Anarcoefemèrides del 23 d'agost
Esdeveniments
- Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.
Naixements
-Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Etiève,Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sabater de professió, dirigirà en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, prendrà part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per«reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a Sant-Etiève (Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Etiève.
***
- Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix en un petit poble de Turíngia (Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Le Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia«La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En elsúltims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a LosÁngeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.
***
- Ervin Szabó:
El 23 d'agost de 1877
neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi
austrohongarès; actualment Eslovàquia) el
sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin
Schlesinger, conegut
com Ervin Szabó. Fill
d'una família
jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al
calvinisme. Estudià
Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils
destacà en els
seus treballs de biblioteconomia i d'estadística,
doctorant-se en Ciències
Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època
abandonà tant les seves
creences judaiques com cristianes i freqüentà
revolucionaris russos exiliats,
que el van introduir en la literatura política russa. En
1899 s'afilià al Magyarországi
Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit
Socialdemòcrata Hongarès) i
s'involucrà en
el moviment sindicalista del país, col·laborant
en el periòdic Népszava
(La Veu del Poble) i en Népszavanaptár
(Calendari de La Veu del
Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets
anònims i escrits sota pseudònim.
En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de
Budapest i en 1911
esdevingué el seu director –actualment aquesta
biblioteca porta el seu nom.
Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important
xarxa de biblioteques modernes
(Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari
anglosaxó, destinada,
sobretot, als menys afavorits. També organitzà i
dirigí la Biblioteca de la
Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys
després de la primera edició de la
Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de
biblioteques comptà amb una
edició hongaresa. Els seus estudis sociològics
els començà en 1903 i en 1906 ja
era president de l'Associació de Ciències
Socials. Fou col·laborador habitual
de la revista sociològica Huszadik
Század
(Segle XX), on informà regularment dels temes referents al
moviment obrer
internacional. També col·laborà en la
premsa alemanya (Neue Zeit) i en la
francesa (Mouvement
Socialiste), i es relacionà amb nombrosos
intel·lectuals (Sorellel,
Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes
francesos
i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb
l'MSzDP i el seu
pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop
més pel moviment revolucionari,
llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del
Grup de Propaganda
Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment
anarcosindicalista
francès. Traduí les principals obres de Marx i
d'Engels a l'hongarès i les
seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega
crítica i heterodòxia.
Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la
seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar
forradalomban, on deixà palès el seu
antimilitarisme i que fou publicada
pòstumament en 1921. Altres obres seves són A
magyar jakobinusok (1902), A
szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A
Középeurópai
Vámszövetség angol
megvilágításban (1916).
Ervin Szabó va
morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi
austrohongarès) i
pòstumament s'edità la major part de la seva
obra. En 1985 Samuel Goldberger
publicà la biografia Ervin
Szabó,
anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century
Hungary.
Szabó està considerat un dels pares de la
biblioteconomia moderna mundial.
***
- Agostino Gazzei:
El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo
(Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Al seu poble
treballà en una
fàbrica de ciment i a començaments de 1908
s'instal·là a la toscana Piombino,
on treballà en la indústria
siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre
del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo
Benincasa, Alessandro Cinci, etc.)
prengué part en una subscripció a favor de«L'Alleanza Libertaria» de Roma. En
1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme
contra la indústria
dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de
la
repressió desencadenada després de la mor del
feixista Giuseppe Salvestrini
arran de la incursió a Piombino d'un escamot
mussolinià, emigrà a Bèlgica, on
conegué sa futura esposa, la valona Émilie
Camille Coffré. Anys més tard, ajudà
son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de
Piombino del 26 de
juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona
Montigny-le-Tilleul. A
finals de la dècada dels vint treballà com a
encofrador de la constructora
Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara
Muto Murzio.
Durant els anys trenta continuà participant en activitats
antifeixistes, sempre
espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat
per les
autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al
règim de Mussolini». A partir
d'aquesta data se'n va perdre tot rastre.
***
-Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de«maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear«La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de desembre de 1969 a Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «JardíÁurea Cuadrado» en memòria seva.
Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)
***
- Albano Franchini:El 23 d'agost de 1901 neix a Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista i antifeixista Albano Franchini. Era fill del fuster Giovanni Franchini i de Marcellina Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena, en 1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina Mecànico Industrial, en 1920 és cridat a files, però quan torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no és readmès. Aquest mateix any intentarà crear un comitè per a la defensa de les víctimes i dels presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut dels feixistes per distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923 i 1924, decideix emigrar a França. L'any següent tornarà a Mòdena i serà de bell nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya contra Mussolini. Un cop lliure, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una organització llibertària específica per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista Italià. El desembre de 1930 és denunciat al Tribunal especial i és condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per «propaganda comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una amnistia, però tornarà ser detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de «subversius», tot i que només serà amonestat. Aleshores va entrar en contacte amb membres del grup «Justícia i Llibertat» amb els quals va participar en la resistència. El juliol de 1943 és de bell nou detingut. Més tard serà novament buscat per activitats antifeixistes, però aquest pic passarà a la clandestinitat tot fugint. Participarà en la Resistència enquadrat en la Brigada Allegretti, Divisió Mòdena del Pla, sota el nom de Paolo Romanelli, i en representació dels resistents entrarà a formar part de la primera junta democràtica de la Mòdena alliberada del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN). Durant la postguerra no va participar en cap moviment que no fos llibertari. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Manuel Medina
González: El 23 d'agost
de 1903 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, poeta,
escriptor i
militant anarquista i anarcosindicalista, i després
falangista, Manuel Medina
González, conegut com Manolo Medina
iAriel. Fou fill d'una
família obrera.
Seguidor del mestre anarquista José Sánchez Rosa,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de
Sevilla. Durant els anys vint va pertànyer a les
lògies maçòniques«España» i«Trabajo» de Sevilla i en 1929 va ser detingut per
les seves activitats
anarquistes. A Sevilla també exercí de mestre. A
començaments dels anys trenta
s'establí a Elda (Vinalopó Mitjà,
País Valencià). Com a director de Solidaridad
Obrera de València en 1932
va ser obligat a dimitir pel Comitè Regional
valencià després d'haver publicat
crítiques a Ángel Pestaña i al
Comitè Nacional de la CNT. En 1933 dirigí Tierra y Libertad i el gener d'aquest
mateix any va ser detingut, amb Juan Jaén
Vizcaíno, a la barriada d'Horta de
Barcelona (Catalunya), acusat de fabricació d'explosius i
diversos delictes
d'impremta i empresonat. Com a periodista
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Acción
Social
Obrera, ¡Despertad!,Estudios, Iniciales,El Productor, La
Revista Blanca, Solidaridad,Solidaridad
Obrera, Tierra Libre,
etc. Quan
esclatà la guerra civil s'afilià a la Falange de
Sevilla i col·laborà en el seu
periòdic Azul. En 1941
s'instal·là en
Còrdova i entre aquest any i 1990 va ser redactor del Diario de Córdoba, realitzant
crítica literària, de cinema, de
teatre, d'art i fent de cronista de la vida social. En 1988 l'Ateneu de
Còrdova
li atorgà el premi «Fiambrera de Plata».És autor d'Anarcogramas
(ca. 1931), Sacrilegio.
La mentira de Dios y sus explotadores (1931), El
movimiento emancipador de nuestro tiempo (1933), Antorcha de paja. Poemas inéditos
(1974), Coplas al aire de Córdoba
(1981), Clamor de la tierra andaluza
(1985), Cantares de las ocho hermanas
(1989), Memoria estelar de los tres
pablos: Picaso, Casals, Neruda (1989), entre d'altres. Manuel
Medina
González va morir el 24 de gener de 1993 a
Còrdova (Andalusia, Espanya) deixant
inèdits nombrosos treballs literaris.
Manuel Medina González (1903-1993)
***
- Pedro Calvo Calvo: El 23 d'agost de 1908 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo. Va créixer en una família confederal, quatre germans seus (Isidro, Andrés, José i Jesús) van militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1927 formà part d'un grup anarquista i amb la proclamació de la II República s'afilià en la CNT de Jaca. En aquesta època aprengué la feina de cisteller, professió amb la qual recorregué la comarca (Banaguas, Abay, etc.) fent cistelles i repartint alhora propaganda anarquista. A partir de juliol de 1932 entrà a fer feina en el Ferrocarril del Nord i dos anys després va treballar en el ram de la fusta. Quan l'aixecament feixista prengué Jaca, passà a França per Auloron i l'agost de 1936 arribà a Barcelona. Després s'allistà en la 25 Divisió i lluità al front d'Aragó, enquadrat en transmissions i en sapadors de la 130 Brigada a la zona d'Osca (Oliván, Broto, etc.) i en la intendència de la 176 Brigada. Al front d'Aragó conegué la infermera Adelina Nebot Presols, que esdevingué sa companya la resta de sa vida. En acabar la guerra passà a França, on fou tancat al camp de concentració de Setfonts. El setembre de 1939 fou enrolat en una companyia de treballadors per fer feina en unes mines de Gravan de Borgonya. En 1940 passà als camps de concentració d'Argelers, de Bram i, de bell nou, d'Argelers. Després d'un intent d'enviar-lo a Alemanya per treballar, el juliol de 1941 desertà i ajudà la Resistència. En acabar la guerra treballà de llenyataire (Gorges de Galamús, Arboçols, Coll d'Illes, Canet, Perpinyà, Aireja, etc.). Instal·lat a Perpinyà, milità en la CNT de la localitat. Trobem col·laboracions seves en Tierra y Libertad iés autor dels llibres Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1987), La sociedad liberal y sus contradicciones (1987) i Anexo (necesario) a Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1991). Pedro Calvo Calvo va morir el 14 de novembre de 1992 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou incinerat a Canet.
