Els nostres (Ajuntament de Palma, Institut Ramon Llull) han premiat i promocionat enemics de la nostra cultura i la llibertat de Catalunya

Vergonya, Cavallers, Vergonya!

L´Institut Ramon Llull promociona una de les més grans enemigues de la cultura catalana (Nuria Amat) i, l´Ajuntament de Palma, premia amb la Medalla d´Or a una destacada enemiga de la Independència de Catalunya-Principat: Carme Riera. No té nom! Llorenç Capellà ha escrit: Carme Riera rep el Premio Nacional de las Letras en un moment força especial. Esperàvem que aprofités els cinc minuts de popularitat que atorga l’èxit literari perquè digués quelcom semblant a Pla; però, en comptes de fer-ho, alça la bandera del bilingüisme i s’acarnissa amb Artur Mas amb un aire d’Arrimadas que no és de dir. Aquesta adhesió incondicional de Riera a l’espanyolisme de conquesta, coincideix amb la promoció que fa l’Institut Ramon Llull de Núria Amat, una escriptora més coneguda per treure foc pels queixals contra els milions de sobiranistes catalans que per la seva obra. És l’autora de “La plaga nacionalista”, un article publicat a El País i que la retrata com un Tejero amb faldes. L’acaba amb una frase ben sucosa adreçada a Mas i companyia. “Reclamamos devuelvan la Cataluña que nos han robado”. Com no sigui la de Franco, no podem haver-li’n presa d’altra.

Escriptors, país i llengua

Per Llorenç Capellà, escriptor

Josep Pla va escriure que el seu país era tot aquell territori on si donaves el bon dia et responien amb un altre bon dia. Ho subscrivim? I tant! No es pot definir millor ni amb un estil més planer el sentiment de pertinença a un poble. Quan analitzem allò que ens lliga a una pàtria o una tribu, la llengua pròpia sempre és en el fons de la qüestió. A casa i a qualsevol part del món. La gent (tothom) té un compromís íntim, de fidelitat, amb la parla pròpia. I els escriptors, atès que modelen l’escriptura, una mica més que la majoria. Ja no parlem dels catalans, que saben de primera mà el maltractament o la indiferència menyspreant amb què tracta el cultural system espanyol la literatura catalana. Hi ha autors que són l’excepció, és clar. No tants com diuen. Parlem d’Ors, de Pla i d’algun altre. Tanmateix, no gaudeixen a Espanya d’una consideració semblant a la que tenen a Catalunya. I això és així, perquè la valoració que en fan, d’aquests escriptors, està en sintonia amb el respecte que senten per la llengua catalana. I, de respecte, no en tenen gaire. Wert n’és un exemple. És per això que la falta de resposta a les agressions, per part d’aquest mateix sector, el literari, o de les institucions que els representen, sorprèn molt i molt. I, en aquests moments, no en parlem. No podem aspirar que els escriptors esdevinguin pal de paller del procés rupturista de Catalunya. Sartre els va deixar tips de compromís social. Però és lògic atribuir-los aquesta sensibilitat envers el país que expressava Pla i que va lligada a la gent que ha aconseguit que el parlament voti a favor de la desconnexió d’Espanya. Doncs no sempre és així. Carme Riera rep el Premio Nacional de las Letras en un moment força especial. Esperàvem que aprofités els cinc minuts de popularitat que atorga l’èxit literari perquè digués quelcom semblant a Pla; però, en comptes de fer-ho, alça la bandera del bilingüisme i s’acarnissa amb Artur Mas amb un aire d’Arrimadas que no és de dir. Aquesta adhesió incondicional de Riera a l’espanyolisme de conquesta, coincideix amb la promoció que fa l’Institut Ramon Llull de Núria Amat, una escriptora més coneguda per treure foc pels queixals contra els milions de sobiranistes catalans que per la seva obra. És l’autora de “La plaga nacionalista”, un article publicat a El País i que la retrata com un Tejero amb faldes. L’acaba amb una frase ben sucosa adreçada a Mas i companyia. “Reclamamos devuelvan la Cataluña que nos han robado”. Com no sigui la de Franco, no podem haver-li’n presa d’altra. (Última Hora, 12-XI-2015)

Un article de Nuria Amat, escriptora anticatalana promocionada pert l´Institut Ramon Llul

La plaga nacionalista El Gobierno catalán envenena la vida de los ciudadanos; el español, nos observa con desidia NURIA AMAT 7 NOV 2015

