Anarcoefemèrides del 12 de setembre
Esdeveniments
-
Surt La
Mère Peinard:
El 12 de setembre de
1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés,
Illa de França,
França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections
hebdomadaires d'una lavandière. Fundat
per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari
d'Émile Pouget Le Père
Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el
gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim
s'editaren set
números, tots en 1908.
Naixements
- Émile Eudes:El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
-
Tebaldo Vannucci:
El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Teobaldo
Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es
guanyava
la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments
de segle formà
part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials) i
de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la
distribució dels
periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser
cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a
reparar el vaixell rus Averoff,
però just arribar va ser sotmès
a una vigilància especial per part de les autoritats i
detingut arbitràriament
en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus,
retornà a Liorna,
encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament
vigilat, les
autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre
de la «secta
anarquista» i administrava els periòdics Giornale
di Classe i Sorgiamo. En
1912
treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit
al periòdic Germinal
d'Ancona i feia propaganda
anarquista. Mesos més tard es traslladà a
Nàpols (Campània, Itàlia), on
treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà
la Gran Guerra, formà part del
sector antimilitarista i «derrotista» del moviment
llibertari i el maig de
1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels
anarquistes més
actius de Nàpols. En aquesta època va estar
constantment vigilat per la
Prefectura napolitana. A començaments de 1921,
després de la sobtada mort de sa
companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols,
retornà a Liorna amb
sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser
constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità
Nova i a partir de 1922 participà activament en la
lluita contra els
escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma.
Tebaldo Vannucci va
morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).
***
- Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.
Adriano Botelho (1892-1983)
***
- Lorenzo Deza: El
12 de setembre de 1893 neix a Judes (Sòria, Castella,
Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Lorenzo Deza. Cap el 1913 desertà de
l'Exèrcit i passà
clandestinament a França. Durant el període
d'entreguerres realitzà viatges
clandestins a la Península per a participar en accions del
moviment llibertari.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Sant Pèire de
Dròt, on milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En
1949 sa companya
Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad,
Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo
Deza va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a Sant
Pèire de Dròt (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
- Herminia Brumana:
El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos
Aires, Argentina) la mestra,
escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista
Herminia
Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians
il·lustrats, sos
pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti.
Realitzà els estudis
secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos
Aires, Argentina), on
es titulà en 1916, retornant a Pigüé per
a exercir de mestra primària a
l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria
integral (horta,
galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916
obtingué el primer
premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en
la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas
instituciones.
En 1917 fundà Pigüé.
Revista mensual
literaria, social, de ideas y crítica i l'any
següent publicà Palabritas,
primer llibre seu orientat a
promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921
participà en el grup
anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure
alguns articles. En 1921,
durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat
militant socialista i
escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i
amb qui
s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a
l'escola de Quilmes, després a
Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora,
i finalment a la Capital
Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del
Gran Buenos
Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí
càrrecs directius. En
1922 tingué son únic fill, que prengué
el mateix nom que son pare. En 1923 publicà
el seu segon llibre, Cabezas de mujeres,
obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc
llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas
de
colores (1932), Cartas a las
mujeres
argentinas (1936) i Nuestro hombre
(1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones,
l'amor lliure, la
crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la
justícia social, i tot
relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a
estudiar. Va
escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch
(1932), Cuando plantéárboles (1927),La protagonista olvidada (1932)–
de
les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos
programes radiofònics per
a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els
socialistes, sempre es va
declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui
citava
contínuament. Durant la dècada dels vint fou
columnista dels periòdics
anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra
Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i
entre
1931 i 1942 participà activament en la campanya per
l'alliberament dels
anomenats «Presos de Bragado», tres joves
anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús
De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931
per un
homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien
comès, destacant per la
seva oratòria en conferències i xerrades. El
gener de 1932 signà, juntament amb
altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en
suport de la II
República espanyola. En 1941 començà a
treballar com a mestra de Pràctica
d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires–en morir, aquesta
escola rebé el nom de «Herminia
Brumana». En 1943, arran del cop militar, va
ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada«no addicta al règim» –son
company va ser empresonat pel peronisme–, però,
gràcies a un company, aconseguí
un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual
arribà a ser
membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo
Olivera, en reorganitzà
la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una
conferència
a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i
recorregué
les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat
literària argentina –anteriorment
havia viatjat dues vegades a Europa: España i
França, en 1933; i França,
Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946
publicà Me
llamo niebla. Cuentos i en 1953 A
Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida
col·laborà en diferents
publicacions periòdiques, com ara Caras
y
Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,Mundo Argentino,La Nación, La
Novela Elegante, La Novela
Semanal, La Nueva Provincia,Pueblo y Escuela, Reconstruir,El Suplemento,El Trabajo, Vida
Femenina i La Voz,
entre d'altres. Malalta de
càncer, Herminia
C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i
les
seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en
la més estricta intimitat.
