Anarcoefemèrides
del 20 d'agost
Esdeveniments
- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de
1898 surt a París
(França) el primer número del periòdicLe Cri de Révolte. Organe
révolutionnaire
bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i
J. Regis. En
aquest primer número es lliurà el
fulletó de Constant Martin Inqusition et
antisémitisme. Hi van col·laborar
Gabriel Andres, Angelleras, Antoine
Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri
Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais,
Boiscervoise, G. A. Bordes (A.
Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges
Durante, Idan
Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier,Émile Henry, F.
Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion,
Ernest-Lucien Juin,
Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles
Malato,
Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour,
Max
Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost,
Albert Pruh'homme,
Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin
Sartoris, Auguste Vaillant,
E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre
de 1899
la policia escorcollà el local de la redacció i
denuncià G. A. Bordes, Gabriel
Andres i François Prost. En sortiren 10 números,
l'últim el de la primera
quinzena de març de 1899.
***
![Portada del primer número de "Hui-ming-lu" [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/huiminglu/huiminglu01.jpg "Portada del primer número de \"Hui-ming-lu\" [IISH]")
- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de
1913 surt a Canton (Guangdong,
Xina) el primer número del periòdic
anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu
del gall que canta en l'obscuritat), òrgan
d'expressió del grup llibertari«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall
que canta en l'obscuritat), fundat
l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava
també el nom en
esperanto La
Voĉo de l'Popolo i
després dels primers números canvià el
títol
xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En
aquest periòdic i en diversos
pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions
del
periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle),
publicació editada des del 1907 a
París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el
pensament de Proudhon,
Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament
xinès i
ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai,
etc.). En 1969 els 33 números de la
revista Min Sheng es van reeditar a
Hong Kong.
***
- Congrés Nacional de«Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.
Naixements
- Élie Monier: El 20 d'agost de 1889 neix a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», ÉlieÉtienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Nascut en una família pagesa, va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.
***
- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista«Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.
***
- Manuel Sabaté
Llopart: El 20
d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- neix a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès,
Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel
Sabaté Llopart (Manolo),
el més jove dels germans Sabaté. Quan tenia 16
anys li pegà per fer-se torero i
va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946
passà els Pirineus
per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep,
el
primogènit, i Francesc (El Quico);
però ambdós mai no valen voler que
son germà petit els acompanyés en les seves
accions arriscades de guerrilla
contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una
cooperativa de la
zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son
germà Francesc purgava
una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i
que Josep havia
entrat a la Península amb un grup d'acció per
incorporar-se al grup guerriller
que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Ramon Vila havia
d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras
Saiz (Primo),
format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell,
José Conejos García, Miguel
Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià
Helios Ziglioli, aquests dosúltims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep
Sabaté. Aquest grup va caure
en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté
va ser capturat a la
carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la
Guàrdia Civil.
Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de
desembre de 1949 va ser
condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista.
Manuel Sabaté Llopart
va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de
Barcelona
(Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.
***
- Fredy Perlman: El
20 d'agost de 1934 neix a Brno (Moràvia, Txèquia)
--aleshores Txecoslovàquia-- l'escriptor, editor,
músic i activista llibertari
Fredy Perlman. En 1938, just abans de l'annexió nazi, sa
família emigrà a
Cochabamba (Bolívia) i en 1945 s'establí,
després de passar per diversos
indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a Lekeside Park (Kentucky,
EUA). En
1952 estudià al Morehead State College de Kentucky i entre
1953 i 1955 a la
Universitat de Califòrnia, Los Ángeles (UCLA).
Quan era redactor del periòdic
universitari The
Daily Bruin,
una discussió amb les autoritats
administratives universitàries sobre l'elecció
dels editors el portà a treure,
amb un grup de companys, un publicació alternativa
independent, The
Observer,
que s'havia de repartir a les parades de l’autobús
i a l'entrada de la
universitat ja que el rectorat en prohibí la
distribució al campus. Entre 1956
i 1959 es matriculà en filologia anglesa a la Universitat de
Columbia, on
conegué Lorraine Nybakken, que esdevindrà sa
companya durant la resta de la
vida. Aviat, però, desvià els seus estudis cap a
la filosofia, la política i la
literatura europea. En aquesta època es va veure
força influenciat per un dels
seus professors, el sociòleg C. Wright Mills. A finals de
1959 amb sa companya
realitzà un viatge amb motocicleta pel país.
