Enderrocar els monuments feixistes de les Illes! Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de Memòria de Mallorca

Benvolguts companys i companyes,

Un dels objectius fundacionals de l'Associació Memòria de Mallorca (MdM) sempre fou l'eliminació de les restes de la simbologia Franquista, que encara podem trobar als nostres pobles i ciutats, i en especial del monument erigit el 1947 a la plaça Sa Feixina de Palma i dedicat al creuer de guerra feixista “BALEARES” (dossier en document adjunt).

El passat 17 de juliol, MdM, presentà al registre de l'Ajuntament de Palma un seguit de peticions d'eliminació de toponímia i simbologia Franquista, acompanyades de tota una sèrie de dossiers elaborats per l'associació, per explicar els motius de la seva retirada i presentats en roda de premsa el dia 17 de juliol. Dia 11 de setembre MdM entrà al registre de l’Ajuntament de Palma una nova petició sol·licitant una entrevista amb la Batlessa desprès de reiterades peticions via telèfon durant gaire bé un any. A dia d'avui el silenci és l'única resposta que hem obtingut per part del consistori municipal.

Per tot això vos demanam el vostre suport signant el manifest adjunt. S'hi esteu d'acord, escriviu a:

tempsdelamemoria@gmail.com indicat les vostres dades i/o les del vostre col·lectiu. Vos pregam doneu la màxima difusió.

Moltes gràcies.

Maria Antònia Oliver Paris

Presidenta Associació Memòria de Mallorca

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de l’Associació Memòria de Mallorca

Els col·lectius (i particulars) sotasignats exigim l'immediata eliminació del monument feixista dedicat al creuer de guerra Franquista“Baleares” que actualment roman erigit al parc de Sa Feixina. Entenem que la permanència de simbologia feixista als nostres carrers és un agravi incompatible amb les idees democràtiques i el respecte que és mereixen les víctimes del franquisme i els seus familiars.

Per que el Creuer de guerra “Baleares”, formés part de l’esquadra feixista, foren assassinades, després de consells de guerra il·legals, vora 700 persones entre civils i militars a la ciutat de El Ferrol a Galícia. El creuer de guerra Franquista “Baleares” va ser una màquina de guerra utilitzada per militars colpistes per a causar la mort de centenars de civils innocents i la destrucció de diverses ciutats, com ara Castelló, Màlaga, Tarragona, etc, etc. de la costa mediterrània, que és mantingueren fidels al regim legal i democràticament constituït de la II República Espanyola.

No entenem que per conèixer la nostra història recent ens haguem de veure obligats a conviure amb simbologia d’exaltació feixista. La pervivència d'aquests tipus de monuments, de clara inspiració feixista, son impossibles de trobar als altres països democràtics Europeus . A Alemanya, per exemple, és impossible trobar cap creu gamada o símbol nacionalsocialista, entre altres coses per que els símbols nacionalsocialistes i neonazis, estan prohibits per la llei i la seva exhibició pública esta penada amb penes de presó.

Memòria de Mallorca, ha fet un gran esforç pedagògic per donar a conèixer als ciutadans de Palma de Mallorca i de la resta de l'illa en general, els orígens, història i finalitats dels símbols Franquistes, un símbol que ha estat popular i conegut entre els ciutadans i ciutadanes de Palma, per d’imposició de les armes i el terror dels 40 anys de dictadura. El silenci de l'ajuntament Ciutadà i la complicitat de col·lectius i particulars, permeten que el monument de Sa Feixina, inaugurat pel mateix dictador Franco, segueixi complint amb la seva finalitat fundacional:

HONORAR ALS “MÀRTIRS” DEL FEIXISME I RECORDAR A LES SEVES VÍCTIMES I ALS DEMÒCRATES, QUI VA GUANYAR LA GUERRA CIVIL¡¡¡¡. NO PODEM SER INDIFERENTS AL SOFRIMENT I AL DOLOR CAUSAT PEL CREUER DE GUERRA FRANQUISTA “BALEARES” ALS MILERS DE VÍCTIMES INNOCENTS DE LES SEVES BOMBES¡¡¡¡

PER TANT, PEL NOSTRE COMPROMÍS AMB LA DEMOCRÀCIA I AMB LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL, EXIGIM QUE L'AJUNTAMENT DE PALMA DE MALLORCA COMPLEIXI AMB LES LLEIS ESTATALS I EL MONUMENT AL CREUER “BALEARES” ERIGIT A SA FEIXINA, SIGUI ELIMINAT COM A MOSTRA DE NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA DELS NOSTRES ESPAIS PÚBLICS, COM A REPULSA D’UNES IDEES QUE LLUNY DE SER EXALTADES HAN DE SER SEMPRE DENUNCIADES I CONDEMNADES I TAMBÉ COM HOMENATGE A LES VÍCTIMES DEL FEIXISME A LES ILLES BALEARS I A TOT L'ESTAT ESPANYOL, QUE PATIREN, I ENCARA PATEIXEN, ELS EFECTES DE LA REPRESSIÓ DEL FEIXISME DE LA GUERRA CIVIL I DE LA DICTADURA FRANQUISTA.

