La transició: curiositats divertides (dietari de l´escriptor Miquel López Crespí)

Curiositats divertides de l´època de la restauració borbònica Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 - Els arquitectes mallorquins, el maoisme i i la Jove Guàrdia Roja

Alguns dels arquitectes eren maoistes; d´altres anarquistes. La majoria ferms antifeixistes. Però la voluntat de canviar la grisa realitat que ens encerclava sí que existia, ferma, poderosa. Un idealisme exacerbat ens feia aturar la feina, organitzar una reunió de seguida que sentíem qualsevol notícia que ens impactàs: l’execució de l’almirall Carrero Blanco, l’assassinat de Salvador Puig Antich, la vaga de la Seat, les tortures de la policia a Euskadi, la Revolució dels Clavells a Portugal, la guerra del Vietnam... Dedicàvem munió d´hores a la política, la qual cosa repercutia en els nostres ingressos mensuals. Com podíem subsistir, pagar el lloguer de la cooperativa, l’electricitat i el telèfon? Misteris insondables de la joventut! La veritat era que, per qualsevol excusa, deixàvem els plànols a mig acabar i ens reuníem a la sala de juntes per planificar el que havíem de fer. En el fons, funcionaven com una improvisada organització política malgrat que mai ho vàrem teoritzar. Unes quinze persones, més els amics que no pertanyien al grup, era molta gent! Possiblement més que els militants de la majoria d’incipients partits clandestins del moment! Poder mobilitzar aquest petit exèrcit per a una acció, ja fos una pintada o sortir a repartir octavetes a la nit, no ho podia fer tothom!

Vaig tenir sort de trobar aquesta casa en el centre de Palma. Un pis ample, amb tres habitacions, assolellat, ideal per a dedicar-me al meu somni juvenil: escriure, fer novel·les i narracions. Fresc a l´estiu, a l’hivern no necessitava calefacció! Aleshores, en deixar el taller del pare, disposava de pocs ingressos. Encara no havia guanyat cap premi literari, les col·laboracions a la premsa eren escasses i, durant uns mesos, vaig haver de fer les feines més diverses. Estava decidit a deixar el taller. Però em faltava l’empenta final, prendre la decisió que canviaria la meva vida per sempre.

Un apressat curset de delineant em serví per guanyar unes pessetes en una coneguda cooperativa d´arquitectes progressistes. Dibuixava plànols d´hotels amb pretensions ecològiques, hipotètics habitatges populars que havien de bastir treballadors a l´atur i que mai no s´arribaren a fer.

Alguns dels arquitectes eren maoistes; d´altres anarquistes. La majoria ferms antifeixistes. Però la voluntat de canviar la grisa realitat que ens encerclava sí que existia, ferma, poderosa. Un idealisme exacerbat ens feia aturar la feina, organitzar una reunió de seguida que sentíem qualsevol notícia que ens impactàs: l’execució de l’almirall Carrero Blanco, l’assassinat de Salvador Puig Antich, la vaga de la Seat, les tortures de la policia a Euskadi, la Revolució dels Clavells a Portugal, la guerra del Vietnam... Dedicàvem munió d´hores a la política, la qual cosa repercutia en els nostres ingressos mensuals. Com podíem subsistir, pagar el lloguer de la cooperativa, l’electricitat i el telèfon? Misteris insondables de la joventut! La veritat era que, per qualsevol excusa, deixàvem els plànols a mig acabar i ens reuníem a la sala de juntes per planificar el que havíem de fer. En el fons, funcionaven com una improvisada organització política malgrat que mai ho vàrem teoritzar. Unes quinze persones, més els amics que no pertanyien al grup, era molta gent! Possiblement més que els militants de la majoria d’incipients partits clandestins del moment! Poder mobilitzar aquest petit exèrcit per a una acció, ja fos una pintada o sortir a repartir octavetes a la nit, no ho podia fer tothom!

Ocupàvem un àtic espaiós prop de la Seu i mai no discutírem si érem un partit o no. Teníem concepcions diferents en referència al que vendria després del franquisme. Quan començàvem a parlar d´una humanitat sense explotats ni explotadors, els debats podien allargar-se fins a la matinada. Tothom tenia una idea feta del món futur. Els anarquistes no volien ni sentir-ne parlar, de marxisme, d’un estat centralitzat, ni que fos sota el control dels revolucionaris. Només coincidíem en una qüestió: no ens interessava gens tipus de “revolució” existent als països de socialisme degenerat. Ens repugnaven les burocràcies que, des d´altíssims cadafals, rere els gegantins retrats de Marx, Engels i els caps de la policia política, saludaven el poble que passava, disciplinat, agitant ramells de flors i banderes roges sota les tribunes. No entenia com alguns amics gaudien contemplant les desfilades militars, el so dels tambors, el soroll dels tancs que circulaven per les infinites avingudes de Moscou, Praga i Budapest.