***
- José Gonzaga Herrera:
El 23 d'agost
de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
José Gonzaga Herrera. Treballador del camp, en 1929
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable
d'una
metralladora, lluità en el Batalló«Pedro Rubio» a la zona de Castuera
(Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid
a la Ciutat
Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit
republicà. Amb el triomf
franquista, tornà al seu poble on va ser apressat i tancat.
Jutjat en consell
de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou
commutada un any
després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944
treballà com a mà d'obra
esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal
dels Presos»). Però
va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb
l'ordi
de fer el cafè. En total restà a la
presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va
ser alliberat definitivament el 6
d'agost
de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué
d'abandonar el seu poble i
marxà a Madrid. Després de la dictadura
franquista s'establí novament a
Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent
republicà i rebé
una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al
final dels seus
dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el
28 de febrer de 2006
a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya).
Defuncions
- Nicola Sacco: El 23 d'agost de 1927, a les 0.19 hores, és executat a la presóde Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Bartolomeo Vanzetti, el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. Havia nascut el 22 d'abril de 1891 a Torremaggiore (Foggia, Itàlia). En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica, suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.
***
- Bartolomeo Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, a les 0.26 hores, és executat a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Nicola Sacco, el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Havia nascut l'11 de juny de 1888 a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello). Quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzettiés tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts), suscitant una immensa reprovació. El 19 de juliol de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.
***
- Josep Domènech
Agulló: El 23 d'agost de 1939 es afusellat a
Alcoi
(Alcoià, País Valencià)
l'anarcosindicalista Josep Domènech Agulló. Havia
nascut cap al 1896. Sabater de professió, era membre de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil va ser membre del
Consell
Municipal de Cocentaina (Comtat, País Valencià).
Josep Domènech Agulló va ser
afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada
del
cementiri d'Alcoi (Alcoià, País
Valencià); deixa esposa i dos fills.
***
- Adrienne Montégudet: El 23 d'agost de 1948 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Havia nascut el 12 de juny de 1885 a Cruesa (Llemosí, Occitània) en una família pagesa i va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui editaLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona, on morirà.
***
- Ernst Frick: El 23 d'agost de 1956 mor a Ascona (Ticino, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Havia nascut el 21 de setembre de 1881 a Knonau (Zuric, Suïssa). Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.
***
- Enrique García
Sanchiz: El 23
d'agost de 1994 mor a Carbon-Blanc (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
Enrique García Sanchiz. Havia nascut l'11 de desembre de
1907 a Monòver
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià). Quan començà a treballar
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Monòver. Arran de l'aixecament
feixista de juliol de 1936 s'integrà en la«Columna de Ferro» i després va
combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la«Columna Durruti» ja
militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de
la retirada,
aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser
internat a diversos camps de
concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic,
va ser detingut a
Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria
francesa i ficat en
un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya.
Finalment,
però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre,
que s'havia establer
per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En
aquest
camp conegué una basca que esdevindrà sa futura
companya. El 28 de gener de
1941 va ser contractat per la «Société
Nouvelle» per anar a treballar a la base
militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any
entrà al servei de
les «Entreprises Industrielles» a Aytré.
El 30 de desembre de 1943 el camp va
ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat.
Després de la II Guerra
Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992
s'instal·là a Carbon-Blanc, a
prop de Bordeus.
***
- Mariano Cruellas
Maraña: El 23
d'agost de 1996 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i
anarcosindicalista
Mariano Cruellas Maraña. Havia nascut cap al 1913 a Fraga
(Baix Cinca, Franja
de Ponent). Fill d'una família de petits propietaris, quan
tenia 15 anys
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i fou un dels
organitzadors de les Joventuts Llibertàries a Fraga. Arran
de l'aixecament
feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna
Roja i Negra» al front
d'Osca. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, amb sa
companya Salvadora
Serveto, també de Fraga. Milità en la CNT de
l'Exili a Perpinyà. Més tard s'establí
a Caracas, on també milità en
l'anarcosindicalisme confederal. A la capital
veneçolana esdevingué un petit patró
amb assalariats i per aquest motiu en els
anys seixanta va ser exclòs de la CNT. Salvadora Serveto va
morir el novembre
de 1992 amb 75 anys a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) durant un viatge
familiar.
