Anarcoefemèrides del 29 de setembre
Naixements
- Ezra Heywood: El
29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA)
l'abolicionista,
propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista
Ezra
Hervey Hoar, més conegut com Ezra
Hervey
Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas
Roper. En 1848
el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares,
devots
baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton
(Massachusetts,
EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia
Westminster, en 1852 abandonà la llar
familiar i s'instal·là a Providence (Rhode
Island, EUA), on va fer estudis a la
Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i
aconseguí el màster l'any
següent. A continuació restà dos anys a
la universitat de Brown preparant-se
per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment
abolicionista, però, el va
trasbalsà i en 1858 decidí deixar
l'Església de manera radical i es traslladà a
Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The
war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de
William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat
Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims
anys de la Guerra
Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè
considerà que aquest no
s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió.
Posteriorment abraçà el pensament
anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863.
D'antuvi
el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els
aspectes econòmics,
defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per
individus
autònoms que donaria lloc a un Estat natural
harmònic gràcies al voluntarisme i
el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871,
organitzà a Nova
Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL,
Lligues
per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que
fomentaven
l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865
s'havia casat a
Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre
infants (Vesta, Hermes,
Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran
influència en el seu pensament
radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com
ara la
llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció,
l'educació sexual o el
treball femení. En 1871 s'instal·là a
Princeton, la ciutat que el va veure
créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el
periòdic The Word. A Monthly
Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual
per la Reforma), on col·laboraren destacats
intel·lectuals
anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls,
etc.), i
l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això,
creà i animà
nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva
editorial publicà
especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels
drets de la dona i
en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat.
En 1870 publicà el
llibre Uncivil Liberty en el qual
reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern
nord-americà, en 1876 edità el
llibre Cupid's Yokes, on
denuncià el
matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni
l'Església
ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions
entre els homes i les
dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada«Llei Comstock», llei
que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de
l'educació sexual
i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors
de la
moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association,
la New
York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat
nord-americà,
encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2
de novembre de 1877
aquest detingué Heywood durant un congrés a
Boston de la Free Love League (FLL,
Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de
les cinc
detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el
25 de
juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes
d'«obscenitat» per haver
venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i
condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de
multa. Després de sis mesos de
presó, la campanya que es generà en el seu suport
aconseguí que el president
Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El
26 d'octubre de
1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The
Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per
difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les
pàgines de The Word. En
el judici, però, després de
defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions,
les de
1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de
1890 va
tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat
per tres càrrecs federals per
haver publicat textos en The Word
considerats «obscens». Declarat culpable, complir
dos anys de reclusió i
treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown.
Afeblit i malalt
per la seva permanència a la presó i sense
recursos econòmics, Ezra Heywood va
morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys
després del
seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la
propagandista
anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares
intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth
Rexroth. En 1985 Martin
Henry Blatt edità The Collected
Works
de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la
biografia Free Love and Anarchism. The
Biography of
Ezra Heywood.
***
- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).
***
- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)-- l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas,Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup«Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest. Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).
Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)
***
-
Berthe Faber: El
29 de setembre de 1895 neix a la zona d'Esbly i de Meaux (Illa de
França,
França) la militant anarquista i anarcosindicalista Berthe
Suzanne Faber, també
coneguda com Berthe Faber-Guillot.
Durant els anys vint va ser la companya del destacat anarquista Severin
Férandel amb qui porta, fins el 1928 quan la parella va ser
substituïda per Nicolas
Faucier, la Llibreria Internacional Anarquista, al carrer des Prairies
de París
(França). En 1927 fou la responsable de les subscripcions i
de la tresoreria de
la nova època del periòdic en llengua castellana Acción, publicat a
París entre desembre de 1927 i gener de 1928, i
que va ser prohibit des del seu primer número arran de la
publicació d'un
article fent una crida a l'assassinat dels sobirans espanyols.
