Anarcoefemèrides del 21 de setembre
Naixements
- Henri Cler: El 21 de setembre de 1862 neix al barri obrer de Saint Antoine de París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Es casà amb l'armillera Rose Buchfinck, amb qui tindrà dos fills. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel Districte XI de París en les eleccions legislatives. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. L'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut per pertinença a grup anarquista. En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat«per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per«injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.
Enterrament
d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
***
- Ernst Frick:El 21 de setembre de 1881 neix a Knonau (Zuric, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic«Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Erns Frick va morir el 23 d'agost de 1956 a Ascona (Ticino, Suïssa). Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.
***
- Andrea Salsedo: El 21 de setembre de 1881 neix a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdicLa Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció«antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol deL'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest«suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.
***
- Ángel Falco:
El 21
de setembre de 1885 neix a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera,
diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista
anarquista i
anarcosindicalista Ángel Falco. Sos pares, immigrants
italians, es deien
Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de
vuit germans. En 1899 s'inscriví
a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la
filosofia i a la
literatura, però també en la seva indisciplina.
Quan estava a punt d'obtenir el
grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al
Batalló Florida, durant
la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies
nacionals en les
files governamentals. Al final de la guerra abandonà la
carrera militar, deixà
de banda la política, s'adherí al moviment
anarquista i es dedicà a la
literatura i al periodisme (Diario del
Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de
propaganda de carrer i la
seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista
de la primera
dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament
amb el poeta
Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre
d'aquell any patí un
atemptat durant una intervenció al Centre Internacional
d'Estudis Socials
(CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la
policia
i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els
manifestants a atacar la
Legació Espanyola a Montevideo en acabar una
manifestació de protesta per
l'execució del pedagog anarquista català Francesc
Ferrer i Guàrdia que
arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915
col·laborà en la revista d'Alberto
Ghiraldo Ideas y Figuras i entre
l'11
de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió
de l'aixecament armant del Partido
Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa
armada per a defensar«la llibertat i la justícia social».
Participà activament en la vaga general en
solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor
Osiris
Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave
Francia! (1906), Garibaldi
(1907), Cantos rojos (1907, 1908 i
1909), Vida que canta (1908, 1910 i
1911), La leyenda del patriarca. Canto a
Artigas (1911 i 1917) i El hombre
quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell
mateix s'edità la seva
poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció
molt peculiar. Entre 1916 i 1917
visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i
redactà la revista Proteo
(1916-1917) i el setmanari La Raza
(1917). Durant els governs de
José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum
Rodríguez, del Partido Colorado (PC),
ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre
1918 i 1926 el càrrec de cònsol
de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va
ser nomenat cònsol general a
Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país
asteca. Acabà com a Encarregat
de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a
Mèxic va fer una bona
amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual
donà feina a la seva legació.
El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira«José Enrique
Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres
de l'Uruguai, de la qual prengué
possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant
producció lírica,
fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al
1964 i es
caracteritzà pel seu caràcter militant i
combatiu, definit per alguns com «poesia
de barricada». A més de les obres citades, podem
destacar Breviario galante
(1910-1911), La
tragedia de las alas (1914), El
alma
de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel
de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916)
(1917), El violín roto
(1917), Héroes humildes
(1922), entre d'altres. Ángel
Falco va morir el 26 de novembre de 1971 a Montevideo (Uruguai). El seu
arxiu
personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.
Ángel Falco (1885-1971)
***
-
Pietro Paolo
Vagliasindi: El 21 de setembre de 1889 neix a Bergam
(Llombardia, Itàlia) el
militar, espia feixista i, després, ambigu lluitador
antifeixista Pietro Paolo
Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos
pares es deien Casimiro Vagliasindi, general de divisió de
l'exèrcit italià, i
Marina Battisti. Continuà amb la tradició
familiar i en 1911, durant el seu
servei militar, esdevingué oficial, prenent part en la Gran
Guerra. En 1917,
amb Luigi Freguglia, Giovanni Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels
creadors
dels «Arditi» de l'Arma d'Infanteria de
l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector
d'Infanteria amb el grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio
en l'aventura de
l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924) i esdevingué un
cèlebre aviador. Després
s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia),
on visqué de manera burgesa i
relacionant-se directament amb la família reial, amb la
jerarquia feixista i
amb Benito Mussolini mateix. No obstant això, en desacord
amb l'assassinat en
1924 de l'advocat socialista Giacomo Matteotti, decidí
allunyar-se d'Itàlia i
marxà cap a l'Àfrica oriental com a pioner.
