Anarcoefemèrides
del 18 d'agost
Esdeveniments
-
Constitució de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries: Entre
el 18 i el 22 d'agost de 1932 té lloc a Madrid (Espanya)
el congrés
constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), amb
delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona,
Granada i Madrid. Les
Joventuts Llibertàries com a organització
anarquista s'havien constituït a
començaments del període republicà a
Madrid, per contrarestar la influència que
les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més
tard, es van
escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran
família
llibertària, juntament amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va
prendre el nom de
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries --prenent l'esquema organitzatiu de
la FAI-- en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes
juvenils en
una federació, i plantejar un objectiu comú: la
lluita contra la propietat, el
principi d'autoritat, l'Estat, la política i la
religió, perquè l'home i la
dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment.
Des del primer
moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien
l'FIJL com una
organització totalment independent i els que volien que
estigués estretament
lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també
s'aferraven al criteri
d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents,
vinculats
als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques
estrictament de
capacitació i de propaganda; rebutjant així la
necessitat d'una organització de
caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en
el Ple de setembre de 1936
on s'acaba acceptant l'existència d'una
organització única a nivell ibèric,
però on els grups i organitzacions tenien unaàmplia autonomia que
suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb
la FAI.
Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en
l'extensió de la
revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la
intensitat revolucionària i
especialment després dels Fets de Maig de 1937, les
Joventuts Llibertàries
accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels
seus compromisos amb
l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva
independència com a
organització. Després de la guerra civil sorgiran
dues FIJL: les de l'Interior,
represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents
ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a
França i que seran
la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL
va tenir diversos
periòdics, però els més importants van
ser Juventud Libre, que
apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta,
que va
aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el
portaveu de les
Joventuts Llibertàries de Catalunya.
Naixements
-
André Léo:El 18 d'agost de 1824 neix a
Lusignan (Poitou, França)
l'escriptora, periodista, feminista, communarde,
membre de la
Internacional i bakuninista Victoire Léodile
Béra, també coneguda com Léodile
Champseix --llinatge del seu marit--, encara que ha passat a la
història sota
el pseudònim d'André Léo.
Nascuda en una família burgesa; son pare,
Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de
marina retirat a les seves
possessions per fer de jutge de pau i que li va donar una
excel·lent educació.
Cap al 1849 va començar a mantenir relació
epistolar amb Grégoire Champseix,
periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos
de
presó en 1849 arran del procés contra els
republicans de 1848 i la insurrecció
de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va
casar a Lausana
i dos anys després nasqueren dos bessons: André i
Léo, noms que agafarà per al
seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar
la seva carrera literària amb
la novel·la La vieille fille i Un
mariage scandaleux, que
s'autoeditarà a París després de la
seva tornada a França arran de l'amnistia
de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre
de 1863, encara
s'abocarà més en la literatura i en les lluites
social, educativa i feminista,
per la qual cosa serà comparada per una part de la
crítica amb George Sand. En
1866 publicarà Un divorce. En 1868 va
intervenir, juntament amb Paule
Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de
la dona, on va
conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en
unió lliure a partir de 1872. En
aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i
de la Llibertat. Molt lligada a
Noémi Reclus i als germans Élie iÉlisée Reclus, crearà en 1869, a casa
de la
primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels
Drets de la Dona». Aquest any
publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou
liberté, obra de
refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de
divulgació de les
seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali,
on denuncia els
partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb
Noémi Reclus, concebrà
la creació d'una escola primària laica
d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat
Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de
setembre, participarà amb
Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació
de la República.
Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment
les dones, i cap al
1871 va esdevenir redactora de La République des
travailleurs, òrgan de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va
esclatar la Comuna
de París es trobava fora de la capital, però va
entrar-hi a començaments
d'abril per prendre part en la insurrecció. Va
col·laborar en diversos
periòdics, especialment en La Sociale i Le
Cri du peuple. Arran
dels seus comentats articles «Als treballadors dels
camps» i «Totes amb tots»,
on va intentar l'acceptació de les dones per part dels
revolucionaris, va
participar en diversos comitès de vigilància de
districtes i en la comissió
organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de
Noémi Reclus
i d'Anna Jaclard. També va animar la«Unió de Dones per la Defensa de
París».
Després de la repressió de la Comuna, va
aconseguir fugir de França i retrobar
Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va
participar en el V
Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a
l'Aliança bakuninista, alhora que
col·labora en el periòdic La
Révolution Sociale, on va denunciar la
tendència marxista --va identificar Marx amb Bismarck--, i
en Le Réveil
intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va
publicar a Lausana el seu
discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale.
