[13/10] «La Protesta Umana» - «Montjuich» - «Tredici Ottobre» - Míting per Ferrer - Homenatge a Ferrer - «La conquête du pain» - «Il Libertario» - Monument Ferrer - Fanelli - Jung - Malagoli - Meniconi - Cano - Val - Vicente - Pappagallo - Ferrer - Ramírez Fajardo - Carrasquer - Gimeno - Núñez Soler

Anarcoefemèrides del 13 d'octubre

Esdeveniments

- Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909.

***

- Surt Montjuich: El 13 d'octubre de 1910 surt a Scarlino (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista i lliurepensador Montjuich. Aquesta publicació estava dedicada íntegrament a retre homenatge al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia afusellat un any abans. Editada pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Scarlino, l'editor responsable fou Palmiro Martinozzi. Trobem col·laboracions de Francesco Arzi, Baldo Cavalli, Giuseppe Cignoni, Annibale Duccini, G. Gaggioli, Luigi Mariotti, Michele Tonicelli i Vignali Zuliro.

***

- Surt Tredici Ottobre: El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília) l'únic número del periòdic anarquista Tredici Ottobre. La glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la publicació l'advocat i periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic dedicat a la reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna en l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti, G. S. Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia, Marcellino Marcellini, Giovanni Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice.

***

- Míting per Ferrer: El 13 d'octubre de 1910 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari, organitzat per l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana Ferrer), en commemoració del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals Ferrer de la ciutat de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i, després de deixar una corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren l'himne Song of the toilers (Cant dels treballadors). Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident de la Thomas Paine Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i membre del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander Jonas, cofundador i editor del periòdic socialista New Yorker Volkszeitung i membre del comitè executiu de la Free Speech League (FSL); Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada anarcofeminista Emma Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes: anglès, alemany, castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte circulaven persones amb cistelles on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles Modernes arreu del continent americà. Aquesta proposta de construcció de noves escoles ferrerianes va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí una carta de suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que fou ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de gom a gom i més de mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi, fet pel qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per parlar a la multitud. El míting de la Cooper Union novaiorquès només fou un dels trenta actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars que es realitzaren a tot el món.

***

- Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes.

***

- Surt La conquête du pain:El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La conquête du pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat perÉmile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns popularsLa Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935.

***

- Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana.

***

- Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»

Naixements

- Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

***

- Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

***

- Dionigi Malagoli: El 13 d'octubre de 1859 neix a Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller anarquista Dionigi Malagoli, més conegut com Dionis Malagoli. Sos pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo Bianchi, Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole dell'Avvenire» de Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a França, el 30 de maig de 1892 en va ser expulsat per les seves activitats llibertàries i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdicUmanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia).

Fioravante Meniconi (1893-1945)