Deixà una important producció inèdita,
entre ella La conquista del hombre.
Poc després de morir l'escriptor
anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà
un concurs literari que portava
el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana
(SAHB). A partir
del gener de 1955 la SAHB edità la revista
Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà
les seves Obras completas; en 1964
sortí Ideario y presencia de
Herminia Brumana,
un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors
llatinoamericans.
En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad.
Documentació de l'escriptora va
ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e
Investigación de la
Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos
carrers,
places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.
***
- Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya) l'anarquista Ugo Guadagnini. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).
***
-
Aldebrando
Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto
(Emília-Romanya) el
paleta anarquista Aldebrando Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni
Lusvardi i
Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo
també van ser
militants llibertaris. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari
Juvenil de La
Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on
ocupà el càrrec de caixer i
s'encarregà
de les subscripcions a favor de les víctimes
polítiques. Actiu militant, va ser
fitxat per la Prefectura de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) com a«subversiu
perillós» i va ser detingut en diverses ocasions
per difondre fullets anarquistes.
El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió
per insultar
l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser
advertit formalment.
Després de la detenció dels militants anarquistes
de Mòdena més actius i del
desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué
de prendre contacte
amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista,
però
aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes
armes i,
amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal
Especial per«intensa activitat comunista». Passà a
la clandestinitat i en 1930 fugí a
França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens
(Picardia, França) i després a París,
on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquestaèpoca estava inscrit
en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut.
En 1931
la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes
expatriats amb
la nota: «combat el règim amb accions
violentes». En 1933 la seva companya
Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es
reuní amb ell a
París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada
diu que havia
partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el
feixisme, però
sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940
sos germans Alfredo i
Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats
als
ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i
arribar al centre de França. A
finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment
s'integrà en la
Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de
1991 a Bagnolet (Illa
de França, França).
***
- Antonio Pittalunga:
El 12 de setembre de 1912 neix
al barri de Nervi de Gènova (Ligúria,
Itàlia) el partisà anarquista Antonio
Pittalunga, també citat Pittaluga,
i
que va fer servir els pseudònims Tugnin
i Peter. Sos pares es deien
Emanuele
Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà
els estudis i es posà
a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats
culturals, especialment
teatrals, i adquirí una sòlida cultura
autodidacta. Quan la caiguda del
feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants
anarquistes
genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini,
Turcinovich,
Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb
Sardini i
Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament
Autònom Llibertari
del Llevant, que operà a la vall del Nervi en
coordinació amb la Brigada
Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica
(SAP, Esquadra d'Acció
Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels
enllaços amb els SAP. En
aquesta època col·laborà en el
butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per
l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu
destacament en
l'ocupació dels dipòsits de provisions de la
Divisió Alpina «Monterosa» i en la
distribució de queviures a la població. Durant la
matinada del 24 d'abril de
1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de
Gènova (Ligúria, Itàlia)
en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes
i
Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta
acció. Una
plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.
***
- Francesc Ballester Orovitg: El 12 de setembre de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).
Defuncions
- Luigi Parenti: El 12 de setembre de 1942 mor a Cacinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Havia nascut el 18 de febrer de 1887 a Calcinaia (Toscana, Itàlia). Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.
***
- Nino Samaja: El 12
de setembre de 1959 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) el metge i
propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja,
que va fer servir
el pseudònim Kristen Larsen.
Havia
nascut el 30 de juliol de 1876 a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) en una família
jueva. Sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals
del segle
XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats
del moviment
anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per
haver organitzat una
manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la
policia de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar,
el va definir com a «un noi
influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En
1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser
jutjat i
condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la
deportació fugí a
Trieste (Friül), però va ser detingut per la
policia austríaca, lliurat a la
italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el
14 de
març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la
Federació Anarquista de
Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat
sota
arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només
va estar uns mesos
gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys
de màxima activitat política,
va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i
amb el
grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A
començaments de 1898 es
trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit,
hagué de canviar d'identitat i
passar a la clandestinitat. El març de 1898
signà, amb Vivaldo Lacchini i
Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis
Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com
a suplement en L'Agitazione.