Entre 1959 i 1963 s'establí a
Manhattan, on treballà amb John Ricklefs en
anàlisis estadístics dels recursos
mundials. En aquesta època participà en diverses
activitats pacifistes
antinuclears amb el grup dramàtic anarquista The Living
Theatre, entre
d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant una asseguda
reivindicativa a Times Square. Després es convertir en
l'editor de The Living
Theatre i publicà The new freedom, corporate
capitalism i
l'obra de
teatre Plunder. En 1963 la parella
abandonà els Estats Units i, després
de viure un temps a Copenhaguen i a París,
s'establí a Belgrad. A la capital
sèrbia realitzà un master en economia i es
doctorà en dret a la
Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for
the development
of a backward region», que causà un gran
escàndol en alguns sectors
universitaris. Durant el seu últim any a
Iugoslàvia, fou membre de l'Institut
de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969
la parella va viure
a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de
ciències socials a la
Western Michigan University, magisteri que tingué certes
crítiques ja que
establí unes classes i títols propis i
autònoms de la universitat. En 1966, amb
Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí
el llibre d'Isaac
Illich Rubin Essay
on Marx's Teory of Value i
en publicà la introducció
sota el títol «Essay on commodity
fetishims». El maig de 1968, després de dos
setmanes de docència a Torí (Itàlia),
marxà, amb l'últim tren abans que la
circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a
París, on participà
activament en els disturbis de carrer; també
prengué part amb el comitè de
fàbrica de Citroën en l'ocupació del
Centre Censier de la universitat
parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va
escriure el
llibre Worker-Studen
Action Committees. May 68.
El gener de 1969 acabà
d'escriure The
reproduction of daily life.
En aquest any abandonà la
universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la
majoria estudiants, la
revista Black& Red,
de la qual s'editaren sis números. La redacció
i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la
impressió al Radical
Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de
1969
viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt in socialist Yugoslavia,
que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de«complot de la
CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí
a Detroit, on va escriure The
incoherence of the intellectual; també
traduí a l'anglès, amb altres,
l'obra de Guy Debord Society
of the spectacle,
versió que fou criticada
pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a
Chicago la cooperativa
editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada
tirà Black&
Red i
nombroses publicacions i llibres de l'esquerra nord-americana. Entre
1971 i 1976 treballà força, publicant llibres,
com ara Letters of insurgents (1976) o Manual for revolutionary leaders(1977), o
traduint-ne, com ara
l'obra de Piotr Arshinov History
of the makhnovist movement,
la de VolinThe unknown
revolution o
la de Jacques Camatte The
wandering of
humanity (1975).
Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel
en
orquestres de cambra durant els caps de setmana. En 1971, amb sa
companya,
realitzà un viatge amb cotxe per Alaska. En 1976 va ser
operat al cor,
experiència que li ajudà més tard per
escriure i representar l'obra Who's
Zerelli?, on
criticava l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977
i
1980 es dedicà a estudiar història i
realitzà viatges amb Lorraine a Turquia,
Egipte, Europa i llocs històrics dels Estats Units. En 1980
començà una
història de Detroit i dels seus voltants (The Strait), que con va
concloure. La parella ajudà --amb articles (Anti-Semitism and the Beirut
Progrom, The continuing appeal of
nationalisme,
etc.),
mecanografiant, corregint proves, etc.-- en la redacció de
la revista
antiautoritària The Fifth Estate. Entre 1982 i 1983
treballà en la
redacció d'una de les seves obres més reeixides Agains his-story, against
Leviathan!, on
planteja com lluitar contra la civilització
contemporània
des d'una perspectiva anarquista. En 1983 s'afegí a la
secció de corda de la
Dearbon Orchestra i el juny de 1985 interpretà els quartets
de Mozart i de
Schumann en un programa de Physians for Social Responsability. Fredy
Perlman va
morir el 26 de juliol de 1985 durant una intervenció
quirúrgica cardíaca al
Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan, EUA). En 1989 Lorraine
Nybakken
publicà la biografia del seu company, Having little, being much, a la
impremta de Black& Red.
Defuncions
- Michele Angiolillo Lombardi: El 20 d'agost de 1897 és executat a Bergara (Guipúscoa, País Basc) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Havia nascut el 5 de juny de 1871 a Foggia (Pulla, Itàlia). Va començar a militar en aquesta ciutat en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.
***
- Francisco Mares
Sánchez: El 20 d'agost de 1941 és
afusellat a Paterna (Horta Oest, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares
Sánchez –el primer
llinatge citat també com a Marés.
Havia nascut cap el 1895 a Xelva (Serrans, País
Valencià) –algunes fonts citen
Torrent (Horta Oest, País Valencià). Sa
família, d'origen camperol, emigrà a
València. Quan tenia 10 anys començà a
treballar com a obrer en la construcció
i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat
s'afilià al Sindicat
de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de València.
Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on
romangué fins la
proclamació en 1931 de la II República espanyola.
En els anys posteriors milità
a València i a Torrent adscrit als Sindicats
d'Oposició de la tendència trentista
de la CNT. El novembre de 1933
va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc
Puchades
Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant
del partit Dreta
Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell
any. Quan
el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del
Comitè
Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la
Comissió
Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la«Columna de Ferro», de
la qual fou comissari d'un batalló. Després de la
militarització, la columna
esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular republicà i fou nomenat
comandant del II Batalló de la Brigada (73
Divisió) i comandant de la Brigada
en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat
ferit. Lluità als
fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista,
caigué
presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de
concentració d'Albatera
i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a
començaments de maig
de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta
Nacional del Moviment
Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939,
de camí a França després d'haver
realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la
policia, tancat a la
presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a
Torrent, encara que la
premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins
el 5 de maig de
1940. Després d'un temps a la presó Model de
València, va ser condemnat a mort
en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat
Militar de València. Francisco
Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp
de Tir de Paterna
(Horta Oest, País Valencià), encara que diverses
fonts citen erròniament altres
dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz,
locutor i director
de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora
radiofònica republicana en la qual Mares
havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van
ser enterrats a la mateixa tomba
al cementiri de Paterna.
Francisco Mares
Sánchez (1895?-1941)
***
- Josep Peirats Valls:
El 20 d'agost de 1989 mor a Borriana (Plana Baixa, País
Valencià) el
militant, periodista i historiador, figura importantíssima
de l'anarquisme i de
l'anarcosindicalisme hispà, Josep Peirats Valls. Havia
nascut el 15 de març de
1908 a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País
Valencià), fill de cosidors
d'espardenyes. La seva família emigrà a Barcelona
i des de petit freqüentà
l'Escola Racionalista de l'Ateneu Llibertari de Sans fins el seu
tancament per
les autoritats, però quan tenia vuit anys es posà
a fer feina (en una fàbrica
de claus i de tatxes, en una lampisteria, en la fotografia, etc.).
Obrer de la
construcció i rajoler fins a la guerra, en 1922
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). D'educació autodidacta, durant
els anys del
pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera, va
col·laborar en diversos
periòdics i revistes, com ara La Revista Blanca
o Tierra y Libertad.
Establert a l'Hospitalet de Llobregat, formà part d'una
comissió de rajolers en
defensa d'un company condemnat a mort durant la dictadura de
Dámaso Berenguer.
Amb la instauració de la II República espanyola
esdevingué secretari de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Barcelona,
milità en el grup anarquista«Verdad» de l'Hospitalet, serà un dels
fundadors de les Joventuts Llibertàries
de Catalunya i participarà activament en els ateneus
llibertaris. Entre 1934 i
1936 fou membre del comitè de redacció, i
després director, de Solidaridad
Obrera. Entre 1935 i 1936 fou redactor d'Ética.
En juliol de 1936
prengué part en els combats al carrer i particularment en la
presa de la
caserna d'infanteria del Bruc i s'integrà en el
Comitè Revolucionari de
l'Hospital per la FAI. Més tard participà en
l'autogestió de la ciutat. El
febrer de 1937 fou delegat per Catalunya al Ple Nacional de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a
València, on es mostrà força dur amb
el col·laboracionisme. Aquest mateix any va fer
mítings per diverses localitats
catalanes (Lleida, Barcelona, Sallent, etc.). Redactor de Tierra
y Libertad,
després responsable del diari Acracia,
es va oposar aferrissadament a la
participació de la CNT en el govern defensant un anarquisme
intransigent, fet
que després dels «Fets de Maig» de 1937
li valdrà ser expulsat d'Acracia.
Aleshores marxà als fronts d'Aragó i de Catalunya
emmarcat en la 26 Divisió
(Columna Durruti ja militaritzada), assolint diverses graduacions
militars
(sergent, cap de Secció de l'Estat Major de la 119 Brigada i
tinent). Assistí
al Ple Regional de Catalunya de la FAI en representació del
grup «Los
Irreductibles» i al Congrés Juvenil de
València de 1938. Després de la desfeta,
es refugià a França, on fou internat als camps de
concentració de Vernet i de
Cognac. En desembre de 1939 embarcà cap a
Sud-amèrica, on passà set anys a
diferents països: Santo Domingo, Equador (1941-1942),
Panamà (1942 i 1945). En
1947 tornà a França, on fou elegit secretari
general del Moviment Llibertari en
l'Exili (CNT-MLE) i desplegà una intensa activitat militant,
efectuant
nombrosos viatges clandestins a l'Espanya franquista. Reelegit
secretari en
1950, afermà la publicació del
periòdic CNT en l'exili, però
serà per
dues vegades empresonat per les autoritats franceses. En 1965, arran
del
Congrés de Montpeller, la ruptura entre els activistes com
ell i la direcció
(Montseny-Esgleas) és manifestà. Aleshores
entrà en Frente Libertario,
l'òrgan de la dissidència anarcosindicalista
espanyola (1970-1977). En 1971
s'instal·là a Besiers amb sa companya
Gràcia Ventura Fortea (Gracieta).