Els arquitectes maoistes, alguns dels quals eren fills d’antics dirigents franquistes, estaven summament imbuïts per les idees de la Revolució Cultural xinesa. La influència de les teories de Mao a Mallorca i, de rebot, en determinats membres de la cooperativa, va començar amb un viatge de Maria Gelabert a Beijing l’any setanta-dos. El Col·legi d’Arquitectes de les Illes va enviar una delegació mallorquina a la Xina i ella encapçalà l´expedició. No sé què hi degué veure, per aquelles terres; el cert és que tornà vestida de Jove Guàrdia Roja, amb el típic uniforme verd oliva i la gorra amb l’estrella vermella al cap. Com la deixaren travessar la frontera espanyola amb una disfressa semblant? Encara ara, passats els anys, no acab d´entendre com no la va detenir la Guàrdia Civil. Ens adonàrem que ja no es pintava els llavis i, fascinada per l’experiència tot just acabada de viure, ens mirava de forma distinta, com si tots nosaltres, pel fet de no ser treballadors de la construcció, miners, esclaus de qualsevol fàbrica metal·lúrgica, fóssim capitalistes. Personal de desguàs que, com a la Xina, havia de ser portat als camps de treball de reeducació, condemnat a fer feina deu hores diàries i a estudiar, fins a saber-ho de memòria, el petit Llibre Roig del President Mao Zedong!

Aquella actitud ens feia somriure, però al seu davant dissimulàvem al màxim i l´escoltàvem amb posat seriós, atents als encesos discursos que pronunciava. Tanmateix, digués el que digués, el que comptava era la credulitat vers el que pensava que havia assimilat profundament, el sentiment autèntic que l´embargava. Crec que es devia sentir com els primers cristians de Roma. Imbuïda per una fe cega, segura que, finalment, havia trobat la fórmula màgica, les idees necessàries per a capgirar l´univers sencer. Era una bona al·lota, malgrat la moda maoista del moment. Per a qui seguís el desenvolupament diari dels esdeveniments a la Xina, qui anàs llegint els llibres prohibits que arribaven de París i Amèrica Llatina, es feia evident que la famosa Revolució Cultural Proletària no era més que el producte d’una fortíssima lluita de faccions dins el Partit Comunista. Alguna vegada vaig intentar explicar a Maria Gelabert que la burocràcia dirigida per Mao i Lin Piao emprava els joves, el poble treballador, com a carn de canó en la batalla pel poder. Endebades qualsevol explicació que no fos la que sortia a la premsa xinesa. Mai no escoltava els nostres suggeriments i, ben segur, ens devia considerar perillosos revisionistes als quals era necessari combatre sense treva ni descans.

Quin disgust no hauria sofert si s´hagués adonat que, els sectors de la classe obrera que tenia tan mitificats la consideraven un pallasso vestit per anar a un ball de carnaval! Hauria patit una profunda depressió! Per això la deixàvem fer, que se sentís protagonista de la història si així era feliç. Aleshores tots teníem les nostres dèries, i si ella anava disfressada de Jove Guàrdia Roja, nosaltres, en anar a París, ens delíem per anar a visitar el Museu del Carnavalet, la plaça de la Revolució, la Conciergerie, la casa on van néixer Danton, Voltaire, Louis Michelle i Victor Hugo.

El seu activisme no destorbava gaire les activitats polítiques de la cooperativa i, en el fons, no deixava de ser un entreteniment. Com contemplar una particular obra escrita expressament per a nosaltres.

Un dia comparegué més esperitada que de costum. Portava alguns cartells de la Xina on, no sabíem com, havia aconseguit una entrevista amb Jiang Qing, l´esposa de Mao. Ens mostrava els pòsters de les milicianes lluitant contra la burocràcia, talment les beates que van a Fàtima mostren les acolorides imatges de la Verge pujant al cel enmig d´un cor d´àngels amb trompetes i lires. Emocionada, Maria Gelabert explicava l´encontre amb la companya de Mao com el catòlic que és rebut pel Papa, al Vaticà. Aquell dia, vestida, com de costum, de miliciana xinesa, amb la rutil·lant estrella roja a la gorra i un munt d´exemplars del Llibre Roig, demanà que deixàssim els plànols i ens va fer anar a la sala de reunions.

