Anarcoefemèrides
del 27 de setembre
Esdeveniments
- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època«revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.
***
- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín --que dirigí la publicació en 1920--, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey),Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.
Naixements
-
Carlo
Stincardini: El 27 de setembre de 1869 neix a Castel del
Piano (Perusa, Úmbria,
Itàlia) el sabater i propagandista anarquista Carlo
Stincardini. Sos pares es
deien Angelo Stincardini i Maria Ragni. Quan tenia 16 anys
abraçà les idees
llibertàries gràcies a la influència
de Cesare Stazi, que regentava el taller
de sabateria on treballava com a aprenent. Quan hi hagué la
separació entre
socialistes legalistes i anarquistes, seguí Stazi en la
creació el març de 1888
del «Circolo Anarchico Perugino Carlo Cafiero»,
esdevenint un dels seus màxims
animadors. Entre setembre de 1889 i gener de 1893 passà per
la detenció i el
processament, juntament amb altres companys llibertaris de Perusa, sota
l'acusació de fabricació i tràfec de
moneda falsa, amb la finalitat de finançar
i sostenir les víctimes de la repressió. Fitxat
com a «temible sequaç» del
moviment anarquista, en destacà com a propagandista
incansable. Denunciat per
apologia de Sante Caserio, l'anarquista que apunyalà
mortalment el president
francès Sadi Carnot, el setembre de 1894 se li va condemnar
a domicili forçat
durant dos anys. Detingut i reclòs a la presó per
quatre mesos, el gener de
1895 va ser enviat a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana,
Itàlia). Les
seves peticions de revisió judicial i les seves cartes
dirigides al prefecte de
Perusa no reeixiren i l'octubre de 1895 va ser deportat a l'illa
d'Ustica.
Alliberat el setembre de 1896, posteriorment patí lleus
condemnes. Entre 1906 i
1907 va ser corresponsal del periòdic d'Ancona (Marques,
Itàlia) La Vita Operaia
i el març de 1908
participà en l'organització del
Congrés Anarquista d'Úmbria celebrat a Foligno.
En 1910 se li va segrestar el número únic del
periòdic L'Azione Diretta,
on els anarquistes de Perusa demanaven
l'abstenció en les eleccions municipals. En 1911 fou
corresponsal del periòdic Germinal.
El febrer de 1913 participà en
el congrés dels anarquistes d'Úmbria i les
Marques celebrat a Fabriano
(Marques, Itàlia), on intervingué en la
ponència de l'antiparlamentarisme, i
també en el de maig de 1914. Arran dels actes del Primer de
Maig de 1915, va
ser denunciat per difusió del periòdic Il
Pensiero Libertario i per «apologia del
crim». Si durant els anys bèl·lics
no tingué una activitat política significativa, a
partir de juliol de 1919
esdevingué un dels principals agitadors de la campanya
contra la carestia de la
vida i en 1920 el trobem com a corresponsal d'Umanità
Nova. Constantment vigilat per la policia, durant els anys
del feixisme reduí notablement la seva militància
sense renunciar a les seves
idees. Ja gran, en 1945 participà en la
reconstrucció del Grup Anarquista de
Perusa, adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI),
que l'octubre de 1946
publicà el número únic del
periòdic La
Libertà i del qual fou gerent. Vigilat fins a
finals de 1946, Carlo
Stincardini va morir en 1952.
***
- Ottorino Manni: El 27 de setembre de 1880 neix a Fano (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico,Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia,Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie,Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine,Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el númeroúnic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori»,«Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicàIn memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el«Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.
***
- Giustino
Bettazzi: El 27 de setembre de 1899 neix a Prato (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. D'antuvi
milità en els cercles socialistes de la
seva ciutat natal. Visqué a Torí entre 1924 i
1930, data en la qual per raons
polítiques passà clandestinament a Marsella
(Provença, Occitània). En 1933
retornà a Itàlia i a Prato treballà de
drapaire per a l'empresa «Chilleri». En
1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son
germà Donatello que era fotògraf.
