Anarcoefemèrides del 3 de novembre
Naixements
- José García Viñas: El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) --on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier--, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme --se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata--, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin --aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona--, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita --amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).
- Kurt Gustav Wilckens: El 3 de novembre de 1886 neix a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups«expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens.
***
- Pasquale Fancello: El 3 de novembre de 1891 neix a Dorgali (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a«socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de«més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat enUmanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).
***
- Pierre Chardon: El 3 de novembre de 1892 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre Chardon. En 1914 serà donat de baixa per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'Émile Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip espanyola i ell ho féu un any després, quan només tenia 27 anys, el 2 de maig de 1919. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres.
***
- Aladino Benetti:
El 3 de novembre de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia,
Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien
Attilio
Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al
Brasil, a l'Estat de São
Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell
només tenia dos anys. Amb sa
mare i dos germans retornà a Itàlia, on la
família visqué en condicions
miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per
qüestions
econòmiques, es posà a fer feina de
mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys
trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el
1911 entrà a
treballar en una fàbrica de motors industrials i
esdevingué torner. Un any
després perdé la feina i s'enrolà de
voluntari en la Marina. Embarcat en un
vaixell de guerra, participà en la Guerra de
Líbia i després en la Gran Guerra.
En acabar el conflicte bèl·lic,
retornà a la vida civil i obrí un petit taller
de mecànica, però posteriorment decidí
passar il·legalment a França. Trobà
feina en algunes oficines mecàniques de la regió
parisenca i s'acostà al
moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a
Itàlia i s'establí a Gènova
(Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor
de l'empresa municipal d'autobusos i
freqüentà les reunions anarquistes i
començà a involucrar-se en les lluites
sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya
obrí un
petit «menjador obrer» a la plaça
Cavalletto, que esdevingué immediatament un
dels principals llocs de reunió del moviment anarquista
genovès. Quan els
escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus
atacs (segrests, pallisses,
insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant,
etc.), fets que s'havien
de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls,
etc.) exercida per la
policia, i per tot això hagué de deixar el
restaurant. En 1925 trobà feina en
l'Agència de Transport Marítim«Marelli». Un informe policíac de 1926
el
considerava com un dels «caps» de la
Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i
sospitava que estava relacionat amb el Comitè
Pro-Víctimes Polítiques de París.
Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes
el deportaren per
dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a
disposició del Tribunal Especial, però va ser
absolt per manca de proves.
Després d'acomplir la pena, retornà a
Gènova, on va ser contínuament vigilat i
de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita
d'alguna
personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano,
etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet
que gairebé li va impossibilitar la militància
política, encara que mantingué
contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de
1930 i el setembre
de 1933 mantingué correspondència amb Errico
Malatesta i, després de la seva
mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de
contínua
persecució, tingué moltes dificultats de trobar
un treball estable, ja que les
empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia
sobre la
seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven.
Per aquesta raó, decidí
obrir una petita botiga, però a començament de
1937 la poca feina el va obligar
a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de
1937
decidí traslladar-se a Milà (Llombardia,
Itàlia) amb sa mare i sa germana.
Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que
cal arrestar en
determinades circumstàncies», la Prefectura de
Milà no aplicà aquesta regla
estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal.
Després de
diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat
com a torner en la «Società
Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto
San Giovanni, a
prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es
va descobrir que
patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba
milanès, el 10
de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo,
Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les
autoritats feixistes proposaren el seu internament «en
consideració a la seva
perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut,
enviat al camp de
concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia).
Setmanes després, davant la seva
constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri
de l'Interior decidí
traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia)
i, posteriorment,
als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna,
on va romandre fins
a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa
família a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945
participà amb son fill en la
batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou
un dels promotors
del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la
seva
secretaria en representació dels anarquistes.