Ens miràrem sorpresos i encuriosits. Quina la tendria pensada?

Sense dir res, anà fins a la paret i, despenjant uns cartells de Joan Miró, Antoni Tàpies i Genovès, col·locà, en uns indrets ben visibles, la propaganda de la Revolució Cultural que havia dut de Beijing. Després, talment Jiang Qing dirigint-se al Congrés del Partit Comunista, mirant-nos a tots un per un, ens digué, mostrant el famós Llibre Roig:

-Imagín que ja l’heu llegit i comentat. És una obra cabdal per a la història de la humanitat, no en tengueu cap dubte! A la Xina pensava en vosaltres, en les debilitats ideològiques que teniu, en l’anarquia d´una formació cultural sense objectius concrets. Per això mateix vaig portar-ne cinquanta exemplars. És un obsequi dels companys de Ràdio Beijing. Sí, ja sé que ara es poden comprar d´amagat a les golfes de les llibreries i qui vulgui en pot trobar a balquena. Però aleshores, quan jo vaig tornar de la Xina, encara no es podien adquirir a Palma.

Ens mirà encara amb més intensitat, com si es volgués convèncer que nosaltres, pobres infants esgarriats, enteníem la importància de les seves paraules.

-No us he fet cap examen, com correspondria si fóssiu comunistes de veritat, persones disciplinades i no uns petits burgesos que han escollit una professió de privilegiats per anar pel món. Abans d´anar a la Xina, jo era com vosaltres. El viatge, el contacte amb les masses proletàries, la visió d´un paradís sobre la terra, la igualtat que regnava a fàbriques, camp i centres d´ensenyament m´ha fet canviar. Vull ser un tipus diferent de persona. Combinar el treball intel·lectual amb el manual, aprofundir en el marxisme-leninisme, en l´exemple dels revolucionaris de la Llarga Marxa. I no són promeses llançades al vent! He dit al meu oncle pobler que, cada any, quan sigui el temps de collir les patates, hi aniré quinze dies i l´ajudaré en la tasca. També tenc aparaulat amb els cosins participar, com una jornalera, en la recol·lecció de les ametlles, a Campanet, de figues a Muro i d´albercocs a Porreres. Us assegur que mai més no faré cap hotel i, a partir d´ara, la meva feina anirà enfocada a bastir vivendes comunals per als treballadors. Formarem cooperatives i, amb el treball col·lectiu de mestres d´obra, electricistes, fusters, manobres i llanterners podrem oferir els habitatges més barats que mai no s´hagin construït a Espanya.

Acabà d´aferrar els cartells i amagà els quadres de Tàpies i Miró rere el moble de la biblioteca.

Xalesta, cada vegada més esperitada, afegí:

-No he fet cap examen perquè us tenc confiança. I, possiblement, aquest és un defecte que hauré d´anar superant. Encara no som una revolucionària com pertoca! Però us de dir us conec prou per a saber que no em defraudareu i, pel vostre bé, he pensat que és el moment de començar una nova vida talment com fan els companys de la Xina. No basta, com explica el president Mao, canviar les estructures econòmiques de la societat. Sense una transformació profunda de l’actitud de les persones, sense mudar completament la moral, els pensaments més íntims de la humanitat, el socialisme no pot consolidar-se. És impossible avançar cap al comunisme. En qualsevol moment de la Revolució sorgiran rèmores, sectors que voldran fer tornar cap enrere la marxa de la història. La lluita actual a la Xina, i ho he vist amb els meus propis ulls, consisteix a provar de transformar les consciències, enfortir l’esperit dels treballadors i evitar un eventual retrocés al capitalisme.

Neus, una aferrissada anarquista a qui, quan li parlaven de marxisme, sempre ens retreia la repressió contra els mariners de Kronstad, la mirà seriosa, amb cara de pocs amics. Feia capadetes i es movia a la cadira, amb ganes evidents d´abandonar la reunió. Enveja professional? No ho vaig esbrinar mai. Ambdues eren bones professionals, però tenien concepcions molt oposades sobre la funció de l’arquitectura. Na Neus era més partidària de no fer provatures que, tanmateix pensava, estaven condemnades a no funcionar. Potser havien estat els fracassos de les cooperatives que va muntar. Els treballadors en els quals confiava la defraudaren. El pla consistia a fer feina de forma gratuïta els dissabtes i els diumenges per bastir les cases que necessitaven els socis. L´experiment durà pocs mesos. Els picapedrers, llanterners, electricistes i guixaires que s´hi apuntaren anaren desapareixent a poc a poc. S´estimaren més fer hores extres, cobrar el sou com pertocava i, sense gaires més complicacions, mitjançant un préstec bancari, comprar-se la casa. Malgrat els continuats intents de na Neus, no hi va haver manera d´acostumar-los a fer feina per als altres en la confiança que, després, els companys també els ajudarien i donarien suport.

