com a delegat de la
seva societat al congrés clandestí de la
Unió Manufacturera que se celebrà a
Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del
Mármol. El novembre de
1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una
retallada
salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines,
Pelegrí Tapioles, Josep
Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans,
Martí Salinas, Frederic Carbonell,
Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada,
creà el Grup
Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix
1886 s'establí a
Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista
de la ciutat. El 9
de novembre de 1889 entrà a formar part de la
Secció de Teixidors de Vel i de
Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels
organitzadors de la celebració
per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una
vaga
general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la
llei del sufragi
universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà,
amb altres companys, un míting
antipolític al saló de ball del carrer de les
Ramelleres de Barcelona, on
parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera
de 1891
va ser enviat a Madrid per col·laborar en
l'organització del «congrés
ampli»
del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació
Espanyola de Resistència al Capital).
En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i
el 25 de març al Liceu Rius del
carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va
tenir un
fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en
acabar
el congrés la Comissió Nacional quedà
fixada a Barcelona i sembla que Marbà va
ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb
Manuel
Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En
1893, arran dels
atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896,
també, arran
de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat«Procés
de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les
Drassanes, a Montjuïc, a la
presó militar dels Docks i a la presó nacional
del carrer d'Amàlia). En 1897
signà diverses cartes protestant contra el procés
i l'1 de novembre d'aquell
any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre
1901 i
1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a
encarregat de la fàbrica de faixes
de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A
començaments de 1904 participà en
l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de
Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la
fàbrica on
treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a
Barcelona, on es
col·locà com a ajudant a la fàbrica
Ferran i Parés. En aquesta època
col·laborà
en El Igualadino, òrgan
de la
Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu
Enciclopèdic
Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb
l'historiador
anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves
experiències en el moviment
obrer català. Entre 1931 i 1933
col·laborà en el periòdic quinzenal
igualadí El Sembrador.
Pere Marbà i Cullet,
sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure
una autobiografia en uns
quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu
llibre Costa amunt (1975),
però actualment
només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la
seva biblioteca i
hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà
tingué, com a mínim,
tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser
també un destacat militant anarquista.
***
- Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Victor Busquère:
El 13 de novembre de 1876 neix a Sieis
Forns lei Plaias (Provença, Occitània)
l'anarquista, antimilitarista i
sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill
d'un miner
anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de
l'Arsenal de la
Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra–
de Toló (Provença,
Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de
Toló, amb sa companya i un
infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar
al taller de la caldereria
petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc
de
feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on
romangué fins el 1898,
quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer
de 1902 passà a
treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions
per no
respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del
Grup
Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista«La Jeunesse Libre» (La
Joventut Lliure). També fou secretari de la
secció local de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine
Bertrand, i
membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb
Henri Riémer,
Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting
a la Borsa del Treball, amb
Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16
de
novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina
Nacional de
Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis
obrers sancionats,
entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió
Executiva de Vaga i un dels
delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que
marxà cap a París (França) per a
entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual
rendí comptes
el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26
de
febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes
(Benjamin
Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi,
Eugène Cholet i Jean Cervelli),
va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós
material propagandístic.
Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La
Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador
de la Unió de Cambres
Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre
d'aquell
any la representà en una desfilada d'obrers
agrícoles d'Ieras (Provença,
Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el
sotsprefecte de la policia el
qualificà com «antimilitarista destacat»
i «vaguista consumat». El novembre de
1908, acusada per la policia de ser una «agència
de deserció», la seu del grup«La Jeunesse Libre», al número 14 del
carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser
escorcollada, així com el seu domicili del carrer del
Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de
1910 es
presentà com a candidat abstencionista per a la
circumscripció de Draguinhan
(Provença, Occitània), enfrontant-se amb el
socialista Gustave Fourment de laSecció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el
setmanari
de la Federació SFIO Le Cri du Var
anuncià que havia estat exclòs del Sindicat
d'Obrers de l'Arsenal. El gener de
1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol
de 1919 entrà a
formar part del Comitè d'Acció dels
No-Desmobilitzats, desconeixent si
finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la
Comissió
Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit.
