Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta genteta que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Bastien els aeroports damunt talaiots de tres mil anys. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.
Mallorca, anys 60 i 70: els nou rics i la destrucció de la nostra terra
Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta genteta que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Bastien els aeroports damunt talaiots de tres mil anys. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.
La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.
En veurels guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven latenció.
Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.
Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades dItàlia... tot els anava bé manco els llibres!
Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació dun llibre. Ens exigien que el llom fos decoratiu, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums dimitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.
Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i lautor gravats amb lletres daurades a la coberta.
Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres dimitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien destar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.
Miquel López Crespí