Anarcoefemèrides del 22 de setembre
Esdeveniments
- Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.
***
- Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.
Naixements
- Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista,Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.
***
- Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en«custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).
***
- Kléber Bénard:El 22 de setembre de 1892–altres fonts citen el 22 de desembre de 1891– neix a Cézy (Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la«Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors.
***
- André Respaut:El 22 de setembre de 1898 neix a
Vernet (Conflent,
Catalunya Nord) el militant anarquista i resistent antifeixista
André Respaut. Havia
nascut en una família de vuit infants dels quals dos moriran
durant la Gran
Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més
petits, llibertari com ell, va
participar en la Revolució llibertària espanyola
de 1936; André com a
propagandista en mítings del sud de França i
ajudant en el transport d'armes
amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent
d'enllaç i
d'informació. Després de fer de venedor de
begudes ambulant, André esdevindrà
professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la
infermera Teresa (Teri)
Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà
internada al camp de concentració
d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars.
Entre 1939
i 1943, André va participar en la resistència i
en el moviment «Combat».
Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a
Buchenwald, on es
caracteritzarà pel seu coratge i per la seva
generositat, cosa que li
permeté salvar nombrosos deportats de la mort.
Serà alliberat l'11 d'abril de
1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari,
s'ocuparà tot seguit
d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie
fédéraliste libertaire (1961). André
Respaut va
morir el 26 d'abril de 1973.
***
- Cipriano Damiano González:El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà --fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del SindicalÚnic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua Social;Hombres Libres, de Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestíVórtice(amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el butlletíPanorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revistaInterviúi col·laborarà enActual,El Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure enLa Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, deLa resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. Cipriano Damiano va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).
Cipriano Damiano González (1916-1986)
***
- Miguel Jiménez Rodríguez: El 22 de setembre de 1916 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Jiménez Rodríguez. Passà la seva infantesa i joventut a la localitat granadina de Motril, on estudià el batxillerat. Començà a estudiar per lliure la carrera de Químiques i ben aviat s'introduí en el pensament anarquista. El maig de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra civil, combaté en la XIII Brigada Internacional fins que caigué ferit a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona i a Mollà, on romangué com a milicià de la cultura. Més tard prestà el seu suport a la CNT d'Albacete fins al final de la contesa. Amb el triomf franquista s'amagà en un cortijo del seu poble natal i no va ser molestat, ja que havia salvat la vida a un apotecari de Motril en 1937. A començament dels anys quaranta visqué fent classes de ciències a Motril i també es dedicà a la fabricació clandestina de sabó. En 1943, cridat pel seu amic, el confederal granadí Manuel Fernández Rodríguez, s'instal·là a Barcelona, on amb aquest continuà amb els seus negocis saboners. A la capital catalana s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1946, amb Manuel Fernández Rodríguez i Josep Lluís Facerías, fou nomenat secretari de Propaganda del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i amb els guanys de la industria sabonera finançà i dirigí el periòdic Ruta, en el qual col·laborà sota el pseudònim Chirimoya. El desembre de 1946 va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on va treure els butlletins clandestins Esfuerzo i Acarus Sciaberi. Amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado, creà el grup anarquista«3 de Mayo». En els anys noranta vivia a València.