A partir de 1872
militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En
1874 va publicar La Commune
de Malenpis i en 1877 fundarà el
periòdic Le Socialisme progressif.
L'any següent trencarà amb Benoît Malon i
s'instal·larà a Formia (Itàlia). En
1881 publicarà L'enfant des Rudères.
Va tornar a França en 1886, on farà
contacte amb Charles Keller i publicarà algunes
novel·les --Les enfants de
France (1890), La justice des choses
(1891), Le petit moi
(1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes
(1898), La
famille Audroit et l'éducation nouvelle (1899), Coupons
le câble
(1899)--, alhora que col·laborarà en diversos
periòdics proletaris. André Léo
va morir el 20 de maig de 1900 a París (França);
després de la seva
incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri
parisenc de l'Est, i
transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc
d'Auteuil, on van ser
enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les
dels dos fills seus,
morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a
la
primera comuna que intentés una experiència
col·lectivista a l'Estat francès. A
Lusignan existeix una «Association André
Léo» consagrada a la difusió de la
seva obra.
***
- Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Izmail (Bessaràbia) --actualment Ucraïna-- l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any --més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès --que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera-- serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920),En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.
***
- Emil Szittya: El 18 d'agost de 1886 neix a Budapest (Imperi austrohongarès) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer iúnic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933),Notes sur Picasso (1947),Marquet parcourt le monde (1949),Soutine et son temps (1955),82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963),Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.
***
- Moriya Emori: El
18 d'agost de 1903 neix al barri de Koishikawa
--actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó) el poeta i
militant anarquista, i després
comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma
Jukichi. Quan feia els
estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el
qual l'introduí en el
pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es
disposava a
participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi
Domei (Federació
Socialista del Japó). Després va fer estudis a la
Universitat de Kansai, però
es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer.
Durant
la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els
obrers
en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on
publicà poemes i col·laboracions en
diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi
(Orígens). Va
ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho
(Alliberament Literari), publicació en la qual
col·laborà regularment. El
febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei
(Federació Artística
d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga
Panjaponesa d'Art
Proletari. En aquesta època entrà en la
redacció del periòdic Musanaha
Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut
i un cop
alliberat dirigí la secció
d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929
s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost
de 1929, després de la desaparició
de Musanaha Simbun, entrà en la
redacció del Daini Musansha Simbun
(Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i
va
romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota
fiança. Després
publicà llibres per infants. A finals de 1935
creà el «Club Sancho», la
finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme.
Durant aquests anys
intentà acostar políticament i
ideològicament la intel·lectualitat nipona al
Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per
això creà la Nihon Bunkajin
Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos).
El setembre de 1938 publicà un
(«Política Social») dels tres volums de
l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku.
En aquest període, sota el pseudònim de Soma
Jukichi, publicà llibres
pedagògics i participà en la
reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista).
El març de 1940 participà en la
creació de la revista anarquista Shigen
(Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono
Tôsaburô, Okamoto Jun,
Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre
d'altres. El setembre de
1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé
dos anys després,
durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El
setembre de 1945
participà en la creació de la Toitsu Sensenteki
Bunka Dantai Jiyu Konwakai
(Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front
Unificat).
Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista),
esdevingué redactor dels
periòdics Jinto i Jinming
Shimbun (Periòdic del Poble), alhora
que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei
(Lliga de la
Cultura Democràtica del Japó). Quan el
periòdic Akahata (Bandera Roja)
va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova
publicació Heiwa tö
Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955
abandonà la activitat política,
però la reprengué per assumir el
càrrec de cap del Servei Cultural del periòdicAkahata i per participar en la fundació
de l'editorial Shin-Nippon, però
dimití al poc temps. Moriya Emori va morir el 5 d'abril de
1960.
***
-
Pawel Rogalski:
El 18 d'agost de 1908 neix a Varsòvia (Polònia)
el militant anarquista i
anarcosindicalista d'origen jueu Pawel Jan Rogalski, conegut com Pawel.
En 1924 participà en l'edició del
periòdic socialista Nowy Zew (Nova
Crida). En 1926 emprengué els estudis de Ciències
Polítiques a la Universitat
Lliure de Varsòvia i començà a militar
en el Grup d'Autoeducació Anarquista de
Benjamin Wolman. En 1926 s'afilià a la Anarchistycznej
Federacji Polski (AFP,
Federació Anarquista Polonesa) i esdevingué amic
de Jerzy Borejsza. Després
passà a col·laborar en l'editorial
clandestina «Walka»
(Lluita). En 1929 va ser
detingut a Varsòvia durant una reunió clandestina
d'homenatge a Piotr
Kropotkin. En 1930 emigrà a París
(França), on, a més de treballar,
continuà
els seus estudis a la Sorbona fins el seu retorn a Polònia
en 1932. Abans de la
guerra treballà per al periòdic Ostatnie
Wiadomosci (Últimes Notícies).