A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps
torinès. Quan
l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno
Balzarini», petita brigada de la resistència
urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una
delació sota
l'acusació de «possessió
d'armes» recollides en una caserna abandonada des del
8 de setembre de 1943
i tancat a la presó torinesa de Le Nuove.Quan
era a la presó, el 22 de gener es produí un
atemptat partisà contra l'Albergo
Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos
militars nazis. El 24
de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb
altres
detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i
el
socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat
com a represàlia al
camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont,
Itàlia). Els cossos dels cinc
antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment
una placa
recorda aquest crim feixista.
Defuncions
-
Fermín Salvochea y Álvarez:El 27 de setembre de
1907 mor a Cadis (Andalusia, Espanya)
Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures
més importants de l'anarquisme
hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva
ciutat natal i
president del seu cantó. Havia nascut l'1 de març
de 1842 a Cadis (Andalusia,
Espanya), al primer pis del número 32 de la plaça
de las Viudas (avui carrer
Fernando García de Arboleya), en una família de
la burgesia liberal gaditana
d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a
Cadis procedent de
Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca
(Jerez, Sanlúcar de
Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del
Pilar Álvarez, era
cosina del polític i economista Juan Álvarez
Mendizábal. Quan tenia 15 anys,
son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de
la burgesia
mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit
perquè es
familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui
idiomes; hi roman cinc
anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va
dedicar a estudiar més
els problemes socials de l'època --entrà en
contacte amb cercles radicals,
progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils,
sense deixar
l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va
conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a
Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les
doctrines del «socialisme
utòpic» i de l'ateisme. És conegut per
tothom per la seva tolerància i generositat.
En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un
projecte
d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates
gaditanes de San
Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa
en la Revolució de
1968 («La Gloriosa»), com a home de
confiança dels conjurats i enllaç del
general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè
Democràtic
l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de
1868, nomenat segon
comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la
Llibertat» amb el qual
defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i
fou tancat a la
fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a
Corts
Constituents, sense que el Govern provisional reconegués
aquesta elecció, i el
febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva
campanya
andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment
d'octubre de 1869.
Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez,
José Paúl y Angulo i Rafael
Guillén Martínez, escamots armats contra el
govern a la Serra de Cadis, prenent
Alcalà de los Gazules, però són
derrotades per les tropes governamentals i
l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de
gener de 1870
encapçala una manifestació antibonapartista arran
de l'enterrament del
periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a
l'amnistia promulgada
per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en
la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els
bakuninistes
Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a
les idees
republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el
23 de març de 1873
fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del
revolucionari Cantó de
Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu
comitè
administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía
quan la desfeta de
l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments
de 1874 per un Consell de
Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos
anys empresonat al
Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876,
però novament fou traslladat a
La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre
conèixer a fons el
pensament anarquista i comprendre la insuficiència del
republicanisme federal,
alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans.
Renuncia a l'indult
que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no
abraçava tothom. En
1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí
arriba a Gibraltar;
després d'una temporada a Lisboa i Orà,
s'establirà a Tànger. Va retornar a la
Península, després de l'amnistia que
seguí a la mort d'Alfons XII, i es va
lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees
anarcocomunistes. El
febrer de 1886 fundà el periòdic El
Socialismo, on reivindica la vaga
general com a eina de lluita, i que serà força
perseguit per les autoritats,
fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la
presó. En 1891 participà
en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting,
amb Ricardo Mella i Juan José
García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van
convocar, per primera vegada a
l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí,
va preconitzar
l'abstenció, ja que pensava que només la
revolució social podia salvar el
proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José
Ponce i Juan José
García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la
col·locació de bombes a Cadis i
empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí
l'aixecament de
Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el
12 de
febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou
tancat a la presó
de Valladolid sota règim d'incomunicació, per
negar-se a escoltar missa, i les
condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se
tallant-se les venes;
després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou
traslladat a la
presó de Burgos, on la seva situació
millorà. En 1899 fou excarcerat juntament
amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000
gaditans el va rebre
clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es
va establir a
Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els
ingressos d'una
representació de vins i escrivint per a diversos
periòdics (El
Liberal,El
Heraldo, El País). Durant aquests
anys madrilenys freqüentarà el Centre
Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de
Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca
i Tierra y Libertad
--apreciava força Soledad Gustavo. En 1900
participà activament en
l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en
l'estrena d'Electra
de Pérez Galdos i en la preparació del
Congrés d'aquell any. Des de Madrid
participà en l'organització de la vaga general de
Barcelona de 1902. En 195 a
La Línea es reuní amb Vallina per preparar un
atemptat contra el rei com a
esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys
traduirà i editarà
fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger
acusat de delictes
d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va
escriure en nombrosos
periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción
Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la
FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga
General, La
Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El
País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El
Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El
Trabajo, La Voz del Obrero del Mar,
etc. És autor de La
contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos
de la Escuela Moderna (1905, en
col·laboració) i de diverses traduccions (Milton,
Louise Michel, Kropotkin,
Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt
amic de Blasco
Ibáñez, Nicolás Estévanez,
de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín
Salvochea va morir d'una lesió de columna produïda
quan va caure de la taula on
dormia --oficialment «meningomielitis aguda»-- i
amb situació econòmica
desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació
de dol popular amb
més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va
començar a ploure a bots
i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va
ordenar que
el fèretre entrés a la casa consistorial tot
dient: «Aquesta és casa seva. Que
no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una
dita popular que
diu: «Plou més que el dia que enterrarenBigote.», nom
afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La
seva figura fou novel·la per Blasco
Ibáñez en La bodega i per
Valle-Inclán en Baza de espadas, iés el protagonista de molts tanguillos
populars gaditans.
Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)
***
-
Bernardo Ghibesi:
El 27 de setembre de 1947 mor a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista
Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc
(piccolino, petit), per mor de la
seva baixa alçada. Havia nascut el 16 d'abril de 1888 a
Schilpario (Llombardia,
Itàlia). Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada.
Assistí a l'escola
fins el tercer grau elemental i després treballà
fent de forner i de pastor a
la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es
traslladà a Bèrgam,
on treballà ajudant un forner suís que tenia la
fleca al barri popular de Borgo
Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam
començà participar en totes
les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els
treballadors
forners, els més radicalitzats, que van formar la seva
consciència anarquista.
En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels
vaguistes de les
poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino.
S'adherí al Grup
Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es
casà amb l'anarquista
Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son
primer infant, que
anomenaren Rivoluzionario, nom que
no
va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el
problema se solucionà gràcies
a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a
l'administració
municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo
Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es
mantingué actiu en
el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per
destacats anarquistes, com ara Luigi
Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi
Marcassoli, entre
d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les
víctimes polítiques i
durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre
d'aquell any
aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament
amb Luigi Edmondo Attilio
Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral,
cartells editats
per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la
Unió Anarquista Italiana
(UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista
anarquista Fede! El seu domicili de
Borgo Pignolo,
al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt
de trobada dels anarquistes
de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en
cas d'escorcoll
policíac, fugir fàcilment a través
d'un parc que hi havia darrere. En arribar
el feixisme el forn suís on treballava tancà i,
sense alternativa, esdevingué
venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un
carretó tirat a mà i
aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir
contactes
amb els llibertaris de la província i voltants
(Bèrgam, Treviglio, Caravaggio,
Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys,
aconseguí comprar un
cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa
companya.
Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa
del
forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923
nasqué son segon fill,
Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui
coneixia.
El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat senseèxit, encara
que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i
l'informe policíac el
definí com «anarquista individualista».
Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni,
membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de
tinença d'explosius, el 9 de
febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, senseèxit, i
l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice
de la fugida de Caglioni,
encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol
de 1928 i el 2 de
setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap
referència
negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser
eliminat del
fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius
vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures
i propaganda a la
Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte
bèl·lic continuà amb la seva feina
de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de
1947 a
Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario
Ghibesi esdevingué amb el temps
un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).
***
- Florencio Entrialgo Ortiz: El 27 de setembre de 1957 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Havia nascut a Gijón (Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació. Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri.
Actualització:
27-09-15