Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[22/09] Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Kotoku - Bartling - Bénard - Respaut - Damiano - Jiménez Rodríguez - Viola - Prévôtel - Górski - Vázquez Gómez - Torres Tribó - Milla - Durou - Navarro

0
0
[22/09] Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Kotoku - Bartling - Bénard - Respaut - Damiano - Jiménez Rodríguez - Viola - Prévôtel - Górski - Vázquez Gómez - Torres Tribó - Milla - Durou - Navarro

Anarcoefemèrides del 22 de setembre

Esdeveniments

Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

- Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de  Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.

***

Cartell de l'homenatge a Bakunin

- Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista,Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

***

Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

- Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en«custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

***

Foto policíaca de Kléber Bénard (13-07-1912)

- Kléber Bénard:El 22 de setembre de 1892–altres fonts citen el 22 de desembre de 1891– neix a Cézy (Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la«Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors.

***

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

- André Respaut:El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) el militant anarquista i resistent antifeixista André Respaut. Havia nascut en una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i  per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 26 d'abril de 1973.

***

Cipriano Damiano a la presó de Jaén

- Cipriano Damiano González:El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà --fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del SindicalÚnic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua Social;Hombres Libres, de Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestíVórtice(amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el butlletíPanorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revistaInterviúi col·laborarà enActual,El Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure enLa Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, deLa resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. Cipriano Damiano va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Cipriano Damiano González (1916-1986)

***

Miguel Jiménez Rodríguez (València, 1990)

- Miguel Jiménez Rodríguez: El 22 de setembre de 1916 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Jiménez Rodríguez. Passà la seva infantesa i joventut a la localitat granadina de Motril, on estudià el batxillerat. Començà a estudiar per lliure la carrera de Químiques i ben aviat s'introduí en el pensament anarquista. El maig de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra civil, combaté en la XIII Brigada Internacional fins que caigué ferit a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona i a Mollà, on romangué com a milicià de la cultura. Més tard prestà el seu suport a la CNT d'Albacete fins al final de la contesa. Amb el triomf franquista s'amagà en un cortijo del seu poble natal i no va ser molestat, ja que havia salvat la vida a un apotecari de Motril en 1937. A començament dels anys quaranta visqué fent classes de ciències a Motril i també es dedicà a la fabricació clandestina de sabó. En 1943, cridat pel seu amic, el confederal granadí Manuel Fernández Rodríguez, s'instal·là a Barcelona, on amb aquest continuà amb els seus negocis saboners. A la capital catalana s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1946, amb Manuel Fernández Rodríguez i Josep Lluís Facerías, fou nomenat secretari de Propaganda del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i amb els guanys de la industria sabonera finançà i dirigí el periòdic Ruta, en el qual col·laborà sota el pseudònim Chirimoya. El desembre de 1946 va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on va treure els butlletins clandestins Esfuerzo i Acarus Sciaberi. Amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado, creà el grup anarquista«3 de Mayo». En els anys noranta vivia a València.

