Crònica sentimental de la transició: una roda de premsa clandestina (dietari de l´escriptor Miquel López Crespí)

Palma (Mallorca), Anys 70: una roda de premsa clandestina -

Crònica sentimental de la transició

Dietari de l´escriptor Miquel López Crespí

Convocàrem una reunió especial del Comitè de Direcció. Quan es constituí el partit llogàrem dos pisos clandestins. Un per a les tasques de la direcció i un altre per a amagar les multicopistes i les revistes que publicàvem. Posteriorment, el creixement de l´organització, ens obligà a emprar més locals. A molts pobles, per manca de diners, ens havíem de conformar a fer les reunions a cases de familiars i els locals de l´església. Alguns militants provenien de les JOC i els antics contactes amb les rectories funcionaren de primera. Durant una determinada època ens portàvem els clixés des de Barcelona i nosaltres hi afegíem les notícies referents a les lluites de les Illes i les reflexions polítiques que trobàvem més adients. Més endavant anàrem perfeccionant les tècniques de publicació dels nostres materials. Jo m’encarregava de picar els articles, que posteriorment portàvem a una impremta. Membres del partit que treballaven de delineants en dissenyaven magnífiques portades incorporant-hi fotografies i dibuixos.

Després de nombroses discussions, el partit acordà que entràs en contacte amb els mitjans de comunicació. Em digueren que era el més indicat per la meva situació de col·laborador habitual de la secció de cultura d´alguns diaris. Així i tot, els costà moltíssim entendre que la dinàmica diabòlica del poder començava a desbordar-nos i es feia urgent actuar de forma decidida. Ho havíem d’intentar. Era important arribar a un cercle de treballadors més ampli que l’acostumat: el barri, la fàbrica, l’hotel. L´avantatge dels que pactaven amb els hereus del Movimient era que, mitjançant el suport de la premsa, feien arribar les seves idees a milers i milers de persones sense necessitat d’estar en una lluita concreta.

Negada la possibilitat d´accedir a ràdio i televisió, la batalla se centrava a aconseguir un petit espai en la premsa. Com trobar una escletxa en la secció de local? Es tractava de tenir paciència i els contactes adients.

A vegades, poques!, teníem la sort que el redactor de guàrdia era nou, poc experimentat. Alguns d´aquests col·laboradors nocturns no sabien gairebé quin tipus de partit érem. La falç i el martell dels nostres papers feia que ens confonguessin amb el PCE. I, si no portaven l´emblema dels comunistes, pensaven que podien ser d´algun dels nombrosos grups socialistes existents abans de l’obligada fusió sota les ales de Felipe González i Alfonso Guerra manada per la socialdemocràcia internacional. Per desgràcia, aquesta situació es donava poques vegades. Quasi mai. Per això mateix la meva insistència a mirar de presentar el partit. Potser no els quedàs més remei que trobar un espai per informar de l´existència d´altres propostes. No deixava de ser un combat autènticament surrealista. Més d´una vegada em vaig sentir com el protagonista de la novel·la El Procés, fent d´Anthony Perkins en la pel·lícula que, sota el mateix títol, dirigí Orson Welles. Però era obligatori no defallir, trobar la sortida del laberint.

Una època obscura s´apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’endemesa que ens queia al damunt? Era precís no defallir. El que no podíem fer és restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-ho amb l’etiqueta d’”extrema esquerra” quan, nosaltres l´únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideraven útils i encertades per a acabar amb les desigualtats socials.