Després de la
marxa cap a Mèxic de Férandel, es
lligà sentimentalment al militant anarquista
espanyol Francisco Ascaso Abadía, aleshores refugiat a
França, i s'instal·la
amb ell a Lió (Arpitània). Després de
l'expulsió d'Ascaso, marxà amb ell cap a
Alemanya i a Brussel·les (Bèlgica), on restaren
fins el 1931, any que la
parella es traslladà a Catalunya arran de la
proclamació de la II República
espanyola. Després de la mort d'Ascaso el juliol de 1936
durant la resposta
armada contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya),
conegué a la
capital catalana l'objector de consciència
francès Eugène Guillot (Jacques
Salies), qui esdevingué son nou
company. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, la parella
retornà a
França. El 15 de març de 1939, arran d'un
escorcoll a la seu de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), va ser interrogada per la policia:
aleshores
viva amb sa germana al número 170 del carrer de
París de Vincennes (Illa de
França, França) i la policia la
qualificà com a «secretària de
relacions
internacionals a Barcelona». En aquesta època
s'encarregà de procurar
documentació falsa als refugiats espanyols, com ara
José García Tella i
família. Durant la II Guerra Mundial, visqué amb
son company sota falsa
identitat a causa de la insubmissió d'Eugène
Guillot i perquè estaven buscats
per la policia. Després de l'Alliberament, milità
a París i fou una de les
animadores del grup anarquista «Amis de Sébastien
Faure». La parella vivia al
número 9 de la plaça Émile Landrin de
París, on ella treballava de conserge.
Quan arribà a la jubilació, les autoritats
cessaren de perseguir-la i la
parella s'establí entre Esbly i Meaux (Illa de
França, França), alhora que
regularitzaren la seva situació matrimonial. En 1978,
després de la mort de son
company, es retirà en una llar de jubilats fins la seva mort
a finals de 1983.
***
-
Bruno Vogel: El
29 de setembre de 1898 neix a Leipzig (Regne de Saxònia,
Imperi Alemany) l'escriptor,
propagandista pacifista i dels drets homosexuals i anarquista Bruno
Vogel. Son
pare, Emil Bruno Vogel, no era son pare biològic,
però el crià a Bohèmia com si
ho fos, i sa mare es deia Adelheid Josephine Jarolimek. En 1916 es va
presentar
voluntari per a lluitar en la Gran Guerra, primer a la frontera de
l'Imperi
Austro-hongarès, posteriorment al Bàltic i en
1917 a Flandes. Després del
conflicte bèl·lic retornà a Leipzig.
En 1922 fundà, amb Magnus Hirschfeld i
altres, el grup de reivindicació homosexual«Gemeinschaft Wir» (Nosaltres la
Comunitat). Va publicar el seu primer article en el diari Leipziger Wolkszeitung en 1923 i a partir
d'aquest moment
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques, com ara Glossen
o l'anarcosindicalista Besinnung
und Aufbruch, un dels òrgans
d'expressió de la Freien Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya). Entre
1925 i
1931 col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista Syndikalist. En
1925 publicà el llibre Es lebe der
Krieg! Ein Brief, primera obra alemanya antimilitarista
contra la Gran Guerra; aquest llibre va ser denunciat per
blasfèmia i
indecència i es va condemnar a l'editor a destruir els 5.000
exemplars de
l'edició, però tots ja s'havien venut. Aquell
mateix any es va ver una segona
edició de 10.000 exemplars, dels quals les autoritats
pogueren capturar 8.000,
que van ser destruïts. El judici va acabar el març
de 1929 amb una condemna de
l'editorial i la prohibició de diversos capítols
de l'obra. Els pares
l'aplegaren al llit amb un amic i, descoberta la seva homosexualitat,
l'engegaren de casa i s'instal·là a
Berlín. En 1926 fundà a Berlín, amb
Kurt
Hiller, el Gruppe Revolutionärer Pazifisten (GRP, Grup
Revolucionari Pacifista),
que lluità fortament contra la reintroducció del
servei militar obligatori a Alemanya.