MEMÒRIA DE MALLORCA. Setembre de 2009.

Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV. (Laura Morral)

La ruta dels oblidats

L’Associació per la memòria històrica denuncià en el recorregut pels símbols feixistes la impunitat, encara avui, de les atrocitats comeses pel dictador, les fosses comunes i les sentències del règim

Laura Morral | 18/07/2009 |

"Impunitat, vergonya i oblit són les paraules que més hem emprat, però hem de tenir un petit moment per a l'esperança. Recordam i denunciam la impunitat del franquisme. Volem veritat, volem justícia i volem reparació!!!". Amb aquests mots, la presidenta de l'associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, denunciava ahir, a través d'un manifest, la dictadura franquista que durant gairebé 40 anys va governar amb mà de ferro els destins de milers de ciutadans.

Oliver traslladà aquest missatge a més d'un centenar de persones que s'uniren per recórrer la Ruta de la Memòria que organitzava l'associació i el col·lectiu Unió Cívica per la República amb motiu del Dia europeu de la condemna del franquisme. Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV.

Durant el recorregut, diferents experts explicaren la història d'alguns símbols feixistes que s'alcen per Ciutat i recordaren noms d'oblidats, de víctimes de la repressió. Així mateix, Maria Àngels Recio, psicòloga de l'associació, comentà la història del col·legi Jaume I, situat davant la plaça de la Feixina. Segons comentà, aquesta va ser la primera escola que es va inaugurar durant la República a l'Illa i que després del cop d'estat es convertí en un quarter on es jutjaren i condemnaren els defensors de la democràcia. La intervenció de Recio va fer justícia als 15 mestres desapareguts o assassinats pels franquistes, com Jaume Canals Payeras, Fernando Leal Crespo, Antoni Garau i Guillem Alcover, entre molts altres. Tampoc no obvià aquells docents que moriren emmalaltits i les víctimes secundàries que patiren aquestes defuncions: germans, mares, pares i familiars.

La Ruta de la Memòria prosseguí a la plaça de la Feixina, on hi ha el monòlit del creuer Baleares. Marçal Isern, portaveu de l'associació, explicà que aquesta embarcació de guerra va estar a les ordres dels militars sublevats. Va ser enfonsada el 6 de març de 1938 a 60 milles del cap de Palos pels impactes de l'esquadra republicana. El creuer Baleares va causar milers de morts civils que fugien de les tropes franquistes. El mateix portaveu s'encarregà de fer un resum de la història del ja desaparegut obelisc dels Jinetes de Alcalá de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Durant la lectura del manifest, Maria Antònia Oliver denuncià "la impunitat de les atrocitats comeses pel dictador i els col·laboradors feixistes". Recordà la impunitat de les fosses comunes, "on continuen oblidades les víctimes de la repressió", i "la impunitat dels milers de sentències judicials del règim que a dia d'avui són plenament legals". La impunitat, també, dels símbols com el de la Feixina "dedicat als ‘Héroes' del creuer responsables de crims contra la humanitat durant la Guerra Civil; de carrers i avingudes com la dedicada a José Alemany Vich, oficial de l'exèrcit franquista i de la División Azul que va jurar fidelitat a Adolf Hitler".

La Ruta de la Memòria no ignorà les dones que foren empresonades a l'actual biblioteca de Can Sales. Allà, Margalida Capellà recordà Matilde Landa, la dirigent comunista que se suïcidà perquè no podia suportar els xantatges dels opressors. Capellà demanà al Consistori de Palma que "a la plaça de la Porta de Santa Catalina, en el lloc que ocupava l'escultura dedicada als Jinetes, hi hagi un grup escultòric en homenatge a les preses de Can Sales". I afegí: "Perquè Can Sales simbolitza el patiment de totes les republicanes de les Balears". La ruta acabà amb un concert de Xus Santana, Tomeu Quetglas i Tambors Africans a la plaça Pere Boned del Puig de Sant Pere.

"Les naus disparaven als penya-segats i la gent moria esclafada"

Es calcula que entre 120.000 i 150.000 refugiats malaguenys van fugir presos pel pànic per la carretera de la costa en direcció a Almeria per escapar de la invasió militar. El Crucero Baleares va ser desplaçat a aquest punt amb la missió de bombardejar els civils ‘insurrectes'. L'episodi és el de la ‘carretera de la mort'. Paco Ferrer ara té 80 anys i va sobreviure a la massacre a tan sols 7 anys.