També va ser nomenat inspector
confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals,
anant i venint per
la província de reunió en reunió. Fou
un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi,
de la constitució de la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Mòdena, que
tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i
de la qual va ser
nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa
que va ser difós
arreu la província l'agost de 1945. Els companys de
Gènova li van demanar que
es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En
arribar, reprengué la seva
militància, participant activament en la FCL de
Ligúria, encarregant-se de
promoure la publicació del periòdic d'aquesta
organització, L'Amico del Popolo,
que sortí el 3 de
març de 1946. Abans que es publiqués aquest,
però, Aladino Benetti va morir el
9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria,
Itàlia). La seva correspondència amb
Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la
Storia della
Resistenza e delle Società Contemporanea» de
Mòdena.
***
- Avelino González Entrialgo: El 3 de novembre de 1898 neix a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro Sierra Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquestaèpoca presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquestaèpoca es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per unaúnica CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias.És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936). Avelino González Entrialgo va morir el 18 de maig de 1977 a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela).
Avelino González Entrialgo (1898-1977)
***
- Marcel Morel: El
3 de novembre de 1906 neix a Sant-Etiève
(Arpitània) el calderer i planxista anarquista
Marcel Morel. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a
Sant-Etiève, juntament amb
François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava
cartells contra la guerra del
Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la
Comissió
Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Sant-Etiève–els altres membres
d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis
Eyraud, André Garnier, Francis
Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquestaèpoca vivia al número 66
del carrer Désiré Claude de
Sant-Etiève. Entre 1954 i 1964
col·laborà en el
butlletí intern L'Anar,
fundat per
Marcel Renoulet a Sant-Etiève. Durant els anys cinquanta fou
membre del Grup«Sébastien Faure», adherit a la
Federació Anarquista (FA). Arran de la
insurrecció hongaresa de 1956, sembla que
participà en la manifestació
antiestalinista organitzada a Sant-Etiève per diferents
grups (Força Obrera,
Confederació Nacional del Treball de França,
Solidaritat Internacional
Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors
Cristians i un grup de
mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet«Au
peuple français... avec les insurgés de Hongrie,
pour la liberté». Entre 1956 i
començament dels anys seixanta va ser responsable del
butlletí de fàbrica Le
Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet
i Marius Coutière, participà en
l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la
Unió Local de la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF). El 10 de
juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local,
al costat de Marcel
Renoulet i Marius Coutière, que acabà
dissolent-se a causa de l'hostilitat del
sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran
trobada
anarquista de la Unió Llibertària del Loira que
se celebrà el 5 de juny de 1965
a la Sala Claude Cornut de Sant-Etiève.
***
- Cèsar Broto Villegas:
El 3 de novembre de 1914 neix a
Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista
Cèsar Broto Villegas.
Fill d'un ferroviari socialista de tarannà anarquista, va
instal·lar-se amb sa
família quan era un infant a Lleida (Catalunya). Als 11 anys
va començar a
treballar i es va afiliar a la Societat d'Impressors, tapadora de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys de
clandestinitat de la
dictadura de Primo de Rivera, en 1928. Durant els anys
següents va militar
activament en l'anarcosindicalisme: vocal i secretari del sindicat,
secretari
de la CNT lleidatana, fundador en 1933 del periòdic Acracia
--que es va
fer famós fins al final de la guerra pel seu to purista i
anticircumstancialista--,
creador amb Félix Lorenzo Páramo de l'Ateneu
Llibertari, secretari de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Lleida
(1933-1936), secretari provincial
de la CNT des de 1936, secretari dels Grups de Defensa, etc. En 1935 va
desertar de l'exèrcit. Pels contactes amb un grup
d'aragonesos que feien el
servei militar a Lleida va saber amb antelació de
l'aixecament feixista, fet
que va ajudar que els anarquistes catalans estiguessin a l'aguait. Quan
va
començar la guerra va abandonar els càrrecs
orgànics --llevat quan el desembre
de 1936 va acompanyar Josep Peirats a França per aconseguir
armes com a
secretari de la CNT lleidatana-- i es va enrolar a finals de 1936 en la
Columna
Durruti, on romandrà com a motorista fins al
començament de 1939, quan va ser ferit
a Artesa de Segre i va ser evacuat a Barcelona amb una cama trencada.
