Anarcoefemèrides del 19 de setembre
Esdeveniments
- Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs:«La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i«M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.
***
-
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 19 de
setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer
número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación
Regional del Trabajo de
Andalucía y Extremadura. Publicà
articles teòrics i orgànics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità
el fullet La Mujer, amb la
finalitat de finançar el setmanari Rebelión.
Trobem articles de Diego R.
Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio
Quesada i Antonio
Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números,
l'últim el 30 d'abril de
1932, i fou substituït per Andalucía
Libre.
Naixements
-
Antero de
Quental: L'11 de setembre de 1891 se suïcida a
Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista
Antero Tarquínio de
Quental. Havia nascut el 18 d'abril de 1842 a Ponta Delgada (Illa de
São
Miguel, Açores). Era fill de Fernando de Quental, combatent
liberal durant la
Guerra Civil portuguesa, i de Ana Guilhermina da Maia, i
tingué vuit germans.
Després de rebre, especialment de sa mare, una
educació religiosa i tradicional,
i de fer els estudis primaris al Col·legi do
Pórtico de la seva ciutat natal
(1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al
Col·legi de Sao
Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en
Dret a la Universitat
de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta
ciutat descobrí les idees
socialistes i les lluites d'emancipació nacional de
Polònia i d'Itàlia, i fundà
la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp),
societat secreta molt influenciada
per les pràctiques maçòniques creada
amb la finalitat de renovar el país
mitjançant la literatura i que durant les turmentes
elèctriques realitzaven uns
rituals on es llançaven desafiaments blasfems a
Déu. En aquesta època
col·laborà
en O Académico. En 1861
publicà els
seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren
importants
manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest
dels Estudiants de la
Universitat de Coïmbra a la Opinió
Il·lustrada del País», que va ser
signat per
314 estudiants. En 1865 publicà Odes
modernas,
fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel
socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció
revolucionària. També
en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão
do Bom Senso
e Bom Gosto» (Qüestió del
Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada«Questão Coimbrã»
(Qüestió
Coïmbra),
dura polèmica literària sorgida arran dels atacs
de
l'escriptor romàntic Antônio
Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José
Maria
Eça de
Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar
la«revolució intel·lectual».
Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any
els
opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao
Exmo. Sr. Antônio
Feliciano de Castilho i A Dignidade
das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a
causa d'aquesta polèmica, el
6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho
Ortigão, als
jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet
que se saldà amb
una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa
(Portugal) aprengué
l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es
relacionà amb els cercles obrers
i intentà, sense èxit, allistar-se en
l'exèrcit revolucionari de Giuseppe
Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a
París (França) una«experiència proletària»,
treballant de tipògraf, matriculant-se al
Col·legi de
França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de
qui era fervent
admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme
de la
capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta
Delgada. El juny de
1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el
vaixell d'un amic; visità Nova
York i Halifax i estudià les qüestions socials
relacionades amb els
treballadors nord-americans i el seu sistema polític
federalista, del qual era
partidari i que considerava model per a una futura
Confederació Ibèrica. El
novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins,
fundà el periòdic A
República. Jornal da democracia portuguesa.