Després de diverses intervencions a
l'Aràbia occidental, a partir de juliol de 1924,
efectuà missions d'informació
a França, on s'acostà als cercles feixistes
dissidents, alhora que als grups
garibaldins, tot freqüentant els casinos i les sales de jocs.
En 1925 romangué
a Montecarlo (Mònaco) i a París
(França), on, per mediació del comissari de
policia Sabbatini, el baró Romano Avezzana, ambaixador
d'Itàlia, l'encarregà la
missió política de sondejar les intencions del
dissident Carlo Bazzi, missió
que acceptà amb reserves. El maig de 1925
participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio
Casagrande, en un vol amb dos hidroavions entre Itàlia i
Argentina. En 1925 va
ser nomenat tinent coronel, però una investigació
disciplinària s'engega contra
ell, cosa que li fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a
Brussel·les (Bèlgica),
començà a allunyar-se dels cercles feixistes i
s'alia
amb el cònsol italià Giuriati, qui li fa costat.
El 10 de febrer de 1927 va ser
expulsat de França acusat d'«espionatge
militar». El 28 de juliol de 1928 les
autoritats feixistes ordenen la seva captura per«subversiu» i en 1929 va ser
degradat a simple soldat d'Infanteria per«indisciplina». Finalment, a causa de
les seves «divergències d'opinió amb
Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre
desembre de 1929 i el gener de 1930 projectà una gran
campanya de premsa contra
Mussolini, però finalment es limità a publicar en
el diari Le Soir de
Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel
dissident
feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de
bell nou acollir-lo i dos o
tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un
hidroavió a Argenteuil
(Illa de França, França). En aquestaèpoca sembla que promogué la creació
d'una
associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar
constantment vigilat
per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de
1933 marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de
la companyia
d'aviació italiana«Gènova-Barcelona», interessant-se per
les característiques
dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un
xalet de Sitges
(Garraf, Catalunya) i feia diners venent una
col·lecció de segells als
filatelistes. En aquesta època catalana mantingué
estranys contactes amb el
consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i
antirepublicans,
quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de
juliol de
1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes
catalanes. Camillo Berneri l'acusà
de ser un espia, però una investigació engegada
pels anarquistes conclogué
negativament. Col·laborà com a tècnic
militar al front de Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant
d'avituallament de
la Secció Italiana de la «Columna
Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser
detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i
tancat a Montjuïc
i a Sogorb (Alt Palància, País
Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938,
després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes,
va ser detingut a prop de
Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de
l'ocupació d'aquesta ciutat per les
tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres
detinguts polítics, els
Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir,
Catalunya Nord).
Decidí, no obstant, retornar a la Península i
passà la frontera pel Pertús
(Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o
l'abril de
1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven
d'ocupar
Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a
cadena perpètua
per «haver ajudat com a tècnic i conseller la"Columna Durruti" i
haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost
de 1936 i febrer de
1937» i per «treballar durant dos mesos en la
fabricació de bombes de mà amb el
polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit
Roig». A començament de 1941
la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i
reclòs a la Presó Model
de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que
va ser traslladat a
alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara,
Alcalá de Henares) i se'n va
perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla
indicar
que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final
caigué en
desgràcia.
Pietro Paolo
Vagliasindi (1889-1961)
***
- Lorenzo Giusti: El
21 de setembre de 1890 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) –altres fonts
citen el 21 de març de 1900– l'anarquista,
sindicalista i resistent
antifeixista Lorenzo Giusti. Sos pares es deien Giovanni Guisti i
Giulia
Venturi. Després dels estudis secundaris es va fer
ferroviari i arribà a ser
cap d'estació. Durant la Gran Guerra esdevingué
un dels militants més destacats
del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la
seva secció
provincial. El gener de 1920 participà en la vaga general
que deixà sense trens
durant 10 dies tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu
sindicat de la
necessitat de construir un front únic antifeixista format
per totes les forces
obreres. El 9 de febrer de 1922 formà part de la
delegació de l'SFI que es
reuní amb el Partit Socialista Italià (PSI), el
Partit Comunista Italià (PCI),
la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació
General del Treball)
i la Unió Sindical Italiana (USI) per crear l'Alleanza del
Lavoro (AL, Aliança
del Treball). El novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva
de
l'SFI, el màxim òrgan dirigent del sindicat
ferroviari. A causa de la seva
activitat política i sindical patí una dura
repressió. Per haver deixat de
treballar el Primer de Maig de 1922, va ser suspès de la
feina per alguns dies.