En 1928 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands
(SPD, Partit
Socialdemòcrata Alemany), però
l'abandonà tot d'una. Aquest mateix any publicà Ein Gulasch und andere Skizzen i en 1929
una de les seves obres més discutides i celebrades, Alf, novel·la antimilitarista
i de temàtica homosexual, que ha
esdevingut amb el temps un clàssic en el seu
gènere i ha tingut diverses
reedicions. En 1929 va ser nomenat assessor del Comitè
Executiu del
Wissenschaftlich-humanitäre Komitee (WhK, Comitè
Científic Humanitari), primera
organització de defensa dels drets dels homosexuals i
transsexuals creada al
món. L'estiu de 1931 marxà, amb son company Otto
Böhlmann, cap a Àustria per
estudiar ambdós medicina. A Viena treballà de
traductor en l'editorial de Karl
Schusdek. En 1933, arran de l'incendi del Reichstag alemany i
l'adveniment del
nazisme, abandonà aquest país fins arribar a
Noruega l'octubre de 1933, passant
per Suïssa i París (França). En fugir
havia amagat les seves obres inèdites a
les golfes de casa seva, però anys després va
saber que sa família, amb por,
havia destruït tota la seva producció. El gener de
1934 s'establí en una cabana
a Tromsø (Nord-Norge, Noruega), vivint en condicions molt
difícils del que podia
treure de la terra gairebé sempre gelada. A Noruega
visqué com a professor
d'idiomes i escrivint articles en alemany per a periòdics
noruecs, com ara Arbeiderbladet.
Otto Böhlmann emigrà a
Anglaterra en 1934, però ell, sense passaport,
hagué de restar a Noruega, on
entaulà una nova relació amb Gudmund
Sørem. El gener de 1937, amb el suport
econòmic d'amics i documentació donada pel
canceller Halvdan Koht, pogué
viatjar primer a Londres i després a Sud-àfrica,
on s'instal·là a Ciutat del
Cap amb Otto Böhlmann i Gudmund Sørem. Entre febrer
de 1942 i novembre de 1944
treballà per a l'exèrcit sud-africà.
En 1946 col·laborà per qüestions
econòmiques en la revista gai suïssa Der
Kreis. A Sud-àfrica descobrí la
bisexualitat i tingué un fill amb una
nativa africana. Formà part de la West African Students
Union (WASU, Unió
d'Estudiants de l'Àfrica Occidental) i es va relacionar
sense problemes amb la
població negra, cosa que li va porta més d'un
ensurt. En 1952, fugint del règim
racista de Sud-Àfrica, retornà a Europa i es va
instal·lar a Londres
(Anglaterra), on participà activament en el moviment
antiapartheid. En 1986 Wolfgang
U. Schütte publicà una antologia dels seus articles
sota el títol Ein junger Rebell. Erzählungen und
Skizzen
aus der Weimarer Republik, on es recull molta de la seva
producció
llibertària.Bruno Vogel va morir el
5 d'abril de 1987 al Londoner Royal Free Hospital de Londres
(Anglaterra) i el
seu funeral va ser sufragat pels serveis socials del barri londinenc de
Camden.
L'agost de 2012 les seves obres inèdites Maschango
i Slegs vir Blankes, va ser
publicades
anònimament en Internet.
***
- Edoardo Angeli: El 29 de setembre de 1903 neix a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquestaèpoca el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia Edoardo Angeli va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on morí el 30 d'octubre de 1985.