A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup
d'intel·lectuals bohemis (Eça de
Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho
Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits
per discutir els temes que preocupaven a la seva generació
(política, arts,
ciències, filosofia, etc.) i que en
1871
organitzà les «Conferències
Democràtiques» de Lisboa, també
anomenades«Conferències
del Casino». Ell pronuncià la
conferència
inaugural, Causas da decadência dos
povos peninsulares nos últimos três
séculos–que segons ell eren les més importants la
contrareforma, l'absolutisme i l'expansió
ultramarina–, però finalment aquestes
conferències, cinc en total, van ser
prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es
reuní a la capital
lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo,
Gonzaléz
Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació«Fraternidade
Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871
publicà anònimament el fullet O
que é a Internacional i en 1872, amb
José Fontana, fundà la revista O
Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare,
passà una
temporada a São Miguel i heretà una considerable
fortuna, que el va permetre
viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de
dedicar-lo al
descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre
França i Felizardo de Lima,
s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del
Partit Socialista
Portuguès (PSP). També en 1875 reeditàOdes
modernas. En 1877 viatjà a París per a
posar-se a les mans del prestigiós neuròleg
Jean-Martin Charcot i rebé una cura
d'hidroteràpia. A París s'enamorà
d'una
aristòcrata francesa i aquest fracàs
amorós serà per a molts l'accelerant del
seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a
Porto i l'any següent adoptà
dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18
mesos)– del seu amic Germano
Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a
diputat republicà
socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre
de 1881 i maig de
1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal,
per raons de salut
i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde
(Porto, Nord, Portugal), que sempre
considerà el millor període de sa vida. En
aquests anys llegí Friederich
Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics
hindús i textos de
filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes
referències autobiogràfiques i
simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra
poètica. Entre març
i octubre de 1887 visqué a les Açores i
després retornà a Vila do Conde. En
1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat«Ultimàtum Britànic» de
l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les
colònies
portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà
presidir la Lliga Patriòtica del
Nord, però l'existència d'aquesta fou
efímera. El maig de 1891, quan retornà a
Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de
Quental. Malalt de psicosi
maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en
un estat de depressió
permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada.
Antero de Quental es
va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un
revòlver que havia comprat, l'11 de
setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent
de l'Esperança, al Campo
de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores), just on apareix
una cartell amb la paraula «Esperança»,
i fou enterrat al cementiri de São
Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com araRenascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco
e Negro (1896-1898), Contemporânea
(1915-1926), A Imprensa (1885-1891)
i O Thalassa (1913-1915), entre
d'altres. A
més de los obres citades és autor de Sonetos
de Antero (1861), Beatrice e Fiat
Lux
(1863), Defesa da Carta Encíclica
de Sua
Santidade Pio IX (1865), Portugal
perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras
românticas (1872), Considerações
sobre a filosofia da história literária portuguesa
(1872), A poesia na actualidade
(1881), A filosofia da natureza dos naturistas
(1886), Tendências gerais da
filosofia na
segunda metade do século XIX (1890), Raios
de extinta luz (1892), etc.
Antero de Quental
(1842-1891)
***
- Miguel Campuzano García: El 19 de setembre de 1894 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a«anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. Miguel Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a Caracas (Veneçuela).
***
- Attilio Bortolotti:
El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül,
Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti,
també conegut com Tilio
i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill
d'una família friülesa de 18
germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era
paleta i després va fer
de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de
1915 entrà
d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà
al Canadà, amb son
germà Umberto i dos amics, i el setembre
s'instal·là a Windsor, on vivia son
germà Guglielmo (William), fent feina amb
un ferrer ucraïnès. A partir
de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on
feia
feina a la fàbrica Chrysler, participà activament
en la campanya d'agitació en
favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic
en protesta per la
mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a
oposició al règim feixista
del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I
Refrattari», en un míting on
participava el cònsol italià i davant la sorpresa
d'aquest, trencà el retrat
del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i
1929 treballà a la
Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva
agitació sindical. El
12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un
enfrontament amb un escamot
de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en
el qual resultà mort
l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir
pamflets que anunciaven un míting en memòria de
Sacco i de Vanzetti i fou
sotmès a un procés d'expulsió a
Itàlia, però trencà la llibertat sota
fiança
(3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on
s'instal·là fent feina d'ajustador
mecànic
d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il
Libertario i coordinà la
companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que
representava obres de Pietro
Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma
Goldman i a partir
d'aquest moment militarà en el «Toronto
Libertarian Group». En 1939, durant un
picnic de treballadors, portà uns ninots de
fabricació pròpia perquè els
concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven
Franco,
Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants
comunistes que hi
passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El
4 d'octubre de 1939 fou
detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto
amb altres tres
companys italians acusats de «difusió de
propaganda revolucionària»; dos en van
ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia
entrat il·legalment
al Canadà, van ser proposats per ser deportats a
Itàlia. Finalment, després
d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats.