***
- Carmelo Viola: El 22 de setembre de 1928 neix a Milazzo (Messina, Sicília) el periodista i propagandista anarquista, creador de la «biologia social», Carmelo Rosario Viola, conegut com Espero. Passà la seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en 1941 marxà amb sa família a Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i després petit botiguer, s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys abandonà la religió catòlica. Antifeixista des del principi del règim mussolinià, en 1946 començà a escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948 publicà el seu primer assaig, Dio e scienza, inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué una forta polèmica amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949 retornà a Itàlia i, després d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment anarquista, en el corrent malatestià, constituint a Acireale un primer nucli llibertari. En aquests anys col·laborà en els principals periòdics anarquistes italians i estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari (EUA),La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El Sol, Umanità Nova,Volontà, etc. En 1951, arran de ser jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la religió de l'Estat», en el qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali, adquirí una gran notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les iniciatives, que alguns consideraren «polítiques», del grup anarquista de Bari (Pulla, Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico Mirenghi, i participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de la Federació Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el Congrés de Siracusa, celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm, amb altres companys, el mensual anarquista L'Agitazione del Sud, del qual serà administrador en 1961. Entre 1956 i 1960 publicà a Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni. Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale, que comptà amb el suport d'intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants«impopulars» en el si de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio Ser-Giacomi, etc.) i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria electoral atiaren les crítiques que gran part de la militància anarquista, com ara Armando Borghi i Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques ideològiques que gradualment el van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i tingué dos fills. Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de traslladar-se a Ivrea (Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i gràcies al suport d'Ugo Fedeli, trobà finalment una feina a Sicília de la qual es jubilà en 1982. Entre 1961 i 1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial anarquista ragusana La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i anticlericals, escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile Dio, La schiavitù dell'ambiente, La conquista della libertà, Perché sei naturalmente anarchico, Referendum contro il divorzio: premeditato vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la Biblioteca de la FAI, l'assaig antinuclear No alle armi nucleari. Durant un temps col·laborà en Sicilia Libertaria. La seva relació, però, amb el moviment anarquista es deteriorà i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà plantejaments marxistes reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquestaèpoca s'adherí a diferents moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta d'Aldo Capitini i de Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor Carlo Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i vuitanta desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de diverses llengües (alemany, anglès, francès, rus, portuguès i esperanto) i publicant poemes i crítiques artístiques i literàries. En 1985 publicà Anarchismo etico. En els anys noranta tragué a la llum La ragione biologica della religione (1990), L'antropocentrismo post-biblico (1995) i La biologia della fede (1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia Sociale (CSBS, Centre d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns autoeditats a més d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de les seves teories sociològiques fins aleshores. Posteriorment publicà Economia non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli (1997), Lo Stato biosociale (1997),Il fine e la fine del capitalismo (1998), La democrazia dei diritti (2002), Dalla predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R. Viola va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània, Sicília) a resultes d'un diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital.
***
- Marc
Prévôtel:
El 22 de setembre de 1933 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) l'enginyer
químic i militant anarquista, anarcosindicalista i
lliurepensador Marc
Prévôtel. Era fill d'André
Prévôtel i de Joséphine Coueille,
anarquistes
neomaltusians implicats en 1935 en l'anomenat «Afer de les
Esterilitzacions» de
Bordeus. De família modesta –sos pares eren
empleats de correus–, en 1950
aconseguí el batxillerat científic i,
després de preparar-se en escoles
d'enginyeria entre octubre de 1950 i juliol de 1954, es
matriculà en l'Institut
d'Enginyeria Química de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), d'on sortí enginyer el
juliol de 1957. Sense ser encara militant, en 1952 assistí
al Congrés de la
Federació Anarquista (FA), on va veure les maniobres de
Georges Fontenis, que
posteriorment creà el grup secret Organitsation
Pensée Bataille (OPB,
Organització Pensament Batalla) i que ell
denuncià com a «centralista i
bolxevitzant». L'octubre de 1952 entrà a formar
part de la FA i del grup
anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus.
A partir de 1954 milità en la FA
reconstituïda en 1953 per Aristide Lapeyre, Maurice Joyeux i
altres, en el grup
de Tolosa de Llenguadoc, del qual serà secretari durant dos
anys. Quan acabà la
carrera, fugint del servei militar, obtingué una
pròrroga d'un any i pogué fer
un viatge d'estudis de set mesos als Estats Units. En tornar,
després d'una
entrevista amb Albert Camus, s'incorporà a
l'Exèrcit. Vacil·lant quan la guerra
d'Algèria, no es declarà insubmís, i
fou enviat a diversos destins, com ara
Kaiserslautern (Renània-Palatinat, República
Federal d'Alemanya) i Lunéville
(Lorena, França), on serví com a sotstinent en
una companyia de manteniment de
vehicles. En retornar, i gràcies als lligams de son pare amb
la francmaçoneria,
a mitjans de juny de 1961 va ser contractat pel Centre d'Estudis
Nuclears (CEA)
de Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França),
on s'afilià a la Federació de
les Indústries Químiques i del Vidre del sindicat
Força Obrera (FO) d'aquest
centre. En 1961 participà en el Congrés de
Montluçon (Borbonès, Occitània) de
la FA, on conegué Alexandre Hébert. Arran
d'aquest congrés, el setembre de 1961Le Monde Libertaire,
publicació per a
la qual havia escrit articles, li va oferir ser membre del seu
Comitè de
Lectura. En 1962, en el Congrés de Mâcon
(Borgonya, França), va ser nomenat
secretari de Relacions Internacionals de la FA, càrrec que
ocupà durant tres
anys. A París (França), s'adherí al
grup de les Amistats Internacionals (AI),
fundat per Clément Fournier, i aquell mateix any va ser
elegit membre de la
Comissió de Conflictes del Sindicat Nacional de l'Energia
Nuclear (SNEN) de FO.
