Anarcoefemèrides
del 8 de novembre
Esdeveniments
- Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquistaÉmile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies --una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.
***
- Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia --del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo--, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta --entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs--, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.
Naixements
- Charles-Jean
Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra,
Suïssa) –algunes fonts
citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista
Charles-Jean Capt. Sos pares es
deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida
primer fent d'ebenista
i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa
de gas de Berna
(Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean
Pittet, fou
delegat de la Secció Francesa de Berna en el
Congrés de la Federació del Jura
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16
d'agost de 1877 va
ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva
participació en la manifestació
del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de
la Comuna de París. Emigrà a
França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de
Levallois-Perret
(Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va
ser detingut acusat d'agredir
amb un puny americà dues persones durant una
reunió anarquista celebrada a
París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes
a vigilar
establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Expulsat de
França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa
companya i sa filla. A la
capital anglesa treballà a l'escola llibertària
fundada per Louise Michel i
formà part del «Club Autonomie».
També milità en la Secció de Llengua
Francesa
del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va
ser
condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a
un agent. Malalt,
Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).
***
- Augusto Norsa: El 8 de novembre de 1871 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Augusto Cesare Norsa. Sos pares es deien Giuseppe Norsa i Bellina Terracini. Tipògraf de professió, emigrà a França, on el 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les seves activitats llibertàries. El novembre de 1890 signà un manifest, amb altres anarquistes (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti, Galileo Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en les eleccions generals italianes. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment s'instal·là a Milà, on en 1920 fou l'administrador del periòdic anarquista Umanità Nova.
***
- Léo Sivasty:
El
8 de novembre de 1879 neix a Vierzon (Centre, França) el
periodista i
propagandista anarquista i sindicalista Louis Verneuil, més
conegut com Léo Sivasty.
Sos pares es deien Louis
Verneuil i Catherine Lamouroux. Obrer vidrier a les
fàbriques de Vierzon, quan
tenia 17 anys s'introduí en el món de la
política organitzant grups de joves
amb idees polítiques avançades arreu de la
regió del Centre francesa. En 1897
esdevingué administrador i redactor de Le
Tocsin Populaire du Berry i portà diverses
campanyes en Le Réveil des Verriers,
que apareixia a
Lió (Arpitània). En aquesta època
treballà en l'organització sindical de la
seva professió i esdevingué secretari del
Sindicat de Vidriers de Vierzon. En
1900 realitzà una gira de conferències arreu d'un
trentena de departaments.
També col·laborà en diverses
publicacions, com ara Le Journal du Peuple,Le
Libertaire, Le Temps Nouveaux,La Vie Meilleure, La
Revue Française, L'Aigle
de Nice, L'Effort, etc. A
Alèst
(Llenguadoc, Occitània) treballà de periodista i
visqué al Café Bonnet, al
barri de Les Prés Rasclaux, i al número 15 del
carrer Soubeyranne. En 1900 fou
membre del Grup Llibertari Internacional (GLI) i fundador, impressor i
gerent
del periòdic L'Aube Nouvelle.
Feuille
révolutionnaire, que edità a
Alèst tres números entre novembre de 1900 i
febrer de 1901, i on nombrosos articles sortiren en«ortografia simplificada». En
maig de 1900 havia de fer una conferència a Moulins
(Alvèrnia, Occitània)
titulada «La guerre sociale, le capital et le
travail», però, boicotejada per
sindicats i partits polítics, hagué de
suspendre's per manca de públic.