Joachim, en
comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí
un visat a Mèxic; Bortolotti,
després de pagar una fiança de 400
dòlars, fou posat en llibertat provisional a
Toronto el 14 de gener de 1940 --just quatre mesos després,
el 14 de maig de
1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu
empresonament, sortí greument
malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la
Bartell Industries
Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la
propaganda
llibertària (Antistato, A
Rivista Anarchica, Cienfuegos Press,
Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam
refugià nombrosos
desertors nord-americans que creuaven il·legalment la
frontera al Canadà. Entre
1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian
Group». En 1984 participà en
l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio
Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto
(Ontàrio,
Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a
Federico Arcos Martínez,
un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu
Labadie de la
Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva
companya
Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman
Romalis Emma
Goldman: The Anarchist Guest (2000).
***
- Félix Salcedo
Arellano: El 19
de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant
anarcosindicalista
Félix Salcedo Arellano. De jovenet s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de
Taüst
(Aragó). Arran de la revolució asturiana
d'octubre de 1934 fou detingut i
empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada
després del cop
feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i
aconseguí
arribar a zona republicana. Després s'enrolà en
la Columna Durruti i amb la
militarització fou nomenat comissari del I
Batalló de la 119 Brigada Mixta,
juntament amb son company Antolín, el qual morirà
el 25 de desembre de 1938 al
front. Amb la Retirada, passà a França, on,
després de restar internat a
diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament,
s'establí a Cahuzac, on
treballà com a paleta i fundà una nova
família, ja que sa primera companya i
sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels
organitzadors de
la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida
estava afiliat al
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Félix
Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 a Cahuzac (Llenguadoc,
Occitània).
Félix Salcedo
Arellano (1911-1996)
***
- Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de«Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista«Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).
***
- Josefa Martín
Luengo: El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca
(Castella, Espanya) la
pedagoga llibertària i anarcofeminista María
Josefa Martín Luengo, coneguda comPepita. De nina estudià en un
col·legi de monges a Alacant (Alacantí,
País
Valencià) i després va fer magisteri amb les
religioses josefines del Col·legi
Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia
en la Universitat
Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva
formació acadèmica, treballà un
any en un col·legi religiós de
protecció de menors a Zamora, del qual va ser
expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una
escola masculina de
Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions
del personal de
magisteri i per aquest motiu va ser destituïda.
Després participà en una
campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975
aconseguí por oposició
--primera de la seva promoció-- una plaça de
professora d'Educació General
Bàsica en l'ensenyament públic i
ensenyà durant dos anys a la localitat
extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de
l'Escola-Llar
Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la
zona. En aquest
centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema
pedagògic alliberador en consonància
amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i
antiautoritària; però els seus postulats toparen
amb el poder acadèmic vigent i
fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces,
etc.), fins que va
ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez
de los Caballeros,
Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant
per aconseguir
fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça
a Montijo, alhora que
assessorà un centre d'educació especial en aquest
municipi extremeny. Un any
després es traslladà a Mèrida, amb la
intenció de crear una escola, però el
boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu
projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre
enfocats en el món de
la pedagogia: llicenciada en Ciències de
l'Educació, cursos de doctorat,
estudis de psicologia pedagògica, assistència a
cursos, cursets i congressos
diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción
Castaño Casaseca i María Jesús
Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola
Lliure Paideia) al marge de
l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari,
instal·lat en un edifici a
prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé
el suport d'un petit col·lectiu de
persones i d'una cooperativa i després d'uns anys
pogué adquirir una finca al
camp, que funcionà, malgrat les penalitats
econòmiques, de manera
autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica,
intervingué durant
tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i
organitzà el I
Congrés d'Educació Antiautoritària a
Mèrida. Cap al 1998 creà el grup
anarcofeminista «Mujeres por la
Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a
una
trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande
do Sul, Brasil). A
partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia
Llibertària amb la finalitat
d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la
promotora d'unes
Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la
responsabilitat en
els infants. A més de tot això
participà en nombroses exposicions i conferències
de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994),
Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad
Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva,
Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres,
Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques llibertàries, com ara A
Rachas, Cenit, CNT,Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres
Libertarias, Palante,Revuelta, La Samblea, etc.; i en
nombroses publicacions
especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És
autora de Fregenal de la
Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento
de
educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar
(1981), Paideia.
Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde
nuestra escuela Paideia
(1990), La escuela de la anarquía (1993,
obra conjunta amb el Col·lectiu
Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva
experiència vital i
pedagògica en el documental Escuela viva,
de Julián Pavón. Josefa Martín
Luengo va morir, a conseqüència d'un
càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital
Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).
Josefa
Martín
Luengo (1944-2009)
Defuncions
- Fritz Oerter: El
19 de setembre
de 1935 mor al camp de concentració de Sachsenhausen
(Oranienburg, Brandenburg,
Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Havia nascut el 19
de febrero de 1869 a Straubing (Baviera, Alemanya). Fill d'un sergent
de
l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es
traslladà amb sa família a Fürth, a
prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat
bàvara
aprengué l'ofici de litògraf. Amb son
germà Josef Oerter (Sepp),
un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya), formant part de
l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions
juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es
passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure
implicats en
el contraban a través de la frontera i en la
difusió de propaganda i premsa
anarquista (Autonomie, etc.). En
1892
Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el
desembre d'aquell any, va
ser detingut amb Fritz per fer «discursos
sediciosos» en un míting de
desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp
va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats a la presó de
Münster i Fritz a 18 mesos. La
presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior
patí una
delicada salut. Després ambdós germans es van
afiliar a l'Anarchistischen
Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista
Alemanya), fundada en 1903,
i participaren en el seu òrgan d'expressió Der
Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes
acusacions de
malversació de fons del periòdic Der
Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment
anarquista i reingressà
en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en
el Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors
Nacionalsocialistes
Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928;
Fritz,
però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan
esclatà la Gran Guerra, Fritz
defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919
participà en les
activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a
Baviera. En 1919
s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands
(FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i
passà a ser un dels seus
destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual
escrigué molts d'editorials. Fou un
gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de
la FAUD, alhora que
reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita
al marge de la
violència, arma aquesta que només s'havia de fer
servir com a últim recurs. Aquesta
teoria «pacifista» va ser resposta per molts
militants que havien participat en
els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors.
Propagà les seves
idees de resistència passiva mitjançant gires
propagandístiques i en 1920
publicà el fullet Gewalt, oder
Gewaltlosigkeit? (Violència o no
violència?). Va ser molt amic de Gustav
Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de
la República dels
Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià
Mühsam a la seva
sortida de presó. En la dècada dels vint
muntà una llibreria i una biblioteca
de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les
Sturmabteilung (SA, Tropes
d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori,
Fritz Oerter va morir
el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de
concentració de
Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de
pneumònia. És
autor de Nacktheit und Anarchismus
(sd), Die sieben Todsünden der heutigen
Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und
Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was
wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen
für ein neues Leben... (1920), Jugend
! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa
(1923) i Die freie Liebe (1924),
entre d'altres.
***
- Vicente Ballester Tinoco: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Havia nascut el 13 de juny de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT,¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención,Solidaridad Obrera,La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), Elúltimo cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.
Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)
***
- Luis Naveira Carballo: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Betanzos (la Corunya, Galícia) el mariner anarcosindicalista Luis Naveira Carballo, conegut com O Besugo. Havia nascut cap el 1904 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son germà Manuel, respongué l'aixecament feixista de juliol de 1936 i fou un dels últims a abandonar la barricada de la Ponte Nova de Betanzos el 22 de juliol. Luis Naveira Carballo va ser detingut pels franquistes el 19 de juliol de 1936 a la Corunya i portat a Betanzos, on fou assassinat al quilòmetre 2 de la carretera Betanzos-Ferrol. Estava casat amb Genoveva Iglesias Ossorio, amb qui tenia tres nines i un nin.
***
- Jules Chazoff: El 19 setembre de 1946 mor a París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Havia nascut el 21 de gener de 1891 a París (França). En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista --on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant en Le Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire --«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)-- on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre continuà militant en l'anarquisme.
---