Quan
Barcelona va ser presa pels feixistes estava hospitalitzat i va poder
salvar la
vida. Traslladat a Lleida, va ser jutjat i condemnat a 15 anys de
presó. A les
presons de Barcelona i Lleida va aprendre radiotècnica i va
treballar com a
mecanògraf a les oficines, ajudant en la
falsificació i tràfec de documents per
ajudar els companys. Alliberat després de quatre anys, va
instal·lar-se a
Barcelona, guanyant-se la vida en un laboratori
d'electrònica i va participar
en la lluita clandestina des del 1943, organitzant les activitats a
Catalunya i
Mallorca i ocupant càrrecs perillosos i de responsabilitat.
En 1945 va ser
secretari de la CNT catalana, a la qual va representar en el
famós Ple de
Carabaña del 12 al 16 de juliol de 1945 i del qual va sortir
secretari general
de la CNT, encapçalant el desè Comitè
Nacional --amb Lorenzo Íñigo Granizo, que
havia de reemplaçar-lo en cas de detenció; Genaro
Atienza Díez; Ramon Rufat
Llop, vicesecretari; Mariano Trapero Pozas; Ramón Remacha
Muñoz, delegat
d'Aragó; Francisco Bajo Bueno; i Antonio Barranco Hanglin,
tresorer--, que va
durar uns mesos, ja que tots van ser detinguts entre el 2 i el 20
d'octubre de
1945. Després de 53 dies d'interrogatori, va ser transferit
a Alcalá de
Henares. Un consell de guerra el 21 de març de 1947 el va
condemnar a 30 anys.
Després d'una pila d'anys tancat, que va patir a diverses
presons --Alcalá
(1945-1948), Ocaña (1948), Dueso (1948), Yeserías
(1948-1949), San Miguel de
los Reyes (1949-1962)-- i de diversos intents de fuites, va ser
alliberat en
1962. De bell nou detingut a Barcelona en 1966 durant uns dies
d'interrogatoris, va decidir exiliar-se el desembre de 1966 a
França. Establert
a Evreux, va relacionar-se amb el moviment llibertari, però
sense prendre
partir per cap tendència. En 1980 va tornar a la
península, després d'haver
participat prèviament com a espectador en el V
Congrés Confederal. Durant la
dècada dels 90 es va instal·lar a La Pobla del
Duc (Vall d'Albaida, País
Valencià). En 1993 participà a Besiers
(Llenguadoc, Occitània) en el«Col·loqui
sobre l'exili llibertari a França. A través de la
història oral», organitzat
per la Fundació Salvador Seguí (FSS). A
més de col·laboracions en El Noi,és autor d'una autobiografia, a càrrec de MiquelÀngel Bergés Saura, La
Lleida anarquista: memòries d'un militant de la CNT durant
la República, la
guerra civil i el franquisme (2006). Cèsar Broto
Villegas va morir
el 15 de març de 2009 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida,
País
Valencià) a conseqüència d'un infart
patit el dia d'abans i les seves cendres
van ser escampades per la pirinenca Vall de Broto. Deixà
inèdit el llibre La
gran trata de esclavos, sobre l'explotació dels
presos pel franquisme. Sa
companya Pepita Arias.
Defuncions
-
Germinal de Sousa:El 3 de
novembre de 1968 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarquista i
anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza).