Mi patria son los libros y hago de sus autores mis amigos personales. Escribo en castellano y, alguna vez, también en catalán. En los noventa fui una de los firmantes del Manifiesto Foro Babel, movimiento de intelectuales y artistas contrarios a la política nacionalista en Cataluña y en defensa activa de los derechos lingüísticos de sus ciudadanos. Desde entonces, los signatarios catalanes del Manifiesto Babel hemos sido marcados por el régimen nacionalista con la cruz de traidores a la patria y las consecuencias que esta calificación implica. Foro Babel, grupo notable de personas libres, demócratas y con afinidades políticas diversas, ha sido antecedente del Manifiesto que dio origen al partido Ciudadanos.

Cuando me preguntan ¿qué pasa en Cataluña?, suelo responder: fuimos atacados por sorpresa por la plaga nacionalista. Jordi Pujol la preparó a conciencia con varios pactos contra natura entre Gobierno central y Generalitat, tripartito incluido, hasta traspasarla a su hijo adoptivo, Artur Mas, que ha hecho explosionar la plaga con el fin de proteger sus intereses personales, los de su partido y los de la casta de colaboradores del régimen. Unidos todos con un pacto de mudez a la siciliana y un presidente, Mas, ahora en la cuerda floja, cuyo triunfo ha consistido en dividir el país en dos. Su mandato ha consistido en recortar derechos sociales y servicios públicos, promover la xenofobia, gastar las arcas en alzamiento nacional y en una pasividad gestora del país a todos los niveles salvo en destinar una cruzada millonaria en adoctrinamiento separatista dejando la política catalana en estado catatónico.

Los contrarios al separatismo, el sentimiento de abandono, choque de trenes, y asfixia social lo hemos sentido por las dos partes. Cataluña nos aplasta y España nos abandona. Del lado español, por la desidia y distanciamiento desde que se inició la plaga, y del catalán, por la desvergüenza y manipulación con la que han envenenado la vida de todos los ciudadanos. Una mayoría de catalanes nunca creímos esta patraña. El “no” a la independencia ha sido ganador en estas elecciones pese al silencio ciudadano ante el temor a posibles represalias. Los votantes contra la independencia conocen todo y más sobre los tejemanejes y comisiones del Gobierno pujolista, pero prefieren hablar poco. El nacionalismo actúa provocando el miedo. Ha llegado el momento de expresarnos libremente, dar nuestra opinión en catalán o castellano, sin recelo, y que este “no” al separatismo sea tenido en cuenta en cualquier acción solidaria del Estado español.

¿Se acuerdan de Serrat cantando en dos idiomas? Somos un país bilingüe. Cultura y lengua son la piedra de toque de todo nacionalismo que busca construir un país a su medida. También el catalán ha jugado y ganado a empobrecer la nuestra. La plaga patriótica nunca ha soportado que la Barcelona de la Transición haya sido capital de cultura europea y lugar de encuentro de las artes universales. Y se ha dedicado a eliminar esta condición histórica para colocar en su lugar una seudocultura fanática y obediente a sus intereses separatistas con libros, exposiciones, museos, congresos, etcétera, fabricados de acuerdo al credo patriótico instaurado. Los principales medios de comunicación catalanes han sido comprados y dirigidos a difundir información engañosa del Gobierno independentista. Un caso flagrante se refiere a los archivos personales más importantes de la literatura española y latinoamericana del siglo XX que la agente literaria Carmen Balcells ofreció a la Generalitat y fueron desestimados. Ahora: escritores como Neruda, Rulfo, García Márquez, pasando por Laforet, Cela o Gil de Biedma y tantos otros de igual relevancia descansan en el Ministerio de Cultura español. A manera de otros regímenes autoritarios, los nacionalistas de aquí han creado un enemigo común llamado España.

Ha llegado el momento de que el "no" al separatismo sea tenido en cuenta por el Estado Un país, como la Cataluña de hoy, en el que una mayoría de ciudadanos se siente coaccionada a callar públicamente lo que piensa, no es un país libre. Un país en el que el virus nacionalista propagado por el Gobierno actual y cómplices ha logrado en cuatro años cuadriplicar su sarampión explosivo, es un país robado. Un país que recurre al incumplimiento de la ley para tapar la corrupción de dirigentes y beneficiarios, no es un país democrático. Al margen de la actuación tan necesaria de jueces y políticos sujetos al principio de legalidad, los perjudicados, que somos todos, reclamamos devuelvan la Cataluña que nos han arrebatado. Nuria Amat es escritora. Fragmento del texto leído en el acto Societat Civil Catalana, teatro Victoria de Barcelona, en octubre.