***

Carmelo Viola

- Carmelo Viola: El 22 de setembre de 1928 neix a Milazzo (Messina, Sicília) el periodista i propagandista anarquista, creador de la «biologia social», Carmelo Rosario Viola, conegut com Espero. Passà la seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en 1941 marxà amb sa família a Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i després petit botiguer, s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys abandonà la religió catòlica. Antifeixista des del principi del règim mussolinià, en 1946 començà a escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948 publicà el seu primer assaig, Dio e scienza, inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué una forta polèmica amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949 retornà a Itàlia i, després d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment anarquista, en el corrent malatestià, constituint a Acireale un primer nucli llibertari. En aquests anys col·laborà en els principals periòdics anarquistes italians i estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari (EUA),La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El Sol, Umanità Nova,Volontà, etc. En 1951, arran de ser jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la religió de l'Estat», en el qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali, adquirí una gran notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les iniciatives, que alguns consideraren «polítiques», del grup anarquista de Bari (Pulla, Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico Mirenghi, i participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de la Federació Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el Congrés de Siracusa, celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm, amb altres companys, el mensual anarquista L'Agitazione del Sud, del qual serà administrador en 1961. Entre 1956 i 1960 publicà a Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni. Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale, que comptà amb el suport d'intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants«impopulars» en el si de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio Ser-Giacomi, etc.) i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria electoral atiaren les crítiques que gran part de la militància anarquista, com ara Armando Borghi i Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques ideològiques que gradualment el van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i tingué dos fills. Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de traslladar-se a Ivrea (Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i gràcies al suport d'Ugo Fedeli, trobà finalment una feina a Sicília de la qual es jubilà en 1982. Entre 1961 i 1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial anarquista ragusana La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i anticlericals, escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile Dio, La schiavitù dell'ambiente, La conquista della libertà, Perché sei naturalmente anarchico, Referendum contro il divorzio: premeditato vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la Biblioteca de la FAI, l'assaig antinuclear No alle armi nucleari. Durant un temps col·laborà en Sicilia Libertaria. La seva relació, però, amb el moviment anarquista es deteriorà i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà plantejaments marxistes reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquestaèpoca s'adherí a diferents moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta d'Aldo Capitini i de Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor Carlo Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i vuitanta desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de diverses llengües (alemany, anglès, francès, rus, portuguès i esperanto) i publicant poemes i crítiques artístiques i literàries. En 1985 publicà Anarchismo etico. En els anys noranta tragué a la llum La ragione biologica della religione (1990), L'antropocentrismo post-biblico (1995) i La biologia della fede (1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia Sociale (CSBS, Centre d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns autoeditats a més d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de les seves teories sociològiques fins aleshores. Posteriorment publicà Economia non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli (1997), Lo Stato biosociale (1997),Il fine e la fine del capitalismo (1998), La democrazia dei diritti (2002), Dalla predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R. Viola va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània, Sicília) a resultes d'un diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital.

