Anarcoefemèrides del 10 de setembre
Esdeveniments
-
Surt L'Idée
Ouvrière:
El 10 de setembre de
1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari
anarquista L'Idée
Ouvrière. Journal hemdomadaire.
En fou responsable Émile Pouget, que va signar els
editorials del periòdic, L.
Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne.
Reivindicà un
sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme.
Trobem textos de
J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc.
Publicà en fulletó «Entre
paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40
números, l'últim el 9 de juny de
1888.
***
-
Surt El
Revolucionario:
El 10 de setembre de
1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer
número del periòdic El
Revolucionario. Quincenario
anarquista-comunista acérrimo partidario de la
transformación social, por que
sólo de ella puede emanar la redención humana.
Portava els lemes «A cadascú
segons les seves fores, a cadascú segons les seves
necessitats» i «Un per a
tots, tots per a un». El responsable d'aquesta
publicació anarcocomunista fou
Sebastià Suñé i els articles anaven
sense signar. Prohibit per les autoritats,
només va publicar una altre número l'1 d'octubre
de 1891 i fou substituït al
mes següent per El Porvenir
Anarquista.
***
-
Surt Línea
de Fuego:
El 10 de setembre de
1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el
diari
anarcosindicalista Línea de Fuego.
Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel.
Estava
editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València (País Valencià) i
n'eren redactors Arsenio Olcina i R.
Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven
instal·lades en un autobús
que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de
José Albiol, Anielo,
Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino,
Antonio Edo, Gregorio
Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano
González, Rafael
Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael
Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera,
Daniel Martín, Ramón Martín, Juan
Martínez López, Juan Pérez,
Ramón Sánchez,
Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical,
criticà durament el
reformisme i el col·laboracionisme dels comitès
confederals dominants durant la
guerra civil. Tenia una secció literària on es
van publicar històries
d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números,
l'últim el 10 de
febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.
***
- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.
Naixements
- Alfredo
Errandonea: El 10
de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el
sociòleg,
escriptor, periodista, professor universitari i
intel·lectual anarquista
Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va
ser un compromès
advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des
de l'adolescència,
a mitjans dels anys cinquanta començà a militar
en el moviment estudiantil,
primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i
després en la
Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU),
com a secretari de
Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil
formà part de les Agrupacions
Reforma Universitària (ARU), integrada per militants
anarquistes. A finals de
1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri,
Ermácora Cressati, Wellington
Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto
Franano,
Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la
finalitat de posicionar-se
sobre la formació d'una federació anarquista, que
donaria lloc mesos després a
la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana
(FAU), organització de la qual
va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de
la FEUU i
aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga
per la
Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el
moviment estudiantil amb el
govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any
següent. En
1959 va ser elegit membre de la primera delegació
estudiantil al Consell
Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge,
Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio
Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes
i el grup optà per altres
camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la
Convenció
Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en
aquesta
organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto,
publicà la revista Tarea,
editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967
realitzà el
doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de
Ciències Socials
(FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai
s'exilià a
Buenos Aires (Argentina), on realitzà una
importantíssima tasca docent.
Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la
Facultat
de Ciències Socials de la Universitat de la
República (Uruguai). Va ser
professor titular de Metodologia de la Investigació Social
de la Facultat de
Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani
de la Universitat de
Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista
Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios
Internacionales,
revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del
periòdic La República
i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural.
L'agost de 1985
participà a Montevideo en l'«Encuentro"Alternativas en América
Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30
aniversario». Col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Comunidad,Cuadernos de Marcha, Utopía,
etc. En els seus últims anys
participà en la «Xarxa de Cultura
Llibertària». És autor de Sindicato
y
sociedad en el Uruguay (1969), Participación
y socialización gremial e
inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos
veinte años
y los movimientos universitarios en América Latina (1970)Explotación y
dominación (1972), Curso de
Sociología (1975), Política
económica
y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos
de la política
monetarista (1984), Uruguay,
subordinación y dependencia (1985), Los
cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987,
amb Daniel R. García
Delgado), Sociología de la dominación (1988
i 1989), Política de
salud en la transición democrática: Uruguay (1988),Los actores sociales
para un proceso alternativo de desarrollo económico y social
del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las
cooperativas en el
Uruguay (1992), ¿Cómo
somos los uruguayos? (1993, amb altres), La
sociedad contra la política (1993, amb altres), La
nueva Facultad de
Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994),El sistema político
uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada.
Hacia otro modelo de
Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va
morir l'11
d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies
després al
Cementeri Central de la capital.
Defuncions
- Karl Eduard Nobiling:El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.