Per això escoltava, incrèdula les explicacions de Maria Gelabert.

Maria Gelabert, que no tenia l´experiència de na Neus, confiava totalment en la “creativitat revolucionària de les masses”. La disciplina del partit era essencial per arribar al socialisme! Els treballadors posseïen una consciència socialista innata. Els calls a les mans garantien l´èxit de qualsevol proposta. Només la burgesia i la petita burgesia, contaminades pels seus orígens de classe, trobaven excuses i no confiaven en el poble. Na Maria no era, emperò, una eixelebrada esquerranista com algú podia pensar. D´ençà de la seva antiga militància en el PCE, el llibre de Lenin L´esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, era sempre a la seva tauleta de nit. El consultava en tot moment per a no caure, deia, en errades concepcions trotsquistes, cristianes i anarquistes.

Impossible fer-li entendre que la consolidació dels més diversos moviments existents, la democràcia directa, les coordinadores d´assemblees de fàbriques, hotels, veïns i estudiants, la creació de societats de consum, no perjudicaven la consolidació de partits polítics de tipus leninista.

Talment una viva reencarnació dels joves xinesos que enlairaven les consignes del president Mao, digué, alçant la mà cap al sòtil, igual que una de les milicianes de la Jove Guàrdia Roja dels cartells penjats a la paret:

-A partir d´ara mateix hem de fer tot el possible per anar deixant al darrere els nostres defectes, les mancances que, com a professionals provinents de sectors no productius, hem anat acumulant amb els anys.

No acabava d’entendre què volia de nosaltres. Quina mena de pla inspirat en el seu recent viatge ens volia proposar? Proletaritzar-nos, aconseguir que deixàssim la cooperativa per fer-nos anar a cavar els fonaments d´una obra en construcció, a aixecar parets, a rentar plats a un hotel? Era un debat que ja havíem tengut en el passat. Normalment, aquestes exaltades proposicions provenien de fills de militars i falangistes, de rendistes, de companys i companyes que no havien vist mai un obrer fent feina. Per molt marxistes i anarquistes que es declarassin, vivien imbuïts de les idees apreses a col·legis religiosos i universitats privades. Confonien el marxisme i la militància revolucionària amb la caritat cristiana, com les monges que marxaven a Àfrica a tenir cura dels afamats i els sacerdots que penjaven la sotana per a conèixer “la realitat de l’explotació”. La sensació de cometre un pecat per haver acabat una carrera, seure rere una taula, gaudir d´un despatx administratiu, no els deixava dormir.

Amb els anys, la majoria dels exaltats profetes que preconitzaven el treball manual tornaren a recer de la família. Altres, s’oferiren als partits que, amb la reforma del règim, començaven a ocupar les noves institucions.

Mai no m’interessaren les propostes de proletarització. Sentia els discursos d´aquells hereus de casa bona com qui sent ploure. Nosaltres, els fills provinents de la derrota dels pares a la guerra civil, els que, per manca de diners no poguérem tenir estudis i, de ben jovenets, érem al taller, sovint sense vacances, tantes exaltades afirmacions ens feien somriure. Els seguidors ocasionals de la moda del marxisme sempre visqueren envoltats de criats, aviciats en el luxe, crescuts enmig del benestar que comportaven la riquesa i el poder heretats de la victòria militar del trenta-nou. Precisament el que nosaltres desitjàvem era fer tot el contrari del que proposava la prole dels vencedors incorporada a les nostres fileres: fugir del treball esclau, que els pares no haguessin de patir tant per les feines ocasionals, pels ritmes d´explotació als quals eren sotmesos per capitalistes sense escrúpols. I, també, que la família hagués tengut diners per poder pagar-nos una carrera! Així, alliberats de l´embrutiment de les cadenes de muntatge, de la feina de sol a sol al camp hauríem pogut disposar de llibres, viatjar per a formar-nos humanament i culturalment, gaudir de vacances, aprofitar els dies lliures per aprofundir en l’art i la literatura, en la lectura de llibres científics i polítics.