Va escriure nombrosos articles en gairebé tota la premsa
llibertària --fent
servir diversos pseudònims (Jazmín,Fraternal Lux, Geronés,Sertorio, etc.)--, com ara Acción,Acracia, Asturias,Bicicleta, El Boletín del
Ladrillero, Castilla Libre, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Comunidad
Ibérica, Crisol,Cultura Libertaria, Cultura y Porvenir,Cultura Proletaria,Ética, Evolución,FAI, Faro, Fragua
Social, Frente
Libertario, Frente y Retaguardia, Historia
Libertaria, Inquietudes,El Luchador, Más Lejos,Mujeres Libertarias, El Mundo
del Día, Nahia, Nosotros,Nueva Senda, Polémica,Premsa Libre, La Protesta, El
Quijote, Reconstruir,La Revista Blanca, Ruta, El
Sembrador, Senstatano, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Terra Lliure, Tierra y
Libertad, Tribuna Confederal y Libertaria,Umanità Nova, Umbral,Universo, Volontà, De
Vrije, etc. És autor d'obres
d'anàlisi i d'història que han esdevingut de
referència, com ara Glosas
anárquicas (1932), Revivir
(1932), Para una nueva concepción del
arte: lo que podría ser un cinema social (1934), Voces
juveniles.
Interpretación ácrata de nuestra
revolución (1937, amb altres), Los
intelectuales en la revolución (1938), Qunice
conferencias breves (1940),Estampas del exilio en América (1950), La
CNT en la Revolución
española (1952-1953, 1971 i 1988; la seva obra
fonamental), La undécima
cruzada (1956), El diablo (1958, obra
teatral), La Sión hispánica
(1961), Breve storia del sindacalismo libertario spagnolo
(1962), Los
anarquistas en la crisis política española
(1964), La práctica
federalista como verdadera afirmación de principios
(1964), Informe del
delegado de Venezuela de lass tareas del congreso de CNT de
España en el exilio
a que pudo asistir (1965), Polémica
sobre el determinismo y voluntarismo
(1966, amb Benjamín Cano Ruiz), Examen
crítico-constructivo del movimiento
libertario español (1967), El
anarcosindicalismo en España (1970,
amb altres), Comunistas y anarquistas frente a frente
(1972), Para
una monografía de escritores anarquistas españoles
(1972), España,¿transición o continuidad? (1973), Anselmo
Lorenzo. Prolegómenos de la
CNT (1974), Los anarquistas en la guerra civil
española (1976), Cipriano
Mera, un anarquista en la guerra de España (1976), Diccionario
del
anarquismo (1977), Figuras del movimiento
libertario español (1977),Perspectivas (1977), Emma Goldman,
anarquista de ambos mundos
(1978), Figuras del movimiento libertario español
(1978), Mecanismo
orgánico de la CNT (1979), Emma Goldman.
Una mujer en la tormenta del
siglo (1983), Les anarchistes espagnols.
Révolution de 1936 et luttes de
toujours (1989), Historia contemporánea
del movimiento libertario
(1989), Una experiencia histórica del movimiento
libertario. Memorias y seleccion
de artículos breves (1990), Anarquismo
(1991), Breve historia de
la CNT (1991, amb altres), La Semana
Trágica y otros relatos (1991),Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo
(1992, amb
altres), etc. Amb la mort del dictador va tornar a Catalunya,
establint-se a la
Vall d'Uixó, i realitzà nombrosos
mítings a partir de la legalització de la
CNT. Dotze anys després de morir, en 2001, l'arxiu de Josep
Peirats va ser
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. Va
deixar nombroses obres inèdites. En 2009 sortí
publicat un resum de les seves
memòries sota el títol De mi
paso por la vida.
***
- Maria Occhipinti:El 20 d'agost de 1996 mor a Roma (Itàlia), per complicacions del Parkinson que patia, la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Havia nascut el 29 de juliol de 1921 a Ragusa (Sicília). Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto.
---