Participà en la vaga que se
celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu
se li van retenir
24 dies de salari. Després formà part del
Comitè per l'Amnistia Integral,
participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va
ser nomenat
secretari adjunt de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU) i el 17
de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió
Local de la CGTU que s'havia
constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava
una entesa amb
els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà
l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i
el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor
Busquère va morir el 15 d'octubre
de 1936 a Toló (Provença, Occitània).
***
- Antonio Ramón
Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a
Molvízar
(Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel
Ramón Ramón. Fill
d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio
Ramón Ortiz i Encarnación
Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler
en les tasques agrícoles del
poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia
23 anys marxà al Marroc, on
realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc)
descobrí que tenia un mig germà per
part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per
un amic d'aquest.
Decidí buscar son germà i finalment el
trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós
inseparables. La necessitat econòmica els impulsà
a emigrar a Amèrica, però al
Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11
mesos i Manual marxà a
Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i
després emigrà al nord de
Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la
regió de Tarapacá,
on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina,
on
comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus
socials,
relacionant-se a través de la correspondència. A
finals de 1907, però, Antoni
no va rebre més notícies de son germà.
Assabentat de la «Matança de l'Escola
Santa María d'Iquique» –el 21 de
desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit
xilè Roberto Silva Renard assassinà
més de 2.000 obrers del salnitre i
familiars d'aquests– mitjançant la premsa
argentina, el juny de 1908 decidí
creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord
Gran xilè
tot buscant informació sobre son germà. Poc temps
després, s'assabentà que
Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la
matança. Després va treballar
de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso.Àvid de venjança, el
matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto
Silva Renard caminava
pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile),
en direcció al seu
despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos
de l'Exèrcit, l'apunyalà
diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo,
però si deixar-lo
postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de
l'atemptat,
Antonio es va prendre un flascó de verí, que no
produí cap efecte, i corregué
cap al parc, on fou capturat per guàrdies de
l'exèrcit i ajudants del general i
ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la
presó. Els
grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de
col·lecta per a
defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat
(mítings,
manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan
entrà a la
presó, amb la intenció de forçar una
revisió del cas. Una campanya de
solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i
Rudolf Rocker, van
fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi
sumessin. Jutjat, va ser
condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de
presó per lesions
greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de
1919,
però restà empresonat. Una versió diu
que en 1922 es va dictar la seva expulsió
del país i que embarcà al port de
Valparaíso rumb a la Península; establert a
al seu poble natal, morí (o se suïcidà)
en 1924 a causa d'una profunda
depressió que l'abatia. Altres, però,
desmenteixen aquesta teoria i diuen que
mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat.
En 2007, centenari de la«Matança de l'Escola Santa María
d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el
general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un
monòlit en memòria
d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena
Salazar estrenà el documental La
venganza de Ramón Ramón i el
col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo
realitzà el muntatge Ramón
Ramón.
Antonio
Ramón Ramón (1879-1924?)
***
- François Le Levé:El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste,òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.
***
- Antonio Duria: El
13 de novembre de 1904 neix a Foggia
(Pulla, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també
conegut com Il Signore di Foggi,
per la seva
aparença aristocràtica, i que va fer servir el
pseudònim d'Antonio Dorini.
Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de
Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la
germana de l'anarquista Michele
Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova
al barri de Vico
Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació
primària. De ben jovenet
començà a treballar de barber i
s'acostà al moviment llibertari, oposant-se
immediatament a la violència feixista. En 1924 es
relacionà amb Errico
Malatesta i es va subscriure a Pensiero e
Volontà i al periòdic anarquista
italoamericà L'Adunata dei
Refrattari. També mantingué
correspondència amb
llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre
de 1924
i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont,
Itàlia). Segons un informe
policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de«comunista», era«perillós per a l'ordre
públic» i devia ser «atentament
vigilat». A mitjans
dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia
a mans dels
escamots feixistes, es va traslladar a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on treballà al
barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el
moviment anarquista fent
servir el pseudònim d'Antonio Dorini.
Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del
barri de
Sampierdarena de Gènova (Ligúria,
Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar
accentuada per una condició física malmenada per
les agressions feixistes.
Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla
petita. L'11 de
desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que
comptà amb
el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre
commemorativa a la seva
casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà
amb el seu nom un carrer de Foggia.