L'octubre de 1900 va fer una gira de conferències
antimilitaristes a Borgonya (Chalon-sûr-Saône,
Montceau-les-Mines, etc.). Arran d'una reunió celebrada el
15 de desembre de
1900 pel grup anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània),
s'engegà una
col·lecta per recaptar fons per a la publicació
del proper periòdic seu, Prolétaire
Rouge–o Le
Prolétaire du Midi, segons altres
fonts–, que sembla que
finalment no sortí. També
col·laborà en La
Tribune Libre. Organe hebdomadaire dels travaillerus de langue
française,
publicat entre 1896 i 1900 per Louis Goaziau a Charleroi
(Pennsilvània, EUA), i
en L'Effort Éclectique. Revue
mensuelle
libertaire internationale, publicada a Brussel·les
(Bèlgica). El 7 de
desembre de 1900 va fer una conferència, sota el
títol «L'éducation de
l'enfance», a la Borsa del Treball de Nimes; el 10 de
desembre una titulada«Les crimes du sabre et des religions», al Casino
de l'Évêché de Alàst; i el
16
de desembre d'aquell mateix any una altra a Vauvèrd
(Llenguadoc, Occitània)
titulada «Sabre et goupillon». El 22 de desembre de
1900 va fer una conferència
pública i contradictòria a la Sala Azam de
Bessier (Llenguadoc, Occitània),
organitzada pel Grup de Llirepensadors, i l'endemà
assistí al Congrés
Llibertari Regional celebrat al Café de la Bourse de
Besiers. El 13 de gener de
1901 va fer la conferència «L'anarchie, ses
moyens, son idéal», a la Sala Rey
de Canualas (Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1911
al teatre Vial de Castèurainard
(Provença, Occitània) va fer la
conferència, organitzada pel grup llibertari«L'Homme Libre», la conferència«Le rôle de la femme, avant et après la
Révolution». El 29 de desembre de 1901
prengué la paraula en públic a Laudun
(Llenguadoc,
Occitània) i el 2 de novembre de 1901 a Nimes per al Grup
Llibertari d'Estudis
Econòmics (GLEC). A finals de 1901 hagué de
deixar Alèst per fer el servei
militar i s'incorporà al 146 Regiment d'Infanteria de Toul
(Lorena, França) per
decisió del Ministeri de la Guerra del 24 de desembre de
1901. El 13 de gener
de 1902, sota la matrícula 2.838, servia en el 29 Regiment
d'Infanteria al
Creusot (Borgonya, França). Durant el seu servici militar,
esdevingué
col·laborador de Le Socialiste de
Cévennes i poques setmanes després
aquesta publicació s'uní a L'Avant-garde
des Cévennes, que sortia a
la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Entre 1902 i 1903
col·laborà en Ma Revue.
Organe mensuel de littérature,
publicat per Jean Treil a Lostanjas-Maiçac
(Llemosí, Occitània). El novembre de
1903 es casà amb Adèle Vergnes i en 1904
demanà a les autoritats que fos
esborrat del fitxer d'anarquistes. Des d'aquí es va perdre
el seu rastre.
***
- Higinio Noja
Ruiz: El 8 de novembre de 1896 neix a Nerva (Huelva,
Andalusia, Espanya) el
mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que
va fer
servir els pseudònims José
López Herrero i Fructuoso Vidal.
Fill d'un
químic que treballava per a l'empresa britànica«Río Tinto Company Limited»,
era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després
d'acabar els estudis
primaris i dos anys de batxillerat elemental,
començà a fer feina per a
l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben
jovenet
s'interessà per l'anarquisme i a començament de
la dècada dels deu participà en
les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva
(Andrés R. Alvarado,
Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds
literàries,
especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates
començà a
estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau,
Pestalozzi,etc.),
a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa
llibertària. En 1913
participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de
l'empresa britànica.
Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913
mateix s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un
taller de vidre i
després en el túnel de Vallvidrera.
Començà a col·laborar en Tierra
y
Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador
Seguí, Eusebi
Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja
despuntà com a
escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles
llibertaris. En
1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra
y Libertad. Posteriorment
intervingué en actes de controvèrsies amb
socialistes. En 1917 va fer un míting
en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà
en una gira
propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la
serra cordovesa. Entre
1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de
Peñarroya i redactà la
publicació Vía Libre. En 1918
dirigí a Huelva aquesta publicació. En
1921 publicà el fullet Brazo y cerebro.
Durant els anys vint residí en diferents
localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova,
on mantingué escoles.
Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat
a Portugal per evitar ser
mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys
publicà fullets en la«Biblioteca de Renovación Proletaria» de
la localitat cordovesa de Pueblonuevo
del Terrible. Després es traslladà al
País Valencià, on muntà una escola al
barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta,
País Valencià), fins a
la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre
1923 i 1933 visqué a
cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en
una botiga de
fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa
Calpe, i Tarragona
(Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci
fotogràfic, amb estades a París
(França). En 1927 participà en la
conferència fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En
1933 retornà al País
València, on va fer de mestre racionalista a Alginet.
Establert a la ciutat de
València, col·laborà en la revista Estudios
i s'encarregà de la secció
editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez
l'introduí en el món de
l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de
Regionals de la FAI i formà
part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre
els plans a seguir
pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris.
