Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[28/09] Fundació de l'AIT - Niederwaldverschwörung - Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Prouvost - Balboni - Kupferberg - Ciampi - Pere Moragues - Tort - Neves - Campio Carpio

0
0
[28/09] Fundació de l'AIT - Niederwaldverschwörung - Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Prouvost - Balboni - Kupferberg - Ciampi - Pere Moragues - Tort - Neves - Campio Carpio

Anarcoefemèrides del 28 de setembre

Esdeveniments

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa --o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos--, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.

***

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Un dels cartells del Congrés

- Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió: Entre el 28 i el 30 de setembre de 1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi sull'Autogestione (Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel«Centro Studi Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista parisenca Interrogations. Revue internationale de recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres del moviment anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo, Olivier Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano Pellicani, Nico Berti, Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci, René Lourau, Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray Bookchin, Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino Porrello, Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John Turner, Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto, etc. Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G. Pinelli» edità en un volum les contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes (anglès, francès i italià).

***

"Actes du colloque Han Ryner" (2003)

- Colloque Han Ryner: Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença, Occitània), organitzat pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han Ryner de Villemonble, el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida, l'obra i la filosofia d'aquest pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu interès per la llengua occitana. A més d'una exposició consagrada a Han Ryner, van participar nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth, Suzanne Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel Bonnet, René Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert Evenas, Daniel Lérault, Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet, Gérar Lecha, etc.), que aportaren noves dades biogràfiques i genealògiques de l'homenatjat, així com records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes provençals, anàlisis sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi hagué una actuació de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions sota el títol Actes du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans l'Antiquité de Han Ryner.

Anarcoefemèrides

Naixements

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: El 28 de setembre de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale,òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós enL'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, l'11 d'agost a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacarLa Vatican et la guerre (1919), L’espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l’Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L’Internationale noire (1922), entre altres.

***

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 29 de desembre de 1934

- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per«homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per«subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.

***

Tuli Kupferberg

- Tuli Kupferberg:El 28 de setembre de 1923 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor i poeta del moviment contracultural nord-americà, dibuixant, pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli Kupferberg. Fill d'una família jueva, tingué el jiddisch com a llengua materna. En 1944 es graduà amb cum laude al Brooklyn College. Després va començar a estudiar sociologia, però abandonà la carrera per lliurar-se a la bohèmia del Greenwich Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth, que només va durar tres números, però que va tenir força influència cultural ja que publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di Prima, LeRoi Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb el moviment de la Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en diversos poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos llibres, com ara Beatniks o The war against the beats (1961). En 1964, en plena guerra del Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock satíric i antimilitarista The Fugs --nom que Kupferberg prengué del substitut de la paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman Mailer The naked and the dead--, on va fer de cantant i escrigué moltes de les cançons. També ha publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no return (1964) i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la literatura, en 1961 va escriure 1001 ways to live without working, que en realitat conté 1005 maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de tota mena. Però el seu llibre més conegut és 1001 ways to beat the draft (1966), pamflet satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de Robert Bashlow. En total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va treure el còmic Teach yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista Autonomedia. Ha participat en diverses pel·lícules underground --com ara W.R.: Mysteries of the organism (1971), Dynamite chicken (1972),Voulez-vous coucher avec God? (1972)--, en vídeos musicals i té el seu propi programa de televisió quinzenal (Revolting News). Tuli Kupferberg participà activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de 2009 patí un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el deixà amb deficiències visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una residència d'ancians, tornà a escriure cançons i col·laborar per Internet. Tuli Kupferberg va morir el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York, EUA) d'insuficiència renal i septicèmia.

***

Piero Ciampi

- Piero Ciampi: El 28 de setembre de 1934 neix al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últimàlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos,L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 28 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Havia nascut el 5 de juliol de 1903 a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) i formà part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

***

Pere Tort Fernández

- Pere Tort Fernández: El 28 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria) l'anarquista Pere Tort Fernández. Havia nascut el 7 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya). Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica«Fabra y Coats». En acabar la guerra, s'exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto TortÁlvarez.

***

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 28 de setembre de 1981 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Havia nascut el 7 de setembre de 1907 a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal). Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas,Remodelações, República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin.

***

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 28 de setembre de 1989 mor a Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Havia nascut el 10 d'octubre de 1902 a Vigo (Pontevedra, Galícia). Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre,òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit,Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste,Dealbar, ¡Despertad!,Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América,Ideas-Orto, Inquietudes,¡Liberación!,Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista Blanca, Revista Iberoamericana,Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poetaépico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

Escriu-nos

Actualització: 28-09-15


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images