En 1963, arran de la prohibició de la premsa espanyola en
l'exili per part de
l'Estat francès, esdevingué, a
instàncies de Tomás Ibáñez
Gracia,
testaferro-director d'Action Libertaire,
nou periòdic de la Federació Anarquista de les
Joventuts Llibertàries (FIJL). El
maig de 1964 va ser traslladat al CEA de Saclay (Illa de
França, França) per
que raons de «secret militar» i va ser nomenat
membre de la comissió
administrativa de la Unió Departamental de la
Regió Parisenca de FO i del
comitè executiu nacional de l'SNEN. Durant l'estiu de 1964
representà la FA en
la Reunió Internacional Anarquista que se celebrà
a Minden (Rin del
Nord-Westfàlia, RFA). En 1966 publicà el fullet Rencontre européenne des jeunes
anarchistes. En el Congrés de
l'SNEN de 1966, va ser nomenat membre de la seva Oficina Nacional i
dirigí el
seu periòdic a partir de 1968. Durant aquest
període s'acostà a la Union des
Anarcho-syndicalistes
(UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), on conegué
Jo Salamero, que acabava de
ser expulsat de la Confederació General del Treball (CGT).
Després del Congrés
de Bordeus de la FA de 1967, on les tesis situacionistes provocaren
violentes
polèmiques, s'allunyà de la militància
activa en la FA, encara que restà afiliat.
Aleshores participà activament en les reunions de la UAS, la
qual es dissolgué
després de 1968, i després en
l'Aliança Sindicalista Revolucionària i
Anarcosindicalista (ASRAS), on s'arreplegaven els militants llibertaris
de la
CGT, de FO, de la Federació de l'Educació
Nacional (FEN) i de la Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els militants de FO
abandonaren
ràpidament l'ASRAS i a començaments de 1974
considerà que els militants de la
CFDT d'aquesta aliança s'havien equivocat de lloc i que la
seva autogestió,
d'«aigua beneïda» i de doctrina social de
l'Església, res tenia a veure amb
l'autogestió de les col·lectivitats
llibertàries de la Revolució espanyola. Durant
la primavera de 1969 assistí al Congrés
Confederal de FO i a la convocatòria a
finals d'aquell any de vaga il·limitada a la Hague (Baixa
Normandia, França) i
a Saclay, que portà a un acord nacional amb la
direcció del CEA. En 1971 la Federació
de les Indústries Químiques i del Vidre de FO
entrà en crisi i el seu dirigent
Maurice Labi preparà el seu pas a la CFDT. Aquesta
divisió marcà encara més la
diferència entre els militants llibertaris de FO i els de
les altres
confederacions, especialment de la CFDT. En 1972 va ser nomenat membre
del
Comitè Nacional de la nova Federació de
Químiques (FedeQuímiques) de FO,
càrrec
que mantingué fins 1994, quan es jubilà. L'agost
de 1973 va ser traslladat al
CEA de Grenoble (Delfinat, Arpitània). De bell nou a
París a partir del juliol
de 1974, s'adherí al grup anarquista «Louise
Michel» de la FA. Gràcies a les
seves gestions, la cooperativa «Publico»
pogué obtenir el préstec bancari amb
el qual es pogué traslladar del carrer Ternaux a l'actual
local del carrer
Amelot de París. En el Congrés Confederal de FO,
reconstituí, amb Alexandre
Hébert i Jo Salamero, la UAS i
rellançà amb aquests el seu butlletí L'Anarcho-Syndicaliste. En 1981
participà en la creació del Comité
pour l'Appel aux Laïques (CAL, Comitè per a
la Crida als Laics), del qual va ser un temps secretari, i
reforçà les
activitats de la Libre-Pensée i de la Federació
de Cercles de Defensa Laica
(FCDL), fets criticats per la UAS pels seus acords amb els trotskistes
seguidors de Pierre Lambert. En 1983 publicà la seva
recopilació d'articles Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier.