Havia nascut el 22 de
maig de 1909 a Bonfin (Porto, Portugal). Era fill del conegut
anarquista Manuel
Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa i des de 1925
milità en
les Joventuts Sindicalistes i en el grup específic«Germinal», al costat d'Emídio
Santana. A partir de 1926 formà part com a
tipògraf de la clandestina aleshores
Confederació General del Treball (CGT) lusitana i dels seus
comitès d'acció. En
maig de 1926 participà, com a secretari general de la CGT,
en el «Congrés
d'Agrupacions Llibertàries de llengua espanyola»
que se celebrà a l'Estaque
(Marsella), on participaren nombrosos llibertaris peninsulars i
d'altres
indrets. Durant una curta temporada milità en el grup«Bien Être et Liberté» de
Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a
Madrid (Espanya) i en 1928
s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de Barcelona, promogut perÁngel
Pestaña, que pretenia unir els militants confederals per
reforçar la CNT abans
d'una normalització política. De bell nou a
Portugal, en 1931 intervingué en la
constitució de l'Aliança Llibertària i
també en l'organització de la
Federació
Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), molt lligada a la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 davant la forta
repressió, va emigrar a
Espanya --fet que fou criticat per alguns companys que restaren a
Portugal--,
on portà una activa militància sobre tot en els
grups específics de la FAI
(«Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà
a Portugal clandestinament per
reunir-se amb el Comitè Confederal de la CGT. En 1935 fou
expulsat d'Espanya
acusat per «anarquista perillós»,
però retornà clandestinament. Quan
esclatà la
guerra de 1936 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i,
com a tal, assistí
a la reunió del 3 de novembre de 1936 a Barcelona on es va
fer costat la
incorporació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) en el Govern
republicà. Des del setembre de 1936
encapçalà la «Columna Tierra y
Libertad»,
que va combatre al front madrileny (Tarancón i Cuenca) i que
el novembre
d'aquell any volgué acompanyar Cipriano Mera en la defensa
de Madrid, oferta
que fou rebutjada per aquest. En 1938 fou nomenat secretari del
Comitè
Peninsular de la FAI, organització a la qual
representà en nombroses reunions,
com ara la dels Comitès Nacionals de CNT, FAI i
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de la
secció política del Comitè Nacional
de la CNT. Partidari del revisionisme, s'oposà
emperò amb força a les tesis
d'Indalecio Prieto que pretenia convertir la FAI en un partit
polític. En 1938,
amb Diego Abad de Santillán, representà la FAI en
el Comitè Nacional del Front
Popular. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 intervingué a
Barcelona en el
Ple Nacional de les Regionals del Moviment Llibertari. Quan la derrota
era un
fet, després de la reunió del Moviment Llibertari
del 15 de gener de 1939 a
Barcelona, creuà la frontera amb Pedro Herrera. Fou membre
del Consell General
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el 22
de març de 1939.
Després patí els camps de
concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia
(fins al maig de 1943). En 1943 s'establí a Alger fins al
1948, militant en el
moviment anarquista, però sense tenir càrrecs de
relleu. En 1948 les seves
relacions amb els alts comitès llibertaris s'havien
refredat, fins al punt que
quan tornà a Portugal aquell any, la CGT rebé una
carta de prevenció de
l'Associació Internacional del Treball (AIT) sobre ell i,
encara que ho
sol·licità, no trobà suport per sortir
de Portugal i establir-se a Barcelona,
on residia sa companya, Modesta Flores. Germinal de Sousa va morir el 3
de
novembre de 1968 a Lisboa (Portugal), d'una trombosi cerebral; al seu
enterrament, després d'esquivar una sèrie de
dificultats, hi assistí Modesta
Flores. A l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam es
trobem dipositats importants documents seus de quan fou secretari
general del
Comitè Peninsular de la FAI.
***
- Eusebio Pinós Regalado: El 3 de novembre de 1976 mor a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Havia nascut el 6 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.
***
- Manuel Visar
Naval: El 3 de novembre de 1980 mor a Agen
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Havia nascut cap el 1896 a
Aragó
(Espanya). Quan era adolescent, treballà en la
construcció del canal Aragó-Catalunya,
recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el
servei militar,
s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà
com a obrer en la companyia
elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat«Luz y Fuerza» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil,
ocupà
càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf
franquista passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració. A partir de 1940
treballà com a obrer agrícola a
Astafòrt (Aquitània, Occitània), on
vivia amb
sa companya i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va
ser internat al camp
de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys
després amb la salut malmesa.
En 1943 retornà a Astafòrt, on després
de l'Alliberament milità en la Federació
Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la
localitat. En 1947 fa ser
nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la
CNT que se celebrà a Tolosa de
Llenguadoc (Occitània). En 1957
s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou
secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa
en la «Subscripció
Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió
de Relacions de la Indústria
de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili.
***
- May Picqueray: El 3 de novembre de 1983 mor a París (França), d'un càncer generalitzat, la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Havia nascut el 8 de juliol de 1898 a Savenay (Bretanya) en una família modesta. Va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret«La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó perús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.
---