Intentant redactar en castellà (i complir les ordes d'en Carles III) a un poble de Mallorca a 1769

A 1769, a l’inventari dels béns d’en Gabriel Estelrich, àlies Casat, de Santa Margalida, estès per la cúria reial d’aqueixa població, entre d’altres, s’hi consignaren els següents objectes:

“dos thovallas de pastar, una blanca la otra retxada, siete liensos de drapo (...). En la cosina. Item una pastera vieja (...) dentro la misma se enquentrado (...) un calderón de aramo, dos sartenes de aramo (...) una mesita de alsina con su cachón (...) dose cutxaras grandes de madera (...) dos dosenas de escudillas (...) una farrada, beinte salsitchas y sinco langonisas (...) dos sávanas de estopa” (...) sinco tinacas (...) un baste nuevo de bestia grande (...) dos coralones de trillar (...) treinta cavallones de càrrix (...) dos manteles el uno de cotón con randa el otro de brino (...) ocho sábanas de drape” (...) dos almuadas con randa hasul (...) un colxón (...) una barsilla con dos sércoles de hierro (...) quatro salsitxones de cerdo, otro salsitchón grande vulgo bisbe de puerco (...) guixas (...) un tinaca envernissada”.

La llengua d’aqueix inventari –una mescladissa malgarbada de castellà i de català- és una mostra de les dificultats que devien tenir molts d’escrivents mallorquins per complir les ordes de castellanització obligatòria dictades per en Carles III.

En compliment de la legislació dels reis Borbons, sobretot de la –tristament- famosa Cédula d’Aranjuez (1768) i d’altres disposicions d’en Carles III, l’ensenyament a les escoles mallorquines s’hagué de fer en castellà (“mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua Castellana”, hi ordenava el monarca) i els municipis illencs –aleshores, ja amb l’estructura castellana dels ajuntaments- començaren a escriure les actes municipals en castellà i, de mica en mica, la resta de la documentació. L’objectiu de tot plegat era clar, llampant i explícit a la mateixa cèdula i a d’altra documentació preparatòria: “extender el idioma general de la Nación” i que “depuesto todo espíritu provincial se subrogue el laudable de Patria o Nación”. En Felip V i els seus successors malavejaren de valent per construir una nació –l’espanyola- basada en la homogeneïtzació institucional i administrativa dels seus territoris. Això suposà la substitució de les institucions de les diferents entitats polítiques de la Corona d’Aragó per les castellanes i, “de facto”, la desaparició de totes aqueixes entitats, com el Regne de Mallorca. Una de les peces bàsiques d’aqueix procés de construcció de la nació espanyola va ser la castellanització lingüística. De tot d’una es va circumscriure a determinats àmbits, com a l’administració judicial i a l’exèrcit, però sempre amb l’endarrer d’introduir progressivament el castellà (n’hi ha prou a recordar que a 1717 en Felip V ordenà que “se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”).

Tot l’anterior pot aidar a entendre que a 1768 ja hi hagués, entre la minoria alfabetitzada, gent que havia estudiat castellà –o en castellà- i que per això mateix fossen capaços de redactar les actes municipals i d’altra documentació en aqueixa llengua.  Pel que sabem, els ajuntaments forans –almanco la gran majoria- trobaren un escrivent o secretari amb coneixements de castellà a bastament com per escriure-hi les actes municipals a partir de 1769 o, en alguns casos, alguns anys després.

Però una cosa eren les actes municipals, amb un llenguatge estereotipat, de naturalesa administrativa, que els escrivents mallorquins podien fer servir més o manco bé, segurament amb texts que els feien les funcions de manual, i una altra cosa la redacció de documents que requerien un coneixement relativament profund del castellà, part damunt tot del lèxic. És a documentació com aqueixa on podem observar quin era el vertader grau de coneixement del castellà que tenien aquests escrivents i notaris. I, almanco de tot d’una, el domini del lèxic que tenien era ben limitat. Això feia que sovint s’haguessen de limitar a castellanitzar, “a la brava”, molts de mots i estructures sintàctiques, de vegades amb autèntiques traduccions literals. I això per no parlar de les dificultats que tenien per pronunciar determinats sons del castellà. Tot plegat és la causa que, en segons quins documents redactats els primers anys que seguiren les ordes de obligatòria (com el fragment que he reproduït més amunt) hi trobem un veritable híbrid del castellà i del català. Un llenguatge que podria fer-nos venir una rialla a la boca, si no tenguéssem present que és la manifestació de les primeres conseqüències dels projectes de substitució lingüística promoguts pels Borbons.