L'octubre de
1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente
--amb qui mantingué importants
disputes-- i José María Martínez,
d'una comissió de la FAI encarregada de
redactar un document programàtic, que finalment no es
realitzà. Poc després de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,òrgan
del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Consell d'Economia de València, institució per a
la qual redactà informes i
fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa
econòmic revolucionari.
Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art
Gràfiques, continuà la seva tasca
propagandística. En 1937 va ser nomenat president de
l'Associació d'Amics de
Mèxic a València. A partir de gener de 193
participà, amb Joan García Oliver,
Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de
conferències organitzades per«Radio CNT» i les Oficines d'Informació
i Propaganda de la CNT-FAI per a la
formació militant de la joventut obrera. El 21 de
març de 1937 impartí al
cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El
arte en la Revolución». Entre
1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València
i altres localitats. El març
de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de
març de 1939 el Comitè
Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la
seva inclusió,
juntament amb Juan López i Julián
Martínez, en la delegació que havia d'enviar
als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la
guerra, però
finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a
Alacant.
Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser
condemnat a presó,
pena que purgà al castell alacantí de Santa
Bàrbara. En 1943 se li va concedí
la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes
particulars, on
tingué com a alumne Vicente Martí
Verdú. Trobem articles sues en nombroses
publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,Cenit, El
Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,La Guerra
Social, L'Imdoptable, Libre
Estudio, Mañana, Nosotros,Nuevo Rumbo, El Obrero de Río
Tinto, Psiquis, Reivindicación,Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,Solidaridad Obrera,La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses
obres podem citar Balanza
de Themis (sd), Los consejos de la
economía confederal (sd), La
libertad y la nueva constitución española
(sd), La Santa de Valdespinos
(sd), Por la enseñanza. Conferencia
(1915), Prosa de combate
(1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los
galeotes del amor
(1923), La palanca de Arquímedes (1923),Comunismo (1925), Los
sombríos (1925), El Gracián
que asesinó (1926), Polvo y humo
(1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre
(1928), El azote
implacable (1928), En mis horas perdidas
(1928), Marivent. La que
supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila
(1929), Gandhi,
animador de la India (1932), El problema agrario en
España (1932), Un
puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso
y sangriento. El
instinto de conservación a través de la historia
(1932), Hacia una nueva
organización social (1933), Control y
colectivización (1936), El
arte en la revolución (1937), España:
su lucha y sus ideas (1937,
amb altres), La libertad y la nueva construcción
de la revolución
(1937), La obra constructiva de la Revolución
(1937), La revolución
actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres
(1937), Amor
y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo
(1938), Mi primer amor.
Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La
revolución
española. Labor constructiva en el campo (1938), La
Armonía o la escuela
en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà
nombroses obres inèdites,
com ara Alba de una época, Babel
(1955), La casa de la colina,chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,Cumbres nevadas
(1952), Disquisiciones trascendentales, La
eme-doble (1955), Ensayos
y conferencias, Epistolario de Ricardo
Garzón, Evolución y
revolución, La fuerza nuclear,El hombre tétrico, Memòrias
de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas
cortas, Seducción
(1954), Sociología. El derecho a la salud,Sylock (1955), etc. Higinio
Noja Ruiz va morir el 2 de febrer de 1972 a València
(País Valencià). A Alginet
hi ha una ronda que porta el seu nom.
***
- Alfred Bidet: El
8 de novembre de 1897 neix a Balanava (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista
naturista Alfred Jean-Baptiste Bidet. Va ser declarat exempt del servei
militar. S'instal·là a París
(França), on treballà de sabater i
visqué al
número 5 del carrer Lally-Tollendal del XIX Districte. En
1920 va ser inscrit,
amb el número 1.978 en la Societat Vegetariana de
França (SVF). Mancat de feina
i maldient la vida urbana parisenca antinatural, abandonà la
capital francesa i
s'instal·là el juliol de 1920 amb sa companya
Jeanne a la colònia llibertària
naturista i vegana muntada per Georges Butaud i Sophia
Zaïkowska a Bascon, a
prop de Château-Thierry (Picardia, França), on
nasqué son fill Georges. Cap el
1921 retornà a París on, seguint els consells del
doctor Carton, introduí
algunes variacions a la seva dieta gairebé crudivegana, com
ara la llet i la
cocció de determinats aliments. A mitjans dels anys vint
vivia al número 14 del
carrer de Condé de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de
França, França), des d'on va
contestar l'enquesta llançada en 1924 pel «Foyer
Végétalien» (Llar Vegà) de
París sobre el veganisme i que va ser publicada en el
periòdic Le
Végétalien. Va estar subscrit a
nombrosos periòdics llibertaris, com ara
Génération
Consciente, Le Libertaire,Le Neo-Malthusien (on
col·laborà), Le Sphinx
d'après guerre, etc. També va
subscriure una acció de la impremta «La
Fraternelle» de Sébastien Faure.