Convocàrem una reunió especial del Comitè de Direcció. Quan es constituí el partit llogàrem dos pisos clandestins. Un per a les tasques de la direcció i un altre per a amagar les multicopistes i les revistes que publicàvem. Posteriorment, el creixement de l´organització, ens obligà a emprar més locals. A molts pobles, per manca de diners, ens havíem de conformar a fer les reunions a cases de familiars i els locals de l´església. Alguns militants provenien de les JOC i els antics contactes amb les rectories funcionaren de primera. Durant una determinada època ens portàvem els clixés des de Barcelona i nosaltres hi afegíem les notícies referents a les lluites de les Illes i les reflexions polítiques que trobàvem més adients. Més endavant anàrem perfeccionant les tècniques de publicació dels nostres materials. Jo m’encarregava de picar els articles, que posteriorment portàvem a una impremta. Membres del partit que treballaven de delineants en dissenyaven magnífiques portades incorporant-hi fotografies i dibuixos.

Què fer per provar d’informar la premsa?

La nit de la reunió tothom em mirava com si jo tengués la solució miraculosa, com si els diaris fossin de la meva propietat. Vaig romandre una bona estona explicant que no podia fer miracles, que era un simple col·laborador de les pàgines de cultura sense gens de poder en la redacció. Un empleat de llibreria que era amic del responsable literari i, per això mateix, podia escriure alguns articles en el petit espai que m´oferien. Res a veure, doncs, amb la capacitat de decisió del director i subdirector, dels caps de cada secció.

M’escoltaven atentament. Alguns dels companys del front obrer i dels barris pensaven que, pel simple fet de veure publicades les meves col·laboracions, jo podia transformar l´aigua en vi, multiplicar el pa i els peixos.

El fum omplia l’habitació. No obríem les finestres. No volíem que cap veí pogués escoltar res dels debats del Comitè de Direcció. Feia poc que la dictadura havia assassinat cinc joves militants antifeixistes d´ETA i FRAP i, arreu de l´Estat, la policia i la Guàrdia Civil disparaven a matar contra els manifestants i els piquets que sortíem, de nit, a pintar consignes per les parets.

L’ambient era carregat.

Molts membres del Comitè fumàvem sense aturar. Els ulls em feien mal. I només feia una hora que havíem començat la reunió!

-Ho provarem. No passeu ànsia –els vaig dir-. Miraré de fer tot el possible. Parlaré amb els redactors que conec i haurem de confiar en la sort. Cal entendre les dificultats que té una organització com la nostra per a donar-se a conèixer. Pensau que la reforma es fa precisament en contra del que representam. No hi ha ningú amb una mínima relació amb el poder que vulgui donar una passa a favor nostre. Ans al contrari, i ho hem debatut en altres ocasions, el que volen es fer-nos desaparèixer per sempre. Hem de ser conscients que, l´únic objectiu del que passa actualment, és acabar amb les experiències unitàries del poble, la memòria històrica del Moviment Obrer.

Fumaven en silenci, atents a les meves paraules.

-Els responsables dels mitjans de comunicació saben a la perfecció qui és qui –vaig explicar, continuant amb les meves explicacions-. Determinats professors, personatges de bona posició, amics de la direcció, els polítics que saben formen part dels grups que accepten les condicions del règim, tenen les portes obertes per al que vulguin dir.

Na Joana, la responsable del front de Sanitat, embarassada de tres mesos, ens demanà que aturéssim de fumar o hauria de marxar.

-O baixau la veu durant una estona i així podrem obrir i es ventilarà la cambra.

Tenia raó. Era una manca absoluta de delicadesa no haver pensat en el seu embaràs. De seguida obrírem les finestres i continuàrem el debat parlant molt baixet.

Un vivificant corrent d’aire procedent del carrer va fer marxar el fum que ens encerclava com una boira espessa.

Tothom va respirar amb força, gaudint per uns instants de l´alè de vida que entrava en els nostres pulmons.

