lL'habitació era fosca i etcètera

L’habitació era fosca i enmig del desori es va aturar de gargotejar les primeres frases del que, probablement, hauria estat el conte que feia dies que volia escriure. Li rodava pel cap i l’emprenyava entre reunió i reunió, aquest conte. Fins i tot, un dia de la setmana passada, mentre recorria en taxi la ciutat va notar una glopada d’escriguera que li va deixar un regust de tinter li als dits. Uf, li va faltar no res per demanar al conductor que s’aturés, que la deixés allà mateix perquè tenia una necessitat. No li hauria dit quina era aquesta necessitat. La darrera vegada que va explicar a algú que de tant en tant havia de deixar el que estava fent per, la van prendre per boja. No. No li hauria dit al taxista que necessitava baixar del cotxe, perquè havia d’entrar a un cibercafè per escriure el conte que l’habitava. En realitat, i com sempre li passava, no era un conte. Era una frase. Però ella coneix perfectament el poder seminal de les frases. Ella sap que si la frase no té cap malaltia ni cap defecte de fàbrica, amb una mica d’esforç esdevé un paràgraf o un conte o una novel·la. Encara que això de la novel·la, ella ho sap, és molt més complicat. Entre altres coses perquè les frases seminals no sempre aguanten la pressió. A vegades es desinflen sense ni tan sols haver conegut la vida interior del personatge secundari. Per això no li va dir al taxista, perquè l’habitació era fosca i enmig del desori es va aturar de gargotejar les primeres frases del que, probablement, hauria estat el conte que feia dies que volia escriure.