És curiós. Amb el pas dels anys, les aferrissades discussions sobre la necessitat de la proletarització quedaren en un no-res. Ningú, cap dels professionals que defensaven l’opció d´anar a rentar plats a un hotel, va deixar de banda les seves ocupacions. Només ho feren alguns sacerdots i monges de bona voluntat. I tampoc no eren tants! Possiblement els més cristians, els més imbuïts per l´esperit de sacrifici que impregna les pàgines de l´Evangeli.

La realitat era que, els professionals ben situats en llurs respectives carreres trobaven mils excuses per no haver d’abandonar el despatx, l´aula del col·legi, el negoci familiar. Uns pocs, els més atrevits, ho provaren i anaren a veure les obres que havien dissenyat com a arquitectes. Alguns, els que pensaren poder esdevenir “autèntics obrers”, “metal·lúrgics”, demanaren fer unes pràctiques al taller de cotxes d´un amic de la barriada. Una autèntica aventura, un canvi en la rutina de la vida quotidiana, per a uns joves acabats de llicenciar, disposats a canviar el món molt abans que Maria Gelabert tornàs de la Xina transformada en Jove Guàrdia Roja. Una experiència única que va ser comentada durant mesos als bars de plaça Gomila i, a l’estiu, als xalets de Portocolom, Can Picafort, Cala Figuera, sota la lluna plena, escoltant Scarlatti, Leonard Cohen i Pink Floyd en el tocadiscs, talment fossin excombatents de l´Exèrcit Popular de la República explicant les batalles de Terol i Guadalajara!

I ara, després del que havíem viscut, Maria Gelabert ens volia sorprendre amb una proposta que creia especial!

Anava amunt i avall, una mica nerviosa quan començà a explicar que la cooperativa podria convertir-se en un cau de reaccionaris, si no trobàvem una solució urgent. Totalment convençuda d´allò que anava explicant, afirmava, amb una certa violència en el to de la veu, que, sens dubte, en un futur no gaire llunyà podríem esdevenir carn de canó per als partits de la burgesia i, el que potser era pitjor: militants socialdemòcrates i revisionistes!

Ferma, segura, pronuncià una de les frases que més li agradaven:

-Pensau que els pitjors enemics són els que agiten la bandera roja per atacar la bandera roja!

Jo no havia vist mai que Maria Gelabert llegís Karl Marx i Antoni Gramsci. I manco encara, que conegués Andreu Nin, Rosa Luxemburg i Lev Trotski. Però sabia de memòria les citacions del Llibre Roig. “Recita les consignes talment com nosaltres, de petits, a l’església, mormolàvem els avemaries i parenostres que ens obligaven a saber els sacerdots”.

L´escoltava amb paciència, esperant una aportació nova, alguna idea que no fos el de sempre, un caramull d´anècdotes esotèriques importades de la Xina, inútils, evidentment, en la Mallorca turística dels 70.

No em vaig equivocar. Continuava amb les seves acostumades dèries.

-A partir d’avui hem de canviar els costums quotidians. Per exemple: seria summament important començar la nostra reeducació treballant en la neteja del pis. Caldria establir un calendari setmanal. La neteja aniria cada dia a càrrec d’un arquitecte i un dels delineants. Un altre dels socis s´encarregaria d´ensenyar de llegir i escriure la murciana que ho fa tot. Així no perdria la feina i nosaltres podríem estar segurs d´haver ajudat el proletariat a la seva emancipació. Hem d´acabar amb la divisió burgesa del treball! Uns neixen per dirigir, per estar asseguts rere les taules dels despatxos i d´altres, el més pobres, ens fan la feina bruta. Hem de finir, de rel, amb les herències del passat! Com a marxistes-leninistes ens hauria d´avergonyir que monges i capellans, els seguidors de la Teologia de l´Alliberament, ens n´hagin de donar lliçons!

Es returà uns segons i, instintivament, va encendre una nova cigarreta. Em vaig fixar amb el que fumava. Feia una pudor insuportable! En efecte, m´ho digueren i no ho acabava de creure. Maria havia portat un munt de paquets de tabac barat xinès. Un tabac molt semblant al de pota i que sempre tenia a mà el meu padrí en els anys de la meva infantesa. Ara, la capsa xinesa portava una gran estrella roja i la imatge de Mao envoltat d´una espècie d´aura celestial.