L'octubre de 1939, amb Roman Jablonowski --exmilitant comunista,
aleshores
acostat al sindicalisme revolucionari i líder del Zegota
(Consell d'Ajuda als
Jueus)--, començà a actuar en el camp sindical i
organitzà un grup de
resistència antinazi. Internat al gueto de
Varsòvia, l'agost de 1942 aconseguí
fugir i s'amagà en diferents indrets. Durant l'estiu de
1944, amb la
insurrecció de Varsòvia, va ser detingut amb sa
família per agents de la«Divisió SS Galizien», però
novament aconseguí fugir. El final de la II Guerra
Mundial l'agafà amagat a Nadarzyn. En 1946, amb altres
companys anarquistes, i
Roman Jablonowski, fundà la cooperativa editorial «Slowo»
(Paraula), que publicà
llibres anarquistes (Kropotkin, etc.). El gener de 1947, arran de la
visita a
Polònia l'any anterior de la militant anarcosindicalista i
anarcofeminista
ucraïnoamericana Rose Pesotta, visità els EUA, on
impartí nombroses
conferències sobre el gueto de Varsòvia i la
insurrecció de 1944; en tornar a
Polònia, va ser interrogat per agents del Ministerstwo
Bezpieczenstwa
Publicznego (MBP, Ministeri de la Seguretat Interior), la policia
secreta
comunista. En 1949, per ordre del Comitè Central del Polska
Zjednoczona Partia
Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), la
cooperativa editorial «Slowo» va ser obligada a tancar. A partir d'aquestaèpoca i
fins la seva
jubilació, treballà per a l'editorial «Ksiazka
i Wiedzy» (Llibre i Coneixement).
Pawel Rogalski va morir el 16 de març de 1993 a
Varsòvia (Polònia). A la seva
tomba, al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia, va fer
escriure: «Pawel
Rogalski, editor de "Ksiazka i Wiedzy"
i militant de la
Federació Anarquista Polonesa».
Defuncions
-
Varlaam
Cherkezishvili: El 18 d'agost de 1925 mor a Londres
(Anglaterra) el periodista,
militant anarcocomunista i després polític
independentista georgià príncep
Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les
transcripcions Tcherkesoff
i Cherkezov. Havia nascut el 15 de setembre de 1846
a Tiflis (Geòrgia),
aleshores Imperi Rus, en una família
aristocràtica i per això portarà el
títol
de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets
de Moscou, però
quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es
matriculà a l'Acadèmia
Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de
Moscou. En aquesta època decideix
marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per
l'alliberament dels
esclaus, però començà a acostar-se a
les societats secretes antitsaristes i als
grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866,
després de l'atemptat de
Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una
cel·la
en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau
de Sant Petersburg com a
membre del grup clandestí d'Isutin. Després
treballà com a enginyer traçant la
via fèrria entre Rostov i el Caucas, però
continuà la seva activitat
revolucionària clandestina enquadrat en el grup de
Sergueï Netchaïev. Més tard
participarà en el moviment narodnik
(populistes) de Piotr Lavrov i després
es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868
publicà el periòdic Narodnoe
Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme
anarquista de
Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En
1869 muntà una
llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important
centre de reunió de la
dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de
desembre de 1869 fou detingut,
processat en un judici que fou força mediàtic, el
18 d'agost de 1871 fou
condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou
exiliat a Tomsk (Sibèria
occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir.
Instal·lat a Ginebra (Suïssa),
participà en la premsa dels cercles de
l'emigració russa i anarquista, i va fer
amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i
Piotr Kropotkin, amb qui prendrà
part en 1879 en la creació del periòdic Le
Révolté, declarant-se
anarcocomunista. Poc després s'establí a
París, on va fer feina pintant parets
a les obres en construcció. A la capital francesa
freqüentà el grup anarquista
del Panthéon i col·laborà en Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquestúltim li publicarà el fullet Doctrine
et actes de la social-démocratie. En
1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de
França i retornà a
Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés
Revolucionari Socialista
Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital
anglesa, entrà
clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia,
Geòrgia i Europa
central. En aquest viatge se sensibilitzà encara
més de l'opressió imperialista
russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i
com a «ambaixador dels patriotes
georgians» va fer propaganda del moviment
d'alliberació nacional del seu país
natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la
premsa
burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896
publicà Pages d'histoire
socialiste i tres anys després Précurseurs
de l'Internationale, dues
de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899
participà en un míting
a Londres en suport de les víctimes de la
repressió a Itàlia amb Louise Michel,
Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En
1900 presentà una
ponència (L'Évolution récente
chez les socialistes d'État) en el
Congrés
Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la
guerra russojaponesa per al periòdicChicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors
del Partit
Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa
companya Frida Rupertus,
cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen,
milità en la Federació
Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf
Rocker
i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup
editor de Freedom.