***
-
Joaquim Penina
Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és
afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina)
l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia
nascut l'1 de
maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella
(Berguedà, Catalunya). De
formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni
bevia i es declarava
anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la
vida fent feina de paleta i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al costat de Josep Viladomiu
Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar,
s'exilià a Amèrica
amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i
s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina),
on visqué col·locant rajoles i venen llibres i
diaris anarquistes, integrant-se
en la «Guilda de Amigos del Libro».
S'afilià a la Federació Obrera Local
Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació
Obrera Regional
Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya
internacional en
suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, va
ser detingut per distribuir
Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)
***
- Francisco
Iturralde: El 10 de setembre de 1936 és
assassinat a Ferrol (la Corunya,
Galícia) el mestre racionalista, matemàtic i
militant anarquista i anarcosindicalista
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca.
Havia nascut el 22 de
novembre de 1896 a Valladolid (Castella, Espanya) en una
família acomodada. Son
pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa
mare María Zenaida
Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de
medicina, abandonà
els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina
Ochotorena. Preparà
oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les
aprovà. L'octubre de 1920 va
ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i
exercí l'ofici a
diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya
(1923-1924), Las Palmas de
Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué
un actiu militant
anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra
(Galícia), on milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra,
Galícia).
En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio
Comesaña Prado, fundà l'Ateneu
Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu
domicili va ser
escorcollat per les autoritats. La seva
col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener
de 1933 fos
expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de
Telègrafs, però no
de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat
forçosament a Ferrol (la
Corunya, Galícia) com a mecànic interí
de les oficines de telègrafs.
Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra,
deixà de
col·laborar en Revolución.
Acabat
d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de
crear una escola racionalista
al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual
carrer Magdalena. L'Escola
Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa
companya impartí les
classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà
amb el suport de la
CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de
1933, i del
sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la
dirigí oficialment, a més
destacats militants i intel·lectual d'aleshores
(Ramón Rego Freire, José Merlán
Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó
Martínez, Álvaro Paradela Criado,
Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio
Sanz, etc.).
Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors
anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de
Ferrol,
que proporcionà a l'escola diners i suport material, a
més de canalitzar
l'activitat administrativa i burocràtica generada.
També en 1933 creà, amb
Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del
Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser
detingut per haver participat
en una reunió sindical il·legal a Neda (la
Corunya, Galícia) i també el
novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes
anterior.
Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que
mantingué entre
1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i
existència de la divinitat»–,
durant els anys republicans va fer mítings arreu de
Galícia. També tingué una
bona reputació com a matemàtic i mantenia
correspondència amb l'eminent Julio
Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo
y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de
divulgació científica.
En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per
discrepàncies amb
l'orientació i la qüestió
econòmica i es lliurà al projecte de
creació d'una
Universitat Popular («Universitat
Proletària»), iniciativa que va ser frustrada
pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la
repressió, d'antuvi
s'amagà a les localitats de la Corunya de
Jubia-Narón i As Somozas, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó
d'Escollera de Ferrol.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal
militar i,
sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre
de 1936
al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i
enterrat allà mateix. Marina
Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.
Francisco
Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)
***
- Belén de
Sárraga: El 10 de setembre de 1950 mor a la
Ciutat de Mèxic
(Mèxic) la mestra, metgessa, periodista, republicana
federal, francmaçona,
lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista
anarquista Belén de Sárraga Hernández,
també citada Zárraga.
Havia nascut el 10 de juliol de 1872 a Valladolid
(Castella, Espanya). Fou la filla primogènita de Vicente de
Sárraga, militar republicà
i maçó procedent d'una família burgesa
de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa
Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen
humil. Nasqué dos anys abans que
sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de
recórrer diverses
ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa
família a Puerto Rico, on
conegué sos familiars i posteriorment estudià
magisteri, a instàncies del seu
avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo,
director del Magisteri de
l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888
retornà amb sa família
a Espanya i poc temps després es produí la
separació matrimonial de sos pares,
fet escandalós que donà molt que parlar
aleshores. En aquesta època començà a
freqüentar els cercles republicans federals, on
conegué Emilio Ferrero
Balaguer, representant de comerç, republicà i
maçó, amb qui en 1890 es
traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es
casà --la parella tingué
tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i
Víctor Volney). Belén Sárraga de
Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la
Universitat de
Barcelona, on organitzà la protesta contra la
destitució d'Odón de Buen de la
càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per
la publicació de l'obra Historia
Natural. En aquesta època llegí
Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es
declarà filla
espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás
Estévanez, i de les
feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i
Louise Michel; també
col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895
fundà a València la Federació de Grups
Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de
Dones Lliurepensadores del
barri barceloní de Gràcia,
organització que va ser prohibida pel governador i
que implicà la seva detenció. De bell nou a
València, intervingué en campanyes
i manifestacions en suport de la independència cubana i
contra la monarquia.