Escriptors mallorquins contraris a la Independència de Catalunya premiats per l´Ajuntament de Palma (Mallorca) Carme Riera ha declarat: “Considero que la independencia llevaría a los catalanes a un callejón sin salida, a la ruina y al sacrificio de varias generaciones”.

QUÈ MOLESTA REALMENT CARME RIERA?

El passat 9 de setembre, el rotatiu espanyol El País va publicar dins el suplement de cultura, “Babelia”, una entrevista a l’escriptora Carme Riera. Una part d’aquesta entrevista tractava sobre el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya:

En un ensayo sobre el Quijote, Carme Riera recoge la antigua diatriba sobre catalanes y españoles. ¿Qué siente ante lo que ocurre ahora? ¿Miedo, resquemor, podría ser de otra manera? “Creo que debe ser todavía de otra manera. Por supuesto que hay un hecho diferencial. Cataluña tiene muchas características que no tienen que ver con Galicia, Castilla o Andalucía, y deben ser respetadas, incluso conocidas y amadas por el resto del país. Y a partir de ahí, pienso que Cataluña debe buscar un nuevo encaje y un anclaje dentro de España. No concibo otra cosa. Considero que la independencia llevaría a los catalanes a un callejón sin salida, a la ruina y al sacrificio de varias generaciones”.

Ella enumera. “Europa no permitirá su entrada”, la de Cataluña. “¿Vale la pena? Me parece que no. Considero que tal vez ahora, con el relevo de la institución monárquica, puedan venir otros y se abra un nuevo periodo de reajustes y cambios que permitan llegar a un nuevo entendimiento Cataluña-España. Precisamente es mi amor por esta tierra y sus gentes lo que me lleva a considerar que la independencia sería un desastre”.

—¿Por qué cree usted que esa idea no se expresa habitualmente, sino que se cuchichea en Cataluña?

—Porque somos gregarios y es más fácil estar con la mayoría que pensar por ti mismo. Me parece que si tienes convicciones las tienes que expresar, aunque es más fácil no hacerlo, disimular. Pero no me parece ético aunque piense que mis ideas contrarias a las de la mayoría no gustaran. Respetado el hecho diferencial catalán, por decirlo de alguna manera, el encaje con España tiene que ser posible y evidentemente discuto con cantidad de amigos independentistas a los que respeto, faltaría más, aunque distingo entre los que lo son desde siempre y los que se suben al carro del poder. Ciertamente me molesta el independentismo acomodaticio de muchos en busca de pesebre.

Tot i que aquesta part només era un 21% de l’entrevista, centrada en aspectes personals i literaris de l’escriptora, el diari n’extreia el titular (“Me molesta el independentismo acomodaticio”), el primer subtitular (“Carme Riera alerta sobre “el desastre” que sería la independencia de Cataluña”) i un destacat (“Si tienes convicciones las tienes que expresar, aunque es más fácil no hacerlo, disimular, pero no me parece ético”).

El fet que un diari nacionalista espanyol destaqui aquesta temàtica en una entrevista per al suplement cultural demostra que no es tracta d’una dèria de TV3 o altres mitjans públics catalans, que per a alguns unionistes són els únics existents al nostre país i per aquesta raó parlen tan alegrement d’espiral del silenci o de manca de llibertat expressió o pluralisme. És a dir, El País no es preocupa pels problemes reals dels ciutadans catalans.

El sintagma “independentismo acomodaticio” del titular i els mots “alerta” i “desastre” del primer subtitular expressaven la línia editorial del diari orteguià, que, associant-la constantment a termes negatius, no desaprofita cap ocasió per escometre contra l’opció independentista. Es podria contraargumentar que el diari no fa sinó reproduir expressions usades per l’entrevistada, però és obvi que, per exemple, podria haver triat com a titular “Cataluña debe buscar un nuevo encaje y un anclaje dentro de España”, un enunciat que tot i que és vague i inconcret pel que fa a la formulació política, esbossa el projecte polític de Carme Riera.

La tria del diari orteguià revela un altre cop que gran part del discurs unionista publicat es defineix més per la negació de l’altre, pel seu antiindependentisme, que no pas per l’alternativa que ofereix.