Després de la detenció
dels redactors del periòdic L'Agitazione,
es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres
joves companys, de
l'edició i difusió clandestina de la
publicació, on col·laborà sota el
pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898
llançà l'últim número
d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i,
sempre buscat
per la policia, s'exilià, després d'una curta
estada clandestina a Florència
(Toscana), a França. A París visqué
fent traduccions i treballant en diverses
feinetes, però sense abandonar el seu compromís
polític. En 1898 publicà el
fullet Les émeutes de la faim en
Italie
i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le
militarisme et la société moderne. Fou
un dels organitzadors del Congrés
Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19
i el 22
de setembre de 1899 a París, però que va ser
prohibit per les autoritats
franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899
col·laborà en Le Temps
Nouveaux. Com a delegat de
Suïssa per al Congrés Antiparlamentari
Internacional de París, en 1900 va ser
expulsat de França i marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat
promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la
publicació de l'Almanacco
socialista
anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900
va estar
empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i
redactà, amb altres companys
(Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic
bilingüe Il Risveglio Socialista
Anarchico / Le
Réveil Socialista Anarchiste, que
esdevingué un de les publicacions
anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es
llicencià en medicina
a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys
després. En 1901 va ser
detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves
activitats
polítiques i restà empresonat alguns mesos. En
1902 es casà amb la romanesa
Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La
législation ouvrière, résponse a M.
Jaurès, publicat en italià
per l'editorial d'Il Pensiero en
1906.
Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències,
amb Charles Fulpius i
Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la
religió o també en defensa de
l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del
cantó de Ginebra
en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i
s'establí a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) i exercí la seva professió
mèdica sense abandonar les seves tasques
polítiques. Durant molt de temps formà part del
grup anarquista encapçalat per
Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es
relacionà amb els
redactors de L'Agitazione, tot i
que
el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou
partidari d'un moviment
anarquista orgànicament federalista, socialista i no
individualista. Durant la
Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i
s'acostà al socialista, però
sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser
nomenat metge
numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya,
però aquest càrrec va ser
revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al
feixisme». En aquesta època, el prefecte
dissolgué l'Institut Bolonyès de
Protecció i Assistència per a les Assegurances
Socials que havia promogut des
del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del
Partit
Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a
càrrecs públics i visqué
exercitant la seva professió de manera privada. El novembre
de 1926 va ser
detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat
durant una
curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim
feixista, va ser
privat del seu càrrec de docent universitari en patologia
especial mèdica
demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de
les lleis racials,
va ser exclòs de la pràctica mèdica
per la seva condició de jueu. Durant la
lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943
va ser
detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella
(Emília-Romanya, Itàlia) i
alliberat el 3 de desembre –evità la
deportació com a jueu a un camp
d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la
seva edat. Després de
la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i
restituït per a la docència.
En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys
d'exili als Estats Units,
Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut
personalment i políticament
pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a
les files
del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària
(PSIUP). El març de 1946 i el
maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant
una dècada
assessorà sanitàriament el consistori
bolonyès i gràcies a ell la ciutat
aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i
sanitari, nivell que s'havia
perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit
tinent d'alcalde i
mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En
1953, amb els seus companys
maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El
juliol de 1954
reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb
textos del poeta Giosuè Carducci,
en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un
enfrontament
polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el
PSI no el presentà
com a candidat, fet que li va causar una gran
desil·lusió. Es retirà de la vida
pública i reprengué els seus estudis i assaigs
sobre el Risorgimento, el
moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna
Mensile d'Israele, Revue Medicale
de la Suisse Romande, Riviste di
Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes
toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina
de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista
critica
(1915), I tumori dell'esofago
(1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della
chirurgia conservatrice (1919), Emboli
polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz
pseudoleucemico (1920), L'eventratrio
diaphagmatica (1920), Le malattie
professionali dei ferrovieri
(1922), Studi di medicina sociale in
rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione
(1924) i Bologna giacobina (1959),
entre d'altres.
Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). Armando Borghi en publicà una
necrològica en Umanità
Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla
Mimì
Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles
de caràcter
històric, econòmic, social i polític a
la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi»
de Lugo.
***
- Amèlia Jover Velasco: El 12 de setembre de 1997 mor a París (França) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix com Amàlia. Havia nascut el 10 de desembre de 1910 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). A la seva vila nata, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València.
Amèlia Jover Velasco (1910-1997)
***
- Dolors Prat Coll:El 12 de setembre de 2001 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Havia nascut el 8 de març de 1905 a Ripoll (Ripollès, Catalunya) en un família pobra molt creient. Quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marín li ha consagrat una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.
Dolors Prat Coll (1905-2001)
Actualització: 12-09-15