***
- Cándido Armesto Sanz:
El 29 de setembre de 1915 neix a Barakaldo
(Biscaia, País Basc) l'activista anarquista i
anarcosindicalista Cándio Armesto
Sanz. Per influència de son germà Eusebio, en
1931 s'afilià en els sindicats de
Ferro i de Diversos de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Amb Eusebio,
formà part del grup de defensa confederal «Los
Trece». Durant els anys
republicans ocupà càrrecs en diversos
comitès cenetistes a la comarca de
Bilbao. Com a militant d'acció, fou detingut en diverses
ocasions, entre altres
el gener de 1933 i durant els fets d'octubre de 1934, quan
aixecà, amb Gregorio
Larrea i Antonio Teresa, l'única barricada a Bilbao. Quan
esclatà la guerra, el
juliol de 1936 intervingué en la creació de
l'anarquista «Batalló Isaac
Puente», que comandà Teresa, i del qual fou
capità. Quan Bilbao caigué a mans
feixistes, va combatre a Astúries i després a
Catalunya. A començaments de 1938
s'integrà en la 153 Brigada --antiga Columna Terra i
Llibertat-- com a capità
de l'Estat Major. Arran de l'ofensiva d'Aragó, fou detingut
pels estalinistes
com altres quadres de la brigada i se salvà del processament
gràcies a
l'enfonsament del front català. En 1939 s'exilià
a França i, després de passar
per diversos camps de concentració, exercí
diverses professions, enrolant-se
ben aviat en grups clandestins relacionats amb la
resistència antinazi, alhora
que intervingué en la reorganització de la CNT
com a membre del Comitè Regional
clandestí de l'Alt Garona i del Comitè Nacional
encapçalat per Francisco Carreño
com a secretari general a Tolosa de Llenguadoc. En acabar la II Guerra
Mundial
i amb l'escissió del moviment llibertari
s'enquadrà amb el sector moderat,
exercint com a secretari polític del primer
Subcomitè Nacional en 1945. Entre
finals de 1944 i 1948 participà directament en importants
tasques relacionades
amb la Regional Nord: el desembre de 1944 representà la CNT
basca, amb Félix
Likiniano, en el Bloc Nacional Basc; el 17 de març de 1945
signà, amb
Likiniano, l'acta de naixement del Pac de Baiona; el maig d'aquell any
formà
part de la Comissió de Relacions Basca que
preparà l'escissió cenetista de
París i fou nomenat membre del Comitè Regional
basc; el 27 d'octubre de 1945 signà
pel Comitè Regional del Nord el manifest Con España o contra
España,
que
suposava la preeminència de la CNT de l'Interior sobre la de
l'Exili; el
novembre del mateix any assistí al Ple Regional de Baiona;
el juny de 1946
assistí a la Plenària Regional pel
Subcomitè Nacional; el novembre d'aquell any
a Baiona al Ple Regional del Nord, que demana l'entrada en el Govern
Basc i on
fou nomenat delegat al Subcomitè Nacional; el desembre de
1946 signa a Tolosa
en un ple el dictamen sobre amb el sindicat socialista Unió
General de
Treballadors (UGT); etc. En 1946 col·laborà en la
revista Exilio,
d'Aynes. En 1947 vivia a Bordeus i era vicesecretari del nucli
confederal de la
ciutat. En 23 de gener de 1948, amb Horacio Martínez Prieto
i altres, signa el
document Pro
Partido Libertario dins d'un manifest als presos. Entre
1948 i 1952 assistí a diverses reunions del Consell
Consultiu Basc. En 1952,
quan la CNT fou il·legalitzada per l'Estat
francès, fou el contacte del
sindicat a Bordeus. Més tard emigrà a
Amèrica. En 1986 vivia a Caracas
(Veneçuela).
Defuncions
- Ervin Szabó:
El 29 de setembre de
1918 mor a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) el
sociòleg, bibliotecari
i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Havia nascut el
23 d'agost de 1877 a Slanica (Àrva,
Hongria, Imperi austrohongarès; actualment
Eslovàquia). Fill d'una família jueva
burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al
calvinisme. Estudià Dret
a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils
destacà en els seus
treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en
Ciències
Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època
abandonà tant les seves
creences judaiques com cristianes i freqüentà
revolucionaris russos exiliats,
que el van introduir en la literatura política russa. En
1899 s'afilià al Magyarországi
Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit
Socialdemòcrata Hongarès) i
s'involucrà en
el moviment sindicalista del país, col·laborant
en el periòdic Népszava
(La Veu del Poble) i en Népszavanaptár
(Calendari de La Veu del
Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets
anònims i escrits sota pseudònim.