***

Marc Prévôtel

- Marc Prévôtel: El 22 de setembre de 1933 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'enginyer químic i militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Marc Prévôtel. Era fill d'André Prévôtel i de Joséphine Coueille, anarquistes neomaltusians implicats en 1935 en l'anomenat «Afer de les Esterilitzacions» de Bordeus. De família modesta –sos pares eren empleats de correus–, en 1950 aconseguí el batxillerat científic i, després de preparar-se en escoles d'enginyeria entre octubre de 1950 i juliol de 1954, es matriculà en l'Institut d'Enginyeria Química de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí enginyer el juliol de 1957. Sense ser encara militant, en 1952 assistí al Congrés de la Federació Anarquista (FA), on va veure les maniobres de Georges Fontenis, que posteriorment creà el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i que ell denuncià com a «centralista i bolxevitzant». L'octubre de 1952 entrà a formar part de la FA i del grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus. A partir de 1954 milità en la FA reconstituïda en 1953 per Aristide Lapeyre, Maurice Joyeux i altres, en el grup de Tolosa de Llenguadoc, del qual serà secretari durant dos anys. Quan acabà la carrera, fugint del servei militar, obtingué una pròrroga d'un any i pogué fer un viatge d'estudis de set mesos als Estats Units. En tornar, després d'una entrevista amb Albert Camus, s'incorporà a l'Exèrcit. Vacil·lant quan la guerra d'Algèria, no es declarà insubmís, i fou enviat a diversos destins, com ara Kaiserslautern (Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) i Lunéville (Lorena, França), on serví com a sotstinent en una companyia de manteniment de vehicles. En retornar, i gràcies als lligams de son pare amb la francmaçoneria, a mitjans de juny de 1961 va ser contractat pel Centre d'Estudis Nuclears (CEA) de Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França), on s'afilià a la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre del sindicat Força Obrera (FO) d'aquest centre. En 1961 participà en el Congrés de Montluçon (Borbonès, Occitània) de la FA, on conegué Alexandre Hébert. Arran d'aquest congrés, el setembre de 1961Le Monde Libertaire, publicació per a la qual havia escrit articles, li va oferir ser membre del seu Comitè de Lectura. En 1962, en el Congrés de Mâcon (Borgonya, França), va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals de la FA, càrrec que ocupà durant tres anys. A París (França), s'adherí al grup de les Amistats Internacionals (AI), fundat per Clément Fournier, i aquell mateix any va ser elegit membre de la Comissió de Conflictes del Sindicat Nacional de l'Energia Nuclear (SNEN) de FO. En 1963, arran de la prohibició de la premsa espanyola en l'exili per part de l'Estat francès, esdevingué, a instàncies de Tomás Ibáñez Gracia, testaferro-director d'Action Libertaire, nou periòdic de la Federació Anarquista de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El maig de 1964 va ser traslladat al CEA de Saclay (Illa de França, França) per que raons de «secret militar» i va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Departamental de la Regió Parisenca de FO i del comitè executiu nacional de l'SNEN. Durant l'estiu de 1964 representà la FA en la Reunió Internacional Anarquista que se celebrà a Minden (Rin del Nord-Westfàlia, RFA). En 1966 publicà el fullet Rencontre européenne des jeunes anarchistes. En el Congrés de l'SNEN de 1966, va ser nomenat membre de la seva Oficina Nacional i dirigí el seu periòdic a partir de 1968. Durant aquest període s'acostà a la Union des Anarcho-syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), on conegué Jo Salamero, que acabava de ser expulsat de la Confederació General del Treball (CGT). Després del Congrés de Bordeus de la FA de 1967, on les tesis situacionistes provocaren violentes polèmiques, s'allunyà de la militància activa en la FA, encara que restà afiliat. Aleshores participà activament en les reunions de la UAS, la qual es dissolgué després de 1968, i després en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), on s'arreplegaven els militants llibertaris de la CGT, de FO, de la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els militants de FO abandonaren ràpidament l'ASRAS i a començaments de 1974 considerà que els militants de la CFDT d'aquesta aliança s'havien equivocat de lloc i que la seva autogestió, d'«aigua beneïda» i de doctrina social de l'Església, res tenia a veure amb l'autogestió de les col·lectivitats llibertàries de la Revolució espanyola. Durant la primavera de 1969 assistí al Congrés Confederal de FO i a la convocatòria a finals d'aquell any de vaga il·limitada a la Hague (Baixa Normandia, França) i a Saclay, que portà a un acord nacional amb la direcció del CEA. En 1971 la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre de FO entrà en crisi i el seu dirigent Maurice Labi preparà el seu pas a la CFDT. Aquesta divisió marcà encara més la diferència entre els militants llibertaris de FO i els de les altres confederacions, especialment de la CFDT. En 1972 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la nova Federació de Químiques (FedeQuímiques) de FO, càrrec que mantingué fins 1994, quan es jubilà. L'agost de 1973 va ser traslladat al CEA de Grenoble (Delfinat, Arpitània). De bell nou a París a partir del juliol de 1974, s'adherí al grup anarquista «Louise Michel» de la FA. Gràcies a les seves gestions, la cooperativa «Publico» pogué obtenir el préstec bancari amb el qual es pogué traslladar del carrer Ternaux a l'actual local del carrer Amelot de París. En el Congrés Confederal de FO, reconstituí, amb Alexandre Hébert i Jo Salamero, la UAS i rellançà amb aquests el seu butlletí L'Anarcho-Syndicaliste. En 1981 participà en la creació del Comité pour l'Appel aux Laïques (CAL, Comitè per a la Crida als Laics), del qual va ser un temps secretari, i reforçà les activitats de la Libre-Pensée i de la Federació de Cercles de Defensa Laica (FCDL), fets criticats per la UAS pels seus acords amb els trotskistes seguidors de Pierre Lambert. En 1983 publicà la seva recopilació d'articles Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier. Malgrat les seves posicions contràries a la CFDT, entre 1984 i 1985 prengué part en treballs i reunions de la Comissió de Militants Sindicalistes (CMS) de la FA, on nombrosos militants d'aquesta confederació hi participaven. Sempre va ser partidari de l'energia nuclear i contrari a l'«ecologia política», que considerava «reaccionària i obscurantista». Anys més tard, davant la«beneiteria ecologista» de certs militants de la FA («khmers verds»), tornà a demanar la seva adhesió al grup anarquista«Sébastien Faure» de Bordeux. En 1994, amb sa companya Anna, es retirà a Lengon (Aquitània, Occitània), des d'on continuà lluitant contra l'Europa del Capital i contra el clericalisme. En 1996 publicà, amb altres autors, el llibre Hommageà Louise Michel et Sébastien Faure i en 2005 el també col·lectiu Antireligion. Regards sur l’obscurantisme religieux et la nécessité de le combattre. En 2008, les Éditions Libertaires i la Libre-Pensée, reeditaren el seu llibre, augmentat i revisat, Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier, que meresqué el premi «Ni Dieu, ni Maître» d'aquell any. Trobem articles seus enAction Libertaire, L'Anarcho-Syndicaliste,Les Cahiers d'Aristide Lapeyre, L'Hydre de Lerne, Itinéraire,Jeunes Libertaires, Laïcité,Liberté, Le Magazine Libertaire, Le Monde Libertaire, Noir et Rouge,Pour nous le combat continue, Refractions, La Rue i Volonté Anarchiste, entre d'altres. Marc Prévôtel va morir, a resultes d'un atac de cor, el 20 de febrer de 2010 a l'Hospital Haut-Lévêque de Peçac (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat l'1 de març a Mérignac (Aquitània, Occitània).

