Menjar calàpets

 Article de Pere Josep García.

Fa uns mesos, a principis d’agost, un polític pollencí que ara forma part de l’equip de govern del municipi me va dir que “governar és menjar calàpets”.  Intrigat, vaig haver de cercar què volia dir allò de “menjar calàpets”. Que jo sabés, un calàpet era un amfibi i no es menjava.

Doncs resulta que “menjar calàpets” és una expressió emprada per fer referència a situacions que una ha de fer tot i que no voldria. El que solem anomenar “passar pel tub”. Així doncs, el que em va voler dir aquest regidor és que governar suposa haver de fer coses que un no vol.

Això em duu a fer unes quantes reflexions. Quan una persona decideix presentar-se a unes eleccions amb un partit, coalició o agrupació d’electors, ho fa amb un programa i amb la convicció de que podrà aplicar el que ell pensa. Si no és així, és que ho fa simplement per “pintar-la” o per afany de protagonisme o lucre. Si arribar al govern és no poder aplicar les polítiques i fer el que un té previst i s’ha de menjar calàpets, al manco ho hauria de fer per motius de força major. Si no hi ha altre solució que “passar pel tub”, que sigui per problemàtiques que no tenen solució i no per por a quedar malament o semblar impopular. Si els motius vertaders per “menjar calàpets” son el populisme i intentar viure de la política, em sembla que els calàpets ja no son tan xerecs i comencen a tenir un gust més bé dolç.

Tot això m’ha vengut al cap quan he vist la fantàstica fotografia del batlle de Pollença, Miquel Ángel March (no va ser ell qui me va dir això dels calàpets, però ell també hi era a la conversa i no ho va contradir) rodejat de militars, després d’una missa i amb una bandera espanyola de mides considerables. Miquel Ángel March es va presentar com una persona d’esquerres i nacionalista. Per això, baix el meu punt de vista, deu hagut d’engolir molts amfibis a l’hora de participar d’aquest acte d’enlairament d’una pàtria en la que no creu, rodejat de les forces que la defensen i la fan possible i després d’un acte religiós que tota persona d’esquerres (racionalista) hauria de rebutjar, si més no, com a representant del poble (no deu recordar-se’n que vivim en un estat aconfessional).

El dubte que em sorgeix després de tot això és fins a quin punt són calàpets tot això pel batlle. Podria no haver anat a missa. Podria no haver anat a la celebració amb els militars (o guàrdies civils). Podria no haver-se fet la foto. Però ell va decidir que ho havia de fer. Amb quina motivació? Aquí hi ha el bessó de l’assumpte. I, com he dit, no hi veig més que dues possibilitats: o era un fet important que no podia ser d’una altre manera, o era per no quedar malament, semblar impopular i poder viure de la política més tranquil i més temps. Jo tenc una opinió molt personal sobre l’assumpte i supòs que cadascú tendrà la seva. Així que crec que més val deixar-ho aquí.