En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de
Budapest i en 1911
esdevingué el seu director –actualment aquesta
biblioteca porta el seu nom.
Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important
xarxa de biblioteques modernes
(Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari
anglosaxó, destinada,
sobretot, als menys afavorits. També organitzà i
dirigí la Biblioteca de la
Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys
després de la primera edició de la
Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de
biblioteques comptà amb una
edició hongaresa. Els seus estudis sociològics
els començà en 1903 i en 1906 ja
era president de l'Associació de Ciències
Socials. Fou col·laborador habitual
de la revista sociològica Huszadik
Század
(Segle XX), on informà regularment dels temes referents al
moviment obrer
internacional. També col·laborà en la
premsa alemanya (Neue Zeit) i en la
francesa (Mouvement
Socialiste), i es relacionà amb nombrosos
intel·lectuals (Sorellel,
Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes
francesos
i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb
l'MSzDP i el seu
pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop
més pel moviment revolucionari,
llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del
Grup de Propaganda
Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment
anarcosindicalista
francès. Traduí les principals obres de Marx i
d'Engels a l'hongarès i les
seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega
crítica i heterodòxia.
Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la
seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar
forradalomban, on deixà palès el seu
antimilitarisme i que fou publicada
pòstumament en 1921. Altres obres seves són A
magyar jakobinusok (1902), A
szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A
Középeurópai
Vámszövetség angol
megvilágításban (1916).
Ervin Szabó va
morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi
austrohongarès) i
pòstumament s'edità la major part de la seva
obra. En 1985 Samuel Goldberger
publicà la biografia Ervin
Szabó,
anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century
Hungary.
Szabó està considerat un dels pares de la
biblioteconomia moderna mundial.
***
- José Domingo Gómez Rojas: El 29 de setembre de 1920 mor a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Havia nascut el 4 d'agost de 1896 a Santiago de Xile (Xile). Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano),òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes»,«Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad,Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut,«Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un«Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.
***
- Giuseppe Manzini:
El 29 de setembre
de 1925 mor a Cutigliano (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Manzini. Havia
nascut el 7 d'octubre de 1853 a Vicofaro (Pistoia, Toscana). Sos pares
es deien
Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva
família benestant i els
estudis de secundària sense obtenir la titulació
i es posà a treballar de
mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant
de xarcuteria i després
d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de
Giuseppe Mazzini, de
seguida es passà a l'internacionalisme anarquista.
Col·laborà en diversos
periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La
Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva
línia editorial cap a l'aliança entre
anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa.
En aquests
anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest
mateix
any patí una condemna de 15 dies de presó per
haver posat una corona
commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els
socialistes de Pistoia a
Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a
14 mesos de
reclusió per un delicte de premsa i de
manifestació, després d'haver expressat
la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico
Malatesta i Francesco
Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per«organització
criminal». Fugint de la pena,
s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano
(Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la
activa colònia anarquista local.
El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia
per un delicte
d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser
amnistiat i
retornà a Itàlia, on reprengué la seva
activitat política. L'agost de 1894,
durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a
Lugano i
portat per la policia a l'estació ferroviària. El
desembre de 1894, arran de l'atemptat
de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell
italià
Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la
residencià a
Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un
període de cinc anys.
El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i
sotmès a vigilància
especial. En aquesta època es casà amb Leonida
Mazzoncini i en 1896 tingué una
filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana,
Itàlia), on va
fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900
se separà de sa
companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les
seves activitats polítiques i
exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913
la policia encara
el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel
feixisme, Giuseppe
Manzini passà els seus últims anys de vida
confinat a Cutigliano (Toscana,
Itàlia). El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà
una biografia de son pare sota
el títol Ritratto in piedi.
***
- Giovanni Santandrea:El 29 de setembre de 1926 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Havia nascut el 3 d'agost de 1859 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare.
---