Malgrat les seves posicions contràries a la CFDT, entre 1984
i 1985 prengué
part en treballs i reunions de la Comissió de Militants
Sindicalistes (CMS) de
la FA, on nombrosos militants d'aquesta confederació hi
participaven. Sempre va
ser partidari de l'energia nuclear i contrari a l'«ecologia
política», que
considerava «reaccionària i
obscurantista». Anys més tard, davant la«beneiteria ecologista» de certs militants de la FA
(«khmers verds»), tornà a
demanar la seva adhesió al grup anarquista«Sébastien Faure» de Bordeux. En
1994, amb sa companya Anna, es retirà a Lengon
(Aquitània, Occitània), des d'on
continuà lluitant contra l'Europa del Capital i contra el
clericalisme. En 1996
publicà, amb altres autors, el llibre Hommageà Louise Michel et Sébastien Faure i en
2005 el també col·lectiu Antireligion.
Regards sur l’obscurantisme
religieux et la nécessité de le combattre.
En 2008, les Éditions
Libertaires i la Libre-Pensée, reeditaren el seu llibre,
augmentat i revisat, Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier,
que meresqué el premi «Ni Dieu, ni
Maître» d'aquell any. Trobem articles seus enAction Libertaire, L'Anarcho-Syndicaliste,Les Cahiers d'Aristide Lapeyre, L'Hydre de Lerne, Itinéraire,Jeunes
Libertaires, Laïcité,Liberté, Le
Magazine Libertaire, Le
Monde Libertaire, Noir et Rouge,Pour nous le combat continue, Refractions, La
Rue i Volonté Anarchiste,
entre d'altres. Marc Prévôtel va morir, a resultes
d'un atac de cor, el 20 de
febrer de 2010 a l'Hospital Haut-Lévêque de
Peçac (Aquitània, Occitània) i va
ser incinerat l'1 de març a Mérignac
(Aquitània, Occitània).
***
- Rafał Górski:
El 22 de setembre de
1973 neix a Cracòvia (Petita Polònia,
Polònia) el escriptor, traductor,
historiador, activista social i militant anarquista i
anarcosindicalista Rafał
Górski. Entre 1988 i 1990 milità en les
organitzacions
anticomunistes Federacji Młodzieży Walczącej (FMW, Federació
Juvenil de Lluita)
i Organizacji Młodzieżowej Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN,
Organització
Juvenil de la Confederació per una Polònia
Independent) de Cracòvia; el segon
semestre de 1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991
entrà a formar part
de la KPN. En aquesta època participà activament
en les protestes contra
l'imperialisme soviètic. En 1991 s'afilià a la
Secció de Cracòvia de la Federacją
Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant
els anys noranta i
començament del segle XXI participà activament en
nombroses mobilitzacions i
campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al
treball, i en
contra de la política imperialista russa a
Txetxènia, fets pels quals va ser en
diferents ocasions detingut i empresonat. També
milità en la confederació
sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80»
(WZZ-S80, Associació Sindical
Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en
la creació del sindicat
anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy«Inicjatywa Pracownicza»
(OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa
dels Treballadors»). El 8 de
febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver
agredit un policia en un
desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit
mesos de presó, però
la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004
coedità la revista A-tak
(Lletra A) i col·laborà en
nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa
Lokatorska, InnymŚwiecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie
Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions
referents a
l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia,
l'autogestió i la democràcia participativa.És autor de nombroses obres, com
ara ABC anarchosyndykalizmu (1999),Demokracja uczestnicząca w samorządzie
lokalnym (2003), Przewodnik po
demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu
(2007), Historia i teraźniejszość
samorządności
pracowniczej w Polsce (2007), Polscy
zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de
càncer des del 2006, Rafał
Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia
(Petita Polònia, Polònia).