Maria donava voltes a la taula i ens fitava un a un, amb gest de sergent de caserna. Nosaltres romaníem immòbils, sense gosar fer un gest, aixecar-nos i marxar.

-Aquesta seria la primera passa –afirmà-. Posteriorment, i per començar a fer quelcom de pràctic contra les injustícies del capitalisme, hauríem d’aconseguir que tots els que feis feina a la cooperativa cobreu el mateix. Arquitectes, secretàries, delineants... repartir despeses i entrades. No és digne d’uns professionals revolucionaris que pel plànol d’un xalet cobrem dues-centes cinquanta mil pessetes i en paguem seixanta per hora al delineant!

Vaig notar que alguns dels presents miraven al sostre; altres, al terra. Martí Feliu, que mai havia participat en les nostres accions, no pogué suportar més la reunió i desaparegué amb no record quina excusa.

La proposta de Maria s’acceptà sense gaire debat. Entre nosaltres existia un cert cansament de sentir les prèdiques esbojarrades de l´exaltada Guàrdia Roja mallorquina. Possiblement pensava que, amb aquella votació a mà alçada havia fet avançar desenes d’anys l’adveniment de la terra promesa a la Internacional!

Una victòria inútil.

A poc a poc es pogué anar constatant que la resolució aprovada no s’arribava a portar mai a la pràctica. A secretaria tenien massa feina per a poder dedicar temps a la neteja del pis. Alguns dels arquitectes, els que tenien més bona voluntat i restaven atemorits pels crits i renyades de Maria, ho provaren un parell de dies. Endebades! No ho sabien fer! Fins i tot els era dificultós omplir d’aigua el poal! El local s´anava embrutant de forma irreversible. Els clients que compareixien començaven a posar mala cara. Arreu s´hi veien papereres sense buidar, pols als prestatges, cendrers curulls de llosques, tassons damunt les taules... Quan Carles, que acabava d’arribar de Portugal i emprava el seu temps lliure muntant el documental que havia enregistrat a Lisboa, provà de fregar el terra, li va caure l’aigua del poal. La senyora de la neteja hagué de fer una hora extra per a deixar neta la cuina inundada. Tots haguérem de córrer per salvar les capses de paper per a fer fotocòpies, les carpetes amb els plànols als despatxos propers... Igual de complicat va ser provar de regar els cossiols de les finestres i la terrassa. Els vianants es queixaven de la pluja que els queia des de l´altura. La majoria del personal de la cooperativa no sabia com prémer amb força la fregona. Els que ho intentàrem, deixàvem massa aigua arreu, la qual cosa feia que tot sempre estigués humit, amb bassiots que, implacables, travessaven les rajoles i ens creaven multitud de problemes amb els veïns.

Ho deixàrem anar.

No ens en sortíem!

Malgrat la pèrdua de temps en les feines respectives, existia el perill que, si ho continuàvem fent nosaltres, deixàssim sense ocupació na Rafela, la senyora que feia anys tenia cura d´aquestes tasques. Tanmateix, no va poder estar mai una hora seguida aprenent de llegir i escriure. Amb tants canvis, incomprensibles per a ella, temia pel lloc de feina. Un dia ens ho explicà, plorant. L’home havia quedat a l’atur i el sou que cobrava a la cooperativa era bàsic per a pagar la hipoteca del pis, per a la supervivència de la família.

Sortosament, Maria Gelabert tenia l´estudi a casa seva i venia poc a veure´ns. Va ser fàcil ordir un pla que deixava en suspens el que havíem aprovat en l’assemblea. Na Rafela continuaria encarregant-se de la neteja com sempre, cobrant el seu sou, alhora que nosaltres vigilaríem el moment en què Maria tocàs al timbre. En cas que fos ella, es decretaria alarma general i, agafant granera i poals, provaríem d´enganyar-la. Na Rafela s´asseuria a la primera taula que trobàs, simulant que estudiava. Als ulls de Maria, tot estaria en ordre: arquitectes i delineants feinejaven; la criada, feia pràctiques d´escriptura.

La maquinació ens va sortir perfecta i mai més no tenguérem problemes. Alguna vegada, quan compareixia la nostra estimada companya maoista i ens trobava netejant la cuina, espolsant els prestatges, o regant els cossiols, somreia satisfeta, talment com si aquell dia hagués mort el dictador i arreu de l’Estat onejassin, triomfants, la bandera tricolor i la roja de la Revolució! (Miquel López Crespí)