Promotor i participant de la vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada
per l'AL,
va ser destituït a subcap d'estació i el juliol de
1923 llicenciat del seu
càrrec de ferroviari acusat d'«escàs
rendiment laboral», fonamentat en el
decret del 28 de gener de 1923. L'agost de 1923 va ser processat per
haver
violat l'article 182 del codi penal i l'article 58 de la Llei de
Ferrocarrils i
condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a 500 lires
de multa. Després
d'haver estat acomiadat, la condemna era una regularització a posteriori del procediment
sancionador, considerat il·legítim,
perquè s'havia aplicat amb valor
retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista
intentà atreure'l cap el
sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava
entre les
ferroviaris. Després d'una reunió durant la qual
se li va proposar inútilment
que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei
Lavoratori dei Trasporti
(FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels
Transports), Benito Mussolini
li digué: «Et capolarem». Per guanyar-se
la vida va fer de representant de
màquines automàtiques. Fugint de la
repressió feixista, passà a França i
després a Catalunya, on patí nombroses detencions
per la seva militància
juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual
acabà morint al
front durant la guerra civil espanyola. Amb la proclamació
de la II República,
ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A Barcelona formà
part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino
Baleschi,
Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i
Enrico
Zambonini (Lucifero), entre
d'altres.
Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de
1934, fets pels
quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de 1936
l'agafà a
Tolosa de Llenguadoc, on s'havia instal·lat temporalment per
regentar una
cantina freqüentada per la nombrosa colònia
italiana de la ciutat occitana. Poc
dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera
per unir-se als seus companys
anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo
Fantozzi,
de la «Secció Italiana» del Grup
Internacional de la «Columna Ascaso», que
lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i
s'encarregà de l'enrolament
des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via
Laietana. Després passà a la«Columna Rosselli» i a la «Columna
Durruti», participant en les principals batalles
de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou
responsable del grup
anarquista «Pietro Gori» i de «Villa
Malatesta» a Barcelona. Durant un temps
fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes
(«Caserna Bakunin»).
Després de l'assassinat de l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri a mans
d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments
amb els dirigents
del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys
anarquistes (Vindice
Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna«Espartaco» de Barcelona,
planejà l'assalt de la caserna «Karl
Marx» que es trobava en poder dels
comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme.
Aquest mateix
1937, mentre era a la Península, s'emeté una
ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan
el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a
França, on fou
internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop
lliure, participà
en la Resistència contra els nazis, però fou
capturat per les tropes alemanyes
a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de
concentració a Silèsia,
aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà
a Bolonya, on s'afilià, com el
seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i
participà en la
Resistència a la zona d'Imola. Després de
l'Alliberament, va ser nomenat
secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de
Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la
Policia
Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat
Lliure», creada en 1946
i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va
morir el
19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste
Vancini» del PSI a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990
Serafino d'Onofrio publicà la
biografia Libertà vo'
cercando. Bologna
(1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed
assessore nel
Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer«Jardí Social» que
s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale,
prengué el seu nom.