Defuncions
- Georges Vidal: El
13 de novembre de 1964 mor a París (França) el
poeta,
periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. Havia nascut
el 24
d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). De
ben jovenet s'integrà en el
moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament
influenciat per
Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres.
Estudià a Grenoble,
després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais
de Provença i de
Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va
escriure moltes
poesies, però en cremà gairebé totes.
Quan tenia 15 anys publicà una petita
plagueta amb versos (Quelques rimes).
Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais,
Toló, Lió, Dijon, Briançon, les
Vosges, etc.). Col·laborà en diferents
publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La
Criée, La
République des Alpes, etc. Amb altres
companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de
1922 va ser condemnat a Marsella
a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver
publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després,
el 24 de novembre, va ser condemnat a
París a tres mesos de presó i a 200 francs de
multa pel mateix delicte i tancat
a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar
l'estatut de pres
polític, engegà una vaga de fam i una campanya
solidària es desencadenà en la
premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère
Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després
fou traslladat
a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el
poemari Devant la vie.... Un cop
lliure va ser nomenat secretari i
administrador de Le Libertaire. El
novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe
Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art
et Action. En 1925 publicà el poemari La
halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic
André Colomer, Dix-huit ans de
bagne, de Jacob Law; i
l'abril d'aquest any publicà Jules
le Bienheureux,
amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a
Costa Rica i s'establí
a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest
país després de llegir
les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia
publicat en L'En Dehors. A Costa
Rica recollí molts
de temes que després desenvoluparia en les seves narracions.
En 1928 retornà a
França, on es guanyà la vida com a corrector
d'impremta i començà a escriure
novel·les policíaques i d'aventura i guions
cinematogràfics que signà amb
diversos pseudònims (Georges de
Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge
El Macho, Edward G.
Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930
publicà Aventure. Poèmes.
Entre les
seves obres polítiques podem destacar Comment
mourut Philippe Daudet (1924), Han
Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires.
1re série (1923-1924) (1925), Six-fours.
Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964
va ser internat a
l'hospital parisenc de Beajon per un càncer
gàstric. Georges Vidal va morir el 13
de novembre de 1964 a París (França).
***
- André Prudhommeaux:El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França), després de patir llargament la malaltia de Parkinson, el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- i era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique,Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà,Freedom, L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Pere Cané Barceló:El 13 de novembre de 1973 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) dos mesos després de jubilar-se de la feina, el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Havia nascut el 31 d'octubre de 1896 al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.
***
- Valentina Sáez Izquierdo: El 13 de novembre de 1984 mor a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. Havia nascut el 14 de febrer de 1903 a Quintanilla (Burgos, Espanya). En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Va morir de càncer després d'haver-se traslladat a casa de sa filla a Fàbregues des de feia un temps.
***
- Catina Ciullo: El
13 de novembre de 1991 mor en un
hospital de Nova Jersey (EUA) l'anarquista Caterina D'Amico Willman,
més
coneguda com Catina Ciullo o Catina Willman. Havia nascut el 26
d'abril de 1899 a Sicília. De ben joveneta emigrà
amb sa família als Estats Units
i s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York
(Nova York, EUA). En 1915 es
casà a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià
Charles Ciullo. Entre 1917 i
1925 tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i
Aurora). Cap el 1918,
després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi
Galleani, la parella
entrà a formar part del moviment llibertari i
milità en el Grup Anarquista
Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava
conferències de destacats
militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo
Volontà», grup seguidor
dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de
teatre anarquistes i
participà activament en la campanya de suport als
anarquistes italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint
a la presó de
Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes
Calogero
Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos
feixistes
italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des
de
l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues
parelles
nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933
amb la mort de
Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda
depressió. Amb greus
dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb
la parella Ciullo-D'Amico. En
1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi
retornà a Itàlia i participà
en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per
problemes de salut,
retornà als Estats Units, que abandonà per sempre
en 1953 per establir-se a
Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949,
Charles Ciullo morí
d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda,
marxà cap a Itàlia per
visitar sa família i es retrobà amb Borghi a
Roma, decidint a partir d'aquest
moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi
morí i en 1969
Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses
filles i sos néts.
Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia,
visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està
enterrat. Participà activament en la
creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb
donació de documents i suport
econòmic.
---