L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació
independentista i
empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la
maçoneria, entrant a formar part
de la lògia «Severidad». Aquest mateix
1896 dirigí el periòdic La
Conciencia Libre. En 1897 presidí
l'Associació General Femenina de València. A
finals de 1897 fundà a Màlaga la
Federació de Societats de Resistència, que
arribà a tenir 30.000 afiliats
distribuïts entre 80 societats. Després
passà a viure a Madrid, on en 1898
ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà,
dirigit per Eduardo Benot i
on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i
Pedro Vallina, entre d'altres. En
1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores
de Maó. Sembla que també
milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles
López de Ayala, en el grup anarquista
barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest
mateix 1900 s'afilià al Partit
Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va
arribar
a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a
Andalusia (Huelva,
Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la
Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va
fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de
Jerez en la citada
ciutat i el març de l'any següent
rellançà La
Conciencia Libre a Màlaga. En 1901
defensà l'ensenyament laic en una
conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i
Rodrigo Soriano,
organitzà gremis obrers i pagesos, a més de
societats lliurepensadores, a
Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad
Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i
Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La
Conciencia Libre, publicació molt llegida en els
cercles anarquistes. A
Còrdova formà part de la societat
llibertària «Los Amigos del Progreso» i
participà activament en l'organització de
sindicats obrers. En 1902 assistí al
Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) en representació de
més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903
s'afilià a la Unió
Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i
un dia de
presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo
García de Polavieja,
censurant aquest per l'afusellament del poeta,
maçó i heroi de la independència
de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una
conferència a Santa Cruz (Tenerife,
Canàries). En 1906 representà una
lògia maçònica en el
Congrés de Lliure
Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a
Amèrica i s'establí a
l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames
Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el
periòdic El Liberal a
l'Uruguai. En
1910 assistí al Congrés Internacional
Femení celebrat a l'Argentina, el qual
l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys
posteriors recorregué el
continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala,
Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà,
Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el
sindicalisme i el
feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el
desigual repartiment
de la riquesa, la guerra colonial, la militarització
l'ensenyament juvenil,
l'explotació laboral infantil, els atemptats
ecològics, la desigualtat dels
fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de
1913 va fer
una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta,
Concepció, Santiago, Iquique,
Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou
força
reeixida: el periòdic La
Razón li
edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es
crearen centres femenins
anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor
Recabarren, Salvador
Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc.
En 1914 publicà a Lisboa
(Portugal) El clericalismo en
América. A
través de un continente, sorgit arran dels seus
viatges per Amèrica. Entre
1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915
formà part del Consell
de Govern de la maçònica Federació
Argentina d'«El Derecho Humano», on
assolí
el grau 33. Instal·lada a Mèxic,
dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos
Nuevos i en 1926 obtingué la
nacionalitat mexicana. En 1931, després de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península. En 1933
encapçalà la candidatura dels republicans
federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la
Comissió Nacional del
Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital
asteca entrà a formar part de
l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de
confluència entre anarquistes i republicans
federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i
els seus escrits es
troben dispersos arreu de diferents publicacions
llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El
Despertar de los Trabajadores, El
Obrero, El Porvenir del Obrero,La Protesta, etc. A més
de les citades,
entre les seves obres podem destacar Minucias.
Poesías (1902), Congreso
Universal de
Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias
sociológicas y de crítica religiosa
(1913), La evolución de los
pueblos y las congregaciones religiosas.
Conferencies (1915), La iglesia en
la
política (1923), Conferencia
sustentada per la eminente oradora Belén de
Sárraga el domingo 4 de mayo de
1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo
Puerto,
organizada por la Agrupación Socialista de La Habana
(1924), La papisa Juana. Testimonio
histórico contra
el origen divino del Papado (1931) i El
vicariato divino (1931). Belén de
Sárraga va morir el 10 de setembre de
1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a
conseqüència d'una nefritis i gairebé en
la
misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus
maçònic i
posteriorment incinerades.
***
-
Julio López: El 10
de setembre de 1990 mor a Bordeus (Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
Julio López, a vegades citat com Juan
López. Havia nascut el 2 de maig de 1904 a
Entrebolla (?) (Lugo, Galícia).
Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya).
Entrà a treballar com a
ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta
contra el cop militar
feixista i destacà en la reorganització de la
indústria ferroviària
col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i fou
reclòs als camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a
Bordeus i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
Actualització: 10-09-15
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
![[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés...](http://www.estelnegre.org/fotos/unioneanarchicavaldarnese.jpg)