Si ens centrem en el text, la primera pregunta del fragment citat evidencia que l’entrevistador veu amb neguit l’augment de la consciència independentista a Catalunya: “¿Qué siente ante lo que ocurre ahora? ¿Miedo, resquemor, podría ser de otra manera?” Per a Juan Cruz la situació actual o bé només pot produir “miedo” i “resquemor”, o bé s’ha de desitjar que sigui d’una altra manera. En la cosmovisió nacionalista espanyola de Cruz no hi cap que, per exemple, hi hagi persones que visquin aquesta conjuntura amb “il·lusió”. La manca d’un mínim d’empatia envers els independentistes és una de les raons que explica gran part de l’opinió publicada espanyola no entengui què està passant.

La resposta de Riera es pot dividir en dues parts. Com hem vist més amunt, a la primera part l’entrevistada aposta, sense concretar-hi gaire, per un nou encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol. En aquesta subpart, les expressions “el resto del país”, per referir-se a Espanya o “hecho diferencial” revelen la cosmovisió de l’escriptora mallorquina, el seu nacional banal en termes de Michael Billig.

Si ens centrem en la segona expressió cal dir que una cosmovisió independentista autocentrada no concep Catalunya com un “fet diferencial” (una “peculiaritat” en el discurs dominant durant el franquisme o “una singularidad” en el pseudofederal del PSOE) respecte a una totalitat-globalitat que tindria uns trets iguals i/o comuns (Espanya). Ningú no diria que hi ha o cal reconèixer el fet diferencial espanyol. Un discurs autocentrat no aspira que Catalunya o els Països Catalans siguin un subconjunt subordinat, sinó que sigui una totalitat-globalitat i es relacioni amb el món sense passar pel “fet comú / igual espanyol”.

Afirma també l’escriptora que les característiques d’aquest “fet diferencial” “deben ser respetadas, incluso conocidas y amadas por el resto del país”. Aquesta frase pressuposa que ara no són ni respectades, ni no cal dir-ho conegudes (qui coneix l’obra catalana de Carme Riera a Espanya?) ni estimades. A més, ens agradaria saber amb quins mitjans pensa aconseguir Riera implementar aquesta “obligació” (deben)? Per no parlar del fet que no es pot obligar ningú a “estimar” res, perquè l’estima no pot partir de cap coacció.

A la segona subpart Riera expressa tant la seva oposició a la independència amb el discurs catastrofista habitual del dependentisme (“callejón sin salida, a la ruina y al sacrificio de varias generaciones”, “desastre” o la referència a la sortida de la UE) com l’esperança, típica dels defensors de la tercera via, que arran del canvi de monarca espanyol “puedan venir otros y se abra un nuevo periodo de reajustes y cambios que permitan llegar a un nuevo entendimiento Cataluña-España”. No sabem quins són aquests altres (el nou dirigent del PSOE?) a què es refereix Riera, però de moment el nou monarca espanyol s’ha limitat a repetir el tòpic de la l’Espanya “unida y diversa”, un eco del que deia el seu predecesor.

L’escriptora mallorquina clou la resposta a la primera pregunta afirmant que “precisamente es mi amor por esta tierra y sus gentes lo que me lleva a considerar que la independencia sería un desastre”. Es tracta d’un argument emocional que pot ser tan vàlid com l’invers des d’una òptica independentista: “Precisament és la nostra estima per aquesta terra i la seva gent que ens duu a considerar que continuar dins Espanya seria un desastre”

La segona pregunta de Juan Cruz reprèn l’argumentació antiindependentista de Carme Riera per demanar-li per què “esa idea no se expresa habitualmente, sino que se cuchichea en Cataluña”. No sabem d’on extreu Cruz que el discurs catastrofista antiindependentista no s’expressa habitualment a Catalunya, perquè és uns dels eixos argumentals dels dependentistes, que difonen tertulians, polítics i associacions de les quals no se sap d’on extreuen els recursos per a les seves nombroses despeses. De fet, en general els dependentistes no centren el seu discurs a argumentar en què afavoreix Catalunya continuar dins Espanya sinó a pronosticar un incerts desastres futurs si Catalunya s’independitza.