En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de
crítica del marxisme,
especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es
va veure implicat en
l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la
resistència finesa contra
l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John
Grafton». Durant la Revolució
russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i
fundà una Universitat Popular, alhora que
impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb
sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el
reporter britànic
Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista,
retornà a Londres, on
participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu
Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats.
Aquest any també
assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran
amic i col·laborador de
Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest
dels Setze», afí a participar
en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució
russa de 1917 retornà a
Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent
el maig de 1918 arran del
Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea
Constituent de la
República Democràtica de Geòrgia i una
plaça acadèmica a la nova universitat de
Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república
fou ocupada militarment per
l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament
en la Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure
obligat a exiliar-se i tornà a
Londres, on continuarà la seva tasca per la
independència del seu país. A més
de les citades, altres obres seves són Let us be
just: an open letter to
Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto?
(1903), Concentration
of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi
internatsionala.
Doktriny marksizma (1919), entre d'altres.
***
- Celestino Alvarado Quirós: El 18 d'agost de 1936 es assassinat a la platja de Cortadura (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Havia nascut el 28 de desembre de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya) i era fill d'Antonio i de Carmen. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua --Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera-- i dues nines --Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre--; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.
***
- Miquel Bueno Gil: El 18 d'agost de 1944 es gasejat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Havia nascut en 1882 a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya). Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família --va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo --sota el nom de Miguel Solano García-- amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.
***
- Amadeo Ramón
Valledor: El 18 d'agost de 1963 mor a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) el
militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari
Amadeo Ramón
Valledor, conegut com El Asturiano
o Ramón. Havia nascut el
24 de maig de
1920 a Guimara (Lleó, Castella, Espanya). Miner de
professió, estava afiliat a
la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees que
heretà, ben igual que sos
germans, de son pare, Amadeo Ramón Chachón, un
dels líders anarcosindicalistes de
la regió. Arran del cop d'estat feixista de juliol de 1936,
el qual triomfà a
la seva zona, aconseguí fugir i arribà a
Astúries. Quan la caiguda del front de
Gijón, va ser fet presoner quan intentava fugir, amb altres
companys, amb
barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de presó.
Durant la nit del 25
al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb altres companys, amb
el suport de la
guerrilla, de la colònia minera penitenciària de
la Societat «Minas de Moro», a
Fabero (Lleó), i s'integrà en el grup guerriller
organitzat pel seu cosí
Serafín Fernández Ramón (O
Santeiro),
format sobretot per miners confederals –Manuel
Bermúdez Fernández (Asturiano),
Arturo Martínez (Xoqui),
Antonio Vega Guerrero (Rizoso),
Vicente Seoane (Pasoslargos),
Gerardo Cañedo González,
Domingo Villar Torres, El Chato de
Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero.
Després, va ser nomenat un
dels responsables de la Federació de Guerrilles de
Lleó-Galícia. El juliol de
1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel
Guriérrez Abella, César
Ríos, Adoración Campo Cañedo i
Serafín Fernández Ramón,
participà en un intent
de passar a França, però que es va veure frustrat
per mor d'una topada a
Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la
Guàrdia Civil i en la qual tres
guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947
aconseguí fugir d'una
emboscada on Serafín Fernández Ramón
resultà mort. El 7 de desembre de 1948,
amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb
un taxi de Toral
de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo
(Astúries) i, aquest grup, després de
escapar als controls de la Guàrdia Civil,
aconseguí passar a França el 13 de
desembre. A França s'integrà en el grup
guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico)
amb el qual el novembre de 1951
participà en un atracament a un banc barceloní.
Posteriorment acompanyà Sabaté
en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya,
encara que
ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades.