"Imaginau cent cinquanta mil homes, dones, infants i ancians disposant-se a partir per cercar seguretat cap a una ciutat situada a uns 100 quilòmetres. Era l'única carretera que podíem agafar. No hi havia cap altra manera d'escapar. La carretera limita amb les altes muntanyes de la serra Nevada i, per l'altra banda, amb la mar", diu. "Durant el viatge no trobàvem aliments. A mesura que anàvem caminant ensopegàvem, amb els peus plens de ferides, mentre els feixistes ens bombardejaven des de l'aire i ens disparaven des dels vaixells de guerra", recorda.

"A Almuñécar ens esperava un perill horrorós. Davant el poble hi havia ancorat un vaixell de guerra que dominava l'única via de fugida que teníem. Disparava els canons a intervals cap a un revolt de la carretera que era en un vessant alt i pendent; calia passar-hi forçosament. El revolt de la mort! Hi van morir milers de persones", afegeix. "Els canons apuntaven contra les roques dels penya-segats, que queien i esclafaven la gent". Paco, amb els seus pares i quatre germans més, va estar 15 dies recorrent la carretera. Fins que els italians, els alemanys i els franquistes els obligaren a tornar. Ells van sobreviure; altres encara esperen justícia per les cunetes.

bBalears

S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem? (Llorenç Capellà, Diari de Balears)

Cort i sa Feixina

Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Elena de Souchère va visitar Madrid i Barcelona, l'any 1938, enviada per l'Éviel des Peuples, un diari francès de tendència democristiana. Ara, els seus articles (traduïts al castellà) s'han recopilat en un llibre titulat Lo que han visto mis ojos (Galaxia Gutenberg, 2007). Naturalment, en recomano la lectura, perquè tot allò que veuen els ulls d'una persona de divuit anys li arriba a l'ànima sense passar per cap filtre ideològic o d'interessos partidistes. Bé, anem per feina. Una de les coses que va veure la periodista francesa té un interès remarcable per a nosaltres, els mallorquins, des del moment que Cort fa la farina blana en el tema de la demolició del monòlit de sa Feixina. Hem d'anar a la pàgina 103. Diu textualment: La mañana del 6 de marzo de 1938 en la plaza Cataluña se formaron pequeños grupos. Todo el mundo llevaba el ejemplar de La Vanguardia que informaba del naufragio del Baleares. Tot seguit fa algunes referències a la història del creuer i afegeix: El Baleares era el barco que vigilaba para que los convoyes de víveres no pudieran llegar a Barcelona... Y no hay peor enemigo que el ladrón de víveres cuando las despensas y los almacenes están vacíos. Barcelona pasaba hambre. De manera que la gent que s'arremolinava a la plaça de Catalunya va respirar alleugerida en saber que el Baleares s'havia enfonsat. Perquè la fam que patia, i a la qual la condemnava el vaixell que Palma homenatja des de fa cinquanta anys, era una fam canina. Continuo transcrivint Elena de Souchère: Y de pronto, al llegar a la plaza Cataluña, un grupo de niños con el vientre inflado, la cabeza rapada y los ojos enrojecidos te miraban fijamente... Comprabas un helado de vainilla y los niños te acosaban a gritos. El helado pasaba de mano en mano, se les derretía entre los dedos, y en la acera quedaba sólo una mancha amarillenta por la que pasaban los dedos mugrientos y se los chupaban ávidamente. En fi...! Si a aquest testimoni sobre les activitats bèl·liques del Baleares, no gaire glorioses, hi afegim el bombardeig de la població de Màlaga que abandonava la ciutat per la carretera de la costa fugint dels moros, comprendrem que el monòlit de sa Feixina no té espai a la iconografia monumentalista de la Palma democràtica. Ho record, una vegada més, perquè una enquesta del diari Última Hora, entre diverses personalitats de la política i de la cultura, encén totes les alarmes dels que, confiant en les promeses de l'esquerra, n'esperaven un dia o l'altre la demolició. Gairebé tots els entrevistats advoquen per la continuïtat adduint raons artístiques o de reconciliació. Artístiques? Arno Breker va ésser un escultor infinitament més valorat que Ortells, i digueu-me quantes de les obres que va esculpir en honor del feixisme poden veure's a les places de Berlín. Que en prengui nota la batllessa, la senyora Calvo, a qui veig força preocupada davant la possibilitat que un escalfament ideològic repercuteixi en l'empobriment monumental de la ciutat. Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem?

Llorenç Capellà. Escriptor.

Diari de Balears (6-XI-07)

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)