Carme Riera comença la seva resposta amb un lloc comú: l’ésser humà és gregari (“Porque somos gregarios y es más fácil estar con la mayoría que pensar por ti mismo. Me parece que si tienes convicciones las tienes que expresar, aunque es más fácil no hacerlo, disimular”). Aquest lloc comú li serveix per enunciar la causa que permet explicar l’afirmació de Juan Cruz. De pas, implícitament, Riera es llança una floreta a ella mateixa: l’autora no és gregària i pensa per si mateixa, a diferència de la majoria del ramat. Ens trobem davant d’un dels tòpics de l’intel·lectual d’arrel nietzschiena que es va popularitzar a finals del segle XIX i començament del XX: l’oposició entre certs individus escollits i el ramat (la massa) gregari.

En aquesta part de l’entrevista, sense dir-ho explícitament, tant Riera com Cruz (recordem l’expressió se cuchichea) evoquen la teoria de l’espiral del silenci, que tant li agrada treure a passejar a l’opinió publicada unionista, que, d’altra banda, demostra un desconeixement d’aquesta teoria.

Per cert, suposem que si Carme Riera accepta la validesa d’aquest lloc comú, estaria d’acord a plicar-lo en altres situacions; així, quan la gran majoria de ciutadans de Catalunya era contrària a la independència i apostava per l’autonomisme devia ser també perquè “somos gregarios y es más fácil estar con la mayoría que pensar por ti mismo” O poser considera que ser dependentista espanyol és l’ordre “natural” de les coses?

Tot seguit ens assabentem que l’escriptora mallorquina debat sobre aquestes qüestions amb “cantidad” amics independentistes, que afirma que respecta (“discuto con cantidad de amigos independentistas a los que respeto, faltaría más”). El fet de remarcar aquest respecte (l’expressió “faltaría más” reafirma encara més aquesta idea) és habitual en aquelles persones que mostren un actitud de superioritat i condescendència envers un posicionament o projecte polític del qual divergeixen totalment. És l’actitud habitual dels qui comparteixen determinades tesis hegemòniques, en aquest cas dins l’Estat espanyol. El problema per a Carme Riera és que a Catalunya aquestes tesis ja no són hegemòniques i stan en disputa. Per aquesta raó als independentistes els ofén el respecte condescendent d’algú que es considera superior i només aspiren que el seu projecte polític sigui tan factible com l’unionista.

Finalment arribem a una de les idees centrals de la resposta de Carme Riera: divideix els seus amics independentistes entre “los que lo son desde siempre y los que se suben al carro del poder”. Ciertamente me molesta el independentismo acomodaticio de muchos en busca de pesebre”.

Els amics de Riera deuen ser molt particulars perquè a la societat catalana real, a més dels independentistes que ho han estat des de “siempre” (una veritable minoria si “siempre” vol dir per exemple des del 1975 ençà) i dels oportunistes (l’“independentismo acomodaticio”) que sempre abracen un projecte polític quan té possibilitats de ser hegemònic, un bon gruix dels ciutadans que defensen actualment l’opció independentistes són persones que no ho eren fa gaire i que ara hi aposten perquè consideren que l’Estat espanyol no ofereix cap futur i no respecta la diversitat, tot i les constants proclames reials. Bé, potser Carme Riera diria que són “gregaris” i que no pensen per si mateixos.

Es fa, doncs, estrany que entre la “cantidad de amigos independentistas” de Riera no existeixin exemples d’aquest nou independentisme no oportunista, raó per la qual considerem que el que veritablement molesta l’escriptora mallorquina no és pas l’’independentisme “acomodaticio”, sinó que els independentistes ja no siguin només els qui ho han estat des de sempre. O dit altrament: el que l’escriptora mallorquina voldria és que l’independetisme continués sent una minoria, que òbviament respectaria (faltaría más!)

D’altra banda, l’escriptora mallorquina oblida que qualsevol projecte polític aspira a superar la fase inicial del nucli avantguardista i que nous sectors socials l’assumeixin. Per exemple, el PSOE era un partit bastant minoritari dins la lluita antifranquista però va emergir com a alternativa de govern espanyol en el postfranquisme (amb l’ajut econòmic de la socialdemocràcia alemanya). Totes les persones que hi van donar suport eren uns oportunistes i uns gregaris?

Aquesta part de la resposta de l’escriptora mallorquina traspua una visió i actitud antidialèctica de la societat i sobretot conservadora, que només serveix per mantenir l’statu quo.

Web Contrastant

octubre 25, 2014 · per contrastantnet ·

http://contrastant.cat/2014/10/25/785/