***

Rafał Górski

- Rafał Górski: El 22 de setembre de 1973 neix a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia) el escriptor, traductor, historiador, activista social i militant anarquista i anarcosindicalista Rafał Górski. Entre 1988 i 1990 milità en les organitzacions anticomunistes Federacji Młodzieży Walczącej (FMW, Federació Juvenil de Lluita) i Organizacji Młodzieżowej Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN, Organització Juvenil de la Confederació per una Polònia Independent) de Cracòvia; el segon semestre de 1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991 entrà a formar part de la KPN. En aquesta època participà activament en les protestes contra l'imperialisme soviètic. En 1991 s'afilià a la Secció de Cracòvia de la Federacją Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant els anys noranta i començament del segle XXI participà activament en nombroses mobilitzacions i campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al treball, i en contra de la política imperialista russa a Txetxènia, fets pels quals va ser en diferents ocasions detingut i empresonat. També milità en la confederació sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80» (WZZ-S80, Associació Sindical Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en la creació del sindicat anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy«Inicjatywa Pracownicza» (OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa dels Treballadors»). El 8 de febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver agredit un policia en un desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004 coedità la revista A-tak (Lletra A) i col·laborà en nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa Lokatorska, InnymŚwiecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions referents a l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia, l'autogestió i la democràcia participativa.És autor de nombroses obres, com ara ABC anarchosyndykalizmu (1999),Demokracja uczestnicząca w samorządzie lokalnym (2003), Przewodnik po demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu (2007), Historia i teraźniejszość samorządności pracowniczej w Polsce (2007), Polscy zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de càncer des del 2006, Rafał Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Manuel Vázquez Gómez

- Manuel Vázquez Gómez: El 22 de setembre de 1936 és assassinat a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Havia nascut l'11 de març de 1917 a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia. No se sap on és enterrat.

***

Josep Torres Tribó

- Josep Torres Tribó: El 22 de setembre de 1941 mor al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Havia nascut el 3 d'octubre de 1899 a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya)–algunes fonts citen Arbeca (Les Garrigues, Catalunya). Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal,òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor,Los Galeotes, Libertín, Solidaridad Obrera,Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922),La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit),Elídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

Josep Torres Tribó (1899-1941)

***

Benito Milla Navarro (París, 1948)

- Benito Milla Navarro:El 22 de setembre de 1987 mor a Barcelona (Catalunya) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Havia nascut el 6 de setembre de 1916 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina --entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància,«Monte Ávila Editores», així com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Cenit,Hora de Poesía, Nueva Senda,Ruta, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.

Benito Milla Navarro (1916-1987)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images