Malalt de càncer,
Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un
tret al cor el 18 d'agost de 1963 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Amadeo Ramón
Valledor (1920-1963)
***
- Jean Goldschild: El 18 d'agost de 1969 mor a França el periodista i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean Goldsky o Jacques Guerrier. Havia nascut el 13 de desembre de 1890 a París (França) en una família jueva nombrosa de vuit infants, quan tenia 13 anys hagué d'abandonar l'escola. Son pare, Gustave Isidore, obrer brodador en tul, va ser un vell militant republicà que fou durant sis anys president de la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i secretari de la XIX Secció del Partit Socialista; però, l'abril de 1910, va dimitir del partit perquè no el trobava prou revolucionari i formà un grup d'acció revolucionària al XIX Districte de París. Jean Goldschild, que aviat adoptà el pseudònim Goldsky, s'adherirà de molt jove al moviment llibertari. Com a anarquista individualista, participà en l'experiència de la colònia anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest Girault, André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou l'administrador del primer número del butlletí L'Anarchiste, que fou un fracàs i que només publicà un altre número. En aquesta època col·laborà en el periòdic individualista L'Anarchie (1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908 tingué una brega amb Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale, al costat de Miguel Almereyda i d'Eugène Merle formarà part de les«Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest de protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28 de juliol d'aquell any. L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè directiu de la Federació Revolucionària creada durant un congrés d'anarquistes i d'antimilitaristes, que tindrà lloc a la Maison des Fédérations de París (rue de la Grange-aux-Belles), promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges Durupt i altres. Aquesta federació preconitzarà l'ús de l'«acció directa» amb la finalitat de destruir radicalment la societat capitalista i autoritària. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics, com ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé (1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés (1909), el redactor del qual fou Georges Durupt. En 1912 es casà amb la militant socialista Marthe Louis-Lévy. Malgrat tenir el«Carnet B» dels antimilitaristes, en 1913 començà a realitzar el servei militar en el IV Regiment d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle i quan esclatà la Gran Guerra fou mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la «Unió Sagrada», demanà servir en primera línia. Enviat al front, va haver de ser evacuat poc després i a partir de 1915 el seu entusiasme patriòtic es va veure apaivagat, ja que publicà en Les Hommes du Jour, una reivindicació de Romain Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques administratives de l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué secretari general de redacció de Le Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de setembre, el Ministeri de la Guerra li concedí una pròrroga d'incorporació. En aquest periòdic, i fins el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général N..., signa articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917 publicà, amb Duval (Darbourg o Mondor), administrador de Le Bonnet Rouge, un periòdic anomenat La Tranchée Républicaine. Mantingué durant tot el conflicte bèl·lic una actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris ni els sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges a Suïssa, fou detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota l'acusació de «complicitat d'intel·ligència amb l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el 15 de maig de 1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys de prohibició de residència. Gràcies a les campanyes de premsa, a la intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu advocat Pierre Loewel, qui en 1922 publicà el fulletGoldsky est innocent, permeteren que no fos enviat a les colònies penitenciàries d'ultramar i que purgués la pena a Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una vaga de fam; transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala política de la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10 d'agost de 1924, però no rehabilitat. Després de l'alliberament reemprengué la seva tasca periodística i en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal, dirigint un temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquestaèpoca fou un dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut tot d'una Moviment Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes, fet que implicarà ser atacar per Loréal en Le Libertaire. Durant els seusúltims anys col·laborà en el periòdic anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté.És autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le grand voyage ou«L'antichambre de la mort» (1929) i La dame de l'Ariana (1937, amb Charlotte Charpentier). Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Felicitas Casasín: El 18 d'agost de 1992 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) la militant anarquista i anarcosindicalista Felicitas Casasín Bravo, també coneguda com Felicidad Casasín del Prado. Havia nascut cap al 1913 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). En 1931 ja militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en les Joventuts Llibertàries, i en 1934 pertanyia als grups d'afinitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lada a Barcelona, s'afilià a la CNT catalana i participà en les lluites de carrer de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Son pare, Bartolomé Casasín Pérez, paleta cenetista, fou afusellat pel feixisme el 5 de gener de 1937 a Osca quan tenia 53 anys, juntament amb 36 persones d'Angüés. Un cop alliberada la seva localitat natal, en formà part de la col·lectivitat llibertària que es creà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i fou internada en camps de concentració i enviada, amb Casimira Sarvisse Sesé, entre d'altres, a Belle Isle. Son primer company, Esteban Palacio, --també conegut com Esteban del Prado, d'aquí l'altre nom de Felicitas--, que havia conegut a Angüés, morí en 1952 a La Havre. Més tard s'ajuntà amb Antonio Mairal, conegut a França com Jorge Vidaller, amb qui visqué al municipi occità de Quilhan. Felicitas Casasín va morir el 18 d'agost de 1992 a ca sa filla a Le Havre (Alta Normandia, França).
Actualització:
18-08-13