D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes? - Palma (Mallorca), 1976-77 - Crònica sentimental de la transició

D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes? No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut

Palma (Mallorca), 1976-77 Crònica sentimental de la transició

D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes? No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut. A Palma, ens coneixíem com si tots fóssim de la mateixa família. La dictadura havia obert un poc el seu brutal poder permetent el funcionament del CineClub Universitari, de l´Obra Cultural i concedint a comptagotes el permís per a algun recital de la Nova Cançó. Ja sabíem quants i qui érem. On eren aleshores, en els moments més obscurs dels seixanta, els membres de tantes taules rodones, grups d´opinió, plataformes periodístiques, esotèrics partits provinents de més enllà de les galàxies conegudes? Quins eren els motius que obligaven alguns sectors del poder a canviar de camisa, a preparar un canvi que pogués preservar els avantatges dels posseïdors? La por produïda per la voladura de l´almirall Carrero Blanco, saber que no hi havia recanvi a la seva dominació i que era imprescindible fer alguna cosa per aturar l´onada popular? El pànic de tants sectors que havien gaudit dels privilegis obtinguts per la victòria del trenta-nou en constatar la força de l´envestida popular? La vaga general de Vitòria, la democràcia directa i el poder de les assemblees ampliant-se arreu de l´Estat... On eren els partits i sindicats per provar de controlar tot aquella allau de fúria desfermada, d´ànsies de justícia i llibertat?

Talment viure en un univers kafkià! Com si fóssim ombrívols habitants de la novel·la El Castell. El mateix absurd magistralment retratat a la pel·lícula d´Orson Welles protagonitzada pel director del film i per Anthony Perkins i Romy Schneider. Què podíem fer per provar de rompre el mur de silenci que ens envoltava? Ens sublevava que el protagonisme fos per als qui mai no havíem vist a l’hora de la lluita. Tants advocats i curiosos opositors que, com voltors afamegats, es llançaven a la desesperada a omplir les pàgines dels diaris.

D´on sortia aquella afamegada gernació d´aspirants a sous i cadiretes! No els havíem vist mai per part ni banda! Eren fantasmes provinents d´un món inconegut. A Palma, ens coneixíem com si tots fóssim de la mateixa família. La dictadura havia obert un poc el seu brutal poder permetent el funcionament del CineClub Universitari, de l´Obra Cultural i concedint a comptagotes el permís per a algun recital de la Nova Cançó. Ja sabíem quants i qui érem. On eren aleshores, en els moments més obscurs dels seixanta, els membres de tantes taules rodones, grups d´opinió, plataformes periodístiques, esotèrics partits provinents de més enllà de les galàxies conegudes? Quins eren els motius que obligaven alguns sectors del poder a canviar de camisa, a preparar un canvi que pogués preservar els avantatges dels posseïdors? La por produïda per la voladura de l´almirall Carrero Blanco, saber que no hi havia recanvi a la seva dominació i que era imprescindible fer alguna cosa per aturar l´onada popular? El pànic de tants sectors que havien gaudit dels privilegis obtinguts per la victòria del trenta-nou en constatar la força de l´envestida popular? La vaga general de Vitòria, la democràcia directa i el poder de les assemblees ampliant-se arreu de l´Estat... On eren els partits i sindicats per provar de controlar tot aquella allau de fúria desfermada, d´ànsies de justícia i llibertat?

El governador civil havia donat instruccions a la policia política per a permetre, dins d’un cert ordre, els mítings del PCE i dels seguidors de Felipe González alhora que augmentava la repressió contra els comunistes que no participàvem a les diverses “juntes democràtiques” tolerades pels autèntics artífexs de la reforma.

A qui anava millor l’existència d’aquests muntatges era als seguidors de Carrillo. Munió de fantasmals grupuscles caiguts dels núvols, sortits de les clavegueres dels despatxos professionals s’apuntaven desesperadament a les rodes de premsa convocades pels successius invents del PCE. Primer foren els muntatges organitzats a París i Roma, amb suport d´Enrico Berlinguer i Georges Marchais. Després, amb els permisos corresponents, a Madrid, Barcelona i les altres capitals provincials. Un curiós univers que ens sorprenia i ens deixava bocabadats. Com si fos un film de terror. Reformadors de tota mena, els més diversos partits democratacristians, carlins de nou encuny partidaris de l´autogestió obrera i d´un socialisme algerià, titista o israelià, desenes d´organitzacions socialistes barallant-se per ser reconegudes per la socialdemocràcia internacional i, sobretot pels Estats Units. Curioses escissions proalbaneses, maoistes, trotskistes i estalinistes que pugnaven per reconstruir el “partit del proletariat” però a les quals no els molestava asseure´s ben al costat del PCE, al qual, per altra banda, acusaven de ser l´enterrador de la lluita per la República i el socialisme... Tot plegat, un espectacle dantesc en el qual nosaltres no hi volíem participar. Una farsa que feia remoure dins les tombes els ossos dels milers de companys que sí lluitaren de veritat per canviar el món. Els nostres morts, fermades les mans amb filferro, afusellats de nit i a plena llum del dia, amb els sacerdots beneint la matança i les beates anant a missa per a celebrar les orgies de sang. “Déu exterminarà els rojos per als segles dels segles!”. Els nostres herois, els valents que cridaren “Visca la República!”, abans de sentir les bales dins del pit, novament oblidats, veient com els qui, en teoria, els havien de ressuscitar del fons dels pous on foren llançats, ara s´aferraven, borratxos, als assassinats del trenta-sis i ballaven damunt tants cadàvers torturats i abandonats arreu dels entreforcs dels camins.

Miquel López Crespí