***

- Tomás Cano Ruiz: El 13 d'octubre de 1901 --segons algunes fonts el gener de 1900-- neix a La Unión (Múrcia, Espanya) el periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea. Fou membre d'una coneguda molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Benjamín, Vicente i Juan. En 1915 començà a col·laborar amb el periòdic anarquista El Rebelde i l'any següent durant unes vacances a Melilla, conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per les autoritats militars de la plaça africana. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a Múrcia. El desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia) a Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on milità en la CNT i en la Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquesta època va fer mítings amb Salvador Seguí i formà part --amb Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin i Gener Minguet--  del Comitè Nacional clandestí de la CNT, però fou detingut gairebé immediatament. També en 1920 assistí a un acte antirepressiu amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada. El 28 d'octubre de 1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri barceloní de Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per guanyar-se la vida feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de maig de 1921 va ser detingut al Sindicat Únic del Ram de la Construcció de Barcelona, clausurat aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de Comitè Pro-Presos, amb segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 participà en la Conferència de Saragossa. Aquest any va fer mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant peninsular. Per aquest temps va ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València per delictes d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900 pessetes al caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc d'Espanya, va ser detingut amb Vicente Altamira i José Miró Lázaro acusats d'haver perpetrat aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció«Brazo y Cerebro» de València. Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat provisional. En aquests anys col·laborà en Alba Social, Redención y Estudios. En 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats públiques (Alzira, Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928 començà el judici per l'atracament a mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim judici de l'època del pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i a Francisco García García, se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per atracament, més sis mesos i 250 pessetes de multa per ús il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel Sánchez, sis anys i un dia de presó major; i a Manuel López Rigel, nou anys de presó correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el condemnà a 10 anys de presidi major per atracament i a dos mesos i un dia perús de nom fals, a més d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la presó s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a París, on fou secretari de la Federació Anarquista del Sena, i després a Alger. En 1930 tornà a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera, publicació que més tard, amb Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol de 1931 participà en un míting anarquista al Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano Durruti i Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquestaèpoca va fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que dirigia Pilar Grangel. Durant la II República portà a terme una intensa tasca periodística, faceta que compaginà amb la realització de conferències i mítings. Entre maig i juny de 1931 assistí a la Conferència catalana, on va proposar que la FAI fos convidada al proper congrés de la CNT, proposició que va ser acceptada. L'agost d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i Gregorio Jover, en el míting pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El 13 d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón Acín i Antonio Martínez Novella, en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la legalització d'aquest sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya, celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser nomenat membre del consell de redacció de Solidaridad Obrera. El gener 1932, arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut amb la resta de membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos Aires», per ser deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso --amb aquest dos organitzà una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a compartiments aïllats de la resta dels companys confinats-- i molts altres a Bata i a Fuerteventura fins al setembre. També en 1932 intervingué en el míting de la FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant Adrià de Besòs. Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José Pastor, Serafín Aliaga i altres, fundà les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son germà Benjamín, participà en l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes que funcionaven en aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per l'Ateneu Llibertari d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del Sindicat Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9 de maig de 1933 resultà greument ferit, i un company seu (Manuel Martínez Castellanos) mort, en un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual morí l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li quedà esguerrada la mà dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. En 1935 formà part de la redacció de Liberación i poc després va ser detingut a Alacant. També en 1935 entrà en el Comitè Peninsular de la FAI, que va haver d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de juny de 1935 va ser detingut a Barcelona com a director del periòdic La Voz Confederal,òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis companys que treballaven a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935 participà en un míting d'afirmació confederal contra la guerra a la Plaça de Toros de València, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel Pérez Feliu, Pau Monllor, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el Consell Administració Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a Múrcia i criticà duríssimament la fugida de Madrid del Govern republicà i el governamentalisme confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación. En 1937 va ser un dels representants d'«Els Amics de Mèxic» a Alacant. El novembre de 1937 representà el Sindicat de Professions Liberals d'Alacant en el Ple Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat a Múrcia. Durant els anys bèl·lics també va fer diversos mítings i conferències --Villarreal (1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939 va ser elegit membre del Consell Municipal de València per la FAI, en substitució de Benjamín Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A l'exili ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i dirigí publicacions. Durant els anys posteriors recorregué Amèrica i després s'instal·là a París com a professor de castellà a Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i fins i tot s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets que van decebre força molts companys encara que després corregís. En 1962 i 1971 va fer conferències a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de Llevant de la CNT de l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer conferències arreu. Després de la mort del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles d'estiu a Múrcia. En 1983 s'establí a València i posteriorment a Múrcia. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação Directa, Adarga,Aurora, A Batalha, Cenit,Le Combat Syndicaliste, A Comuna, ¡Desperdad!, España fuera de España, Espoir, Estudios,Los Galeotes, Liberación,Manha, Mujeres Libres, Nueva Humanidad, Ruta, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, La Voz de las Artes Blancas, Umbral, etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història del moviment obrer i col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista.És autor de Nuestra odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de Quental, Recordando a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y los momentos actuales (1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio CNT-FAI. 19 de julio de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni García Lamolla), Homenaje a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976), Cuestiones ibéricas (c. 1977), La Commune de París (1871) (1977), Zarabanda insular (1977), Doña Anastasia (1979), Memorial de Chicago (1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980), Homéricas regionales (1981), Escuela de verano (1982), etc. Tomás Cano Ruiz va morir l'agost de 1986 a Múrcia (Espanya). Al seu poble natal un carrer porta al seu nom.

Continua...

---