***
- Giuseppe Santandrea: El 21 de setembre de 1898 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Santandrea, conegut com Peppino de Pucò. Nascut en una família anarquista --son pare Giovanni i sos germans Pietro i Libero van ser militants--, començà a participar en el moviment anarquista de ben jovenet. El juny de 1914 participà activament en la«Setmana Roja». Barber de professió, per la seva filiació anarquista se li va negar la llicència per exercir i treballava a domicili, especialment per la pagesia, portant a la seva bicicleta els ormeigs de l'ofici. En 1916 fou un dels fundadors --amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Bindo Lama, Nello Garavini, Giovanni Picciuti, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, Giovanni Caglia i altres-- de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat, i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. En 1920 aconseguí alliberar-se del servei militar. Durant el feixisme va ser detingut en nombroses ocasions. En 1973 fou un dels refundadors, amb Nello Garavini i Aurelio Lolli, de la nova Biblioteca Llibertària, que es dedicarà posteriorment a Armando Borghi i prendrà el seu nom. Giuseppe Santandrea va morir el 16 de setembre de 1990 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
***
- Jacinto Pérez Merino:El 21 de setembre de 1915 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Jacinto Pérez Merino, conegut com El Pinilla. Va pujar en una família àcrata: son pare, Roque, fou acomiadat en una vaga i, nomenat regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït per declarar-se anarquista; son germà major, Tomás, fou un dels fundadors del Sindicat Unitari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Errenteria en 1931; Eduardo, altre germà major, fou un actiu propagandista i home d'acció; i sa germana Teófila fou una de les companyes que confeccionà la bandera confederal que presidia el local confiscat al Cercle Carlista durant la guerra. Jacinto va començar a treballar quan tenia 13 anys com a aprenent de torner ajustador al taller mecànic de José León Olascoaga. A partir de 1931 milità en el Sindicat del Metall de la CNT i fou elegit delegat laboral. Entre 1933 i 1934 era l'encarregat de cobrar les quotes sindicals. Fou el primer secretari de les Joventuts Llibertàries d'Errenteria. El seu domicili era lloc de refugi i de pas de companys fugats. Va participar en el Congrés de Saragossa de 1936 com a observador. El juliol de 1936 va marxar a Sant Sebastià a lluitar contra els feixistes, combatent al front de Casino, a Gros, a Larramendi i a Trincherpe. El 27 de juliol de 1936 va caure ferit al campanar de l'església d'Errenteria, quedant esguerrat d'un braç. Va continuar la seva lluita a la reraguarda, encara que figurava en les nòmines del batalló «Sacco i Vanzetti». Fou secretari del Sindicat Unitari d'Errenteria. El maig de 1937 son germà Eduardo, que lluitava al batalló Bakunin, morí al front alabès. Abans de caure Bilbao, va participar, per les Joventuts Llibertàries, en una reunió del Front Popular on la CNT va rebutjar el tardà oferiment d'incorporar-se en el Govern basc. Fou evacuat i va treballar en Serveis Auxiliars. En febrer de 1939 es va exiliar a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs. Amb son germà Tomás va col·laborar amb la Creu Roja Internacional i amb la Resistència, ajudant les persones que fugien del franquisme. Aconseguí lliurar-se de ser deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen. Després de l'Alliberament, va representar les Joventuts Llibertàries en la Junta Espanyola d'Alliberament de Baiona, ciutat on s'havia instal·lat. En 1948 va emigrar a Caracas (Veneçuela) i fou vocal a la republicana Casa d'Espanya des del 1951. El 14 d'abril de 1961 fou condecorat amb l'«Ordre de la Lleialtat a la República Espanyola», juntament amb sons germans Jesús i Valeriano. Després de la mort de Franco va tornar al País Basc i formà part del Grup Basc Confederal, encarregant-se de la recaptació de fons a favor del Moviment Llibertari. Quan es va produir l'excisió cenetista, va abandonar les tasques orgàniques. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic CNT i en la revista d'història local Oarso amb articles sobre la presència llibertària a Errenteria. Jacinto Pérez Merino va morir el 21 d'agost de 2007 a Tenerife (Illes Canàries).