Defuncions
- Manuel Vázquez Gómez: El 22 de setembre de 1936 és assassinat a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Havia nascut l'11 de març de 1917 a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia. No se sap on és enterrat.
***
-
Josep Torres
Tribó: El 22 de setembre de 1941 mor al castell
de Hartheim (Alkoven,
Alta Àustria, Àustria) l'escriptor, poeta,
mestre, pacifista i
anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer
servir el pseudònim Sol de la Vida.
Havia nascut el 3
d'octubre de 1899 a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya)–algunes fonts citen
Arbeca (Les Garrigues, Catalunya). Fill d'una família
pagesa, pogué compaginar
les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys
obtingué el
títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida
(Segrià, Catalunya) i exercí la
docència al seu poble natal. En aquesta època es
relacionà amb els joves
republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista
AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser
desterrat. Després d'una curta
estada a Madrid (Espanya), on treballà com a
crític d'art i com a apuntador en
la companyia de teatre de Catalina Bárcena,
retornà a Lleida. Pel seu
antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos
anys de
presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac.
En 1918 col·laborà en el
periòdic El Ideal,òrgan de les
Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i
Roquetes (Baix Ebre,
Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de
la revista
quinzenal saragossana Voluntad, amb
Felipe
Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel
Abella. L'agost de 1919 va ser
detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent
fou membre del
Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya), amb Felipe Alaiz,
Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere
Segarra Boronat, entre
d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres
anarquistes,
cantades amb músiques populars. En 1921 restà
empresonat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad
i prologà el fullet de Felipe Alaiz El
trabajo será un derecho. L'octubre de 1922
formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans Ascaso Budría,
Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti
Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil
anarquista
barcelonina Libertín i
el març
d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de
Novella, Sebastià Clarà
Sardó, José Alberola Navarro i Vicente
Martínez López (Armando
Artal). En 1928 publicà Elogi
de la mentida, la seva obra més coneguda i
fortament influenciada pel
nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys
finals de la dictadura
de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del
barri barceloní del
Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i
després en diverses iniciatives
pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu
Llibertari de La Segrera, a
Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista,
sinó seguidor «a la
seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Entre 1932 i 1936
regentà una escola pròpia al barri del
Guinardó de Barcelona, en la qual sa
companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família
confederal, li ajudava en
el parvulari. En aquesta època s'integrà en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat,
Catalunya), on va fer
de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la
col·lectivitat agrícola.
També ajudà en la legalització de les
col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i
Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i
va fer conferències
a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En
1938 substituí Pere Segarra
Boronat en la direcció d'Acció
Sindical,
portaveu de la Federació Comarcal de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou
reclòs al camp de concentració d'Argelers.
D'allà sortí enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i,
amb la
declaració de guerra, s'enrolà en
l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del
Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6
d'agost de 1940, amb la
matrícula 65.137, l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera,
Alemanya); el 6 d'agost
de 1940, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de
Mauthausen, on
coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, el 24 de
gener de 1941, amb
la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres
Tribó va ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra de gas el 22 de
setembre de 1941 al castell de
Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu
extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses
publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor,Los Galeotes,
Libertín, Solidaridad
Obrera,Vida Obrera, etc. És
autor, a més de
les obres citades, d'Al pueblo, cultura
(1922), Aurorita. Cuento infantil
(1922 i 1939), Técnica social
(1922),La Ciutat ens pren els fills.
Comèdia
dramàtica en tres actes (1925, inèdit),Elídolo (1926), La loca
vida. Drama en
tres actos (1926) i La
redención del
Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado,
també fou una
destacada anarquista.
Josep Torres Tribó
(1899-1941)
***
- Benito Milla Navarro:El 22 de setembre de 1987 mor a Barcelona (Catalunya) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Havia nascut el 6 de setembre de 1916 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina --entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància,«Monte Ávila Editores», així com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Cenit,Hora de Poesía, Nueva Senda,Ruta, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.
Benito Milla Navarro (1916-1987)
---