***
- Gérard Leretour: El 8 de novembre de 1909 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França), en una família obrera, el militant anarquista, pacifista i francmaçó Gérard Leretour. Obrer mecànic de professió, per fugir del reclutament militar, s'instal·là a Bèlgica. En 1929 és jutjat en rebel·lia per insubmissió per un tribunal militar de Nancy. De tornada, el 5 de gener de 1933 fou empresonat a la presó parisenca del Cherche-Midi, on començà immediatament una vaga de fam. Alliberat, el juliol de 1933 creà, amb l'anarquista Eugène Lagomassini (Lagot), que n'exercirà de secretari i que morirà en l'exili a Panamà en 1945, la «Lliga dels objectors de consciència», que esdevindrà la Secció Francesa de la Internacional dels Resistents a la Guerra (SFIRG). En 1933 publicà el llibre Soldat? Jamais!. A la tardor de 1933, fou detingut per haver destruït amb A. Daunay l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», a la plaça parisenca de Laborde, per cridar l'atenció sobre la situació de l'objector Ferjasse que portava 30 dies en vaga de fam. Condemnat a 18 mesos de presó, realitzà de bell nou una vaga de fam a la presó parisenca de la Santé per obtenir l'estatut de pres polític. Després de 17 dies, el 17 de gener de 1934, fou enviat al calabós on comença una vaga de fam i de set. Una setmana més tard, i després de dues crisis cardíaques, fou transferit a la infermeria de la presó de Fresnes, on continua la seva acció fins al 13 de febrer, quan, per desig de sa família, acceptà deixà la vaga. La «Lliga dels objectors de consciència» fou dissolta oficialment per l'Estat arran d'aquest afer, el 13 de novembre de 1933, però fou reconstituïda en 1936. El juliol de 1936 va fer una crida en el periòdic Terre Libre, apel·lant a la creació de«Comitès de defensa dels objectors de consciència» a tot arreu com a mitjà per aconseguir l'alliberament dels companys empresonats. A partir del 25 de novembre de 1936 publicà el periòdic Rectitude. Organe des Pacifistes d’Action de la Ligue des Objecteurs de Conscience (SFIRG), que desaparegué el 3 de març de 1937 després d'haver publicat 13 números. Amb l'esclat de la Revolució espanyola de 1936, participà en el«Comitè per a l'Espanya lliure», creat per Louis Lecoin, i en el «Comitè anarcosindicalista per a la defensa i alliberament del proletariat espanyol», fundat l'agost de 1936 per la Unió Anarquista, la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) i la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El gener de 1937 fou novament empresonat a la Santé per les seves declaracions en una conferència a Le Mans. L'octubre de 1937 publicà a París, amb R. Rousseau i els germans Maurice i Charles Laisant, l'únic número del periòdic L'Insurgé. Le vrai, per protestar contra la utilització d'aquesta capçalera fundada per Jules Vallès pel sectors dretans encapçalats per l'escriptor Thierry Maulnier i l'antisemita Edouard Drumont. Fugint de la mobilització durant la II Guerra Mundial, en 1939 s'exilià a Xile, on s'instal·là a Santiago, mantindrà correspondència amb Louis Lecoin i es casarà a començaments dels anys cinquanta. El març de 1967 passà unes setmanes a França per visità sa germana i es presentà, com a pura formalitat, a les autoritats militars.