***
- Helmut Kirschey: El 23 d'agost de 2003 mor a Göteborg (Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Helmut Krischey. Havia nascut el 22 de gener de 1913 a Elberfeld (Wuppertal, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Fill d'una família de militants de l'Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya) i, a partir de 1920, del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Parti Comunista d'Alemanya), s'integrà amb son germà petit en l'organització dels Pioners Rojos. En 1931, després de veure la «caça de bruixes» estalinista i el centralisme comunista, abandonà la Kommunistischer Jugendverband Deutschlands (KJVD, Lliga dels Joves Comunistes d'Alemanya) i, per influències d'un oncle, s'adherí a les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) de Wuppertal. Morts els pares, a partir de 1932 visqué amb la família anarquista Benner, en la qual els seus tres fills (Fritz, Willi i Eugen) també militaven en la SAJD i en la FAUD. En aquests anys formà part del grup d'acció«Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis organitzades, i fou empresonat arran de trobar-se una arma a casa seva arran d'un escorcoll policíac. El març de 1933, reconegut al carrer per una colla de «Camises Brunes» --milícies del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors)--, aconseguí salvar la pell gràcies als crits de la senyora Benner que alertaren la policia, la qual el detingué; el règim nazi el va internà fins al novembre de 1933 al camp de concentració de Dinslaken. Un cop lliure, va ser vigilat per la Gestapo, però aconseguir arribar als Països Baixos, primer a Amsterdam i després a l'Haia, on fou membre de l'agrupació d'exiliats Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), lligada a la FAUD. Assabentat del cop militar a Espanya, el juliol de 1936, amb documentació falsa, marxà, amb Fritz Benner i altres dos companys, com a voluntari per combatre el feixisme. S'establí a Barcelona (Catalunya) i d'antuvi visqué en un hotel de luxe col·lectivitzat i després, amb una quarantena d'anarquistes germans, a la mansió d'un exlíder nazi que vivia a Catalunya i havia estat advocat de l'empresa farmacèutica Merck. En col·laboració amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), intervingué en programes de ràdio que eren emesos en ona curta a l'Alemanya nazi, en la vigilància de la colònia alemanya establerta a Catalunya i en l'edició de Soziale Revolution (Revolució Social), òrgan dels DAS. El febrer de 1937 s'enrolà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti», amb el qual participà en els combats de Tardienta (Osca, Aragó) i on més de cent voluntaris internacionalistes van morir. Arran dels«Fets de Maig» de 1937, va ser detingut amb altres militants alemanys per agents comunistes i tancat fins a l'abril de 1938 a Barcelona, València i Segorbe. Un cop lliure, passà a França i als Països Baixos. A començaments de 1939 s'exilià a Suècia i se li va assignar Göteborg com a lloc de residència, on conegué l'any següent sa futura companya. En 1943 aconseguí la seva primera feina i milità en la International Transport Federation (ITF, Federació Internacional del Transport), organització sindical clandestina que intervingué activament en la lluita antinazi. Quan aconseguí legalitzar la seva situació, s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on milità fins als anys cinquanta. En 1955 aconseguí la nacionalitat sueca. En desacord amb la línia reformista de Helmut Rüdiger, abandonà la SAC i s'adherí al Partit Comunista Suec, però en 1968, arran de la invasió soviètica de Txecoslovàquia, abandonà el partit. En els anys setanta retornà a la SAC. En 1989 Angelika Feld, Volker Hoffmann, Dieter Nelles i Jörg Lange realitzaren un documental en alemany sobre la seva vida (A las barricadas), on ell mateix explica les seves experiències als carrers de Barcelona i als camps de Pina de Ebro. En 1998 l'editorial de la SAC Federativ publicà la seva autobiografia sota el títol Helmut Kirschey, en antifascist minnen (Helmut Kirschey, memòries d'un antifeixista), editada per Richard Jändel i amb textos de Fritz Benner, Rudolf Michaelis i Helmut Rüdiguer. En els anys noranta viatjà a Alemanya, on parlà sobre la seva experiència de militant anarquista alemany i d'excombatent en la guerra d'Espanya a instituts, associacions de joves i universitats. En 2000 es va publicar la seva autobiografia en alemany sota el títol A las barricadas. Erinnerungen und Einsichten eines Antifaschisten (A les barricades. Memòries i reflexions d'un antifeixista).
Actualització: 23-08-13