-Vos pensau que sóc fill de general o de franquista destacat? Escric en el diari per determinades i estranyes circumstàncies –els vaig continuar dient-. Vaig conèixer el responsable de Cultura en una presentació a la llibreria on faig feina. Compareixia sovint a comprar les darreres novetats. Nosaltres teníem el material prohibit en un cotxe aparcat a cinquanta metres del local. Es tractava de prevenir un dels acostumats registres de la policia política. Si ens haguessin trobat amb tants exemplars de Marx i Engels, de Rosa Luxemburg i Lleó Trotski, ens podrien haver tancat la llibreria. Jo m´encarregava d´acompanyar els clients fins al vehicle. Els mostrava el que havia arribat aquella setmana, fossin novel·les sud-americanes sense permís d’importació o volums de l’Editorial Ebro, Ruedo Ibérico i Edicions Catalanes de París. Els debats d´horabaixa anaren congriant una bona amistat amb el redactor en cap de Cultura i tants d’altres bons amics de finals dels 60 i començaments dels 70. Però no tenia cap altra mena de contacte, cap relació amb la direcció del diari. Quina influència podia tenir un empleat de llibreria? Si fos un gran propietari i els pogués portar al xalet a fer uns bons àpats! O un escriptor subvencionat per les institucions, guardonat amb premis literaris milionaris, que freqüentàs les festetes lliurades als hotels de luxe amb presència de les autoritats! Aleshores sí que, possiblement t’escoltarien, els agradaria retratar-se al teu costat, presumir de ser amic d’un intel·lectual consagrat per la crítica oficial i els editors de prestigi!

Na Joana tornà a tancar la finestra. L’aire s’havia renovat i ja podíem distingir amb claredat els rostres dels assistents a la reunió.

Mateu Ferragut, el secretari general, escoltava amb summa atenció. Sempre ens entenguérem. Feia poc que s’havia llicenciat en Filosofia i Lletres i era un home amb una vasta formació cultural. Coneixia a la perfecció els problemes que jo explicava aquella nit solitària i plujosa.

-Aniria bé que el company ens digués si té alguna idea especial al respecte, si pot entrar en contacte amb algun conegut que pugui garantir unes retxes en la premsa diària –va dir, dirigint-se als membres del Comitè-. La idea d´una presentació clandestina no és mala idea. Ara totes les organitzacions de les Plataformes Democràtiques surten diàriament en els mitjans de comunicació.

Era el meu torn.

-Fer la convocatòria no és cap problema –vaig començar dient-. Jo mateix redactaré la invitació en nom del Servei de Premsa de l’organització. Ho farem de forma ben oficial. Sense por. Com si poguéssim actuar com els altres partits. Amb la mateixa seguretat. Qui sap! Vés a saber si es pensen que podem ser un nou PCE o PSOE i compareixen a entrevistar-nos. Pensau que encara no s’han celebrat les eleccions que estan preparant. Tothom pot imaginar qui guanyarà. Evidentment qui compti amb els diners de la banca i tengui l´antiga administració franquista al seu favor alhora que utilitza a fons la ràdio i la televisió. Però sempre pot restar un petit marge per al dubte. I aquest dubte, no saber amb exactitud quin nombre de vots podríem tenir en el futur, pot fer que els responsables de la secció de política local ens facin arribar un redactor.

El nostre secretari general no va poder contenir les rialles.

-Quina confiança, Felip! –exclamà en veu alta ara que les finestres ja estaven tancades. Saps perfectament que ningú no ignora qui comandarà i qui quedarà en la més completa i absoluta marginalitat. El cap de redacció que pensàs que l’esquerra conseqüent, els partits sense diners i sense cap mena de suport, poden obtenir alguna quota de poder, desvariaria. Els papers ja estan ben repartits. Ho hem discutit moltíssimes vegades.

-Sí, ja ho sé –li vaig contestar-. La realitat és així de trista. Però sempre pot passar el miracle. Un redactor nou i que encara no sàpiga com funcionen les màfies i no hagi parlat gaire amb el director. Tampoc no hem de perdre l´esperança; pot existir una periodista autènticament preocupada per la realitat i amb desig de ser objectiva enmig del maremàgnum generalitzat de la manipulació, la corrupció, la mentida que ens envolta...

Miquel López Crespí