Defuncions
- Salvador Ponz Gracia:
El 8 de
novembre de 1939 es afusellat a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Salvador Ponz Gracia. Fou un dels organitzadors de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Alcanyís. Arran de la insurrecció de
1933, fou condemnat el gener de 1934 pel Tribunal d'Urgència
de Terol, amb
Santiago Navarro Torres, a un any i un dia de presidi menor per
robatori i a
quatre anys d'igual presidi per tinença d'explosius. Quan
l'aixecament feixista
de juliol de 1936, ocupà la secretaria del Comitè
Comarcal d'Alcanyís i formà
part l'agost d'aquell any del Comitè Central de Defensa
Antifeixista i també el
novembre arran de la recomposició d'aquest comitè
en representació de les
Joventuts Llibertàries. L'abril de 1937 presidí
el Consell Municipal
d'Alcanyís. Entre octubre de 1936 i setembre de 1937 fou
membre del Comitè
Regional d'Aragó. El febrer de 1937 formà part
del grup redactor de la ponència
d'estatuts en el Congrés Regional de
Col·lectivitats celebrat a Casp. En 1937
col·laborà en Cultura y
Acción.
Lluità contra el feixisme enquadrat en la 25
Divisió. Amb el triomf franquista,
fou apressat i afusellat. En 2005 sa família donà
un retrat seu perquè fos
penjant al Saló de Quadres de l'Ajuntament
d'Alcanyís, on figuren altres
alcaldes de la localitat.
***
- Ezequiel Endériz Olaverri: El 8 de novembre de 1951 mor a Courbevoie (Illa de França, França) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Endériz Olaverri. Havia nascut el 30 de novembre de 1889 a Tudela (Navarra). Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Pamplona, s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal. Després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid, on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución, etc.), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles). En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid. En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones. En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas. En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal. Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat socialista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel«pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura. Fou amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A finals de la dictadura de Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra. En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen. En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla per a les eleccions legislatives de novembre de 1933; l'aventura va ser un fracàs i motivà una dura polèmica amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona --en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT. Amb el triomf feixista, passà a França. Amb l'Alliberament, a París continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine, etc.) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de «Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai«La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art. En aquesta època va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano. Durant els anys quaranta dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres comunistes que pretenien el seu control. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà«Sobre bolchevismo en España»), Estampa,Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres. Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas. Va escriure d'obres de dramatúrgia --més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic--, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949), etc. Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a Courbevoie (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Ezequiel Endériz Olaverri (1889-1951)
***
- Francisco
Carmona Pineda: El 8 de novembre de 1992 mor a
Gijón (Astúries, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Carmona Pineda. Havia
nascut cap el
1912 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Milità en
les Joventuts Llibertàries i en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Andalusia. Va
fer el servei
militar en el Regiment d'Infanteria Núm. 17 i va ser
destinat a la presó
provincial de Màlaga. El 19 de juliol de 1934, quan feia la
guàrdia, ajudà un
grup de companys anarquistes (José Pareja
Rodríguez, Enrique Toledano Díaz,
José Siliceo Victorio, Cipriano Domínguez
Marceliano i Antoni Rovira) a fugir,
sumant-s'hi a l'escapada i desertant. Dos dies després, va
ser detingut
juntament amb José Pareja Rodríguez a casa de
l'anarquista Francisco Forte
Dorador al barri del Perchel de Màlaga. El 14 d'agost de
1934 va ser jutjat en
consell de guerra a la caserna de la Trinidad de Màlaga, amb
grans mesures de
seguretat, i condemnat a 15 anys de presó major pels
delictes de «connivència i
confabulació amb els presos evadits» i de
deserció i a dos anys de recàrrec en
el servei militar. El juliol de 1936 fou un dels que van obrir les
portes de
les presons de Màlaga (Andalusia, Espanya).
Lluità contra el feixisme
enquadrant en la Secció d'Informació de la«Columna de Ferro». Amb el triomf
franquista s'exilià a França i
s'integrà en els grups d'acció guerrillers que
s'internaven a la Península. Va ser ferit en diverses
ocasions. Detingut, va
ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó.
Purgà 11 anys de treballs
forçats a l'obra del «Valle de los
Caídos». Un cop lliure, s'establí a
Astúries
i treballà en la construcció a Gijón,
alhora que militava en la CNT anomenada«ortodoxa». Després de la mort del
dictador Francisco Franco col·laborà en la
premsa llibertària (Acción
Libertaria,Vida Obrera, etc.), especialment amb
poesies. En 1985 publicà, amb Jesús LabayosÁlvarez, el llibre de poemes ¡Si
cansancio en el alma!
***
- Marie-Christine Mikhaïlo:El 8 de novembre de 2004 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo --llinatge de son segon marit. Havia nascut l'11 d'octubre de 1916 a Helsingfors, dins del Gran Ducat --pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa --son pare era un afamat jurista--, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquest últim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferruaés expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme.
Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)
Actualització:
08-11-15