***
- Flavio Costantini: El 21 de setembre de 1926 neix a Roma (Itàlia) el pintor, il·lustrador, escenògraf teatral i escriptor anarquista Flavio Costantini. Heretà la seva passió per la pintura de son pare, un treballador d'una companyia d'assegurances aficionat a l'art. Estudià al Liceu Tasso, la millor escola de secundària de Roma, però hagué d'abandonar-lo per males notes i entrà a l'Institut Nàutic, la pitjor escola de secundària de Roma. En 1946, després de diplomar-se com a capità de Marina, entrà al servei de la Marina militar a l'Acadèmia Naval de Liorna, on aconseguí el grau de sotstinent. Entre 1951 i 1954 navegà arreu del món embarcat en la Marina mercant. En 1955, després de la seva aventura marítima, s'instal·là a Rapallo (Ligúria, Itàlia) i passà a consagrar-se en exclusiva al món de l'art i de la literatura. Per guanyar-se la vida es dedicà als dissenys gràfic i comercial i a la serigrafia, a més de treballar com a caixer en una empresa d'electrònica. En 1959, després d'un viatge a Barcelona (Catalunya), començà a pintar una sèrie d'obres (Tauromachias), realitzades a l'oli sobre llenç, dedicada al toreig. Més tard s'instal·là a Gènova, on trobà fonts d'inspiració més importants. D'antuvi comunista, en 1962, després de visitar la Unió Soviètica per presentar la seva obra en l'exposició col·lectiva«Primera Mostra de la Indústria Italiana» a Moscou, abandonà aquesta ideologia política. Després de llegir Mikhail Bakunin i les memòries de Victor Serge, es decantà pel pensament llibertari i engegà una tasca artística el fil conductor de la qual és la història del moviment anarquista, realitzant serigrafies dels moments«estel·lars», sobretot dels més traumàtics, de l'anarquia i dels seus protagonistes. També dedicà una part de la seva obra als escriptors, especialment a Franz Kafka, escriptor que conegué en la seva adolescència i que li ha acompanyat tota sa vida. Altra faceta molt important de la seva carrera fou la il·lustració de llibres (Vladimir Maiakovski, Edmondo De Amicis, Joseph Conrad, Fiódor Dostoievski, Carlo Collodi, etc.) i de publicacions periòdiques (La Domenica del Corriere, Corriere della Sera, La Repubblica,L'Europeo, Panorama,L'Espresso, Italsider, etc.). La seva obra pictòrica s'ha exposat a galeries i museus d'arreu del món (Roma, Londres, Ginebra, Moscou, Tòquio, etc.). En 1979, arran de treballar en una pintura sobre l'execució de la família Romanov, deixà de creure en la idea revolucionària i es tornà força escèptic. En 2008 va ser elegit president de l'Associació Museu Internacional «Emanuele Luzzati» de Gènova, creat en memòria d'aquest escenògraf, il·lustrador i gran amic seu. L'1 de juliol de 2011 es creà a Gènova l'Associació Arxiu «Flavio Costantini», que promou, tutela i difon la seva obra, a més de contenir un important fons de documents anarquistes. Entre els seus llibres artístics destaquen Romancero anarchiste (1973), The art of anarchy (1975), Ravachol & Cia (1975), Ravachol et ses compagnons (1976), etc. Flavio Costantini va morir el 20 de maig de 2013 a Rapallo (Ligúria, Itàlia).
***
-
Raimundo Gómez
Pérez: El 21 de setembre de 1928 neix a
Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista
Raimundo Gómez Pérez, conegut com El
Papi.
Havia nascut. Instal·lat a Barcelona, milità en
el moviment llibertari al Prat
de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i al barri del Raval de
Barcelona.
Persona molt coneguda en els cercles llibertaris barcelonins, era un
habitual
de la pizzeria barcelonina Rivolta, freqüentada per aquests.
Raimundo Gómez
Pérez va morir el 18 d'abril de 2010 en una
residència de Barcelona (Catalunya)
i fou enterrat, sense la presència de cap membre de la seva
família, dos dies
després al cementiri de Collserola homenatjat per un grup de
companys.
Defuncions
- Lev Txernyi: El 21 de setembre de 1921 es executat per la txeca soviètica el poeta, periodista i escriptor Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (o Turchanínov, Turczanínov), més conegut pel seu pseudònim literari Lev Txernyi (o Tcherny, Tcherni, Chernyi,Chornyi, Tchorny). Fill d'un coronel de l'exèrcit tsarista, havia nascut a Moscou (Rússia) a finals del segle XIX, probablement en la dècada de 1890. La seva dedicació a la lírica i a la poesia fa que durant la primera dècada del segle XX sigui un conegut poeta dins de l'àmbit intel·lectual llibertari metropolità moscovita. Durant l'última etapa del règim tsarista va ser empresonat i deportat a Sibèria per les seves activitats revolucionàries arran de la repressió desencadenada a conseqüència de la Revolució russa de 1905 i va ser alliberat a començaments de 1917. Membre de la Federació de Grups Anarquistes (FGA) de Moscou des de la seva creació el març de 1917, juntament a Alekséi Alekséevitx Borovói, German Askàrov i altres; durant la primavera de 1918 ocuparà el càrrec de secretari de l'FGA i publicarà regularment articles en Anàrjiia (Anarquia), periòdic de l'organització. Posteriorment va formar part de grups anarquistes moscovites com ara Guàrdia Negra, vinculada a l'FGA, i a partir de 1919 dels Anarjisty Podpolia (Anarquistes Clandestins), els quals publicaven altre butlletí també anomenat Anàrjiia, i que seran els responsables de l'atemptat contra els locals a Moscou del Partit Comunista el 25 de setembre de 1919 en protesta contra la repressió bolxevic i on moriren 12 militants comunistes i 80 resultaren ferits. Ferm defensor de la «metodologia de la incautació», un cop detingut per l'Estat soviètic, va ser afusellat juntament amb altres notables militants del moviment llibertari rus, com ara Fania Baron, executat el 29 de setembre del mateix any. A més de la seva obra poètica i literària, i dels articles d'opinió publicats en la premsa anarcocomunista, va escriure en 1907, el mateix any que es publica en rus la segona edició de Der Einzige un sein Eigentun (L'Únic i la seva propietat), de Max Stirner, l'assaig Nóvoe napravlénie v anarjizme: assotsiatsiónnyi anarjizm (La nova direcció anarquista: anarquisme associacionista), que es publicarà modestament a Moscou i que serà reeditat a Nova York en 1923. Aquest text posa els fonaments del que s'ha vingut a nomenar«anarquisme associacional» o «anarquisme associacionista», doctrina que sembla derivada principalment de Max Stirner i de Nietzsche, com a branca de l'anarquisme individualista, i que desenvoluparà de fet el concepte proposat per Stirner en 1844 de l'Associació d'Egoistes. Juntament Alekséi Alekséevitx Borovói, professor de Filosofia de la Universitat de Moscou, i dels partidaris de l'acció directa, com l'ucraïnesa Matriona Prisiazhniuk, Txernyi forma part del grup més representatiu de l'anarcoindividualisme rus de principis del segle XX.
***
- Clemente Galé Campos: El 21 de setembre de 1936 es afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Clemente Galé Campos, també citat com Clemente de Galé Campos. Fuster i paleta de professió, cap al 1918 fou vocal del Sindicat de Fuster de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 va ser nomenat administrador del periòdic gadità Bandera Libre (1919-1920), dirigit per Diego Rodríguez Barbosa. A finals dels anys vint, fou membre del grup anarquista«Germinal», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on també formaven part Vicente Ballester Tinoco i Elías García Segarra. L'agost de 1930 formà part, amb Vicente Ballester, Manuel Ordoñez, José Rodicio, Pedro Lucena, I. Pérez, José Ramos i Juan Ocaña, en la comissió que gestionà la vaga de treballadors de la construcció del nou Balneari de Cadis. El setembre de 1930 participà activament en l'organització de la Conferència de Sindicats Andalusos i aquest mateix any, amb Vicente Ballester, José Bonat Ortega i José Lucero, fundà el setmanari anarquista gadità Germinal. També en 1930 presidí la Societat d'Obrers Picapedrers i Peons i com a tal signà, amb altres companys, el 25 de novembre d'aquell any una carta dirigida al ministre de Governació davant la negativa de les autoritats a donar permís per a la realització d'actes propagandístics obrers. Col·laborà en El Pueblo de Cadis. El 28 de maig de 1931 signà, amb altres companys, des de la presó de Cadis, una carta a la premsa contra les maniobres dels caps republicans gaditans. Després del cop militar, el 21 de setembre de 1936 un grup de feixistes vingué a detenir-lo; durant l'enfrontament sa companya resultà morta i sa filla Aurora, de 18 anys, ferida; ell, ferit, aconseguí arribar al carrer, però va ser capturat. Traslladat a un hospital, el metge falangista Enrique Alsina refusà guarir-lo«perquè no tenia cura». Un grup de falangistes el tragué de l'hospital i l'afusellà al mig del carrer, obligant un grup de dones a cantar l'himne falangista Cara al sol davant del cadàver. Sa filla marxà a Madrid (Espanya), on visqué fins la seva mort en 1979. Clemente Galé Campos també fou pare d'Esmeraldino i de Julio.
***
- Henri Lion: El 21 de setembre de 1944 es assassinat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Havia nascut el 13 de maig de 1895 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare, el llibertari Jean-Louis, on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència«Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment«Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria,Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion».
***
- Carlo Castagna: El 21 de setembre de 1955 mor a Bozzolo (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Havia nascut el 14 d'abril de 1878 a Marcaria (Llombardia, Itàlia) i sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes»–l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per«ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al«Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquellaèpoca en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa.
---